El creacionisme és el conjunt de creences, inspirat en doctrines religioses, segons el qual, la Terra i els éssers vivents provenen d’un acte de creació d’un o diversos déus amb un propòsit preestablert. És una concepció pueril que imagina Déu fent de terrissaire en la creació dels vivents. Per extensió, s’aplica a les opinions filosòfiques o religioses que defensen una explicació de l’origen del món basada en un o més actes de creació d’un Déu personal i, per tant, als moviments pseudocientífics que militen contra el fet evolutiu. Per als moviments creacionistes, els continguts educatius d’escoles i Universitats sobre biologia evolutiva, s’han de substituir per les seves creences (o, almenys, contrarestar-les) i oferir la possibilitat de creació d’éssers vius per part d’un ésser intel·ligent diví a partir del denominat disseny intel·ligent, entès com a proposta científica legítima. L’enemic a batre és Darwin (1809-1882) i la seva teoria de l’evolució exposada en el seu llibre L’origen de les espècies (1859). Enguany celebrem els 150 anys de la seva publicació i els 200 del naixement del seu autor i encara, sobretot als EUA, hi ha qui no l’ha paït.


Ens agradi o no, el nostre cervell, per espectacular que resulti, és “darwinià”, això és, fruit de l’evolució, la qual cosa vol dir limitat i complex, més preparat per sobreviure que no pas per escatir els darrers secrets de l’Univers, Plurivers o Multivers, com diuen els entesos. És bo saber-ho, perquè així no pensarem que el nostre cervellet ha de dir la darrera paraula en qüestions compromeses que voregen els límits dels nostres coneixements com ara l’origen de les coses, l’aparició de la consciència o l’actuació de la divinitat.


La teoria de Darwin sobre l’evolució no té res a veure ni amb la religió ni amb la filosofia de la creació. Ell i l’oblidat amic Wallace van proposar un mecanisme explicatiu de l’evolució de les espècies —el mecanisme de la reproducció diferencial, sobre el qual actuen els factors ambientals que donen lloc al canvi evolutiu de poblacions— i van descobrir simultàniament la teoria de la selecció evolutiva. El conflicte religiós que desencadenà fou causat per la interpretació al peu de la lletra de la Bíblia feta per certs clergues anglicans de l’època (i, aviat, per clergues catòlics), que es van negar a admetre el llenguatge miticosimbòlic del text sagrat tot creient-se superbiosament possessors de la veritat. Però, tot evoluciona (enlloc millor emprat que aquí) i, si Pius IX escrivia a Constantin James que havia rebut amb plaer un text que ridiculitzava Darwin, Joan Pau II no sols va deixar escrit que “ la teoria de l’evolució és més que una hipòtesi”, sinó que Benet XVI el considera ja un “concepte cultural” i el passat mes de març el Pontifici Consell per a la Cultura li dedicà un simposi!


És sabut que Darwin, que té pàgines de gran admiració per Déu i la Creació, passà d’una certa religió sociològica a un cert deisme per acabar en l’agnosticisme. Els motius que el van separar de la fe religiosa, avui no li haurien causat cap problema si s’hagués trobat amb un clergue mitjanament culte i civilitzat. Foren aquests: 1) el món no es podia haver creat com diu literalment la Bíblia; 2) no podia creure en els miracles que atemptaven contra les lleis físiques; 3)no podia creure que els seus amics ateus anessin a parar a l’infern. Avui, aquests problemes seus, no haurien topat amb cap dificultat per seguir essent creient. Com escriu R. M. Nogués, “potser va ser un de tants creients que va deixar la Fe per la incompetència dels eclesiàstics. Això ens hauria de fer pensar en la gran quantitat de persones que continuen abandonant-la per la tossuderia i la ignorància de tanta gent religiosa que viu en l’integrisme interpretatiu, les creences neolítiques sobre Déu, o que és víctima de les seves pors neuròtiques i les hi atribueix”.
Darwin va ser influenciat per Malthus i la seva teoria dels desequilibris entre creixement de població i recursos, i perAdam Smith, economista i autor de la teoria de la “mà invisible” que regula l’economia; i el darwinisme derivà cap a l’eugenisme de Galton o certes postures racistes. Aquestes derives anaren acompanyades de les dures crítiques de Marx, per a qui l’evolucionisme era una tesi pueril sorgida de la projecció sobre la Naturalesa de les misèries de la societat anglesa inspirada per la lluita de tots contra tots (Hobbes) i de l’economia burgesa associada al malthusianisme (no sols el clergat de l’època pixà fora de test). Entre la teoria evolutiva darwiniana i la proposta d’un Déu creador, no sols no hi ha cap oposició —la Creació és una acció de Déu situada “més enllà” de la Història i així la pot acceptar qualsevol darwinista— sinó que, seguint Nogués, la proposta darwiniana “permet allunyar Déu de les implicacions immediates en el mal”. Quant al disseny intel·ligent, “si es refereix al fet —segueixo copiant Nogués— que de la Creació podem deduir directament la figura d’un Superenginyer-Director i endevinar els seus càlculs i procediments, és una hipòtesi que manifesta poca cultura i molt poca sensibilitat religiosa. Si s’entén com la capacitat d’intuir en l’Univers una coherència de fons que, en definitiva, cal atribuir a Déu creador, és una opció filosòfica i religiosa perfectament legítima”. Per al sacerdot i biòleg, no es pot confondre el llenguatge científic (que formula regularitats observades i repetibles en l’ordre experimental i no té res a dir sobre hipòtesis transexperimentals com les que es refereixen a Déu) amb el llenguatge religiós, essencialment miticosimbòlic, si voleu, poètic, fins i tot quan es basa en fets històrics; això no el degrada ni li treu veritat, perquè, paradoxalment, és l’acceptació del seu caràcter simbòlic el que dóna al llenguatge religiós un valor essencial transhistòric.


He basat bona part del que he escrit en l’article que el P. Nogués va escriure a “El Pregó eclesial d’informació i opinió” (núm. 360) i vull acabar dient que també és autor del llibre L’evolució darwiniana de les religions “vertaderes” (Fundació Joan Maragall-Cruïlla, 2008), on exposa que les religions evolucionen com ho fa tota la realitat i que fins i tot en aquesta evolució es “revela” Déu. Com diu Josep M. Totosaus, Nogués extrapola lícitament a l’estudi del fet religiós el model de base científica que ens oferí Darwin, de manera que, en un exercici libèrrim de creient adult, exposa que les religions són “vertaderes” en la mesura en què responen a allò que, a cada moment històric, apareix com a més humanitzador. <1-vi-09>

0 comentaris: