Lluís Busquets i Grabulosa

(Pitjor que ahir però millor que demà)

Acabat el curs i en ple estiu, com cada any, toca parlar de fracàs escolar, òbviament. L’educació a Catalunya va rebre dues sonores plantofades el mes de juny passat. Les proves d’avaluació de 4t de primària (10 anys) promogudes pel Ministeri d’Educació i donades a conèixer el passat 15-VI van avançar els mals resultats obtinguts en l’enquesta promoguda per la Conselleria pertinent de la Generalitat feta als alumnes de 6è de primària i donades a conèixer per algun diari el dia 13-VI.

En l’avaluació ministerial hi han participat 28.700 alumnes i els resultats catalans han estat pitjor del que s’esperava, sobretot per l’escàs nombre d’estudiants presents en els trams alts de la puntuació. Qui ho deia, que la Reforma educativa no havia estat un èxit? Es tractava d’anivellar per baix i s’ha aconseguit del tot! Ja no tenim alumnes en els trams d’excel·lència! Mentre Astúries presentava un 15% d’alumnes brillants en competències científiques, a Catalunya no arribaven al 3,3%! Segons aquesta Avaluació General de Diagnòstic per a les competències de llengua, matemàtiques i ciències socials del Ministeri en una escala en què la mitjana fos 500 punts, Catalunya n’obtindria 503 en socials (la millor puntuació se l’endu la Rioja amb 536), 502 en llengua (millor puntuació, Astúries amb 534), 500 en matemàtiques (de nou la millor puntuació per a la Rioja amb 541) i punxaria clarament en naturals (481 punts mentre la Rioja n’obté 543). Malgrat la despesa educativa per alumne d’ensenyament no universitari a Catalunya hagués estat l’any 2007 de 6.411 Є (una mica per sobre de la mitjana que fou de 6.207 Є; a Espanya qui més gasta és Astúries, amb 9.835Є), queda despenjada d’altres comunitats en relació als resultats que s’han obtingut. Ens passen la mà per la cara els alumnes d’Astúries, Castella i Lleó, La Rioja, Cantàbria, Navarra, Aragó i fins i tot Madrid.

Quan s’han volgut trobar justificacions a aquests resultats —dèficit de recursos, alta població escolar, immigració diferent—, Enrique Roca, un dels responsables de l’informe, assegurà que la presència d’alumnat estranger a l’aula no llasta gaire els resultats dels estudiants nascuts a la península i n’oferí dades. Total? Que la sensació que Catalunya en el terreny de l’educació es mou en un terreny més que gris augmenta. Ferran Ferrer, catedràtic de la UAB, afegia que el més preocupant era que “els dèficits que ofereix la fotografia dels estudiants catalans de primària són molt semblants als detectats en els de secundària en els informes PISA”.

Qualsevol professional de l’ensenyament sap que un mal aprenentatge o dèficits en la lectura i l’escriptura comporta un fracàs escolar posterior. Quan es van deixar passar cursos a alumnes que aprovaven no per mèrits sinó “per claustre”; quan les actituds s’anivellaren amb els continguts procedimentals o conceptuals; quan es van reduir les quatre hores de llengua a dues i es va treure (a la pràctica) la literatura de l’aula, alguns professors van posar el crit al cel; el gran ordinador cerebral dels nostres estudiants se n’anava en orris. Però ningú no els va fer cas. Ara en paguem les conseqüències. I perquè el desastre no es vegi tan evident es fan les Proves d’accés a la universitat (la selectivitat) més fàcils. Per això els resultats no semblen dolents. Si ara poséssim les proves que es formulaven fa una quinzena d’anys els resultats serien molt pitjors dels actuals. Qui gosa fer la prova?

Tot això ho ha confirmat de ple l’enquesta del propi departament d’Educació català en l’avaluació dels alumnes de 6è de primària, per segon any consecutiu, on ha quedat palès que un terç dels alumnes catalans passa a l’ESO sense saber llegir ni escriure correctament. El 25% tampoc no té els coneixements matemàtics suficients i un 33 % suspèn l’anglès. (Exactament: el 28,4% no ha assolit el nivell de català, el 29,8% no ha assolit el de castellà, el 23,4% no ha assolit el de matemàtiques i el 35,5 no ha assolit el d’anglès) I no farem sang dient que l’escola pública queda força pitjor en resultats que l’escola privada i la concertada. Així i tot passaran a l’Ensenyament Secundari Obligatori. I, si no estan prou preparats, per què passen a l’ESO, es demanaran vostès. Les raons de les continuades reformes educatives són tan inescrutables —a banda de consells avaluadors i que les famílies han d’estar d’acord en la repetició de curs...— que ara no em veuria en cor d’explicar-les-hi.

Els tècnics pensaven que amb una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) del 2009 més o menys consensuada (no es van fer cas a moltes sol·licituds, com la de l’Associació de catedràtics que demanava un batxillerat de 3 anys) i amb noves oposicions per incorporar nou professorat als centres les coses s’arranjarien com per art de màgia. La crisi ha aturat les incorporacions i els tècnics s’han quedat amb un pam de nas. Aleshores els experts han adduït que aquesta grisor en els resultats catalans no es correspon al desenvolupament de la societat catalana i que, si totes les administracions reiteren el seu compromís amb l’educació i freturen per obtenir bons resultats, alguna cosa deu passar. I tant, que passa! No es volen afrontar les causes de fons de l’avaria detectada per aquests diagnòstics. La Reforma de la LOGSE dels anys 90 ha fracassat. Algú hauria de gosar dir-ho i enterrar-la d’una vegada i fer néixer alguna cosa nova enllà de la LOE del 2006 que encara bevia en l’anterior. La LEC és una simple eina...

Ens agradi o no, avui per avui, el nostre sistema escolar és pitjor que ahir, però segurament menys pitjor que demà. Volem arranjar alguna cosa? El primer que caldria fer és retornar la confiança a mestres i professors. Ensenyar no és cap tècnica; és un art relacional. L’administració voldria que els currículums fossin tan reprogramats que si un docent es posa malat un altre seguís amb el seu programa com si no hagués passat res. I no. Ha passat molt! S’ha trencat el fil invisible d’una relació única entre mestre i aprenent. El segon, tornar a la disciplina i als nivells. No tothom pot fer cent metres en deu segons. No tothom és digne d’estar en una aula “obligatòriament” (= amb tot pagat). No tothom pot fer batxillerat! El tercer, tornar a donar valor a l’esforç. El quart, estimular els docents i afrontar adequadament les famílies en comptes d’enganyar uns i altres amb nous sistemes virtuals, pe-de-ís (pissarres digitals interactives), llibres electrònics i tota la gansoneria que s’acosta. Els pobres editors catalans van de bòlit elaborant materials digitals de tota mena per no perdre quota de mercat i no s’adonen que les grans multinacionals s’estan fregant les mans i rient per sota el nas. Han assolit rentar el cap de tots els responsables i desactivar allò que deia Alexandre Galí: un bon mestre es fa sota un pi, si cal. No, ara ja necessitem ordinadors i materials digitalitzats segons tècnics i experts. Es tracta de despersonalitzar la subtil relació entre docent i educant i convertir-la en un negoci. Fa temps que hi ha molts cervells que malden per imposar un pay per knowlege. Preguin nota: demà serà pitjor. I més car. Tant de bo m’equivoqui. (9-VIII-2010)