LA POLÍTICA DEMOCRÀTICA VERSUS LA DEMÒTICA I L’ECOLOGIA A CATALUNYA

Bon dia a tothom.

No sé si ho saben, però sóc d’Olot, d’allà on els poetes canten la Fageda d’En Jordà, els nens poden jugar amb roures centenaris i els camps tenen una disposició com els millors jardins de França, segons els escriptors. D’allà on la Generalitat Republicana va instituir l’Escola del paisatge i on diuen que hi ha un pintor per cada 4 m2. Em permetran, doncs, de fer una reflexió amb tots vostès més enllà d’un simple elogi a la natura. No els parlaré pas de l’Escola olotina del paisatge, perquè enllà dels Ius Pasquals, Vayredes o Galweys, juntament amb moltes altres honroses excepcions, l’especulació de l’art ens ha volgut fer creure que són pintures les simples etampetes més o menys ben acolorides. Deixem-ho.

La natura, en el seu sentit més ampli, és l’equivalent a l’univers físic, al món material, i fa referència als fenòmens del món natural i de la vida. S’estén, doncs, des del món subatòmic, al gal·làctic. El mot naturalesa prové del llatí natura, que significa “el simple curs de les coses”,[1] i tradueix la paraula grega physis (φύσις), que originàriament es referia sols a la forma innata en què creixen espontàniament animals i plantes. Ara bé, enllà d’aquests éssers vivents, la noció de natura entesa com un tot —l’univers físic— és un concepte molt més recent que va adquirir un ús cada vegada més ampli amb el desenvolupament del mètode científic dels darrers segles.[2] Abraça des del relleu dels planetes i els meteors a la climatologia. Per poder parlar pròpiament de natura, en els happy twentieth del segle passat, es va originar un mot que, en aquest entorn d’avui, no puc ni vull passar per alt: el d’ecosistema. Podríem definir un ecosistema com la complexa relació, autònoma i dinàmica, entre els organismes i el seu medi; o, d’una manera més explícita, la interralació entre una comunitat natural de vida (plantes, animals, bactèries, algues, protozous i fongs, entre d’altres) i el seu entorn, això és, amb els fluxos d’energia i d’altres materials que l’amara. La natura no es fa ni existeix sola. No tenim per una banda bolets, per una altra gossos i per un altre cossos celestes; tot està en relació.

El mot ecosistema, és clar, al·ludeix a l’ecologia. Ecologia és un mot que prové del mot grec οίχος (‘casa’, ‘llar’) i que, per tant, identificaria el nostre planeta com la llar de tots els éssers vivents i de tot allò existent. Podríem definir l’ecologia com la ciència i l’art de les relacions i dels éssers relacionats, perquè la casa-llar-hàbitat està constituïda per éssers vius, matèria, energia, partícules, ones i forces en permanent relació.

Avui hi ha qui parla de quatre branques de l’ecologia: la medioambiental, l’objecte de la qual és la comunitat de vida entre home i natura; la sociopolítica, que tracta de l’organització dels éssers humans entre ells i que, avui, ens denuncia la injustícia que el 20% de la humanitat detentem el 83% dels recursos de vida i que el 80% més pobre s‘hagi de conformar amb el 20% restant; la mental, que suposa l’altra cara dels prejudicis i agressions que porten discriminacions, violències i guerres; i l’ecologia integral, la qual considera el nostre planeta holísticament (holós vol dir la ‘totalitat’ que es troba en cada part), de manera que la Terra, més enllà de qualsevol visió antropocèntrica o terraqüiocèntrica, forma part d’un tot que és el cosmos, univers o pluriversos, com diuen els científics, en contínues expansions i, per això mateix, cada vegada més carregat de consciència fins arribar a la consciència de l’ésser humà i a la vida com a autoorganització cibernètica de la matèria.

Avui, aquí, no parlaré pas de l’ecologia mental, que té un revers prou conegut: el de la Noviolència com a actitud i que, segons L. M. Xirinacs en el llibre La No violència aparegut aquest Sant Jordi, també té com a base un harmònic i mistèric lligam de les persones amb l’univers. Si de cas em toca parlar de la medioambiental i de la sociopolítica, conseqüències de l’ecologia integral que demana una organització harmònica dels humans entre ells i no pas cap mena d’explotació d’un sobre els altres com han dut a terme els capitalismes ultraliberals, tant els d’Estat com els de Gulag. D’aquesta organització harmònica en diem democràcia. La democràcia, entesa com a ‘força del poble’, és a l’ensems un ideal utòpic i una realitat limitada, sempre en procés de construcció —una construcció, deixeu-m’ho dir, ecològica— dins dels propis condicionaments historicosocials. Els catalans en tenim experiència d’aquests condicionaments; ningú no ens ha regalat mai cap de les fites aconseguides. El nostre problema és saber fins on estem disposats ecològicament a patir els desajustaments que ens desorganitzen i fins on volem exercir la nostra ‘força’ per reorganitzar-nos. Tots sabem, per exemple, que des de l’agost 2008 s’incompleix una llei orgànica com l’Estatut, amb la conseqüent plomada del finançament que justament ens pertoca, però els nostres polítics, almenys fins ara, han estat incapaços d’exercir cap força com podria una agència tributària catalana depenent de la Generalitat. Seria il·legal, em direu. Potser sí: tan il·legal com el fet que patim el no compliment d’una Llei orgànica. En canvi, seria ben legítima, perquè les relacions polítiques trobessin el seu encaix, s’harmonitzessin ecològicament.

En casos així, ja veiem que la democràcia, fruit de la política, no ens serveix prou. Encara no som prou lúcids per adonar-nos que el poble ha de vigilar els polítics. Per això ja hi ha qui parla de l’àmbit del poble, això és, de la demòtica.

Segons Xirinacs, a tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien natio en llatí i genos en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc —llars, territoris, comarques, etc.—, formaven el populus, el demos, meravellosament vertebrat en el seu interior i apte per a resistir les majors agressions exteriors. Fins ací encara no apareixien ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, nationes o genoi de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial, i es doten d’un Estat, d’una autoritat conjunta que fins a aquell moment no els feia falta. Això constitueix la ciutat per damunt del poble, la política per damunt de la voluntat popular o “demòtica”. La política, doncs, és una relació extra i supracomunitària, extra i suprapopular. Política i demòtica són dues realitats essencialment diferents. Ciutat i poble ,també. Ara, equivocadament, la ciutat és un poble més gran i prou. En el fons, mai no ha estat així.

Des dels temps de la revolució francesa, de la Il·lustració, del liberalisme, del racionalisme, de la modernitat, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a l’homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques, les regions, les nacions… Tots formem una pasta uniforme: “les citoyens de la patrie”. Ja Grècia es queixava de la massificació: plethýs en comptes de demos. I caigué la democràcia grega. També Roma es queixava de la mateixa massificació que el poder polític exercia sobre el populus fins a convertir-lo en plebs. Però on el fenomen ha esdevingut generalitzat és en el model occidental actual de societat. En cada municipi, la hipertròfia de la ciutat, de la política, ha destruït el poble, el demos. Ja ni se sap distingir entre àmbit social oficial o polític i àmbit social popular o públic. La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l’Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d’empresa estatal, document nacional en comptes d’estatal, escola, sanitat, ràdio o televisió públiques quan no ho són. A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa allò que és realment públic, popular, demòtic; se li oposa l’àmbit privat format d’una gran massa amorfa, estandarditzada, d’individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta només un a un i per separat en eleccions i referèndums. I d’això en diem democràcia, “força del poble”?

Ens caldrà recobrar demòticament la comunitat perquè l’espoli fiscal de Catalunya ja se situa en uns 19.000 milions d’ε (i ara els polítics professionals regategen per veure si ens en donen 1.200 ó 1.500 milions!). La veritat és que perdem un 8% del nostre PIB pel fet de pertànyer a Espanya.[3] Altrament, si fem una ullada ecològica integral, aquesta necessitat encara esdevé més evident. A l’any 2006 el nombre d’espècies animals i vegetals en perill d’extinció era de més de 16.000; “un de cada tres amfibis, una quarta part de les coníferes del món, una de cada vuit aus, un de cada quatre mamífers”. [4] A certs llocs (regió del Cap a Sud-Àfrica, conques del Carib, Andes tropicals i Mediterrani) l’augment de concentració de CO2 (que es duplicarà en menys d’un segle amb el consegüent efecte hivernacle planetari) pot esdevenir més destructiu que la deforestació. Es calcula que estan en vies d’extinció 200 espècies de vertebrats així com el 56% de les 252 espècies de peixos del Mediterrani i el 28% de les de l’Àfrica Oriental. Des de l’època de l’extinció dels dinosaures, fa uns 65 milions d’anys, mai no s’havia assistit a un extermini de la vida tan accelerat. Des de 1972 la desertització mundial va créixer igual a la mida dels conreus de tota Xina i Nigèria juntes. Es van perdre 480 milions de tones de terra fèrtil, una superfície equivalent a les terres susceptibles de conreu de l’Índia i França juntes. Avui, la meitat de les selves que existien el 1950 ja no existeixen. Només en els darrers 30 anys han estat estassats 600 mil km2 de selva amaçònica brasilera, l’equivalent a tota Alemanya. S’estan acabant d’exhaurir les immenses reserves naturals d’aigua, ja que sols el 0,7% de l’aigua dolça és accessible a l’ús humà.

Tampoc no podem gallejar de tenir un món gens sostenible. Si explotessin només algunes de les més de 60.000 armes nuclears a disposició de determinades potències, es podria originar un hivern nuclear en tot el planeta. La Terra es refredaria més intensament que en les eres glacials del Pleistocè. Ja hem al·ludit a l’efecte hivernacle produït per recalentament terraqüi. Per als propers 100 anys es calcula un augment d’1,5ºC a 5,5ºC, cosa que podria provocar desastres descomunals oposats: sequeres en uns llocs i inundacions en d’altres pel desglaç dels casquets polars.

El meu elogi a la natura d’avui esdevé un toc d’atenció, perquè totes aquestes catàstrofes no són pas cap resultat casual sinó causal: són producte del model de creixement imperant. Sortosament, el pressupost bàsic de la democràcia —“el que interessa a tots ha de ser decidit per tots”—, malgrat no complir-se (o justament per això) s’ha transformat en un ideal “in fieri” permanent perquè volem allò que els especialistes en diuen una “democràcia millorada” en el sentit d’anhelar una societat “en la qual hi càpiga tothom, inclosa la natura”. Per tant, enllà d’una democràcia representativa o per delegació, hom desitja una democràcia inclusiva, com a valor universal, pública més que oficial, això és participativa i, socialment i políticament, ecològica.

D’acord amb els paràmetres inicials del meu discurs, naturalesa i ésser humà ens trobem tan indissolublement units que tenim un mateix destí comú. Per als homes de ciència no hi haurà nova arca de Noè; o ens salvem tots o tots sucumbim. Els antropòlegs ens asseguren que la singularitat de l’ésser humà és la sociabilitat, la cooperació i la convivencialitat. Però no sabem desenvolupar germanívolament aquesta singularitat. Si amb prou feines ens separa un 2,6% de càrrega genètica amb els simis superiors, no és estrany que hàgim d’entendre la vida com un moment de la història evolutiva de l’univers, quan la matèria, distanciada del seu equilibri original, es complexifica i s’autoorganitza. I la vida humana no és res més que un capítol de la història d’aquesta vida en l’univers. Com a humans provenim de la terra, de l’humus (humus [terra fèrtil]>homo). (Cal no oblidar que Adam prové d’adama, ‘terra fèrtil.) Som fonamentalment Terra, que en la seva contínua evolució arriba a un moment en què sent, pensa, estima i venera. Res d’estrany que notables astrofísics i biòlegs sostinguin que la Terra, més enllà d’un sistema ecològic, és també un supraorganisme viu, ja que palesa un absolut equilibri en tots els seus elements físico-químics, com només un ésser viu podria palesar-ho. (Per exemple: l’oxigen de la Terra s’ha mantingut en un 21%, estable durant milions d’anys. Si pugés tan sols al 22%, un sol llampec podria cremar-lo tot de cop!) Per això, la denominen Gaia, nom mitològic grec per emblematitzar la Terra com a “ésser vivent”, la Gran Mare dels antics.

