Lluís Busquets i Grabulosa

Monsenyor Georg Gaenswein, secretari personal del Papa Benet XVI (“il bello Giorgio”, li diuen a Itàlia) estava preocupat. El Papa, il·lusionat a l’estiu amb la continuació del seu llibre sobre Jesús —volia tractar els primers temps i els darrers, que havia deixat sense tractar en el primer volum— , des de feina setmanes, només feia que demanar informes i assessories sobre temes econòmics. No s’havia interessat pel pessebre de la Plaça de Sant Pere (en el seu primer any de pontificat havia demanat que la cova de Betlem fos substituïda per la casa de Natzaret i tota la dreta eclesiàstica, de l’Opus enllà, se li havia abraonat al damunt) ni per les respostes rebudes dels experts a qui havia deixat fragments del seu llibre (“Sí, Betlem és més una dada teològica que històrica”, li havia contestat un dels més grans coneixedors dels budellams de la Sagrada Escriptura, germà en l’episcopat) i ni s’interessava per l’esborrany de les celebracions nadalenques de la Ciutat del Vaticà. Ni tan sols s’havia emocionat amb un pessebre de guix, un diorama, que li havien regalat uns periodistes africans, com una capsa de sabates, amb totes les figures negres i un estrany camí que sortia de la cova i, en comptes d’abocar-se a un desert amb els camells dels Reis, arribava a un pujol amb tres creus nues, el Gòlgota.

Il bello Giorgio en volgué parlar amb el Cardenal Bertone, Secretari d’Estat. I aquest, que en sabia l’origen, li va donar clarícies d’aquelles preocupacions. Resultava que en la reunió de cardenals del passat mes de novembre per tractar el tema de la pedofília a l’Església, un senyor Cardenal sud-americà havia gosat dir-li al Papa que ja començava a ser hora de preocupar-se menys de la sexualitat humana i més de l’economia del món. “Wall Street i els lobbies farmacèutics i petroliers, per no parlar dels de la droga que n’és el lubricant, maneflegen l’economia mundial”, va gosar exposar-li; i afegí: “En un món en crisi l’Església ha de tenir una paraula per a tot això. No pot ser que s’abaixi a detallar què es el FIVET, què és una cèl·lula troncal, una concepció heteròloga o una fissió gemel·lar i no digui un mot de com es blanquegen diners, de la llibertat de circulació de capitals, de la manca de controls sobre l’especulació i de qui porta sofriment al món”.

Cridar-lo al seu despatx va ser pitjor. Benet XVI s’havia pensat que el Cardenal era una persona seduïda per la teologia de l’alliberament i que ell el sabria reconduir. El senyor cardenal sud-americà no sols li va adduir que Jesús havia vingut a alliberar el món i que tota teologia per ser vàlida havia de resultar alliberadora sinó que li va etzibar que els responsables de la crisi econòmica i financera mundial tenien noms i cognoms i que ningú com el Papa per desemmascarar-los. “Certament sereu criticat i perseguit, però aquest és el senyal de Jesús per a tots els seus... No dieu que creieu tant en la raó humana? Doncs, Santedat, empreu-la i estudieu una mica d’economia o feu-vos-en fer cinc cèntims pels vostres assessors. A les universitats americanes es parla de responsables de la crisi quan n’hauria de parlar l’Església. Jesús no vol un món de privilegiats que s’aprofitin dels que no ho són, Santedat.” Li va proposar que comencés per Bear Stern, el primer banc d’inversió a caure a causa de les hipoteques subprime, el juliol del 2007, bé que J. P. Morgan rescatés l’entitat poc després, de la mateixa manera que el Banc d’Anglaterra va acudir a ajudar el Northern Rock el febrer del 2008 perquè no fes fallida. L’agost del 2007 BNP Paribas congelà dos fons de risc i es traslladà la crisi a Europa com un dominó. “Si us informeu, Santedat, trobareu responsables: fins i tot en Alan Greenspan, director de la Reserva Federal Americana, que no va baixar els tipus d’interès fins el gener del 2008, quan ja portàvem un any de crisi financera i alguns s’hi feien la barba d’or”, afegí el senyor Cardenal. “Ah! I assabenteu-vos, també, de la responsabilitat de les agències de qualificació de risc, posem per cas, la Fitch, l’Standard & Poor’s o la Moody’s … I de casos com els d’Enron i WorldCom. Sabeu el nom d’alguns especuladors com Georg Soros? I el dels assistents a l’última reunió del Club de Bilderberg?” Quan s’acomiadà, el senyor Cardenal encara li va gosar fer una pregunta indiscreta: “L’IOR, l’Institut per a les Obres Religioses o Banca Vaticana, ja ha signat els pactes europeus antiblanqueig com va prometre que faria aquest 2010?” Bertone ho explicava tot al bello Giorgio amb un punt de sornegueria. “Quant a la resta, vós sou més present al seu despatx que no jo”, li va dir el Cardenal.

El secretari va lligar caps i assegurà que des d’aleshores el Papa havia contactat amb els experts que havien participat en el plafó “Responsability and the Financial Crisis of 2008”. Es podia considerar un entès en tot el que havia passat al món econòmic durant el seu pontificat. Li havia comentat que duia una bena als ulls. El govern americà havia rescatat unes determinades entitats (Fannie Mae, Freddie Mac, IndyMac Bank, AIG i d’altres) mentre que havia deixat caure el colós banc Lehman Brothers, cosa que va provocar el pànic entre inversors de mig món que no sabien si els seus diners serien garantits per l’Estat o no. George W. Bush, el setembre del 2008, havia invertit 700.000 milions de $ per a un rescat financer, sense comptar el rescat per als fabricants de vehicles. Donar diners a uns era treure’ls dels altres i dels mercats. I estendre la crisi. Per primera vegada Monsenyor Georg Gaenswein deixà anar una de les seves pors: “El Papa podria estar preparant una Encíclica sobre els responsables de la crisi econòmica i alguns sectors de la Cúria no li ho permetrien”. Era greu.

Bertone li proposà que en parlés prudentment amb un home fidel, el portaveu papal i director de la Sala Stampa vaticana, el jesuïta Federico Lombardi. Ho va fer justament la tarda que el Papa havia cridat al seu despatx l’economista coreà Thomas Han Hong-Son, revisor de tots els comptes vaticans. Al jesuïta no li vingué res de nou. Al Papa li preocupava que promotors, constructors i grans bancs haguessin acumulat vivendes i terreny finançats a baix preu gràcies a la bombolla immobiliària que ells mateixos havien creat; de la crisi en treien suc. Es deia que, a Polònia i a Espanya, els bancs havien adquirit a baix preu gairebé la meitat del sol urbanitzable posat en venda en els darrers quinze anys. Però l’encíclica podia perjudicar el catolicisme en un moment en què els grans poders hi apostaven per fer una religió única al món. Lombardi va ser clar: per arguments que adduís, ell pensava fer costat al Papa i anar a totes.

“Però els poders fàctics el crucificaran!”, exclamà. Aleshores, li sonà el mòbil, al secretari. Era el revisor de comptes coreà. “Sisplau, vingui!”

Il bello Giorgio va córrer al Palau Apostòlic i va trobar Benet XVI plorant com una magdalena, amb panteixos com solen tenir els vellets adolorits, estintolat a l’escrivania del seu despatx, entre tremolors i batzegades. “Santedat!” Li oferí aigua.

—Tenim el teulat de vidre! —va articular en un sanglot el sant Pare. I amb els ulls va cercar els de l’economista, que estava allà, com un estaquirot i abaixà el cap consentint.Aleshores el Papa, més calmat, va voler manipular el seu pessebre-diorama. Monsenyor Georg Gaenswein s’adonà que havia posat el Nen Jesús al Gòlgota i que el treia d’allí i el tornava a la cova de Betlem. I va veure dos documents a l’escriptori del Pontífex. L’un duia per títol,“Els jocs bruts d’Ettore Gotti Tedeschi”, el banquer dur, que el mateix Papa havia volgut que presidís la Banca Vaticana. El títol de l’altre era manuscrit del puny i lletra del papa, “Carta-Encíclica In rebus economicis responsabilitas”. I sense saber per què, en reveure el Nen Jesús a la cova i aquell document a la paperera, va pensar que el mite era més reconfortant que la realitat i va respirar alleujat.

(13-XII-2010)

Malvolguts senyors,

Són un club de 2.401 privilegiats (734 dones), que saben anglès com tanta gent, només tenen un títol de grau mitjà, però els han permès endogàmicament d’ensinistrar-se entre 9 i 18 mesos (inversió sense beques, entorn d’uns 30.000 euros), han aprovat uns psicotècnics i han pogut passar a formar part d’un exclusiu gremi de favorits sense escrúpols, que segons Aena cobren 340.000 euros l’any i podrien arribar a fer-ne 900.000 amb pagues extres. (Ja ho sabem que els sous varien en funció de la categoria de l’aeroport; però el que menys cobra de vostès arriba als 200.000 euros i els pot doblar amb hores extres. ) Tot això i que només treballen 1670 hores l’any (menys de 33 hores a la setmana, que dividit per 7 fan menys de 4,6 h/dia) ja ho han dit els diaris. El que no han dit és que dins aquest compte d’hores, i contra tots els treballadors i funcionaris d’Espanya, vostès hi volen seguir comptabilitzant les llicències, els permisos sindicals (osca, l’USCA!), les absències, les baixes laborals i les imaginàries (hores en què han d’estar localitzables). El que no han dit és que, si ens posem al Prat, per exemple, fan torns de 7 hores, en les quals s’hi han integrat uns períodes de descans del 25% , és a dir, poc més de 5 horetes (a la nit, 33% perquè el torn és de 10 h), ni que de cada 6 dies “treballats” tenen dret a 24 hores de festa, ni que cada mes han d’haver fet, com a mínim, 6 dies de descans.

