Ara que ja tenim inaugurada la nova terminal T-1 de l’aeroport de Barcelona —sense metros ni trens per arribar-hi, això sí—, hem sentit a parlar de hubs, feeders i slots, com si polítics i periodistes haguéssim fet un curs accelerat de logística aeronàutica. Imaginem dues grans rodes de bicicleta situades a cada banda de l’Atlàntic i en cadascun dels eixos (hubs) dues grans ciutats, Barcelona (BCN) i Nova York (NY), per entendre’ns. Tota la paqueteria que volés entre ambdós continents ho faria en avions eficientment carregats. Si un paquet ha d’anar de Boston a Girona, posem per cas, primer faria el trajecte Boston-NY, on es barrejaria (consolidaria) amb les càrregues que arribessin d’altres ciutats; tot seguit faria el trajecte NY-BCN, i, un cop arribat a BCN, partiria en un vol cap a Girona, on es lliuraria el paquet. Els eixos sols tenen sentit si hi ha uns spokes (radis) que els encerclen a l’extrem dels quals (els punts en què els radis toquen la llanta de les rodes en el nostre exemple) hi ha aquells nuclis que alimenten el hub o se’n nodreixen. (Si el trajecte BCN-Girona es fa per carretera, per exemple, malament rai!)
Els hubs no es decideixen per la dimensió de les ciutats (com es podria arribar a pensar, vist que les nostres institucions primer posen el ciment amb el convenciment que el hub ja arribarà.). Són les companyies les que decideixen en quin aeroport els surt més a compte d’operar, sovint abans de cap ampliació d’instal•lacions. Anar repetint que volem ser un bon hub no porta màgicament enlloc. ¿De quines ciutats s’alimentarà BCN i a quines nodrirà? ¿Es normal que BCN nodreixi els creuers de luxe del Mediterrani (el port sí que s’ha convertit en el veritable hub d’aquests creuers!), de manera que els vols de retorn a NY sortosament no van mig buits? A la roda de la bici li cal un ciclista expert! I aquest ciclista mai no podrà ser l’AENA madrileny que tracta igual l’aeroport del Prat que el de Reus, afavoreix Barajas i “Ibèria” sense escrúpols i, per si fos poc, equilibra pèrdues d’aeroports mal portats amb guanys dels que en porten una bona gestió. Recordem que l’aeroport de Heathrow —el gran hub de Londres, amb només dues pistes, però amb cinc terminals— és propietat d’una empresa privada, la BAA, la qual en porta la gerència i de la qual el 83% està a mans de l’empresa Ferrovial, una de les constructores de la nova T-1. Mitjans i experiència, doncs, no ens en manquen. AENA hauria de transformar-se en NA (torres de control per a la navegació aèria) i deixar els AE (aeroports espanyols) en mans de consorcis locals que són les més apropiades per dissenyar un model en què s’equilibrin les necessitats de la regió amb les de les companyies aèries. O a alguns ja els va bé que els aeroports hispànics funcionin com a subaeroports de BArajas?
Tenim nova terminal, però encara no he llegit enlloc quina mena de hub volem ser. Podríem ser un hub en què una sola companyia sincronitzés onades de vols intercontinentals amb d’altres vols d’enllaç que li arriben pels radis de la roda (feeders o nodridors del centre de distribució). O a l’inrevés, tipus Lisboa —des d’on surten molts viatges a les antigues colònies africanes—, amb diverses companyies, que s’han de posar d’acord per utilitzar els slots de cadascuna (els drets que tenen assignats per aterrar en l’aeroport en un moment determinat del dia). La cosa és complexa, sobretot amb els costums europeus en què els hubs, a mans de més d’una companyia aèria, són mixtos, això és, tenen uns vols d’interconnexió i d’altres que no.
Vist que BCN, des del 2006, ja mou més passatgers que Viena o Brussel•les, que actualment hi passen gairebé tants passatgers com per San Francisco o Miami gràcies al fet d’haver-nos convertit en destí turístic de vols de baix cost, la qüestió és quina mena de hub volem ser i quin preu estem disposats a pagar. Per exemple: amb un hub que repartís passatgers a tot Europa sense que la majoria romangués a BCN, seria un bon negoci? En podem permetre cobrar taxes aeroportuàries a canvi de més contaminació atmosfèrica i acústica? Quin tipus de centre de distribució seria òptim per a l’àrea barcelonina a un cost mediambiental sostenible? No s’ha fet cap estudi seriós sobre la demanda social d’interconnexions i quins grups s’afavoririen. Quina política de seducció s’ha fet a determinades companyies aèries perquè aterrin a BCN? Quina reconversió d’AENA assolirà el CRA (Comitè de rutes aèries, format per Ajuntament, AENA, Generalitat i Cambra de Comerç)? I per què hem de ser un hub i no tot el contrari, una llançadora de vols punt a punt de baix cost amb les corresponents recepcions? (Oblidem-nos que empresaris i comerciants rebutgin les línies de low cost!) Combinarem ambdues possibilitats? Volem més pistes damunt del mar, més contaminació, més soroll, més congestió a les carreteres donada la deficient xarxa ferroviària? Girona, Saragossa, València o Tolosa actuaran de veritables feeders o aniran pel seu compte? És millor un vol setmanal a Tòquio o quatre a la setmana utilitzant una bona connexió amb Londres o París? Pitjor: mentre la política de “cels oberts” entre la UE i EUA no qualli, els acords bilaterals entre estats s’imposaran: algú pensa que el secretari d’Estat nord-americà trucarà a alguna de les nostres Conselleries i no a l’Administració central espanyola?
El hub és un tipus de negoci aeroportuari que requereix estudis molt concrets per part de qui el vulgui operar i de qui el vulgui convertir en negoci: els costos i freqüències s’han d’adaptar a la zona i als empresaris que hi vulguin operar des de la capital de Catalunya. Obsessionats pels desavantatges de no tenir ni les inversions ni les moixaines de Barajas, no ens podem permetre el luxe de perdre més temps i augmentar la confusió. Tenim les mateixes pistes que Heathrow (amb tres terminals menys) i movem quasi tants passatgers com San Francisco (bé que amb poquíssims vols internacionals). Què volem ser i què ens deixaran ser?<13-VII-09>
Els dies 20-23 de maig passats, a la Casa Llotja de Mar de Barcelona, va tenir lloc el “Congrés Internacional d’Economia i Cultura”, patrocinat per la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, inaugurat pel Rei i amb primeres figures internacionals acompanyant les del país. Esmentem, només, Robert Fohr, responsable de la Missió de Mecenatge del Ministeri de Cultura i Comunicació de França; Ricard Fornesa, President de Segur Caixa Holding, SA; Francis Gurry, Director general de l’Organització Mundial de la Propietat Intel•lectual; Jose Manuel Lara, president del grup Planeta; Milagros del Corral, Directora general de la Biblioteca Nacional d’Espanya; Florence Devouard, Presidenta del Patronat Wikimedia Foundation; Ricardo Díez Hochleitner, president honorari del Club de Roma...
Només amb aquests noms —i afegeixin els dels ministres de Culura d’Espanya, França, Portugal…per no citar els dels nostres consellers de Cultura i Economia— ja es veu que el Congrés trepitjava ferm. Les jornades de treball s’organitzaren en sessions plenàries, ponències, experiències i debats paral•lels, sempre moderats per alguna personalitat. Perquè se’n facin càrrec, el dia 21, l’experiència de les TICs la moderà Imma Tubella, rectora de la UOC, i el de gestió d’oportunitats, Arcadi Calzada, encara President de la Caixa de Girona. Cada tema estava prèviament definit perquè ningú no se n’anés per les branques. Per exemple “La cultura i la nova economia: empreses creatives i innovació: El valor dels intangibles. Les oportunitats de la nova economia en l’era digital. Capital humà i competitivitat. Noves formes de mesura de l’eficiència i de l’impacte cultural. Reptes estratègics en l’organització empresarial. Mercat de futurs en continguts culturals. Presència dels creadors culturals en la recerca i la innovació tecnològiques. La creativitat en el projecte empresarial.”
El dia 11 anterior, al dinar consuet de “Tribuna Barcelona”, va tenir lloc l’aperitiu de tot plegat. Amb assistència de Miquel Valls, president de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, Pere Vicens, President de la Comissió de Cultura creada a la Cambra des de l’any 2004 i president del Comitè Organitzador del Congrés, explicà per què la Cambra barcelonina, avançant-se a moltes altres, s’havia pres la cultura seriosament tot convertint-la en un nou paradigma d‘acord amb els països més avançats. Va fer-ne la presentació Xavier Bru de Sala, President del Consell Nacional de la Cultura i les Arts de Catalunya i Assessor de la Comissió de Cultura de la Cambra, el qual deixà anar una idea que després repetí en els mitjans: “la cultura no és cap luxe de rics que es democratitzi sinó allò que ens fa rics”. I en glosà tres aspectes: ens fa millors ciutadans i millors persones, amb més sensibilitat i més capacitat d’emoció; fa quallar millor l’esperit humà —almenys el col•lectiu— en aquells intangibles que ofereixen una imatge de nosaltres mateixos a través del fet cultural; esdevé motor de la nova economia que, a més a més, ens pot enriquir materialment com ho palesen, per posar un exemple, les noves tecnologies del coneixement.
Pere Vicens començà el seu discurs recordant les crisis dels segles XVI i XVII i la seva superació, argumentà que economia i cultura no són dos mons a part sinó dues realitats amb lligams creixents perquè la segona és capaç de crear riquesa i treball i aterrà exposant que el sector de la cultura té una dimensió econòmica escandalitzadora si tenim en compte que genera el 3% del Producte Interior Brut (PIB) català (el 2008 podria haver arribat al 5% a tot l’Estat). I ho confirmà amb dades: la indústria cultural catalana (l’audiovisual, les arts escèniques, les visuals, el llibre, la premsa i la música) aporta al país uns 1.615 milions d’euros de valor afegit brut (el valor que cada empresa o sector productiu afegeix al bé o servei comparat amb altres empreses o sectors) i ocupa al voltant de 150.000 persones. Algunes dades del 2005, en milions d’euros, serien aquestes: audiovisual (ràdio i TV), 547,97 milions; llibre, 507,47; premsa, 433,38; arts escèniques, 76,46; fonogrames, 33,18; galeries d’art, 17,37... Segons l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) l’àrea cultural ha esdevingut un dels sectors més productius i ha passat per davant d’altres com l’alimentació o l’immobiliari. Les indústries del coneixement de Catalunya representen el 18,8% de la riquesa global de l’Estat i el 24,4% del volum del negoci sectorial.
S’ha d’acabar, doncs, amb la cultura subvencionada en un sector en procés de transformació? Caldrà una llei de mecenatge, una legislació que permeti destinar els diners allà on es cregui convenient, una llei que doni joc a nivell local i no només estatal. El joc entre el finançament públic i el privat també està canviant; avui, compta més el que es genera que no pas el que es rep. El conseller Tresserras evidencià que la cultura és el sector de l’economia més capaç de traslladar a d’altres sectors “talent, coneixement i innovació”. I això es pot veure en el pressupost del departament de Cultura d’enguany (628,35 milions d’euros, un raquític 2,22% del total de l’erari públic), per bé que es detecti l’entrada en el sector cultural de noves fórmules de finançament com són el capital risc o els préstecs avantatjosos.
El Congrés acabà amb la formulació de tres resolucions de cara al futur, que el president de la Comissió de Cultura de la Cambra de Comerç organitzadora del Congrés— va prometre d’elevar al Comitè executiu i al ple de la Cambra: a) sol•licitar al govern d’Espanya i al seu President la creació d’una comissió interministerial d’economia i cultura per augmentar la coordinació entre ambdós sectors; b) demanar a la Generalitat i al seu President, que s’incloguin les indústries culturals en l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana; c) la darrera resolució va ser l’oferiment de la Casa Llotja de Mar, seu de la Cambra de Comerç de Barcelona, per albergar una segona edició del Congrés d’Economia i Cultura amb ocasió de la presidència espanyola de la Unió Europea en el primer semestre de l’any vinent.
Encara que ja hagi passat un mes valia la pena de ressenyar-ho, per poder tenir en compte aquestes resolucions. <29-VI-09>
Bon dia a tothom.
No sé si ho saben, però sóc d’Olot, d’allà on els poetes canten la Fageda d’En Jordà, els nens poden jugar amb roures centenaris i els camps tenen una disposició com els millors jardins de França, segons els escriptors. D’allà on la Generalitat Republicana va instituir l’Escola del paisatge i on diuen que hi ha un pintor per cada 4 m2. Em permetran, doncs, de fer una reflexió amb tots vostès més enllà d’un simple elogi a la natura. No els parlaré pas de l’Escola olotina del paisatge, perquè enllà dels Ius Pasquals, Vayredes o Galweys, juntament amb moltes altres honroses excepcions, l’especulació de l’art ens ha volgut fer creure que són pintures les simples etampetes més o menys ben acolorides. Deixem-ho.
La natura, en el seu sentit més ampli, és l’equivalent a l’univers físic, al món material, i fa referència als fenòmens del món natural i de la vida. S’estén, doncs, des del món subatòmic, al gal·làctic. El mot naturalesa prové del llatí natura, que significa “el simple curs de les coses”,[1] i tradueix la paraula grega physis (φύσις), que originàriament es referia sols a la forma innata en què creixen espontàniament animals i plantes. Ara bé, enllà d’aquests éssers vivents, la noció de natura entesa com un tot —l’univers físic— és un concepte molt més recent que va adquirir un ús cada vegada més ampli amb el desenvolupament del mètode científic dels darrers segles.[2] Abraça des del relleu dels planetes i els meteors a la climatologia. Per poder parlar pròpiament de natura, en els happy twentieth del segle passat, es va originar un mot que, en aquest entorn d’avui, no puc ni vull passar per alt: el d’ecosistema. Podríem definir un ecosistema com la complexa relació, autònoma i dinàmica, entre els organismes i el seu medi; o, d’una manera més explícita, la interralació entre una comunitat natural de vida (plantes, animals, bactèries, algues, protozous i fongs, entre d’altres) i el seu entorn, això és, amb els fluxos d’energia i d’altres materials que l’amara. La natura no es fa ni existeix sola. No tenim per una banda bolets, per una altra gossos i per un altre cossos celestes; tot està en relació.
El mot ecosistema, és clar, al·ludeix a l’ecologia. Ecologia és un mot que prové del mot grec οίχος (‘casa’, ‘llar’) i que, per tant, identificaria el nostre planeta com la llar de tots els éssers vivents i de tot allò existent. Podríem definir l’ecologia com la ciència i l’art de les relacions i dels éssers relacionats, perquè la casa-llar-hàbitat està constituïda per éssers vius, matèria, energia, partícules, ones i forces en permanent relació.
Avui hi ha qui parla de quatre branques de l’ecologia: la medioambiental, l’objecte de la qual és la comunitat de vida entre home i natura; la sociopolítica, que tracta de l’organització dels éssers humans entre ells i que, avui, ens denuncia la injustícia que el 20% de la humanitat detentem el 83% dels recursos de vida i que el 80% més pobre s‘hagi de conformar amb el 20% restant; la mental, que suposa l’altra cara dels prejudicis i agressions que porten discriminacions, violències i guerres; i l’ecologia integral, la qual considera el nostre planeta holísticament (holós vol dir la ‘totalitat’ que es troba en cada part), de manera que la Terra, més enllà de qualsevol visió antropocèntrica o terraqüiocèntrica, forma part d’un tot que és el cosmos, univers o pluriversos, com diuen els científics, en contínues expansions i, per això mateix, cada vegada més carregat de consciència fins arribar a la consciència de l’ésser humà i a la vida com a autoorganització cibernètica de la matèria.
Avui, aquí, no parlaré pas de l’ecologia mental, que té un revers prou conegut: el de la Noviolència com a actitud i que, segons L. M. Xirinacs en el llibre La No violència aparegut aquest Sant Jordi, també té com a base un harmònic i mistèric lligam de les persones amb l’univers. Si de cas em toca parlar de la medioambiental i de la sociopolítica, conseqüències de l’ecologia integral que demana una organització harmònica dels humans entre ells i no pas cap mena d’explotació d’un sobre els altres com han dut a terme els capitalismes ultraliberals, tant els d’Estat com els de Gulag. D’aquesta organització harmònica en diem democràcia. La democràcia, entesa com a ‘força del poble’, és a l’ensems un ideal utòpic i una realitat limitada, sempre en procés de construcció —una construcció, deixeu-m’ho dir, ecològica— dins dels propis condicionaments historicosocials. Els catalans en tenim experiència d’aquests condicionaments; ningú no ens ha regalat mai cap de les fites aconseguides. El nostre problema és saber fins on estem disposats ecològicament a patir els desajustaments que ens desorganitzen i fins on volem exercir la nostra ‘força’ per reorganitzar-nos. Tots sabem, per exemple, que des de l’agost 2008 s’incompleix una llei orgànica com l’Estatut, amb la conseqüent plomada del finançament que justament ens pertoca, però els nostres polítics, almenys fins ara, han estat incapaços d’exercir cap força com podria una agència tributària catalana depenent de la Generalitat. Seria il·legal, em direu. Potser sí: tan il·legal com el fet que patim el no compliment d’una Llei orgànica. En canvi, seria ben legítima, perquè les relacions polítiques trobessin el seu encaix, s’harmonitzessin ecològicament.
En casos així, ja veiem que la democràcia, fruit de la política, no ens serveix prou. Encara no som prou lúcids per adonar-nos que el poble ha de vigilar els polítics. Per això ja hi ha qui parla de l’àmbit del poble, això és, de la demòtica.
Segons Xirinacs, a tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien natio en llatí i genos en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc —llars, territoris, comarques, etc.—, formaven el populus, el demos, meravellosament vertebrat en el seu interior i apte per a resistir les majors agressions exteriors. Fins ací encara no apareixien ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, nationes o genoi de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial, i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell moment no els feia falta. Això constitueix la ciutat per damunt del poble, la política per damunt de la voluntat popular o “demòtica”. La política, doncs, és una relació extra i supracomunitària, extra i suprapopular. Política i demòtica són dues realitats essencialment diferents. Ciutat i poble ,també. Ara, equivocadament, la ciutat és un poble més gran i prou. En el fons, mai no ha estat així.
Des dels temps de la revolució francesa, de la Il·lustració, del liberalisme, del racionalisme, de la modernitat, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a l’homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques, les regions, les nacions… Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la patrie”. Ja Grècia es queixava de la massificació: plethýs en comptes de demos. I caigué la democràcia grega. També Roma es queixava de la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el populus fins a convertir-lo en plebs. Però on el fenomen ha esdevingut generalitzat és en el model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat, de la política, ha destruït el poble, el demos. Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional en comptes d’estatal, escola, sanitat, ràdio o televisió públiques quan no ho són. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic; se li oposa l’àmbit privat format d’una gran massa amorfa, estandarditzada, d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta només un a un i per separat en eleccions i referèndums. I d’això en diem democràcia, “força del poble”?
Ens caldrà recobrar demòticament la comunitat perquè l’espoli fiscal de Catalunya ja se situa en uns 19.000 milions d’ε (i ara els polítics professionals regategen per veure si ens en donen 1.200 ó 1.500 milions!). La veritat és que perdem un 8% del nostre PIB pel fet de pertànyer a Espanya.[3] Altrament, si fem una ullada ecològica integral, aquesta necessitat encara esdevé més evident. A l’any 2006 el nombre d’espècies animals i vegetals en perill d’extinció era de més de 16.000; “un de cada tres amfibis, una quarta part de les coníferes del món, una de cada vuit aus, un de cada quatre mamífers”. [4] A certs llocs (regió del Cap a Sud-Àfrica, conques del Carib, Andes tropicals i Mediterrani) l’augment de concentració de CO2 (que es duplicarà en menys d’un segle amb el consegüent efecte hivernacle planetari) pot esdevenir més destructiu que la deforestació. Es calcula que estan en vies d’extinció 200 espècies de vertebrats així com el 56% de les 252 espècies de peixos del Mediterrani i el 28% de les de l’Àfrica Oriental. Des de l’època de l’extinció dels dinosaures, fa uns 65 milions d’anys, mai no s’havia assistit a un extermini de la vida tan accelerat. Des de 1972 la desertització mundial va créixer igual a la mida dels conreus de tota Xina i Nigèria juntes. Es van perdre 480 milions de tones de terra fèrtil, una superfície equivalent a les terres susceptibles de conreu de l’Índia i França juntes. Avui, la meitat de les selves que existien el 1950 ja no existeixen. Només en els darrers 30 anys han estat estassats 600 mil km2 de selva amaçònica brasilera, l’equivalent a tota Alemanya. S’estan acabant d’exhaurir les immenses reserves naturals d’aigua, ja que sols el 0,7% de l’aigua dolça és accessible a l’ús humà.
Tampoc no podem gallejar de tenir un món gens sostenible. Si explotessin només algunes de les més de 60.000 armes nuclears a disposició de determinades potències, es podria originar un hivern nuclear en tot el planeta. La Terra es refredaria més intensament que en les eres glacials del Pleistocè. Ja hem al·ludit a l’efecte hivernacle produït per recalentament terraqüi. Per als propers 100 anys es calcula un augment d’1,5ºC a 5,5ºC, cosa que podria provocar desastres descomunals oposats: sequeres en uns llocs i inundacions en d’altres pel desglaç dels casquets polars.
El meu elogi a la natura d’avui esdevé un toc d’atenció, perquè totes aquestes catàstrofes no són pas cap resultat casual sinó causal: són producte del model de creixement imperant. Sortosament, el pressupost bàsic de la democràcia —“el que interessa a tots ha de ser decidit per tots”—, malgrat no complir-se (o justament per això) s’ha transformat en un ideal “in fieri” permanent perquè volem allò que els especialistes en diuen una “democràcia millorada” en el sentit d’anhelar una societat “en la qual hi càpiga tothom, inclosa la natura”. Per tant, enllà d’una democràcia representativa o per delegació, hom desitja una democràcia inclusiva, com a valor universal, pública més que oficial, això és participativa i, socialment i políticament, ecològica.
D’acord amb els paràmetres inicials del meu discurs, naturalesa i ésser humà ens trobem tan indissolublement units que tenim un mateix destí comú. Per als homes de ciència no hi haurà nova arca de Noè; o ens salvem tots o tots sucumbim. Els antropòlegs ens asseguren que la singularitat de l’ésser humà és la sociabilitat, la cooperació i la convivencialitat. Però no sabem desenvolupar germanívolament aquesta singularitat. Si amb prou feines ens separa un 2,6% de càrrega genètica amb els simis superiors, no és estrany que hàgim d’entendre la vida com un moment de la història evolutiva de l’univers, quan la matèria, distanciada del seu equilibri original, es complexifica i s’autoorganitza. I la vida humana no és res més que un capítol de la història d’aquesta vida en l’univers. Com a humans provenim de la terra, de l’humus (humus [terra fèrtil]>homo). (Cal no oblidar que Adam prové d’adama, ‘terra fèrtil.) Som fonamentalment Terra, que en la seva contínua evolució arriba a un moment en què sent, pensa, estima i venera. Res d’estrany que notables astrofísics i biòlegs sostinguin que la Terra, més enllà d’un sistema ecològic, és també un supraorganisme viu, ja que palesa un absolut equilibri en tots els seus elements físico-químics, com només un ésser viu podria palesar-ho. (Per exemple: l’oxigen de la Terra s’ha mantingut en un 21%, estable durant milions d’anys. Si pugés tan sols al 22%, un sol llampec podria cremar-lo tot de cop!) Per això, la denominen Gaia, nom mitològic grec per emblematitzar la Terra com a “ésser vivent”, la Gran Mare dels antics.
Si tot plegat és així, la Terra, aleshores, és portadora de subjectivitat, de drets, d’una relativa autonomia, tant ella mateixa com tots els ecosistemes que la componen. Existeix, doncs, la Dignitas Terrae, la dignitat de la Terra, que exigeix respecte i veneració.
L’antropocentrisme renaixentista fou un greu equívoc: els éssers del món no adquireixen el seu significat perquè s’ordenin a la criatura humana com a centre, ans al contrari: l’ésser humà és una baula més de la cadena de la vida, ja que tots tenim el mateix codi genètic bàsic: els quatre fonaments fosfatats i els vint aminoàcids. Hobbes, Locke, Rousseau i Kant partien d’un pressupost fals: que el futur de la Terra estigués garantit per les forces directores de l’Univers.
Avui els entesos ens asseguren que si acabem de devastar Gaia, ja no hi haurà base per a cap mena de ciutadania, cap mena de democràcia, cap mena de demòtica. Si volem sobreviure ens cal una democràcia ecologicosocial i ecologicopolítica que assumeixi la preservació de la Terra. No som només ciutadans amb institucions i serveis: vivim enmig de paisatges, arbres, ocells, animals, muntanyes, pedres, rius i llacs, mars i núvols, atmosfera i estels, sol i lluna, i sense aquestes realitats moriríem de solitud.
Massa sovint s’han entès les primeres pàgines de la Bíblia —quan l’home rep el mandat diví de senyorejar la Terra—, com si es tractés de dominar-la i sotmetre-la al seu lliure albir. No: El llibre del Gènesi ens demana d’administrar i tenir molta cura d’aquesta herència rebuda. En la teologia de la creació, l’home no és posat per damunt sinó dins i en els límits de la creació. El món no ens pertany, justament perquè és anterior a nosaltres i pertany al Creador; per tant, la relació que hi tenim és una relació ètica de responsabilitat.
Davant de les afirmacions anteriors i vist que els cataclismes ecològico-socials no són pas innocents, s’imposa l’ampliació de la personalitat jurídica de la Terra a tot allò terraqüi relacionable amb l’univers. És a dir, s’imposa una nova ètica i també una nova teologia. S’imposa una nova ètica, més enllà de la moral (que vol dir ‘simple costum’), un comportament just i correcte de les relacions humanes i d’aquestes amb la natura, que no sorgeix de cap imposició utilitarista o antropocèntrica, sinó de l’exigència de la mateixa realitat a qui la sap escoltar i assumir com a vivència espiritual o mística sorgida de l’experiencia holística de captar-se dins la globalitat. És tracta, certament, d’una experiència espiritual. I “Esperit” ve d’alenar, respirar, viure. L’opòsit no és el cos, sinó la mort, en sentit ampli (biològic, social o existencial, és a dir: fracàs, opressió, humiliació). I s’imposa aquesta nova ètica perquè la lògica del capital —com a mitjà de producció i com a cultura— no va més enllà de l’acumulació mitjançant l’explotació; primerament, de la força de treball de les persones; després, pel domini de les classes socials; a continuació, pel sotmetiment dels pobles; finalment, pel pillatge contra la naturalesa. Entre ecologia i capitalisme hi ha una contradicció bàsica, es neguen frontalment: on impera la pràctica capitalista tota preocupació ecològica desapareix. O el capitalisme acaba de triomfar ocupant els espais que pretén o triomfa l’ecologia i sotmet el capitalisme a unes transformacions tan grans que el reconverteixen fins a fer-lo irrecognoscible.
Per això, els veritables ecologistes avui dia han substituït el concepte de “sostenibilitat” pel de decreixement.[5] A Catalunya, en el Manifest de Sant Miquel de Cuixà d’abril del 2008 no sols es constatà un model productiu “basat en els combustibles fòssils i l’espoliació dels recursos naturals dels països pobres” sinó també s’anuncià profèticament que “ens trobem a la vigília d’una fallida del sistema econòmic i financer mundial”. Per això avui es reivindica “el decreixement com un nou estil de consum, vida i treball basat en les energies renovables, l’estalvi energètic, el transport públic no contaminant, l’agricultura biològica i un consum responsable”. Per als decreixentistes, el sentit de la vida no pot basar-se a augmentar cada any el 3% del PIB! Això no vol pas dir que desitgin un “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes o al llum d’oli; amb el decreixement no es pretén pas bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il·limitada. Vol dir elogiar la natura respectant-la i no oprimint-la. Si les fonts de recursos naturals són limitades, com es pot creure en un desenvolupament il·limitat? El creixement pel creixement, com ens el venen, avui és un negoci rendible només amb la condició de carregar-ne totes les conseqüències a la Naturalesa, a les generacions futures, a la salut dels consumidors i a les condicions de treball dels assalariats. El decreixement amaga, de fet, una autèntica revolució.[6]
De moment, en aquesta línia ètica de què parlem, 23 personalitats coordinades per Michail Gorbatxov i Maurice Strong van treballar des de 1992 per escriure la Carta de la Terra (The Earth Charter), una mena de Constitució de la Terra, Carta Magna de principis, propostes i aspiracions per a una societat mundial sostenible, solidària, justa i pacífica per al segle XXI. Va ser adoptada per la UNESCO l’any 2000, però no sembla pas que els nostres polítics se n’hagin assabentat gaire. I consti que comença parlant del “moment crític” que vincula la història de la Terra i la preocupació comuna de prendre consciència dels seus “recursos finits”. I diu: “La protecció de la vitalitat, de la diversitat i de la bellesa de la terra és un deure sagrat”. Millor elogi a la natura, impossible!
Aquesta consideració sagrada (‘segregada’, ‘mística’, si voleu) ens estimula vers aquella nova teologia que he insinuat abans i que no ens ha de deixar indiferents als cristians del segle XXI. La teologia de la creació que hem al·ludit aporta sentit a la teologia de la redempció. Pau a Rm 8,22 ens diu que “tota la creació gemega i pateix dolors de part”. Avui, encara gemega més. Però, per a un cristià, la redempció no exigeix cap substitució apocalíptica —el cel nou i la terra nova d’Is 65,17 i d’Ap 21,1 són una simple prefiguració futura— sinó la re-assumpció d’allò erràtic, la re-orientació d’un desenvolupament equivocat. Per a Teilhard de Chardin, l’evolució camina des de la cosmogènesi a la biogènesi, i des d’aquesta a l’antropogènesi, per abocar-se finalment a la noosfera, en un arc que va de l’Alfa a l’Omega. Aquest punt Omega, immanent i transcendent, Teilhard l’identifica amb Crist. Avui els teòlegs han anat molt més enllà.[7] Per a Leonardo Boff , abans d’arribar al cor i a la ment de les persones, Déu ja era a l’univers, ja hi preexistia d’alguna forma abans d’emergir-hi com a consciència. El mateix teòleg escriu: “La ubiqüitat còsmica de l’Esperit ens permet de recuperar una antiga idea cristiana que reforça la nostra espiritualitat i enriqueix la lectura teològica de l’ecologia: el pan-en-teisme, que de cap manera no és panteisme.” No es tracta d’identificar-ho tot —energia, àtoms, pedres, estels— amb Déu; el pan-en-teisme distingeix Déu de les criatures, però relaciona l’Un amb les altres. Un i altres no són el mateix, cadascú i cadascunes tenen la seva autonomia, però, relacionada: “No tot és Déu, però Déu és en tot”. De cada realitat en fa el seu temple i viceversa: tot és en Déu perquè “en ell vivim, ens movem i existim” (Act 17,28).
L’ecologia com un nou espai sagrat alça la redempció del Crist a la categoria de recreació cosmològica darrera. El cel nou i la terra nova de l’Ap 21,1 ho subratlla. Els textos als Efesis, Colossencs i Hebreus o el pròleg de Joan palesen clarament que l’univers pren en Crist la seva existència i consistència. L’obra de Crist, aleshores, pren una alçària eco-còsmica. Ell és plèroma, plenitud. Quan els terraqüis finim (manquin els milions d’anys que manquin per a l’extinció del sol), si no hem colonitzat altres pluriversos com saltimbanquis, l’obra de Crist seguirà. Això suposa la superació no sols de l’eclesiocen-trisme —pel fet que l’obra de Crist ja no incideix solament en els creients de la seva església— sinó fins i tot de l’antropocentrisme: Crist es vincula amb tots els éssers de l’univers sencer i no sols amb els éssers humnas. Així, doncs, no es pot obviar —i esperem que un dia es prediqui—, la seva dimensió eco-cosmològica. En un santuari com el que ens ha reunit avui aquí ho hem de tenir molt en compte! Malgrat els desastres de què he parlat, la natura també serà, al final, salvada pel Crist i en el Crist. Se’n pot fer un elogi millor?
Acabo amb les darreres paraules de la Carta de la Terra: “Que el nostre sigui un temps que es recordi pel desvetllament d’una nova reverència davant la vida, per la ferma resolució d’assolir la sostenibilitat i per l’accelaració de la lluita per la justícia i la pau, úniques maneres per poder celebrar la vida amb joia i alegria”.
[1] L’etimologia de la paraula "física" revela el seu ús com a sinònim de “natural” ja a mitjans del segle XV; cf. Harper, Douglas: «Physical» en l’Online Etymology Dictionary.
[2] El títol del llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, d’Isaac Newton (1687), per exemple, es tradueix com a ‘Principis matemàtics de Filosofia Natural’ i reflecteix, l’ús freqüent en la seva època del terme “ filosofia natural” en el sentit d’"estudi sistemàtic de la naturalesa”.
[3] Extrec les dades d’una font gens sospitosa com és el cas del libre de ROS HOMBRAVELLA, Jacint: Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya (Dèria: 2009).
[4] Dades de la UMCN, Unió Mundial per a la Conservació de la Naturalesa, que reuneix 81 Estats.
[5] Ja a la Universitat de Kassel, el setembre de 1980, l’associació ECOROPA (European Ecological Action), convidà a un col·loqui intel·lectuals i ecòlegs de la categoria d’ Ivan Illich, Rene Passet o Nicholas Georgescu-Roegen, autor, uns anys abans, d’un llibre que encara espera traducció catalana: Demà, el decreixement. I, llavors, aquí, gràcies a X. Garcia, en vam tenir ressò a l’“Avui”. El mot “decreixement”, que tanta por fa als desenvolupistes sense ànima, no s’ha aturat en el món de l’ecologia. El novembre del 2003, gràcies a Latouche, “Le Monde Diplomatique” publicava Pour una societé de la décroissance i , l’any següent, “Vert Contact”, La décroissance pourquoi? El 2005 a Itàlia, M. Pallante, assessor del govern Prodi, publicava La decrescita felice i, l’any següent, el diputat de la refundació comunista, P. Cacciari, Pensare la decrescita: sostenibilità ed equità. El desembre del 2006 se celebrà a Barcelona el Simposi Internacional “El decreixement per salvar la Terra” (i s’ha aplegat en forma de llibre aquest 2009); al cap d’un parell d’anys, el Club de Debat Ecofòrum de la Garrotxa va portar Olot el professor francès Jean-Louis Prat per parlar-ne i, poc després, l’abril del 2008, se celebrà la trobada pel decreixement a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, impulsada per la revista lionesa “Entropia” i l’Associació “Una sola Terra”.
[6] Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París, un dels teòrics del decreixement i autor de Petit tractat del decreixement serè (Vaència: 3i4, 2009), on preferiria denominar-lo “acreixement”, en sintetitza el programa a patir del que denomina les vuit “R”: Revaluar, Reconceptualitzar, Reestructurar, Redistribuir, Relocalitzar, Reduir, Reutilitzar, Reciclar.
[7] Caldria esmentar, des del segle XIX, noms com Martensen, Allan Galloway, Albert Frank-Duquesne, Barth, Mascall, Dilchneider, Köberle o Rahner i, darrerament, Leonardo Boff, Joseph Sittler i Jürgen Moltmann. Jorge Papanicolau: Cristología Cósmica. Fundamentos bíblicos, aproximación histórica y reflexión sistemática (Buenos Aires: Ed. Epifania, 2005) fa un bon resum d’aquesta teologia.
El creacionisme és el conjunt de creences, inspirat en doctrines religioses, segons el qual, la Terra i els éssers vivents provenen d’un acte de creació d’un o diversos déus amb un propòsit preestablert. És una concepció pueril que imagina Déu fent de terrissaire en la creació dels vivents. Per extensió, s’aplica a les opinions filosòfiques o religioses que defensen una explicació de l’origen del món basada en un o més actes de creació d’un Déu personal i, per tant, als moviments pseudocientífics que militen contra el fet evolutiu. Per als moviments creacionistes, els continguts educatius d’escoles i Universitats sobre biologia evolutiva, s’han de substituir per les seves creences (o, almenys, contrarestar-les) i oferir la possibilitat de creació d’éssers vius per part d’un ésser intel·ligent diví a partir del denominat disseny intel·ligent, entès com a proposta científica legítima. L’enemic a batre és Darwin (1809-1882) i la seva teoria de l’evolució exposada en el seu llibre L’origen de les espècies (1859). Enguany celebrem els 150 anys de la seva publicació i els 200 del naixement del seu autor i encara, sobretot als EUA, hi ha qui no l’ha paït.
Ens agradi o no, el nostre cervell, per espectacular que resulti, és “darwinià”, això és, fruit de l’evolució, la qual cosa vol dir limitat i complex, més preparat per sobreviure que no pas per escatir els darrers secrets de l’Univers, Plurivers o Multivers, com diuen els entesos. És bo saber-ho, perquè així no pensarem que el nostre cervellet ha de dir la darrera paraula en qüestions compromeses que voregen els límits dels nostres coneixements com ara l’origen de les coses, l’aparició de la consciència o l’actuació de la divinitat.
La teoria de Darwin sobre l’evolució no té res a veure ni amb la religió ni amb la filosofia de la creació. Ell i l’oblidat amic Wallace van proposar un mecanisme explicatiu de l’evolució de les espècies —el mecanisme de la reproducció diferencial, sobre el qual actuen els factors ambientals que donen lloc al canvi evolutiu de poblacions— i van descobrir simultàniament la teoria de la selecció evolutiva. El conflicte religiós que desencadenà fou causat per la interpretació al peu de la lletra de la Bíblia feta per certs clergues anglicans de l’època (i, aviat, per clergues catòlics), que es van negar a admetre el llenguatge miticosimbòlic del text sagrat tot creient-se superbiosament possessors de la veritat. Però, tot evoluciona (enlloc millor emprat que aquí) i, si Pius IX escrivia a Constantin James que havia rebut amb plaer un text que ridiculitzava Darwin, Joan Pau II no sols va deixar escrit que “ la teoria de l’evolució és més que una hipòtesi”, sinó que Benet XVI el considera ja un “concepte cultural” i el passat mes de març el Pontifici Consell per a la Cultura li dedicà un simposi!
És sabut que Darwin, que té pàgines de gran admiració per Déu i la Creació, passà d’una certa religió sociològica a un cert deisme per acabar en l’agnosticisme. Els motius que el van separar de la fe religiosa, avui no li haurien causat cap problema si s’hagués trobat amb un clergue mitjanament culte i civilitzat. Foren aquests: 1) el món no es podia haver creat com diu literalment la Bíblia; 2) no podia creure en els miracles que atemptaven contra les lleis físiques; 3)no podia creure que els seus amics ateus anessin a parar a l’infern. Avui, aquests problemes seus, no haurien topat amb cap dificultat per seguir essent creient. Com escriu R. M. Nogués, “potser va ser un de tants creients que va deixar la Fe per la incompetència dels eclesiàstics. Això ens hauria de fer pensar en la gran quantitat de persones que continuen abandonant-la per la tossuderia i la ignorància de tanta gent religiosa que viu en l’integrisme interpretatiu, les creences neolítiques sobre Déu, o que és víctima de les seves pors neuròtiques i les hi atribueix”.
Darwin va ser influenciat per Malthus i la seva teoria dels desequilibris entre creixement de població i recursos, i perAdam Smith, economista i autor de la teoria de la “mà invisible” que regula l’economia; i el darwinisme derivà cap a l’eugenisme de Galton o certes postures racistes. Aquestes derives anaren acompanyades de les dures crítiques de Marx, per a qui l’evolucionisme era una tesi pueril sorgida de la projecció sobre la Naturalesa de les misèries de la societat anglesa inspirada per la lluita de tots contra tots (Hobbes) i de l’economia burgesa associada al malthusianisme (no sols el clergat de l’època pixà fora de test). Entre la teoria evolutiva darwiniana i la proposta d’un Déu creador, no sols no hi ha cap oposició —la Creació és una acció de Déu situada “més enllà” de la Història i així la pot acceptar qualsevol darwinista— sinó que, seguint Nogués, la proposta darwiniana “permet allunyar Déu de les implicacions immediates en el mal”. Quant al disseny intel·ligent, “si es refereix al fet —segueixo copiant Nogués— que de la Creació podem deduir directament la figura d’un Superenginyer-Director i endevinar els seus càlculs i procediments, és una hipòtesi que manifesta poca cultura i molt poca sensibilitat religiosa. Si s’entén com la capacitat d’intuir en l’Univers una coherència de fons que, en definitiva, cal atribuir a Déu creador, és una opció filosòfica i religiosa perfectament legítima”. Per al sacerdot i biòleg, no es pot confondre el llenguatge científic (que formula regularitats observades i repetibles en l’ordre experimental i no té res a dir sobre hipòtesis transexperimentals com les que es refereixen a Déu) amb el llenguatge religiós, essencialment miticosimbòlic, si voleu, poètic, fins i tot quan es basa en fets històrics; això no el degrada ni li treu veritat, perquè, paradoxalment, és l’acceptació del seu caràcter simbòlic el que dóna al llenguatge religiós un valor essencial transhistòric.
He basat bona part del que he escrit en l’article que el P. Nogués va escriure a “El Pregó eclesial d’informació i opinió” (núm. 360) i vull acabar dient que també és autor del llibre L’evolució darwiniana de les religions “vertaderes” (Fundació Joan Maragall-Cruïlla, 2008), on exposa que les religions evolucionen com ho fa tota la realitat i que fins i tot en aquesta evolució es “revela” Déu. Com diu Josep M. Totosaus, Nogués extrapola lícitament a l’estudi del fet religiós el model de base científica que ens oferí Darwin, de manera que, en un exercici libèrrim de creient adult, exposa que les religions són “vertaderes” en la mesura en què responen a allò que, a cada moment històric, apareix com a més humanitzador. <1-vi-09>
L’expressió “ballar a la coberta del Titànic” s’empra per recordar-nos que potser som en el moment anterior a l’enfonsament del vaixell terraqüi. Ho fa “Cristianisme i Justícia” en els papers titulats “Any nou, reptes nous”. Els papers comencen recordant els mots que va dir Ingrid Betancourt després de l’alliberament de les FARC referits als privilegiats que tenim “llençols cada nit i la taula parada tres cops al dia”. Per als que no disposen d’aquest privilegi, això és, per al 80% del planeta que per a nosaltres són excepció, l’excepció som nosaltres.
Els papers de “Cristianisme i Justícia” analitzen en deu punts l’estat de les coses que no sirguen al món d’avui. Nosaltres només n’afrontarem dos, la crisi econòmica i la crisi de la justícia. La crisi la veien venir fins i tot els no entesos. Tothom sabia que el sistema explotaria algun dia, però tothom reaccionà procurant enriquir-se abans de l’explosió de la bombolla. No és una simple culpa externa "dels governs" o dels de fora, tot i que els nostres governants no van saber posar-nos en una actitud d'alerta (si no d’alarma) i de solidaritat alhora. A Espanya hi va haver, doncs, un innegable retard a reaccionar i prova d’això és que la lluita contra la crisi es reflecteix poc en els pressupostos del 2009. Precisament era aquí on més es podia preveure: pel pes que en la nostra economia tenia la construcció, pel pes que hi tenen els serveis i perquè la nostra productivitat depèn en bona mesura d’indústries foranes en ple procés de deslocalització. Per això, per a “Cristianisme i Justícia” el govern va ser poc previsor, llevat que recorregués directament a l’engany, obsessionat per donar una bona imatge electoral.
Cert que molt més tard es van prendre algunes mesures, molt necessàries sens dubte, però també injustes. I són injustes perquè ajuden els botxins més que les víctimes. Lluny de denunciar la hipocresia i la maldat del nostre sistema econòmic, es va creure necessari intervenir —amb els diners de tots— per treure de l’abisme i de la fallida els qui s’havien enriquit desaforadament. “Cristianisme i Justícia” diu sense embuts: “Cap culpable no ha estat castigat i, tot i que hi ha una culpa anònima en el sistema, aquesta vegada hi ha hagut clars delinqüents particulars, que van precipitar el desastre i n’engrandiren les dimensions, i que han estat acomiadats del seu càrrec cobrant indemnitzacions milionàries. De nou es confirma la dita popular: qui roba vint euros per menjar és un lladre, qui roba un milió d'euros és un home de negocis espavilat. Fa mal constatar que mentre la fam al món ha augmentat durant l’any 2008, una part important d’aquest problema s’hauria pogut calmar amb una petita part del que s’ha donat als grans saquejadors, per treure’ls de la fallida”. I posa tres exemples: “Durant la campanya electoral es va utilitzar contra el Sr. Manuel Pizarro la dada que havia cobrat dos mil milions de pessetes com a indemnització en deixar la seva feina. I la crítica era vàlida més enllà dels interessos electorals. Amb motiu de la crisi hem sabut que el president del Deutsche Bank guanya tretze milions d'euros a l'any i el de Porsche la considerable xifra de seixanta milions. Des del punt de vista de la moral catòlica, aquestes xifres són simplement furts greus.”
Res d’estrany que, amb un esguard vers el futur, quan es refereix a la necessitat de "refundar el capitalisme" d’acord amb la publicitada reunió de líders mundials a Washington el passat 15 de novembre expliqui que “refundar” pot equivaler al famós consell del marquès de Lampedusa: “canviar allò que calgui perquè no canviï res.” Juntament amb aquestes crítiques, cal dir que no es deixa de lloar l'esforç del govern per no retallar les despeses socials en temps de crisi.
Pel que fa a la justícia, es demana menys partidisme i més solvència. Mentre els polítics celebraven, amb una petita part de raó, que finalment s’havia desembussat el problema de la composició del Consell General del Poder Judicial, els ciutadans vam obrir uns ulls com taronges en comprovar que cap dels jutges nomenats per al Consell no pertanyia a aquesta meitat de la judicatura que no milita en cap organització de jutges, sinó que tots eren membres d’organitzacions que són ja conegudes com a afins a un o a l’altre dels dos grans partits que dominen l’escena espanyola. En una paraula: la solució al problema del Consell General del Poder Judicial va ser una solució política, fruit d’un "qui dóna rebre espera" entre polítics. Com hem fet des d’aquestes mateixes pàgines, “Cristianisme i Justícia” ho valora com un clar atemptat al principi d’independència de poders, fonamental en tota democràcia. I afegeix: “ Després, aquests polítics s'ompliran la boca afirmant que respecten les decisions de la justícia, mentre callen que aquesta justícia està formada per titelles seus.”
Una cosa semblant ha succeït amb el Tribunal Constitucional, un òrgan judicial fonamental per al funcionament del sistema democràtic espanyol. Enguany aquest tribunal ha assolit nivells inacceptables de desprestigi en fer-se evident l’existència de dos blocs clarament definits en el seu si. Aquests blocs votaven sistemàticament allò que afavoria el partit que els havia votat, al marge de quin fos el contingut jurídic del tractat. Estem parlant d’un tribunal que té facultat per a rectificar qualsevol llei, encara que hagi estat aprovada per un parlament o votada en referèndum. El procedir d’aquests magistrats posa en dubte la seva actuació present i futura sobre algunes qüestions essencials sobre les quals s’ha de pronunciar durant els propers mesos. Els processos oberts per a renovar la composició d’aquest Tribunal tampoc no desperten gaires esperances en relació a una recuperació del prestigi i 1'autoritat necessaris.
Aquest, òbviament, és un tema molt més ampli i costaria poc evocar altres escàndols viscuts per la ciutadania davant de la justícia com les darreres involucracions en casos d’espionatge polític, les falses agafades de grups de persones musulmanes que han de deixar anar tot seguit malgrat les greus acusacions de què han estat objecte, per no parlar de la discutible vaga d’uns servidors privilegiats de l’Estat. Deixem tan sols constància que el món de la justícia és un dels que requereixen a l’Estat una reforma més àmplia i radical: una reforma que implicaria agilitzar, democratitzar i independitzar. Sabem que hi ha jutges excel·lents com a persones i com a professionals. Potser són així la majoria. Potser és difícil administrar justícia amb mitjans insuficients i en una situació estructuralment injusta. <18-05-09>
El passat dia 18 d’abril s’atorgà el premi de prosa narrativa “Marian Vayreda” a El meu cor cap a tu per sempre, de David Nel·lo. El darrer “Marian Vayreda”, atorgat fa un any i publicat el passat setembre per Empúries, se’l va endur el dietari d’Isidor Cònsul Tractat de geografia. He dit més d’un cop que l’autor és un veritable “animal literari” en el millor sentit del terme. Val la pena parlar, doncs, d’aquesta obra per part de qui, en aquests mateix rotatiu, publicà, durant anys, pàgines de dietari literari i ha fet una mica l’experiència de tota la cuina que hi ha al darrera. M’he divertit amb dietaris i memòries de Sagarra, m’he fet més savi amb els d’Albert Manent o Gimferrer, però m’han fet molta enveja literària els de Verdaguer, els de Pla i alguns pocs d’altres pel tot el que m’han suposat de model o paradigma; deixeu-me esmentar pel retrat i l’ambient, els de Guansé; pel traç i acabats, els de Jordana; pel detallisme emotiu, els de Benguerel; pel lirisme de la prosa, els de Marià Manent i Joan Teixidor. Doncs, bé: també me n’han fet, d’enveja, algunes pàgines de l’Isidor Cònsul. Resulta menys gras, menys groller que Pla i menys barroc que Gimferrer. La vitalitat que traspua és menys barroera que la del primer; la seva filigrana més escarida, sense rinxolar exageradament l’erudició com de vegades fa el segon. Repeteixo, el seu estil s’apropa a Guansé, Manent o Teixidor.
Comencem dient que aquest dietari ha anat precedit per altres dos, Cinc estacions (1998) i En nom del pare (2004) i que, seguint Teixidor, prescindeix de les dades cronològiques típiques i tòpiques de la literatura dietariesca. Això li permet un ventall de possibilitats, amb proses que ratllen la ficció, l’autobiografia, l’apunt memorialístic, la història, la crònica periodística, la guia turística, la crítica, i, en definitiva, una absoluta vinculació de l’art i la vida. I, enllà dels registres, els tons anímics també resulten diferents: l’exultació, el lament o l’enyor, l’admiració es contrapunten amb una fina ironia o amb un sarcasme contingut: la història de l’aventurer de Bellpuig, amb la impossibilitat de naufragar, al mateix temps, a Cuba i a Filipines, malgrat la làpida del cementiri, acaba amb un veritable epifonema.
El llibre té dues parts: “Petita terra” i “Cor meu, el món”, cadascuna de les quals va encapçalada per uns versos de S. Espriu i J. Sarsanedas, d’on ha pouat aquests títols, amb la qual cosa ja palesa una voluntat poetitzadora de la realitat (les cites del seu primer dietari eren, com he dit, narratives). La primera part està dividida en tres blocs, encapçalats per un quasi-conte situat entre el febrer a l’abril de 1931, any de la República i que marca una intencionalitat ben destriable. El primer bloc està lligat al seu redós familiar de Bellpuig (“el meu poble”, deia a Cinc estacions), a la plana d’Urgell, i ens parla del seu pas al món adult després d’estudiar Magisteri a Lleida i de la seva estrena com a professor per ajudar l’economia familiar arrasada en un incendi. Abraça des del 1931 i el 1942, quan la seva mare era una esplèndida noia de 17 anys, fins al 2007, deu anys després de la mort del pare. I, a més dels pares, hi retrata, una jove M. Mercè Marçal, un Kubala patint Alzheimer i el bisbe Deig. El nucli geogràfic del segon bloc és Cervera de la Segarra, on rau la seva segona residència, que hi ha bastit amb la Romi, la seva parella. Aquí agafa pes al dietari cultural i ens assabentem d’una possible visita del poverello d’Assís a la vila de Cervera o de les correries eròtiques de Ferran d’Aragó per aquells tocoms. En el tercer bloc ens assabentem de l’afecció a l’excursionisme del seu autor: el titula ‘Les meves muntanyes’ i ens hi presenta diferents excursions i travesses, del Moianès a Boumort passant pel Pallars o per la Garrotxa. D’aquesta part, més que els dos assenyats fracassos d’assolir l’Aneto, més que el relat de quan va fer el cim del Mont Perdut, em quedo amb els textos dedicats als llogarrets dels seus ancestres, a la Ribagorçana, a Espés —on, del casalot de Ca de Lluvic el seu pare va sortir per anar a la guerra—, i a Sirès, on la seva tieta Maria s’havia casat amb l’hereu de can Xonllanes, mas que el temps ha convertit en munt de runes. Els espais reals serveixen sovint a Cònsul per evocar espais literaris, però cap de més ben assolits que aquests: a can Xonllanes hi veu el casalot de Bearn o la sala de les nines i Espès, d’on algun dia, n’estic segur, sortiran nous relats o alguna novel·la, li resulta la terra macondiana dels Aureliano Buendía. (Interessant subratllar que del lloc on habitualment viu —Sant Just Desvern— o treballa —Barcelona—, no hi trobem ni una ratlla.)
La segona part del llibre, presentada amb quatre blocs, reporta diferents viatges fora de Catalunya amb les evocacions pertinents, començant per tres viatges de Setmana Santa (primer a Conca —del castell de Garcimuñoz a Uclés—, i després per la nostra Mediterrània: Micenes —amb l’ombra d’Agamèmnon— i Creta). Segueix una estada a Rússia —de Moscou a Sant Petersburg i Peredelkino, on saluda Günter Grass—, tres díptics novament mediterranis i dues fugides a Amèrica: una a Manhattan i una altra a Mèxic. Molts d’aquests viatges els ha fet per la seva professió o gràcies al seus càrrecs al PEN-Club, és clar, però val a dir que els aprofita per alliberar-se de la cotilla que suposen aquests encontres internacionals i penetrar en ell mateix: llegeixin les seves impressions de la festa escolar de “la campaneta” en plena Plaça Roja de Moscou o la caminada per la platja de Tel-Aviv fins a Jaffa, quan podia haver agafat un autobús com hem fet tants altres turistes, o la visita nocturna a la Plaça de les Tres Cultures a Tlatelolco, i m’ho sabran dir.
Personalment, d’aquesta segona part, em quedo amb les notes italianes d’Arezzo, on va a cercar l’ombra de Petrarca, i amb la nota d’Ovidi escrita amb l’excusa d’haver-se identificat a Roma, vora el Tíber, a frec del Ponte Mílvio, la vil·la on el poeta rebia les seves amants, amb tot l’enyor que li havia de suposar el seu exili al Mar Negre. De fet el dietari del Cònsul destil·la enyorament. Vital i vigorós en la tria de situacions que fa, resulta elegíac de fons, en el sentit que fixa una realitat i la rememora com un conjur, això és, amb la recança que d’aquella manera exacta ja no la podrà fruir mai més. I per això la salva de l’oblit. He parlat abans de poetització. L’absolut poètic també rau aquí.
El procés és aquest: Cònsul tria el record o l’evocació i li posa marc per no perdre’s la vivència ell mateix més que no pas per oferir-la als lectors. (Recordar és tornar a viure. Ell ja l’ha fruit; si nosaltres no ho fem, pitjor per a nosaltres...) Per la forma, per la selecció, per l’ordenació rítmica dels retalls memorialístics, per la cadència, per la tendresa que expressa, per la musicalitat amb què amara l’escriptura, em resulta també, i del tot, un dietari liricoelegíac. I consti que no pretén assolir cap mena de prosa poètica enfadosa, però sí uns ritmes musicals, mesurats i amb absoluta serenor. I tot entorn de tres temes cabdals: família, literatura i Catalunya. Si volen degustar literatura... ja ho saben. <4-v-09>