Si tot plegat és així, la Terra, aleshores, és portadora de subjectivitat, de drets, d’una relativa autonomia, tant ella mateixa com tots els ecosistemes que la componen. Existeix, doncs, la Dignitas Terrae, la dignitat de la Terra, que exigeix respecte i veneració.

L’antropocentrisme renaixentista fou un greu equívoc: els éssers del món no adquireixen el seu significat perquè s’ordenin a la criatura humana com a centre, ans al contrari: l’ésser humà és una baula més de la cadena de la vida, ja que tots tenim el mateix codi genètic bàsic: els quatre fonaments fosfatats i els vint aminoàcids. Hobbes, Locke, Rousseau i Kant partien d’un pressupost fals: que el futur de la Terra estigués garantit per les forces directores de l’Univers.

Avui els entesos ens asseguren que si acabem de devastar Gaia, ja no hi haurà base per a cap mena de ciutadania, cap mena de democràcia, cap mena de demòtica. Si volem sobreviure ens cal una democràcia ecologicosocial i ecologicopolítica que assumeixi la preservació de la Terra. No som només ciutadans amb institucions i serveis: vivim enmig de paisatges, arbres, ocells, animals, muntanyes, pedres, rius i llacs, mars i núvols, atmosfera i estels, sol i lluna, i sense aquestes realitats moriríem de solitud.

Massa sovint s’han entès les primeres pàgines de la Bíblia —quan l’home rep el mandat diví de senyorejar la Terra—, com si es tractés de dominar-la i sotmetre-la al seu lliure albir. No: El llibre del Gènesi ens demana d’administrar i tenir molta cura d’aquesta herència rebuda. En la teologia de la creació, l’home no és posat per damunt sinó dins i en els límits de la creació. El món no ens pertany, justament perquè és anterior a nosaltres i pertany al Creador; per tant, la relació que hi tenim és una relació ètica de responsabilitat.

Davant de les afirmacions anteriors i vist que els cataclismes ecològico-socials no són pas innocents, s’imposa l’ampliació de la personalitat jurídica de la Terra a tot allò terraqüi relacionable amb l’univers. És a dir, s’imposa una nova ètica i també una nova teologia. S’imposa una nova ètica, més enllà de la moral (que vol dir ‘simple costum’), un comportament just i correcte de les relacions humanes i d’aquestes amb la natura, que no sorgeix de cap imposició utilitarista o antropocèntrica, sinó de l’exigència de la mateixa realitat a qui la sap escoltar i assumir com a vivència espiritual o mística sorgida de l’experiencia holística de captar-se dins la globalitat. És tracta, certament, d’una experiència espiritual. I “Esperit” ve d’alenar, respirar, viure. L’opòsit no és el cos, sinó la mort, en sentit ampli (biològic, social o existencial, és a dir: fracàs, opressió, humiliació). I s’imposa aquesta nova ètica perquè la lògica del capital —com a mitjà de producció i com a cultura— no va més enllà de l’acumulació mitjançant l’explotació; primerament, de la força de treball de les persones; després, pel domini de les classes socials; a continuació, pel sotmetiment dels pobles; finalment, pel pillatge contra la naturalesa. Entre ecologia i capitalisme hi ha una contradicció bàsica, es neguen frontalment: on impera la pràctica capitalista tota preocupació ecològica desapareix. O el capitalisme acaba de triomfar ocupant els espais que pretén o triomfa l’ecologia i sotmet el capitalisme a unes transformacions tan grans que el reconverteixen fins a fer-lo irrecognoscible.