I es queixen d’estrès, pobrets! Els miners, sí , que s’estressen. I els cirurgians en els quiròfans... I els estibadors del port... I les infermeres als hospitals (i sempre amb aquell somriure!)... I els periodistes... I els mestres davant de 40 galifardeus que no volen estudiar.... I els treballadors de qualsevol oficina... I els obrers en qualsevol planta de muntatge... I... Segueixo? Cap d’ells no disposa d’àrees de descans ni guanya el sou de vostès. I vostès es permeten, sense cap escrúpol i només per defensar els seus privilegis, no sols engegar en orris un pont a la classe treballadora del país, sinó que el país perdi aquests dies 250 milions d’euros (primeres estimacions pel cap baix).

Estic fart d’haver-me trobat massa sovint amb vagues salvatges de les seves, dites “encobertes”. Avui fa un any, a les Canàries, n’estaven fent una que va retardar l’avió Sevilla-Barcelona quatre o cinc hores. Vostès, és clar, es passen per l’entrecuix els compromisos que servidor pogués tenir a Barcelona, en horari que hi havia de ser. I es passen per allà mateix que m’hagin engegat en orris aquest pont, on havia previst de volar a Granada la matinada del passat dissabte. Quan ara els sento declarar que han tornat a la feina perquè mai no haurien pensat que el govern declarés l’estat d’alerta (s’hi jugaven 8 anys de presó i confiscació de béns, oi?), encara que s’escudin en la mai prou preada vida dels passatgers de les naus que “descontrolen”, ja han demostrat la mena de persones que són i l’altura moral que tenen. Però em permetran que recordi que l’any 1981, l’administració Reagan va substituir els controladors civils pels militars i n’acomiadà 11.000 de 13.000 que n’hi havia als EUA, amb prohibició de recontractació de per vida.

Desitjo de tot cor que ni magistratura ni govern s’abaixin els pantalons, ara que la situació s’ha reconduït, i els faci pagar car el seu abús de poder contra el poble (tirania) i la seva rebel·lió contra l’autoritat establerta (sedició). No pas amb presó, no. Retornant, per exemple, descomptant-los dels seus exorbitants salaris, les pèrdues que han ocasionat. Només perquè en vagin prenent nota d’altres gremis de privilegiats... com ara el dels pilots.

De res. El seu hostatge en aquest pont. (7-XII-2010)

Ara resulta que el centre gravitatori català és important per a l’equilibri d’Espanya , si llegim la premsa madrilenya, malgrat encara no fa uns mesos ens retallaven l’Estatut i ens manaven que ens encaixéssim per força a una Espanya que ens ve estreta. Però la rotunda victòria de CiU, el daltabaix del PSC-PSOE (les enquestes pitjors li donaven 29 diputats i sols n’ha fet 28!) i l’entrada de SI amb quatre diputats al nostre Parlament (malgrat seguir amb llistes tancades, una llei electoral restrictiva i uns blocs de propaganda preelectoral minutats com enlloc d’Europa) aclareix el panorama. Per exemple, no es pot declarar per TVE, com va fer Corbacho, que no cal extrapolar resultats sinó analitzar-los sols en clau catalana. I la prova és que Montilla, dignament, ja va anunciar que no es presentaria ni per a primer Secretari del PSC-PSOE en el proper congrés del partit. I és que, a la seu de Nicaragua, alguns baronets ja parlaven diumenge a la nit i ahir de celebrar-lo, el congrés, abans de les eleccions municipals del proper maig (i no després, com està programat) i, a partir d’avui, poden anar passant per Ferraz els presidents autonòmics socialistes i demanar-li a ZP que, si no vol donar amb safata el govern al PP, avanci eleccions generals i abans anunciï que ell no s’hi presentarà. Desbarbat Montilla, ja hi ha qui posa les barbes en remull, al PSOE, és clar. (Algú serà capaç de dir que la seva fidelitat al PSOE dient en campanya que no pensava trencar amb Espanya, en comptes de mantenir-se en l’ambigüetat, no li ha sortit gens bé?) ZP va deixar sol el President català a l’hora de defensar l’Estatut i fer canviar un TC il·legítim; ara haurà d’aprendre que qui sembra vents recull les tempestats de la derrota.

Tampoc pot declarar-se, com va fer Puigcercós a TV3 (se n’ha adonat que el segon tripartit va sobrar?), que en la passada legislatura els diputats independentistes eren els seus 21 d’ERC i ara sols seran 14 (els seus 10 i els 4 d’SI), quan ell deu saber alguna cosa del senyor Carretero (que no es menja cap rosca) i de la divisió d’aquesta mena de vot. Altrament, CiU prou haurà de saber calcular a la perfecció d’on li han vingut vots nous, quins transvasament de votants ha obtingut i amb quines forces li caldrà anar de bracet si vol obtenir el concert econòmic, del qual va fer bandera en la campanya electoral, i que ZP negava que pogués obtenir de cap de les maneres divendres passat mateix a RAC1. A veure si passem de nou del “¡Pujol, enano, habla castellano!”, al “¡Pujol, guaperas, habla como quieras!”.

A l’Artur Mas, a Madrid, se l’espera amb candeletes i li caldrà saber ensenyar les ungles, quan arribi el moment, perquè ja l’han enganyat massa vegades. Gestionar la seva victòria voldrà dir entendre’s amb la quarta columna del propi domicili (que són 21 diputats, sumant PP i C’s). Ara, però, abans li caldrà saber endreçar les andròmines de casa nostra, passar comptes i auditories, triar gent de futur i no de passat (i hi ha molta gent del passat a CiU!) per fer un bon govern. I treballar contra la crisi econòmica, que és financera i global. I mirar que els resultats de diumenge no es perdin en les pròximes municipals. I pensar en l’horitzó 2014. Tot un repte. (30-XI-2010)

Escric durant la jornada de reflexió, vigília de la jornada d’eleccions. En d’altres pàgines d’aquest diari trobaran resultats i valoracions electorals, hi hagi hagut sorpreses o no. El nou govern que surti d’aquestes urnes te feina retardada si vol posar Catalunya enllà de la ratlla de la crisi i al lloc que li pertoca. I ho vull desgranar en un decàleg:

1) El govern que surti no haurà de tenir por de parlar amb Madrid del que sigui. De concert econòmic o de referèndums per a la independència sempre i quan prepari i aboni el terreny a Europa, una assignatura força pendent. Europa, primer pas per al futur. Brusel·les pot resultar més propera que Madrid, si des de Madrid no es vol aprendre que el tracte injust genera desafecció. El Cercle d’Economia, una de les entitats més influents de Barcelona, admetia el passat octubre, que Catalunya patia una situació de greuge; a Madrid, però, no ho veuen per enlloc. I què tal si preparéssim un nou Memorial de greuges, no pas dirigit a la monarquia,com els d’abans, sinó a la resta d’Espanya?

2) L’esmentat Cercle d’Economia adduïa que, arran de la sentència del TC, alguna cosa s’havia trencat entre Catalunya i Espanya; en paraules seves, del tot inèdites, l’Estat de les autonomies mostrava “clares limitacions per encaixar les aspiracions d’algunes de les seves comunitats autònomes” com es constatava en el cas de Catalunya. Per tant, demanava no sacralitzar la Constitució tot insinuant un nou pacte constitucional capaç de restablir la confiança amb Espanya. El Cercle no feia cap viratge sobiranista, no en enganyéssim; el Cercle vol l’entesa Catalunya- Espanya, però sap que, si Espanya no entén aquesta desafecció, les coses poden anar de mal borràs. Suposant que aquesta confiança es pugui refer, potser ja toca, doncs, al nou govern, parlar de la reforma constitucional i d’una nova llei electoral. Una nova llei més democràtica, amb llistes més obertes i sense que els percentatges blindin de soca-rel els partits majoritaris contra la possible representació parlamentària de les minories.

3) Davant la crisi galopant el primer problema a encarar i endegar ha de ser el de l’atur, darrera del qual hi ha molt sofriment humà. El nou govern haurà de prendre decisions impopulars per reconduir les finances públiques, per millorar la competitivitat, per estimular nous emprenedors. Sobretot, haurà de fer entendre que l’Estat del benestar s’ha de defensar amb compromís i realisme, fugint de la cultura del subsidi i de la despesa supèrflua (inclosos directors generals, conselleries i assessors), si no volem més discursos com els del governador del Banc d’Espanya (les autonomies resultarien un perill per a la consolidació els comptes públics).

4) Això vol dir comptes clars amb el govern tripartit anterior (una auditoria pública) i amb el govern central. Si es números de la Cambra de Comerç de Barcelona del passat 6-X són certs, resulten aquets punts: a) segons els Pressupostos de l’Estat per al 2011 Espanya no sols no compleix l’Estatut (havia d’invertir 3.134 milions i sols n’ha pressupostat 2.742) sinó que deu a Catalunya 1.925 milions d’euros, suma de liquidacions no invertides des de l’any 2007 (i això és una tragèdia indignant!); b) descomptant infraestructures,el percentatge d’inversió a Catalunya cau dramàticament al 4,4%;(l’esforç inversor del sector públic ha baixat del 3% del PIB del 2009 a l’1,9% al 2011); c) la reducció del dèficit públic no es basa en la disminució del despesa corrent sinó en la pujada d’impostos (1,8 punts). Caldria inventar un observatori econòmic des del qual cada setmana s’oferís als mitjans el deute de l’Estat envers Catalunya. I crear, ho vulguin o no a la metròpoli, una Agència tributària nostra, on els catalans paguéssim els nostres impostos. (Un “Tancament de caixes” sense deixar de pagar.)

5) El propòsit d’estalvi ha de comportar un canvi radical del model energètic. Això suposa: a) cercar l’eficiència dels combustibles des de la generació fins a l’ús final (no pot ser que una central tèrmica generi el 30% del que gasta i una de cicle combinat el 50%; no pot ser que encara es depengui dels obsolets urani, petroli, carbó o el gas natural de Líbia i Argèlia; no pot ser que no hi hagi hagut un pla familiar per canviar totes les bombetes incandescents!); b) accelerar el desplegament de les energies renovables (les plaques solars haurien de dominar els terrats de Barcelona,primer per produir aigua calenta i, després,electricitat); c) canviar l’estructura de xarxa que es bastí a inicis del segle XX(cap sector industrial resistiria aquesta comparació!) i que, per no canviar, no ha canviat ni els comptadors actuals (que consumeixen una barbaritat!) pels electrònics; car caminar vers una xarxa intel·ligent en què l’usuari que consumeix pugui també ser generador (i venedor) d’energia. Si se sap fer, el cotxe elèctric pot jugar a favor d’aquest canvi, però caldrà molt coratge polític per expropiar les xarxes de distribució a les empreses que només fan el seu negoci elèctric (amb autopistes com les de MAT) i caminar vers empreses elèctriques cooperatives o municipals superant monopolis contraris a les renovables (o que se’n serveixen per rentar-se la cara).

6) La llengua és un dels nostres trets identitaris que, per desgràcia, es va perdent. Com acollir lingüísticament la immigració? Com assolir que no passi com en els instituts de bona part de Catalunya, on els alumnes fan classes en català i al pati parlen castellà? La nostra cultura s’hauria d’expressar en català arreu i només aquesta hauria de ser subsidiada. Caldria pugnar contra la diglòssia que sofrim i exigir el bilingüisme des de tots els aspectes i angles. I això vol dir tot: cinema i audiovisuals. Les majors nord-americanes s’hi posen d’esquena? Fem pagar un cànon. No ens distribuiran pel·lícules? Girem la vista cap a Europa i cap a Àsia. El mercat hollywoodià no serà cap gran pèrdua; fins i tot pot esdevenir un guany. Exigir el bilingüisme vol dir que tots els canals que emeten imatges de TV a Catalunya (A3,T5, etc.) han de tenir un determinat minutatge en català. I si la llei no ho permet, cal canviar la llei!

7) La justícia ha de ser eficient, ràpida, manifesta i pròxima. Caldrà pugnar pel Consell de Justícia de Catalunya. I vetllar per una política sense corrupteles (ja no dic corrupcions) i per una societat laica i plural, on cap tradició religiosa tingui privilegis.

8) L’Estat del benestar recolza en pensions, sanitat i educació. Es podrien assegurar les pensions catalanes per un determinat nombre d’anys? Quant a sanitat, cal escoltar els professionals de la salut i seguir invertint! Pel que fa a l’educació infantil i mitjana, deixin-se de currículums, d’ordinadors i de pissarres virtuals... “Un bon mestre es fa sota un pi”, deia A. Galí. Comencem confiant. Retornem a l’excel·lència a partir de l’exigència i l’esforç. Deixem els informes PISA i semblants, que no ens facin por els resultats, perquè portem anys de benes als ulls i de retard; de fracàs escolar, n’hi haurà d’haver per força durant un temps, perquè hi ha batxillers que no saben llegir. Revisem això de l’escolarització “obligatòria” i preparem sortides professionals per als alumnes que no haurien ni d’haver començat el batxillerat. I pel que fa a la Universitat, sisplau, ajudin la recerca, però segueixin mil·limetradament Bolònia, perquè, sense millores, podria resultar... una nova aixecada de camisa.

Em queden dos punts i l’espai s’exhaureix: 9)Transport, turisme, comerç: els prenguin com petites i mitjanes empreses que greixen el teixit social del país: cal mimar-les; 10) Intangibles i imponderables: aquests són els gripaus de cada desdejuni; aprenguin a conviure-hi (van inclosos en el seu sou), però que no els facin canviar decisions. (29-XI-2010)

El proper cap de setmana el Papa serà a Barcelona, cap i casal de Catalunya, amb l’excusa d’inaugurar el Temple (aviat Basílica) de la Sagrada Família. Abans de venir li vaig enviar un llibre al Vaticà: “Carta al Papa d’un creient crític amb motiu de la seva visita a Catalunya”sota el lema “Tibi tantum” (que indica que és una tramesa personal per al Papa), en carta certificada i acusament de rebut (Codi RR22579289 8ES). També la vaig adreçar al meu bisbe Lluís Martínez Sistach, perquè li donés a mà, registrada amb el núm. 2834 (dia 14-X-2010). Ho dic públicament perquè no puguin negar la seva recepció.

Quan es va confirmar la seva visita a Catalunya, poc a abans de la passada Setmana Santa, llegia “Temps de construir”, les memòries de Jordi Pujol, on explica la seva experiència de la vinguda, l’any 1982, de Joan Pau II, el qual no va voler entendre res de Catalunya. Vaig pensar que la visita d’aquest Papa no podia ser com aquella. Em va agafar com una pruïja estranya, com si des d’una instància superior se’m comminés a adreçar una carta al Papa. Havia participat al Fòrum Teologia i Alliberament i vaig començar de trucar amics i coneguts cercant còmplices. Els uns em deien que no serviria de res i se’n desentenien des de bon principi; d’altres, en canvi, ho trobaven una bona idea. Em vaig decidir a fer esquemes i esborranys quan una religiosa em va dir que aquest Papa no mereixia ni una carta.

En principi volia que escrivissin els diferents capítols experts diferents. Em semblava millor que un biblista parlés d’Escriptura, un economista dels comptes vaticans, un psicòleg de pedofília, o un biòleg dels problemes actuals de l’embrió... Altrament, estava corregint una nova novel·la, havia contactat amb el coronel Otelo Saraiva de Carvalho, factòtum de la “Revolució dels clavells” portuguesa, i tenia el cap lluny d’un nou llibre. Calia cercar un editor disposat a treballar a marxes forçades. (La programació de l’edició d’un llibre, avui dia es fa a més d’un any vista.) Amics de “Cristianisme al segle XXI” em van donar més que un cop de mà. Alguns trobaven que no calia fer un llibre; amb una carta n’hi hauria prou. Es va polsar l’opinió de moviments cristians gallecs; atès que haurà d’anar a Madrid, el proper estiu, el Papa, també es van fer contactes amb xarxes cristianes progressistes castellanes. Més aviat estaven receloses que vingués a la “perifèria”. Hi havia partidaris de demanar al senyor Cardenal que el viatge no fos fastuós sense fer cap altra actuació: per una vegada que venia primer a la perifèria...! Mentrestant, jo anava prenent dades i escrivint. M’havia agafat una pruïja estranya. Trobava dades quan no les cercava i llibres que donava per perduts.

El temps se’ns tirava al damunt. Si volíem que el llibre sortís abans de la seva vinguda a Catalunya... ens havíem de posar mans a l’obra. Érem a maig i els originals s’havien de lliurar abans d’acabar juny. En una reunió d’amics vaig veure que havia de carregar-me la comesa, però vaig demanar a uns quants que em revisessin els continguts que anés escrivint... I així ho van fer. Em van donar consells, em van corregir matisos i oferir dades... En definitiva, van ajudar-me molt a millorar el llibre, cosa que els ho he agraït públicament com he agraït el magnífic pròleg del professor Jaume Botey —un dels amics amb la complicitat del qual vaig comptar des de bon començ fins a la presentació del llibre— i el no menys magnífic epíleg d’Arcadi Oliveres, President de Justícia i Pau. Tots dos van complir, malgrat circumstàncies adverses, amb la data màxima delmes d’agost que se’ns havia donat editorialment. En ple agost estava corregint galerades. Avui fa una setmana es va presentar en un debat a Òmnium Cultural; la sala d’actes estava de gom a gom.

Aquests dies m’han fet entrevistes i m’han demanat si sóc creient i practicant. He hagut de respondre que, indignament, ho sóc, encara que per a mi, la pràctica cristiana no vol pas dir participar a l’Eucaristia els diumenges i “festes de guardar” (això hi ha hagut molts sapastres, de Hitler a Pinochet, passant per Franco, que ho feien, i la seva praxi no tenia res de cristiana). També em fan resumir en poca estona què vull dir al Papa. M’he hagut d’anotar una mena de decàleg del que he posat en el llibre:

1) Venir a Catalunya, no és anar a qualsevol lloc; és venir a una nació en construcció, sotmesa política i eclesialment a la metròpoli estatal i a la Conferència Episcopal Espanyola com ho prova el fet que no tinguem cap Conferència Episcopal catalana, cosa que el Dret Canònic permetria;
2) He llegit i escrit sobre diversos documents i publicacions de Ratzinger-Benet XVI i considero “monstruós” que l’Església porti més de treta anys amb la seva única visió del món, cosa que s’enquista perquè ell elegeix bisbes i cardenals, contra les pràctiques de l’Església primitiva;
3) L’Església espanyola va dividir-se durant la República (els bisbes favorables al cardenal Vidal i Barraquer i els que no), seguí dividida durant el franquisme i, des dels temps esperançadors del tercet PauVI-Tarancón-Jubany,ha involucionat com ho proven dos fets: la beatificació de màrtirs de la guerra civil d’un sol bàndol i el nomenament antidemocràtic de bisbes sense cap participació del laïcat;
4) Els pastors catalans, temorencs davant del fet nacional català pel fet de no ser tots catalans, practiquen un servilisme covard envers Madrid i Roma, que els allunya fins i tot de les resolucions preses amb els seus feligresos al concili de Tarragona que ells organitzaren;
5) L’Església té por del missatge de Jesús i de l’Evangeli i per això els mistifica amb tota mena de maneres;
6) L’Església s’ha convertit en una mena de multinacional gairebé teomonàrquica, antidemocràtica, amb perills de fonamentalisme, ancorada a l’Antic Règim i contrària als drets humans (com ho prova la discriminació de la dona, no signar els pactes europeus antiblanqueig, no acceptar decisions judicials sobre l’embrió i la fecundació in vitro, etc.);
7) L’escàndol de les seves estructures econòmiques no s’acaba amb les fetes del IOR (Institut per a les obres de la Religió o Banca vaticana), amb negocis bruts que arriben als de la droga i l’armament, sinó que deixen els pactes europeus antiblanqueig sense signar;
8) L’Església es tanca davant la ciència, vol opinar en el camp dels problemes bioètics de l’origen de la vida, del final i de la seva transmissió, sense tenir en compte punts d’arribada diferents en les noves investigacions i fins i tot opinions d’experts i legislacions europees, de manera que viu hipòcritament un cisma tan real com encobert;
9) L’Església, obnubilada per l’inicial discurs androcèntric i la imposició del celibat sacerdotal, viu el masclisme eclesial amb absoluta marginació de les dones a l’hora de conferir ministeris (ben contrari a la Sagrada Escriptura) i conseqüències escandaloses com els casos de pedofília que fins i tot han esquitxat l’Església catalana, tancant-se al celibat voluntari i als ordres temporals;
finalment, 10) demano al Papa que distingeixi el seu poder espiritual del seu poder material (en l’Estat el Vaticà i en l’Església Universal) i que per fer-ho doni exemple, nomeni un primer ministre, es disposi a acceptar una moció de confiança cada sis anys, i deixi el Palau Apostòlic del Vaticà, com sembla que volia fer Joan Pau I i va demanar el bisbe Helder Camara a Pau VI.Demano al Papa, ni més ni menys, un nou model engrescador d’Església, allunyada de tot poder, com Jesús, que no tingui por del seu missatge, que sàpiga trobar un nou llenguatge per expressar la fe en un món de canvi accelerat, que consideri les diferències com una riquesa i que alimenti les identitats. (1-XI-2010)

Euskadi Ta Askatasuna, “organització revolucionària socialista basca per a l’alliberament nacional”, com ella mateix es defineix malgrat l’opció armada, després d’haver perpetrat l’últim atemptat el 30-VII-2009 a Mallorca on van perdre la vida dos guàrdies civils, el passat 5-IX anuncià en un vídeo a la BBC —un vídeo anacrònic amb regust de boina arnada, la cara dels declarants coberta i l’anagrama de l’organització— el “cessament de les accions armades ofensives”. Entre altres coses deien que reafirmaven “el compromís d’una solució democràtica perquè, a través del diàleg i la negociació, els ciutadans bascos puguem decidir el nostre futur lliurament i democràticament”.

Pocs diaris van publicar la declaració completa. Pocs mitjans van posa l’èmfasi en el fet que el comunicat no parli ni de “treva” ni d’“alto el foc”. La societat espanyola està massa escamnada per fer-li cas. Només des d’IU (Cayo Lara) i des de l’esquerra abertzale l’anunci era qualificat positivament. Des del PSOE i dels del PP el discurs era el mateix: la banda es troba acorralada i el comunicat resultava insuficient; només admetrien el de rendició final i de lliurament de les armes. Això, és clar, queda molt bé per dir en públic, però tots dos partits saben que els passos vers al pau no s’assoleixen així (i l’IRA en va ser un exemple: els acords de pau se signaren el 1998, però la renúncia a la lluita no arribà fins el 2005). No per a res, tots dos partits han intentat històricament negociar la pau amb la banda. El darrer anunci “d’alto el foc permanent” (març 2006), després de quasi tres anys sense víctimes mortals, va finalitzar amb l’inesperat atemptat a la T4 de l’aeroport de Barajas. Les treves anteriors havien estat el 1981-82, el 1989 (converses d’Alger), l’estiu del 1992, el novembre 97-gener 98 (amb el PP), setembre de 1998 (després de la declaració de Lizarra-Garazi), els anys 1998-99 (trobada a Suïssa el maig del 99), el 1994 (suspensió d’accions armades en el territori de Catalunya obtinguda gràcies a l’entrevista Carod-Rovira) i 2005 (fi d’accions armades contra els electes dels partits polítics de l’Estat, llevat dels membres de l’executiu).

Cal recordar que el 12 de desembre de l’any 2000 PP y PSOE, sense l’acord dels partits bascos PNB, de EA y de EB, signaven l’Acuerdo por las libertades y contra el terrorismo, mal denominat ‘Pacte Antiterrorista’, l’objectiu fonamental del qual era il·legalitzar Batasuna: un 10 % de la població basca romania sense possible expressió política en la democràcia espanyola. La Conferència Episcopal Espanyola d’aleshores no va voler signar-lo. Davant les queixes d’Aznar, el 3-XI-2002, els bisbes van segregar el polèmic document Valoración moral del terrorismo en Espanya, de sus causas y sus consecuencias, reblat el 23-XII-2006 amb un altre igualment polèmic: Orientaciones morales ante la situación actual de España. Eren documents confegits no sols per minar els Estatuts basc i català (en vam parlar en aquesta columna) sinó per crear un estat d’opinió contrari a la possibilitat de l’autodetermianció d’aquests territoris, cosa que ha quallat entre la ciutadania. Encara els suprems magistrats de l’Estat, el passat 21-IX-10, declaraven davant del Rei que les forces secessionistes no trobarien lloc a les institucions. És a dir: els jutges espanyols segueixen trobant bé que un x% de bascos no puguin expressar-se democràticament amb el seu vot per opcions d’alliberament nacional!

Aquesta desconfiança que amara molts estrats socials se l’ha guanyada a pols ETA, certament, però aquest sol fet tampoc no ha deixat difondre suficientment la Declaració de Brusel·les del passat 29-III-2010, presentada al Parlament europeu per vint-i-una destacades personalitats, entre els quals, la Fundació Nelson Mandela, diferents premis Nobels de la Pau com ara Frederick de Klerk, l’arquebisbe Desmond Tutu, John Hume —que va participar als Acords del Divendres Sant—, l’exprimer ministre irlandès Albert Reynolds, l’excap de Tony Blair Joanathan Powell. Coordinada pel mediador internacional Brian Currin, la Declaració de Brusel·les reclamava a ETA un alto al foc permanent supervisat internacionalment i demanava al govern espanyol que si l’organització armada basca feia aquest pas hi respongués iniciant un procés de diàleg que permetés “resoldre les diferencies i arribar a una pau duradora”. Val a dir que els dirigents internacionals lloaven en el document el compromís públic de l’esquerra abertzale de recórrer a “mitjans exclusivament polítics i democràtics” per assolir els seus objectius amb “absència total de violència” segons una Declaració publicada el 16 de febrer passat. Ni aquesta ni aquella han tingut gaire ressò, ni encara menys una resposta difosa el 4-IV al grup de Brussel·les, en què s’hi deia que “la desactivació de la resposta armada no solucionava el conflicte polític” i apuntava que la solució demanava “compromisos i garanties de totes dues parts”. Res d’estrany que el fragment en què el comunicat d’ETA hi fa referència, tampoc tingués ressò. Diu així: “Si el govern d’Espanya té voluntat, ETA està disposada, avui, com ahir, d’acordar els mínims democràtics necessaris per emprendre el procés democràtic. Així ho fem saber a la comunitat internacional”, a la qual crida a respondre “a la voluntat i el compromís d’ETA, perquè prengui part en l’articulació d’una solució duradora, justa i democràtica, d’aquest secular conflicte polític”.

Per si no havia quedat clar que ETA havia sabut posar la pilota a la teulada de l’Estat espanyol, malgrat un període de derrotes constants i de batudes contra l’esquerra independentista basca —nou persones arrestades i acusades de formar part de la direcció d’Ekin, que el Ministeri de l’Interior considera l’aparell polític d’ETA—, tretze dies després del comunicat primer, el 18-IX, ETA en va emetre un altre, publicat al diari “Gara” i dirigit als 21 signants de la Declaració de Brusel·les i a la comunitat internacional, mostrant la seva disposició a analitzar conjuntament els passos que cal fer per trobar una solució democràtica al conflicte, incloent-hi els compromisos que la mateix organització basca haurà d’adoptar a partir d’una “proposta integral”.

Cinc documents en poc temps ( 16-II, 29-III, 4-IV, 5-IX, 18-IX), tot i les operacions policials i judicials, vol dir que alguna cosa es mou en l’entorn del nacionalisme basc més radical. Per postres, el passat 26-IX dos representants de l’organització declaraven a “Gara” que ETA està disposada a declarar “un alto al foc permanent i verificable”. N’hi ha prou de respondre-hi dient que no és hora de comunicats sinó d’abandonar les armes i extingir-se, com ha fet el govern espanyol? Amb tota la prudència possible, malgrat ETA demani el restabliment dels “drets civils i polítics” (clara al·lusió ales formacions abertzales il·legalitzades), no faria més bé d’escoltar els mediadors internacionals i d’explorar nous escenaris?

També hauríem fet bé de donar més rellevància a la carta que publicà Josep-Lluís Carod-Rovira a Arnaldo Otegi, en presó preventiva (absurdament?), on li deia que tant l’organització basca com l’Estat havien fracassat “i com més aviat es reconegui, millor” (“Avui”, 19-IX-10). I afegia que “la via armada només du al fracàs i a la frustració i, avui, és un obstacle, una barrera, un mur insalvable que impedeix que el procés d’emancipació nacional avanci i sigui hegemònic en la societat. No fa adeptes a la causa independentista, sinó contraris. No crea complicitats, sinó rebuig.” I encara: “És l’hora, doncs, que callin les armes, i per sempre. És l’hora que l’organització armada faci el gest més valent i audaç per la independència basca: donar tot el protagonisme a la gent.”

Em temo que si el govern espanyol no és una mica generós, si ara que els etarres semblen estar-hi disposats, el que vol és agenollar-los a terra fent-los presentar armes fins a d’humiliació, tampoc no germinarà la pau esperada. (18-X-2010)

A Ton Ventolà i Josep Caselles, que me’n van donar notícia

Alfredo fa vint anys que és hospitaler del Camí de Sant Jaume a l’Alberg Municipal i del de Santa Marina, a Molinaseca (Lleó). Al capvespre li agrada fer-la petar amb els pelegrins entorn d’una taula i un got de vi, per intercanviar experiències. De vegades expressa les seves opinions des d’un cert escepticisme. Abans, però, cura peus nafrats o fa massatges. No cobra res per les seves atencions d’infermer; demana als pelegrins, però, que si arriben bé , li enviïn una postal. En té milers.

Una, però és especial. N’ha deixat una fotocòpia a l’alberg. L’original, segons Xurxo Lobato i Omayra Lista a “El País” del passat 11-IX-2010, la guarda en la caixa de seguretat d’un banc. Podria estar signada per l’actual Papa de Roma. I d’una manera força comprometedora. El 24 de juliol de l’any 2000 li va signar amb els seus dos noms de pila LOUIS Joseph (Ratzinger es diu Joseph Alois) amb un afegitó: “Futur Papa Benet XVI”. Recordem que no va ser elegit Papa fins a al 19-IV-2005. Gairebé cinc anys abans, l’any 2000, amb el papa Joan Pau II envellit i malalt, Ratzinger es veia capaç d’endegar al successió a favor seu? De la postal n’han parlat diversos mitjans: TVE, “Hora Q” de TV3. Televisa, “León Noticias”...

Datada el 24 de juliol del 2000 i dirigida a l’hospitaler Alfredo de l’Albergue Municipal de Pelegrinos / 23*** de Molinaseca (León) /Spagne —els asteriscs denoten la voluntat de posar-hi un codi postal (23413) que el remitent no recorda—, el Sr. Álvarez va rebre una postal escrita la major part en lletres majúscules que li tocava el crostó. Deia exactament això: Après MONTPELLIER. [‘Després de Montpeller’]// ALFREDO, PENA NOS DAIS/ AL SABEROS CABALLERO/ DE LA ORDEN DE SANTIAGO/ Y TAN POQUITO INICIADO/ EN LA QUE ES CIENCIA DE DIOS/ QUE PASA POR JESUCRISTO,/ POR CREERLE SALVADOR/ Y DIOS TODOPODEROSO,/ QUIEN TODA SU SANGRE DIO/ Y A SU MADRE Y AL ESPOSO,/ EL (ESPÍRITU) SANTO CONSOLADOR/ PARA QUE TODOS SEAMOS/ SALVOS Y, EN LA RESURRECCIÓN,/ TENGAMOS LA VIDA ETERNA/ JUNTO AL PADRE, EN EL AMOR./ NO PERDEMOS LA ESPERANZA/ Y EN ROMA Y EN JERUSALÉN,/ SI DIOS QUIERE, REZAREMOS/ POR TU ALMA. TU, TAMBIEN.// LOUIS Joseph Futuro Papa Benedicto XVI.
Experts de correus, cal·lígrafs i lingüistes no hi troben cap manipulació. Des del punt de vista grafològic, l’autor de l’escrit en majúscules resulta el mateix que el de les minúscules (res de dues mans, doncs) i s’ha emprat la mateixa tinta. Des del punt de vista lingüístic, encara que sigui escrita en castellà, el text està pensat en alemany: enrevessament, verbs al final, subordinació... Més i tot: la manera de posar punt entre dia, mes i any és un tret del tot germànic.
Deixant de banda la cara de la postal (“un paisatge amb una església o monestir”, m’explica el receptor), una anàlisi interna del revers de la postal, a més del text, ens informa, en vermell, del següent: a) la postal va ser impresa a París ; b) a la cara hi ha la imatge d’“Un village de l’Haute Tarentaise”, això és, un poblet alpí, en plena Savoia francesa, el nucli de la qual és Bourg-Saint-Maurice, no lluny de La Rosière i del Parc Nacional de Vanoise; c) que la postal és gentilesa de “Pelletier” amb dues frases de publicitat: “Pour vos amis/ une carte souvenir. Pelletier” [‘Per als vostres amics, una postal de record’]; “Pour votre déjeuner/ une biscotte à tartiner. Pelletier” ‘Per al vostre desdejuni, un bescuit per a untar’]; d) que el segell de 0,55 euros, amb un dels “visage” de la V República, és de curs normal l’any 2000; e) que el matasegells, amb l’any “2000” clar, diu “LES THUILES-HAUTE PROVENCE”. Al poblet de la Savoia, no hi havia estanc? La postal va ser tirada a la bústia d’aquesta localitat d’uns 350 habitants a la regió de l’Alta Provença, que dista per carretera uns 270 km dels nuclis de l’Haute Tarentaise per la riba del llac Serre-Ponçon. En resum: el viatge de la Savoia a l’Alta Provença després d’haver passat per Montepeller sembla indicar-nos que l’emissor (Ratzinger?) feia diferents circuïts d’estiueig pels Alps.

Anem a l’anàlisi externa. Aquell 2000 havia estat un any ple d’esdeveniments: el cardenal havia acompanyat Joan Pau II a Terra Santa a la primavera, havia acabat el llibre L’esperit de la litúrgia, el 6 d’agost calia donar a llum a la polèmica declaració Domius Jesus i el setembre els esperava la Jornada Mundial de Joventut a Roma. Calia reprendre forces? Només ens plantejarem tres qüestions: 1ª) Podem saber si va fer el Camí de Sant Jaume, Ratzinger, l’estiu del 2000? Encara que ni Nunciatura ni cap bisbat ho hagi volgut confirmar (sí que han admès que l’any 2000 va ser a Espanya), hi ha peregrins que n’han donat detalls. Anava d’incògnit i l’acompanyaven tres joves amb pinta de capellans. D. Romualdo, hospitaler de Guitiriz (Lugo), l’hauria albergat dos dies de temps infernal; tenia nafres als peus. Al cap de dues setmanes també hauria rebut una postal imprudentment signada “Joseph Luis Futuro Papa Benedicto XVI”. 2ª) I per què anar a la Savoia? Doncs resulta que aquell any 2000 Joan Pau II inaugurà una residència de vacances a Les Combes Introd (a la vall d’Aosta, a 1.4000 m. d’alçada, en ple Parc Nacional Gran Paradiso, no lluny del Montblanc) i arribar-s’hi a saludar-lo per la carretera de Séez era molt fàcil. (En aquest lloc paradisíac de Les Combes, Benet XVI hi ha estiuejat el 2005, el 2006 i el 2009; el 2007 va anar a Lorenzago de Cadore, als Alps dolomites, i el 2008 a Bressanone, entre Bolzano i Insbrück, on solia anar de cardenal.) 3ª) El text de la carta diu que pregarà per Alfredo a Roma i a Jerusalem; tornà, doncs, a Terra Santa, Ratzinger, després de l’estiu? Possiblement, amb motiu de l’any jubilar i atès que el setembre el Papa maldava per convertir Jerusalem en una mena de ciutat sota l’empar de la comunitat internacional. Però no ho he pogut confirmar. Caldria consultar-ho a Birgit Wansing, que és la seva dactilògrafa de confiança i qui cura de la seva biografia.

“León Noticias” asegura que no hi ha cap raó per dubtar de la paternitat de la postal. I què diu Afredo Àlvarez? Per a ell deuria sentir alguna de lesseves manifestacions d’escepticisme i davant l’estirada d’orelles que li fa, “quan va llegir el que m’havia escrit, deuria voler-hi posar algun argument d’autoritat perquè no em pensés que era qualsevol el qui m’escrivia. I per això hi va afegir “Futur Papa Benet XVI”.Una signatura, tanmateix, ben compromesa. (4-X-2010)

A Espanya es gasta el 18% del sou en alimentació i ens hem de rascar la butxaca quan els aliments pugen de preu, com durant la crisi alimentària del 2008. Però, en la majoria de països en desenvolupament, les famílies han de gastar entre el 60% i el 80% dels seus ingressos en alimentació. Quin marge de reacció tenen davant les pujades de preus del mercat?

“Amb el menjar no s’hi juga”, repetien les nostres àvies, però nosaltres hi juguem inconscientment. Ens agraden cols de Brussel·les i les fem venir en tràilers, mentre els belgues demanen tomàquets o alls tendres i les fan anar d’aquí cap allà. Volem taronges fora de temporada? Les aconseguim! Una despesa energètica bestial que, segons els experts, arriba al 5% de tota l’energia consumida al món en un any. I, a més (i no ens preguntem per què!), quan comprem un kg de pomes costa el mateix tant si les pomes vénen de Sud-àfrica o de Califòrnia com de l’Empordà. I és que, a casa nostra, unes poques companyies —cinc empreses i dues centrals de compres — poden imposar els preus dels producte i els terminis de pagaments als pagesos perquè controlen el 75% tot el sistema intermediari de distribució (cosa que suposa el 60% del benefici generat per la cadena agroalimentària). L’efecte embut (molts productors i molts consumidors a banda i banda, però pocs distribuïdors al mig) els atorga un poder tan immens com injust. Més problemes per als nostres pagesos: Un cop al súper, els seus aliments locals han de competir amb els pervinguts de l’estranger, sovint més barats per les condicions injustes en què es produeixen i es comercialitzen.

Desenganyem-nos: a tot Europa els pagesos poden produir gràcies als subsidis que reben mitjançant la Política Agrària Comú (PAC), que ens costa mig ronyó. De cada euro que la UE gasta, la meitat es destina a pagar als seus pagesos. (S’ha arribat a pagar a alguns agricultors perquè no produïssin o perquè destruïssin les seves collites.) Però, ull!, es reparteix el 70% de las subvenciones entre el 20% dels agricultors. D’una altra manera: el 4% dels empresaris agrícoles rep el 40% de les ajudes. (Per evitar-ho, a partir de los 5000 euros d’ajut, des del 2006 s’ha pretès modular-lo, reduint en un 4% la quantitat a cobrar. Teòricament, aquestos diners, s’haurien de dedicar a projectes de desenvolupament rural.)

Als països subdesenvolupats, les coses encara van pitjor. Les polítiques de liberalització de mercats enfocades pel FMI i pel BM a l’agricultura d’exportació, han dut els camperols a la ruïna. Haití, per fer un exemple, era capaç de produir tot l’arròs que consumia el país; des de 1997 el va haver d’importar d’EUA a canvi de produir canya de sucre per a l’exportació. Amb la crisi alimentària del 2008 (que afectà Colòmbia, Panamà, Xile, Hondures, El Salvador i d’altres països) sols els va quedar la revolta o la resignació. Com poder competir amb els pagesos nord-americans o europeus, mecanitzats i “subsidiats”? (Consti: els productes no són pas millors o pitjors segons d’on surten: els països industrialitzats tenen models de producció molt eficients pel que fa a la quantitat, però molt ineficients pel que fa al consum energètic. Als EUA, per cada caloria d’aliment produïda en una granja intensiva d’ous o de vaques se’n consumeixen, respectivament, quatre o dotze.) Suposem que els aliments produïts en zones pobres aconsegueixen arribar als mercats internacionals; aleshores arriben els voltors de les borses de valors i especulen tot jugant amb la fam de milers de famílies. S’estima que l’ús de gra alimentari com a moneda de canvi a les borses de Chicago i Nova York fou responsable del 30% de les pujades de preus de la crisi del 2008 (segons la FAO, l’arròs, per exemple, nodriment bàsic d’una tercera part de la humanitat, va pujar el 74%). Actualment, Rússia, ja ha dit que no exportaria blat; la cosa tindrà les seves conseqüènies. Afegim al problema la conversió d’explotacions alimentàries en conreus de biocombustibles, dels quals vaig parlar aquí mateix no fa gaire. (Segons l’Earth Policy Institute, per omplir el dipòsit d’un cotxe de bio-etanol —80 litres—, cal la mateixa quantitat de gra per nodrir una persona durant tot un any.)

Davant d’aquest panorama, els nous productors agrícoles i les joves organitzacions pageses proposen una alternativa: la sobirania alimentària (SA). La SA és el dret dels pobles i dels països a definir les polítiques agropecuàries i de producció d’aliments, organitzant-ne la producció i el consum d’acord amb les seves necessitats i donant prioritat a la producció i consum locals. La sobirania alimentària promou la devolució del control sobre els aliments que produeix i consumeix a cada poble i nació; la recuperació de totes les eines jurídiques, tècniques i polítiques que necessita per assolir-ho i la seva aplicació eficaç en àmbits locals, nacionals o regionals, en considerar-se una qüestió de seguretat i d’independència política. La SA significa prioritzar la producció agrícola local, l’accés dels agricultors a la terra, a l’aigua, a les llavors barates i al crèdit, i el dret dels consumidors a decidir què volen consumir, qui ho ha de produir i com. La SA, en definitiva, suposa un compromís de productors i consumidors amb una producció sostenible, cosa que té coma conseqüència el dret a protegir-se d’importacions massa barates.

La SA redimensiona el comerç internacional, defensa un model d’intercanvi agrícola centrat en mercats locals i regionals, defensa una política d’ajudes focalitzada en els pagesos i no en les indústries del camp i proposa una visió de l’agricultura com un “servei públic”. Als ciutadans ens cal aprendre que el consum no sols és un mitjà de supervivència, sin també una forma de relacionar-nos i comunicar-nos amb nosaltres mateixos, les nostres famílies i amb els altres. Per això hem d’avançar vers un consum alternatiu i responsable, basat en quatre punts fonamentals: a) acabar a el model de les indústries agroalimentàries hegemòniques; b) consumir d’acord amb els valors ètics; c) fer un consum solidari amb els exclosos (les denominades “mans invisibles del mercat”); i, d) avesar-nos a un consum ecològic que tingui en compte l’impacte mediambiental. Pensem-hi. No és el mateix la nou catalana que la californiana, la patata de la Vall de Bas que la Mona Lisa importada de França, la poma Golden conreada a un cop de roc de casa que la Mira’m-i-no-em-toquis pervinguda de qui sap on. (20-IX-2010)

El senyor Artur Mas va declarar que si CiU guanya les eleccions ell no farà cap referèndum d’independència. (Tampoc si li demana la voluntat popular amb totes les signatures que calguin i la mesa del Parlament admeti a tràmit aquesta voluntat com va fer el passat 8-VI?). Deia que trobava immadura una bona part del país i no es tractava de portar el transatlàntic de Catalunya cap a les roques perquè embarranqui sinó de dur-lo a mar obert perquè navegui a lloure. La metàfora (enllà de l’interès per no perdre determinats vots i, ara com ara, l’independentisme encara resta en comptes de sumar) és bonica i transparent. Servidor ha escrit aquí mateix que, a Catalunya, no hauríem de voler fer cap referèndum fins que els bascos l’haguessin fet.

Però les circumstàncies canvien i el doble conflicte que té el camí cap a la independència de Catalunya, l’intern (entre nosaltres) i l’extern (amb Espanya) pren matisos nous. Començant perquè Espanya no s’ha cregut mai que fóssim cap transatlàntic i ens ha tractat com una zodíac d’estiueig (ara feu l’Estatut, ara porteu-loa les Cortes, ara uns l’eixalem per aquí, ara us el retallem per allà, ara us queda un Estatutet, ara voteu-lo, ara encara no ens acaba d’agradar prou i us el posem sota l’espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional). Però les coses estan canviant acceleradament. Si continuem pensant en zodíacs, el projecte es pot embarrancar perfectament i convertir-se en una simple manera de cridar l’atenció de la gent de la costa. Però Catalunya no és cap zodíac. I si hem de parlar veritablement d’un transatlàntic... reflexionem-hi seriosament començant a convidar Europa a ballar la sardana que ens tocaran en comptes de mirar Ebre en avall.

Justament ara la impressió dels opinadors és que el conflicte intern es va guanyant a poc a poc i ja hi ha algunes enquestes que parlen d’empat tècnic entre independentistes i unionistes. Les onades de les consultes sobiranistes han seguit un camí del tot satisfactori. Ningú no podia preveure després del 13-IX-09 d’Arenys de Munt que, amb només voluntariat (i ara saben el que això significa els qui preparen la consulta de Barcelona per al 10-IV-2011), sense publicitat de cap mena ni la més mínima propaganda, i amb els socialistes ronsejant, els resultats fossin els que ara ja tenim al pot: 27,46% de participació el 13-XII, 21,55 el 28-II i 17,4% el 25-IV, en la consulta al cinturó de Barcelona. Els comparin, per exemple, amb el 12% de participació a la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, on s’abocaren més de 3 milions d’euros públics i la cobertura informativa fou abassegadora. Però no els comparin, sisplau, amb els del referèndum de l’Estatut del 2006 (49,41%, major que en moltes eleccions europees), perquè aleshores dos partits demanaven el “no” per raons diferents: PP i ERC. Una cosa é ben certa: mai com avui, en els darrers 50 anys, s’havia parlat d’independència d’una manera tan desinhibida.

L’estat actual de la qüestió porta a l’eufòria de tots aquells que ja troben superat per infructuós l’Estat autonòmic, i no es resignen a l’actual situació (que PP i PSC voldrien perpetuar), perquè albiren un futur més ambiciós per a Catalunya. Tot això del “dret a decidir”, la “sobirania imperfecta”, el “dret a l’autodeterminació” (fins i tot el “dret a la independència”) són subterfugis —“collonades”, diria Pla— que amaguen un deure: l’exercici d’una voluntat madura que s’ha de fer càrrec de determinades obligacions en comptes d’esperar-les d’uns hipotètics “enemics” que no volen renunciar a dur-les al seu albir de cap de les maneres. En definitiva, el dret a independitzar-se, no és un dret: és un deure. I no es demana: es pren. No hi ha cap jove que, arribat a una certa edat, hagi de demanar als pares si li permeten fer una vida autònoma.

Però aquest justament és el cavall de batalla: el conflicte extern. Per guanyar-lo cal aprofitar els moments de la feblesa castellana més centrípeta. Quan la transició, hi va haver un moment de feblesa: el milió de persones al carrer l’11-S a Barcelona i alguns fets a Euskadi van fer veure als unionistes castellans que havien de comptar amb la perifèria si volien continuar remenant l’olla. Calien els pactes de Toledo, un estat multipartidista (amb Hont de sedàs), arribar a Maastrich i donar prestigi a les institucions. Tarradellas va anar a Madrid amb un gol a Suárez. “Ja sóc aquí”. I va passar la Constitució i els Estatuts de primera onada (el nostre, ja sense concert econòmic), malgrat el cafè per a tots. Però, quan els unionistes centralistes van tornar a sentir-se forts, vam tenir el 23F i la LOHAPA. I els socialistes van demostrar que això del federalisme, era per posar-ho a la seva organització interna i prou. L’Espanya plural (políticament, cultural i lingüística...), per a ells, era tan inexistent com per als successors del senyor Fraga. Amb la bonança econòmica dels dies d’Aznar i els primers temps de Rodríguez Zapatero (el PIB creixia per damunt del 5% i superàvem Itàlia), Aznar anava de bracet amb Bush i ZP s’omplia la boca amb l’Aliança de les Civilitzacions. Les nacions perifèriques es podien bandejar impunement.

Però ja han passat les vaques grasses. ZP ha acabat amb més pena que glòria la seva presidència a la UE i, amb la retallada de pressupostos, Espanya es torna a sentir feble, deprimida, capolada i perduda. Si el catalanisme ho aprofita com ha fet d’altres vegades (durant la Renaixença, després del 98, durant els anys 30 que seguiren el crack del 29), l’Espanya soberga i egoista tornarà a posar els ulls en la taula de salvació catalana. Ens ho oferiran tot abans del naufragi i la catàstrofe: Estatut sense retalls, sobirania compartida i concert econòmic, si cal. Però, aleshores, sense complexos, caldrà saber dir que ja hem fet prou experiments i ha arribat l’hora de dir prou. Seràl’hora de l’“Adeú, Espanya!”. Si pretenem col·laborar o regenerar l’Estat, tornarem a caure en la mateixa trampa de sempre.

I aleshores començarà el més tràgic dels viacrucis: serem responsables de manca de col·laboració, d’atemptar contra la sagrada i reconsagrada unitat, d’aprofundir la crisi, del trencament i de tots els mals d’Espanya. Serem els únics culpables. Enfonsada en ella mateixa, reaccionarà així, Espanya: amb bilis, amb catalanofòbia, amb fúria... Les seves essències metafísiques li faran viure el drama identitari de no ser res sense Catalunya i Euskadi. Com imaginar-se en un mapa hipotètic? No ens portaran els tancs, com en el segle passat, no pas per manca de voluntat, sinó perquè el marc europeu ho impedirà.

Pensin-ho bé. La nostra independència només la sabran llegir com un atac de destrucció. Cap simpatia. Es posaran ferotges, carpetovetònics. El seu ésser nacional contra el nostre. La seva manera de projectar-se al món contra una altra manera diferent i possible com seria la nostra. Qui té les de guanyar? No som cap zodíac: som un transatlàntic. I és cert: si embarranquem, no només serem la riota d’Espanya sinó d’Europa. I durant una bona pila d’anys, convertits en zodíac d’estiueig... ja no ens ajudarà ningú. Encara que nosaltres no ho desitgem, la nostra independència es plantejarà contra la seva.

Aquesta partida és per guanyar-la o no començar-la encara. La prudència ens pot condemnar per complicitat, però l’estratègia més enllà de la tàctica no sempre vol dir resignació. (6-IX-2010)

Diuen que l’any passat va ser el pitjor any en mig segle per a l’economia espanyola, que va perdre el 3,6% del seu PIB. Però no va ser igual de dolent per a tots. Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb el 16% de caiguda que van sofrir les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78% del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).

El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client de material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana Botswana ens ha comprat avions de transport , Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros).

Quins destins no han estat autoritzats, doncs? Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte; cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ (nuclear, bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica. I res més. Business is business.

Davant de dades com aquestes, tan escasses als mitjans (les televisions mai no en parlen!) un primer comentari malèvol que salta a la vista és que Espanya ha progressat molt en això del material de la mort. Tanmateix, alguns ciutadans que es creien amb una certa consciència política i una certa mentalitat progressista s’escandalitzen que un govern que es diu d’esquerres faci aquesta política armamentística. Però l’escàndol és de pusil·lànimes. Tothom fa igual o pitjor. La hipocresia política europea no té mesura. Si entre finals de primavera i inicis d’estiu haguessin visitat, a París, l’Eurosatory, la fira d’armament terrestre més gran del món, haurien quedat tan garratibats com convençuts del que dic. Executius amb corbata i maleteta negra es passegen enmig de blindats com si es tractés d’un saló nàutic, proven metralletes com si fos un nou aparell de cuina, engeguen robots com si fossin aparells de gimnàstica i pugen als tancs com si provessin un nou model de cotxe. A l’entrada han de veure la fotografia que els mostren uns pacifistes quàquers (una bomba damunt d’una mare i una nena) i cartells com ara “La guerra és un negoci”, però hi ha algun malànima que alça el dit polze en senyal de victòria. (Per la bomba o pel cartell?)

Ah! Per cert: cap empresa fabrica estris de la mort ni armament. Cal alambinar la hipocresia. Els 135.000 metres quadrats serveixen per exposar material de “defensa”, de “seguretat”, de “protecció”. Es recerquen solucions finals: Food Solutions, Metalic Solutions, Strike Solutions, Textile Solutions... Solucions per a tot menys per a la mort. Més i tot: s’ha posat de moda l’ecoeficiència i el material ecològic com l’estand Nammo (Noruega) que mostra “munició no tòxica”. N’hi ha d’altra “no contaminant”. Quan alguna empresa com la Raytheon (EUA) assegura que els seus projectils són “letals” gairebé fa el ridícul. Smith and Wesson (EUA) exposa manilles de color rosa; Condor (Brasil) ofereix granades d’efecte moral (no mortal); Explorer (Itàlia) empra taurons per enemics contra les seves maletes blindades; Holger (EUA) dóna clauers en forma de míssil; Drytech (Noruega) ofereix un pica-pica de pasta bolonyesa envasada al buit. A l’estand del’MBDA Misile Systems (Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia) regalen xupa-xups.

Em deixo moltes empreses al tinter: de la Weisensee (Alemanya) a la coreana Poongsan (la mostra de bales la fan en aparadors de cristall) passant per nord-americana Lockheed Martin, l’eslògan de la qual és “Mai no oblidem per a qui treballem). I el pitjor del cas que tots, vulguem o no, col·laborem una mica en aquest negoci. Hi ha pavellons de la Renault, de Mercedes, de Saab... per parlar de marques de cotxes. I molts altres d’aviació com la Boeing (“Un boeing, al cap i a la fi, és un míssil amb seients”, deixa anar algú) i la EADS o consorci entre Alemanya i França per construir l’Airbus.

Al pavelló israelià l’estrella és el tanc Merkava MK4 —xou audiovisual inclòs— que ha sortit per tercera vegada a l’estranger; les altres dues van succeir quan s’empraren per a les incursions al Líban i a Gaza.

Algú li diu a una noia quàquera dels pacifistes de l’entrada que perden el temps, que les armes serveixen per guanyar guerres i que són la resposta que el món necessita.
—Resposta a quina pregunta? —fa.

—A la pregunta del terror, a la pregunta del qui no vol parlar.

—Si les armes són la resposta, o no hem escoltat bé la pregunta o ens en cal una de nova.

Clip-Lok SimPak (amb sucursal ibèrica) ho empaqueta tot, té caixes per a tot, menys...caixes de morts. (23-VIII-2010)

(Pitjor que ahir però millor que demà)

Acabat el curs i en ple estiu, com cada any, toca parlar de fracàs escolar, òbviament. L’educació a Catalunya va rebre dues sonores plantofades el mes de juny passat. Les proves d’avaluació de 4t de primària (10 anys) promogudes pel Ministeri d’Educació i donades a conèixer el passat 15-VI van avançar els mals resultats obtinguts en l’enquesta promoguda per la Conselleria pertinent de la Generalitat feta als alumnes de 6è de primària i donades a conèixer per algun diari el dia 13-VI.

En l’avaluació ministerial hi han participat 28.700 alumnes i els resultats catalans han estat pitjor del que s’esperava, sobretot per l’escàs nombre d’estudiants presents en els trams alts de la puntuació. Qui ho deia, que la Reforma educativa no havia estat un èxit? Es tractava d’anivellar per baix i s’ha aconseguit del tot! Ja no tenim alumnes en els trams d’excel·lència! Mentre Astúries presentava un 15% d’alumnes brillants en competències científiques, a Catalunya no arribaven al 3,3%! Segons aquesta Avaluació General de Diagnòstic per a les competències de llengua, matemàtiques i ciències socials del Ministeri en una escala en què la mitjana fos 500 punts, Catalunya n’obtindria 503 en socials (la millor puntuació se l’endu la Rioja amb 536), 502 en llengua (millor puntuació, Astúries amb 534), 500 en matemàtiques (de nou la millor puntuació per a la Rioja amb 541) i punxaria clarament en naturals (481 punts mentre la Rioja n’obté 543). Malgrat la despesa educativa per alumne d’ensenyament no universitari a Catalunya hagués estat l’any 2007 de 6.411 Є (una mica per sobre de la mitjana que fou de 6.207 Є; a Espanya qui més gasta és Astúries, amb 9.835Є), queda despenjada d’altres comunitats en relació als resultats que s’han obtingut. Ens passen la mà per la cara els alumnes d’Astúries, Castella i Lleó, La Rioja, Cantàbria, Navarra, Aragó i fins i tot Madrid.

Quan s’han volgut trobar justificacions a aquests resultats —dèficit de recursos, alta població escolar, immigració diferent—, Enrique Roca, un dels responsables de l’informe, assegurà que la presència d’alumnat estranger a l’aula no llasta gaire els resultats dels estudiants nascuts a la península i n’oferí dades. Total? Que la sensació que Catalunya en el terreny de l’educació es mou en un terreny més que gris augmenta. Ferran Ferrer, catedràtic de la UAB, afegia que el més preocupant era que “els dèficits que ofereix la fotografia dels estudiants catalans de primària són molt semblants als detectats en els de secundària en els informes PISA”.

Qualsevol professional de l’ensenyament sap que un mal aprenentatge o dèficits en la lectura i l’escriptura comporta un fracàs escolar posterior. Quan es van deixar passar cursos a alumnes que aprovaven no per mèrits sinó “per claustre”; quan les actituds s’anivellaren amb els continguts procedimentals o conceptuals; quan es van reduir les quatre hores de llengua a dues i es va treure (a la pràctica) la literatura de l’aula, alguns professors van posar el crit al cel; el gran ordinador cerebral dels nostres estudiants se n’anava en orris. Però ningú no els va fer cas. Ara en paguem les conseqüències. I perquè el desastre no es vegi tan evident es fan les Proves d’accés a la universitat (la selectivitat) més fàcils. Per això els resultats no semblen dolents. Si ara poséssim les proves que es formulaven fa una quinzena d’anys els resultats serien molt pitjors dels actuals. Qui gosa fer la prova?

Tot això ho ha confirmat de ple l’enquesta del propi departament d’Educació català en l’avaluació dels alumnes de 6è de primària, per segon any consecutiu, on ha quedat palès que un terç dels alumnes catalans passa a l’ESO sense saber llegir ni escriure correctament. El 25% tampoc no té els coneixements matemàtics suficients i un 33 % suspèn l’anglès. (Exactament: el 28,4% no ha assolit el nivell de català, el 29,8% no ha assolit el de castellà, el 23,4% no ha assolit el de matemàtiques i el 35,5 no ha assolit el d’anglès) I no farem sang dient que l’escola pública queda força pitjor en resultats que l’escola privada i la concertada. Així i tot passaran a l’Ensenyament Secundari Obligatori. I, si no estan prou preparats, per què passen a l’ESO, es demanaran vostès. Les raons de les continuades reformes educatives són tan inescrutables —a banda de consells avaluadors i que les famílies han d’estar d’acord en la repetició de curs...— que ara no em veuria en cor d’explicar-les-hi.

Els tècnics pensaven que amb una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) del 2009 més o menys consensuada (no es van fer cas a moltes sol·licituds, com la de l’Associació de catedràtics que demanava un batxillerat de 3 anys) i amb noves oposicions per incorporar nou professorat als centres les coses s’arranjarien com per art de màgia. La crisi ha aturat les incorporacions i els tècnics s’han quedat amb un pam de nas. Aleshores els experts han adduït que aquesta grisor en els resultats catalans no es correspon al desenvolupament de la societat catalana i que, si totes les administracions reiteren el seu compromís amb l’educació i freturen per obtenir bons resultats, alguna cosa deu passar. I tant, que passa! No es volen afrontar les causes de fons de l’avaria detectada per aquests diagnòstics. La Reforma de la LOGSE dels anys 90 ha fracassat. Algú hauria de gosar dir-ho i enterrar-la d’una vegada i fer néixer alguna cosa nova enllà de la LOE del 2006 que encara bevia en l’anterior. La LEC és una simple eina...

Ens agradi o no, avui per avui, el nostre sistema escolar és pitjor que ahir, però segurament menys pitjor que demà. Volem arranjar alguna cosa? El primer que caldria fer és retornar la confiança a mestres i professors. Ensenyar no és cap tècnica; és un art relacional. L’administració voldria que els currículums fossin tan reprogramats que si un docent es posa malat un altre seguís amb el seu programa com si no hagués passat res. I no. Ha passat molt! S’ha trencat el fil invisible d’una relació única entre mestre i aprenent. El segon, tornar a la disciplina i als nivells. No tothom pot fer cent metres en deu segons. No tothom és digne d’estar en una aula “obligatòriament” (= amb tot pagat). No tothom pot fer batxillerat! El tercer, tornar a donar valor a l’esforç. El quart, estimular els docents i afrontar adequadament les famílies en comptes d’enganyar uns i altres amb nous sistemes virtuals, pe-de-ís (pissarres digitals interactives), llibres electrònics i tota la gansoneria que s’acosta. Els pobres editors catalans van de bòlit elaborant materials digitals de tota mena per no perdre quota de mercat i no s’adonen que les grans multinacionals s’estan fregant les mans i rient per sota el nas. Han assolit rentar el cap de tots els responsables i desactivar allò que deia Alexandre Galí: un bon mestre es fa sota un pi, si cal. No, ara ja necessitem ordinadors i materials digitalitzats segons tècnics i experts. Es tracta de despersonalitzar la subtil relació entre docent i educant i convertir-la en un negoci. Fa temps que hi ha molts cervells que malden per imposar un pay per knowlege. Preguin nota: demà serà pitjor. I més car. Tant de bo m’equivoqui. (9-VIII-2010)