Lluís Busquets i Grabulosa

A Espanya es gasta el 18% del sou en alimentació i ens hem de rascar la butxaca quan els aliments pugen de preu, com durant la crisi alimentària del 2008. Però, en la majoria de països en desenvolupament, les famílies han de gastar entre el 60% i el 80% dels seus ingressos en alimentació. Quin marge de reacció tenen davant les pujades de preus del mercat?

“Amb el menjar no s’hi juga”, repetien les nostres àvies, però nosaltres hi juguem inconscientment. Ens agraden cols de Brussel·les i les fem venir en tràilers, mentre els belgues demanen tomàquets o alls tendres i les fan anar d’aquí cap allà. Volem taronges fora de temporada? Les aconseguim! Una despesa energètica bestial que, segons els experts, arriba al 5% de tota l’energia consumida al món en un any. I, a més (i no ens preguntem per què!), quan comprem un kg de pomes costa el mateix tant si les pomes vénen de Sud-àfrica o de Califòrnia com de l’Empordà. I és que, a casa nostra, unes poques companyies —cinc empreses i dues centrals de compres — poden imposar els preus dels producte i els terminis de pagaments als pagesos perquè controlen el 75% tot el sistema intermediari de distribució (cosa que suposa el 60% del benefici generat per la cadena agroalimentària). L’efecte embut (molts productors i molts consumidors a banda i banda, però pocs distribuïdors al mig) els atorga un poder tan immens com injust. Més problemes per als nostres pagesos: Un cop al súper, els seus aliments locals han de competir amb els pervinguts de l’estranger, sovint més barats per les condicions injustes en què es produeixen i es comercialitzen.

Desenganyem-nos: a tot Europa els pagesos poden produir gràcies als subsidis que reben mitjançant la Política Agrària Comú (PAC), que ens costa mig ronyó. De cada euro que la UE gasta, la meitat es destina a pagar als seus pagesos. (S’ha arribat a pagar a alguns agricultors perquè no produïssin o perquè destruïssin les seves collites.) Però, ull!, es reparteix el 70% de las subvenciones entre el 20% dels agricultors. D’una altra manera: el 4% dels empresaris agrícoles rep el 40% de les ajudes. (Per evitar-ho, a partir de los 5000 euros d’ajut, des del 2006 s’ha pretès modular-lo, reduint en un 4% la quantitat a cobrar. Teòricament, aquestos diners, s’haurien de dedicar a projectes de desenvolupament rural.)

Als països subdesenvolupats, les coses encara van pitjor. Les polítiques de liberalització de mercats enfocades pel FMI i pel BM a l’agricultura d’exportació, han dut els camperols a la ruïna. Haití, per fer un exemple, era capaç de produir tot l’arròs que consumia el país; des de 1997 el va haver d’importar d’EUA a canvi de produir canya de sucre per a l’exportació. Amb la crisi alimentària del 2008 (que afectà Colòmbia, Panamà, Xile, Hondures, El Salvador i d’altres països) sols els va quedar la revolta o la resignació. Com poder competir amb els pagesos nord-americans o europeus, mecanitzats i “subsidiats”? (Consti: els productes no són pas millors o pitjors segons d’on surten: els països industrialitzats tenen models de producció molt eficients pel que fa a la quantitat, però molt ineficients pel que fa al consum energètic. Als EUA, per cada caloria d’aliment produïda en una granja intensiva d’ous o de vaques se’n consumeixen, respectivament, quatre o dotze.) Suposem que els aliments produïts en zones pobres aconsegueixen arribar als mercats internacionals; aleshores arriben els voltors de les borses de valors i especulen tot jugant amb la fam de milers de famílies. S’estima que l’ús de gra alimentari com a moneda de canvi a les borses de Chicago i Nova York fou responsable del 30% de les pujades de preus de la crisi del 2008 (segons la FAO, l’arròs, per exemple, nodriment bàsic d’una tercera part de la humanitat, va pujar el 74%). Actualment, Rússia, ja ha dit que no exportaria blat; la cosa tindrà les seves conseqüènies. Afegim al problema la conversió d’explotacions alimentàries en conreus de biocombustibles, dels quals vaig parlar aquí mateix no fa gaire. (Segons l’Earth Policy Institute, per omplir el dipòsit d’un cotxe de bio-etanol —80 litres—, cal la mateixa quantitat de gra per nodrir una persona durant tot un any.)

Davant d’aquest panorama, els nous productors agrícoles i les joves organitzacions pageses proposen una alternativa: la sobirania alimentària (SA). La SA és el dret dels pobles i dels països a definir les polítiques agropecuàries i de producció d’aliments, organitzant-ne la producció i el consum d’acord amb les seves necessitats i donant prioritat a la producció i consum locals. La sobirania alimentària promou la devolució del control sobre els aliments que produeix i consumeix a cada poble i nació; la recuperació de totes les eines jurídiques, tècniques i polítiques que necessita per assolir-ho i la seva aplicació eficaç en àmbits locals, nacionals o regionals, en considerar-se una qüestió de seguretat i d’independència política. La SA significa prioritzar la producció agrícola local, l’accés dels agricultors a la terra, a l’aigua, a les llavors barates i al crèdit, i el dret dels consumidors a decidir què volen consumir, qui ho ha de produir i com. La SA, en definitiva, suposa un compromís de productors i consumidors amb una producció sostenible, cosa que té coma conseqüència el dret a protegir-se d’importacions massa barates.

La SA redimensiona el comerç internacional, defensa un model d’intercanvi agrícola centrat en mercats locals i regionals, defensa una política d’ajudes focalitzada en els pagesos i no en les indústries del camp i proposa una visió de l’agricultura com un “servei públic”. Als ciutadans ens cal aprendre que el consum no sols és un mitjà de supervivència, sin també una forma de relacionar-nos i comunicar-nos amb nosaltres mateixos, les nostres famílies i amb els altres. Per això hem d’avançar vers un consum alternatiu i responsable, basat en quatre punts fonamentals: a) acabar a el model de les indústries agroalimentàries hegemòniques; b) consumir d’acord amb els valors ètics; c) fer un consum solidari amb els exclosos (les denominades “mans invisibles del mercat”); i, d) avesar-nos a un consum ecològic que tingui en compte l’impacte mediambiental. Pensem-hi. No és el mateix la nou catalana que la californiana, la patata de la Vall de Bas que la Mona Lisa importada de França, la poma Golden conreada a un cop de roc de casa que la Mira’m-i-no-em-toquis pervinguda de qui sap on. (20-IX-2010)