Per això, els veritables ecologistes avui dia han substituït el concepte de “sostenibilitat” pel de decreixement.[5] A Catalunya, en el Manifest de Sant Miquel de Cuixà d’abril del 2008 no sols es constatà un model productiu “basat en els combustibles fòssils i l’espoliació dels recursos naturals dels països pobres” sinó també s’anuncià profèticament que “ens trobem a la vigília d’una fallida del sistema econòmic i financer mundial”. Per això avui es reivindica “el decreixement com un nou estil de consum, vida i treball basat en les energies renovables, l’estalvi energètic, el transport públic no contaminant, l’agricultura biològica i un consum responsable”. Per als decreixentistes, el sentit de la vida no pot basar-se a augmentar cada any el 3% del PIB! Això no vol pas dir que desitgin un “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes o al llum d’oli; amb el decreixement no es pretén pas bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il·limitada. Vol dir elogiar la natura respectant-la i no oprimint-la. Si les fonts de recursos naturals són limitades, com es pot creure en un desenvolupament il·limitat? El creixement pel creixement, com ens el venen, avui és un negoci rendible només amb la condició de carregar-ne totes les conseqüències a la Naturalesa, a les generacions futures, a la salut dels consumidors i a les condicions de treball dels assalariats. El decreixement amaga, de fet, una autèntica revolució.[6]

De moment, en aquesta línia ètica de què parlem, 23 personalitats coordinades per Michail Gorbatxov i Maurice Strong van treballar des de 1992 per escriure la Carta de la Terra (The Earth Charter), una mena de Constitució de la Terra, Carta Magna de principis, propostes i aspiracions per a una societat mundial sostenible, solidària, justa i pacífica per al segle XXI. Va ser adoptada per la UNESCO l’any 2000, però no sembla pas que els nostres polítics se n’hagin assabentat gaire. I consti que comença parlant del “moment crític” que vincula la història de la Terra i la preocupació comuna de prendre consciència dels seus “recursos finits”. I diu: “La protecció de la vitalitat, de la diversitat i de la bellesa de la terra és un deure sagrat”. Millor elogi a la natura, impossible!

Aquesta consideració sagrada (‘segregada’, ‘mística’, si voleu) ens estimula vers aquella nova teologia que he insinuat abans i que no ens ha de deixar indiferents als cristians del segle XXI. La teologia de la creació que hem al·ludit aporta sentit a la teologia de la redempció. Pau a Rm 8,22 ens diu que “tota la creació gemega i pateix dolors de part”. Avui, encara gemega més. Però, per a un cristià, la redempció no exigeix cap substitució apocalíptica —el cel nou i la terra nova d’Is 65,17 i d’Ap 21,1 són una simple prefiguració futura— sinó la re-assumpció d’allò erràtic, la re-orientació d’un desenvolupament equivocat. Per a Teilhard de Chardin, l’evolució camina des de la cosmogènesi a la biogènesi, i des d’aquesta a l’antropogènesi, per abocar-se finalment a la noosfera, en un arc que va de l’Alfa a l’Omega. Aquest punt Omega, immanent i transcendent, Teilhard l’identifica amb Crist. Avui els teòlegs han anat molt més enllà.[7] Per a Leonardo Boff , abans d’arribar al cor i a la ment de les persones, Déu ja era a l’univers, ja hi preexistia d’alguna forma abans d’emergir-hi com a consciència. El mateix teòleg escriu: “La ubiqüitat còsmica de l’Esperit ens permet de recuperar una antiga idea cristiana que reforça la nostra espiritualitat i enriqueix la lectura teològica de l’ecologia: el pan-en-teisme, que de cap manera no és panteisme.” No es tracta d’identificar-ho tot —energia, àtoms, pedres, estels— amb Déu; el pan-en-teisme distingeix Déu de les criatures, però relaciona l’Un amb les altres. Un i altres no són el mateix, cadascú i cadascunes tenen la seva autonomia, però, relacionada: “No tot és Déu, però Déu és en tot”. De cada realitat en fa el seu temple i viceversa: tot és en Déu perquè “en ell vivim, ens movem i existim” (Act 17,28).

L’ecologia com un nou espai sagrat alça la redempció del Crist a la categoria de recreació cosmològica darrera. El cel nou i la terra nova de l’Ap 21,1 ho subratlla. Els textos als Efesis, Colossencs i Hebreus o el pròleg de Joan palesen clarament que l’univers pren en Crist la seva existència i consistència. L’obra de Crist, aleshores, pren una alçària eco-còsmica. Ell és plèroma, plenitud. Quan els terraqüis finim (manquin els milions d’anys que manquin per a l’extinció del sol), si no hem colonitzat altres pluriversos com saltimbanquis, l’obra de Crist seguirà. Això suposa la superació no sols de l’eclesiocen-trisme —pel fet que l’obra de Crist ja no incideix solament en els creients de la seva església— sinó fins i tot de l’antropocentrisme: Crist es vincula amb tots els éssers de l’univers sencer i no sols amb els éssers humnas. Així, doncs, no es pot obviar —i esperem que un dia es prediqui—, la seva dimensió eco-cosmològica. En un santuari com el que ens ha reunit avui aquí ho hem de tenir molt en compte! Malgrat els desastres de què he parlat, la natura també serà, al final, salvada pel Crist i en el Crist. Se’n pot fer un elogi millor?

Acabo amb les darreres paraules de la Carta de la Terra: “Que el nostre sigui un temps que es recordi pel desvetllament d’una nova reverència davant la vida, per la ferma resolució d’assolir la sostenibilitat i per l’accelaració de la lluita per la justícia i la pau, úniques maneres per poder celebrar la vida amb joia i alegria”.
Moltes gràcies.
----------------
[1] L’etimologia de la paraula "física" revela el seu ús com a sinònim de “natural” ja a mitjans del segle XV; cf. Harper, Douglas: «Physical» en l’Online Etymology Dictionary.
[2] El títol del llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, d’Isaac Newton (1687), per exemple, es tradueix com a ‘Principis matemàtics de Filosofia Natural’ i reflecteix, l’ús freqüent en la seva època del terme “ filosofia natural” en el sentit d’"estudi sistemàtic de la naturalesa”.
[3] Extrec les dades d’una font gens sospitosa com és el cas del libre de ROS HOMBRAVELLA, Jacint: Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya (Dèria: 2009).
[4] Dades de la UMCN, Unió Mundial per a la Conservació de la Naturalesa, que reuneix 81 Estats.
[5] Ja a la Universitat de Kassel, el setembre de 1980, l’associació ECOROPA (European Ecological Action), convidà a un col·loqui intel·lectuals i ecòlegs de la categoria d’ Ivan Illich, Rene Passet o Nicholas Georgescu-Roegen, autor, uns anys abans, d’un llibre que encara espera traducció catalana: Demà, el decreixement. I, llavors, aquí, gràcies a X. Garcia, en vam tenir ressò a l’“Avui”. El mot “decreixement”, que tanta por fa als desenvolupistes sense ànima, no s’ha aturat en el món de l’ecologia. El novembre del 2003, gràcies a Latouche, “Le Monde Diplomatique” publicava Pour una societé de la décroissance i , l’any següent, “Vert Contact”, La décroissance pourquoi? El 2005 a Itàlia, M. Pallante, assessor del govern Prodi, publicava La decrescita felice i, l’any següent, el diputat de la refundació comunista, P. Cacciari, Pensare la decrescita: sostenibilità ed equità. El desembre del 2006 se celebrà a Barcelona el Simposi Internacional “El decreixement per salvar la Terra” (i s’ha aplegat en forma de llibre aquest 2009); al cap d’un parell d’anys, el Club de Debat Ecofòrum de la Garrotxa va portar Olot el professor francès Jean-Louis Prat per parlar-ne i, poc després, l’abril del 2008, se celebrà la trobada pel decreixement a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, impulsada per la revista lionesa “Entropia” i l’Associació “Una sola Terra”.
[6] Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París, un dels teòrics del decreixement i autor de Petit tractat del decreixement serè (Vaència: 3i4, 2009), on preferiria denominar-lo “acreixement”, en sintetitza el programa a patir del que denomina les vuit “R”: Revaluar, Reconceptualitzar, Reestructurar, Redistribuir, Relocalitzar, Reduir, Reutilitzar, Reciclar.
[7] Caldria esmentar, des del segle XIX, noms com Martensen, Allan Galloway, Albert Frank-Duquesne, Barth, Mascall, Dilchneider, Köberle o Rahner i, darrerament, Leonardo Boff, Joseph Sittler i Jürgen Moltmann. Jorge Papanicolau: Cristología Cósmica. Fundamentos bíblicos, aproximación histórica y reflexión sistemática (Buenos Aires: Ed. Epifania, 2005) fa un bon resum d’aquesta teologia.

0 comentaris: