El senyor Artur Mas va declarar que si CiU guanya les eleccions ell no farà cap referèndum d’independència. (Tampoc si li demana la voluntat popular amb totes les signatures que calguin i la mesa del Parlament admeti a tràmit aquesta voluntat com va fer el passat 8-VI?). Deia que trobava immadura una bona part del país i no es tractava de portar el transatlàntic de Catalunya cap a les roques perquè embarranqui sinó de dur-lo a mar obert perquè navegui a lloure. La metàfora (enllà de l’interès per no perdre determinats vots i, ara com ara, l’independentisme encara resta en comptes de sumar) és bonica i transparent. Servidor ha escrit aquí mateix que, a Catalunya, no hauríem de voler fer cap referèndum fins que els bascos l’haguessin fet.


Però les circumstàncies canvien i el doble conflicte que té el camí cap a la independència de Catalunya, l’intern (entre nosaltres) i l’extern (amb Espanya) pren matisos nous. Començant perquè Espanya no s’ha cregut mai que fóssim cap transatlàntic i ens ha tractat com una zodíac d’estiueig (ara feu l’Estatut, ara porteu-loa les Cortes, ara uns l’eixalem per aquí, ara us el retallem per allà, ara us queda un Estatutet, ara voteu-lo, ara encara no ens acaba d’agradar prou i us el posem sota l’espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional). Però les coses estan canviant acceleradament. Si continuem pensant en zodíacs, el projecte es pot embarrancar perfectament i convertir-se en una simple manera de cridar l’atenció de la gent de la costa. Però Catalunya no és cap zodíac. I si hem de parlar veritablement d’un transatlàntic... reflexionem-hi seriosament començant a convidar Europa a ballar la sardana que ens tocaran en comptes de mirar Ebre en avall.


Justament ara la impressió dels opinadors és que el conflicte intern es va guanyant a poc a poc i ja hi ha algunes enquestes que parlen d’empat tècnic entre independentistes i unionistes. Les onades de les consultes sobiranistes han seguit un camí del tot satisfactori. Ningú no podia preveure després del 13-IX-09 d’Arenys de Munt que, amb només voluntariat (i ara saben el que això significa els qui preparen la consulta de Barcelona per al 10-IV-2011), sense publicitat de cap mena ni la més mínima propaganda, i amb els socialistes ronsejant, els resultats fossin els que ara ja tenim al pot: 27,46% de participació el 13-XII, 21,55 el 28-II i 17,4% el 25-IV, en la consulta al cinturó de Barcelona. Els comparin, per exemple, amb el 12% de participació a la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, on s’abocaren més de 3 milions d’euros públics i la cobertura informativa fou abassegadora. Però no els comparin, sisplau, amb els del referèndum de l’Estatut del 2006 (49,41%, major que en moltes eleccions europees), perquè aleshores dos partits demanaven el “no” per raons diferents: PP i ERC. Una cosa é ben certa: mai com avui, en els darrers 50 anys, s’havia parlat d’independència d’una manera tan desinhibida.


L’estat actual de la qüestió porta a l’eufòria de tots aquells que ja troben superat per infructuós l’Estat autonòmic, i no es resignen a l’actual situació (que PP i PSC voldrien perpetuar), perquè albiren un futur més ambiciós per a Catalunya. Tot això del “dret a decidir”, la “sobirania imperfecta”, el “dret a l’autodeterminació” (fins i tot el “dret a la independència”) són subterfugis —“collonades”, diria Pla— que amaguen un deure: l’exercici d’una voluntat madura que s’ha de fer càrrec de determinades obligacions en comptes d’esperar-les d’uns hipotètics “enemics” que no volen renunciar a dur-les al seu albir de cap de les maneres. En definitiva, el dret a independitzar-se, no és un dret: és un deure. I no es demana: es pren. No hi ha cap jove que, arribat a una certa edat, hagi de demanar als pares si li permeten fer una vida autònoma.


Però aquest justament és el cavall de batalla: el conflicte extern. Per guanyar-lo cal aprofitar els moments de la feblesa castellana més centrípeta. Quan la transició, hi va haver un moment de feblesa: el milió de persones al carrer l’11-S a Barcelona i alguns fets a Euskadi van fer veure als unionistes castellans que havien de comptar amb la perifèria si volien continuar remenant l’olla. Calien els pactes de Toledo, un estat multipartidista (amb Hont de sedàs), arribar a Maastrich i donar prestigi a les institucions. Tarradellas va anar a Madrid amb un gol a Suárez. “Ja sóc aquí”. I va passar la Constitució i els Estatuts de primera onada (el nostre, ja sense concert econòmic), malgrat el cafè per a tots. Però, quan els unionistes centralistes van tornar a sentir-se forts, vam tenir el 23F i la LOHAPA. I els socialistes van demostrar que això del federalisme, era per posar-ho a la seva organització interna i prou. L’Espanya plural (políticament, cultural i lingüística...), per a ells, era tan inexistent com per als successors del senyor Fraga. Amb la bonança econòmica dels dies d’Aznar i els primers temps de Rodríguez Zapatero (el PIB creixia per damunt del 5% i superàvem Itàlia), Aznar anava de bracet amb Bush i ZP s’omplia la boca amb l’Aliança de les Civilitzacions. Les nacions perifèriques es podien bandejar impunement.


Però ja han passat les vaques grasses. ZP ha acabat amb més pena que glòria la seva presidència a la UE i, amb la retallada de pressupostos, Espanya es torna a sentir feble, deprimida, capolada i perduda. Si el catalanisme ho aprofita com ha fet d’altres vegades (durant la Renaixença, després del 98, durant els anys 30 que seguiren el crack del 29), l’Espanya soberga i egoista tornarà a posar els ulls en la taula de salvació catalana. Ens ho oferiran tot abans del naufragi i la catàstrofe: Estatut sense retalls, sobirania compartida i concert econòmic, si cal. Però, aleshores, sense complexos, caldrà saber dir que ja hem fet prou experiments i ha arribat l’hora de dir prou. Seràl’hora de l’“Adeú, Espanya!”. Si pretenem col·laborar o regenerar l’Estat, tornarem a caure en la mateixa trampa de sempre.


I aleshores començarà el més tràgic dels viacrucis: serem responsables de manca de col·laboració, d’atemptar contra la sagrada i reconsagrada unitat, d’aprofundir la crisi, del trencament i de tots els mals d’Espanya. Serem els únics culpables. Enfonsada en ella mateixa, reaccionarà així, Espanya: amb bilis, amb catalanofòbia, amb fúria... Les seves essències metafísiques li faran viure el drama identitari de no ser res sense Catalunya i Euskadi. Com imaginar-se en un mapa hipotètic? No ens portaran els tancs, com en el segle passat, no pas per manca de voluntat, sinó perquè el marc europeu ho impedirà.


Pensin-ho bé. La nostra independència només la sabran llegir com un atac de destrucció. Cap simpatia. Es posaran ferotges, carpetovetònics. El seu ésser nacional contra el nostre. La seva manera de projectar-se al món contra una altra manera diferent i possible com seria la nostra. Qui té les de guanyar? No som cap zodíac: som un transatlàntic. I és cert: si embarranquem, no només serem la riota d’Espanya sinó d’Europa. I durant una bona pila d’anys, convertits en zodíac d’estiueig... ja no ens ajudarà ningú. Encara que nosaltres no ho desitgem, la nostra independència es plantejarà contra la seva.


Aquesta partida és per guanyar-la o no començar-la encara. La prudència ens pot condemnar per complicitat, però l’estratègia més enllà de la tàctica no sempre vol dir resignació. (6-IX-2010)

0 comentaris: