UN CAGANER PER AL PAPA (CONTE DE NADAL)


L’endemà mateix de la inauguració al Vaticà, exactament al denominat Braccio di Carlo Magno, de la mostra Gaudí a Roma: Arte, scienza e spiritualità, el Papa demanà que se l’informés de com havia anat. Era el divendres 25 de novembre. Mancava un mes just per Nadal. El cardenal Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura, l’havia representat la vigília davant del cardenal arquebisbe de Barcelona i del president d’una mena de land catalanohispànic denominat Generalitat de Catalunya, del qual ja li n’havien parlat abans de la seva vista a Barcelona un any enrere. Gaudí, val a dir-ho, descobert a la ciutat comtal el dia de la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família, l’havia deixat meravellat. Per fi havia topat amb l’obra d’un autor el llenguatge arquitectònic del qual sintetitzava d’una manera visual i plàstica, no només una determinada concepció constructiva, sinó tota una idea de l’art, no pas llunyana a la seva, al servei d’unes profundes creences cristianes.

“Il bello Giorgio”, és a dir, monsenyor Georg Gaenswein, secretari personal, arribà amb un llibre i la felicitació nadalenca del Cardenal de Barcelona per informar-lo. El Papa va obrir el sobre. El christma plasmava justament tres motius extrets de la façana de la Nativitat: els Esposoris de Maria i Josep, la presentació de l’Infant al Temple i la Coronació de la Verge. El Cardenal de Barcelona l’havia encertada de ple i, a més, amb humilitat: havia deixat fora de la seva tria la fornícula amb el Naixement de Betlem, potser confiat que seria la imatge que el Vaticà escolliria... Un oblit imperdonable! “Questo Martínes Sistakh...”, comentà amb suspensió, com feia sovint. Georg endevinà el desig del Papa i li obrí el llibre, exactament on hi havia una foto esplèndida de la façana de la Nativitat. El Papa resseguí les imatges del christma del Cardenal barceloní. “Questo Gaudí... ” Li havien dit que allà havia plasmat els misteris de goig del Sant Rosari, i certament hi eren, però hi havia molt més: Joaquim i Anna, la fugida a Egipte, la mort dels Innocents, l’estel de Betlem, Jesús treballant al taller, l’adoració dels pastors, la dels reis... “E questo?” “És un xiprer amb coloms blancs, símbol d’eternitat i puresa...”, explicà el Secretari.

Tancà el llibre, el retornà al Secretari, deixà la felicitació del Cardenal damunt l’escrivania i es disposà a sentir les seves explicacions. Aquest, sense dir res, li lliurà un tríptic vermell fet públic amb fotos de la basílica barcelonina i explicacions de la mostra en català, castellà, italià i anglès. Li explicà tot seguit algunes anècdotes de la inauguració i li exposà que la mostra donava a conèixer la història de la Basílica des dels seus orígens fins a l’actualitat i n’explicava les properes etapes de futur, amb el suport de fotografies, maquetes, audiovisuals i fins i tot peces originals que palesaven la relació entre els tres vessants de la construcció: l’artístic, el tècnic i l’espiritual. “Gaudí feia càlculs de resistències amb cordes i sacs de sorra mentre avui dia cal fer-los amb ordinadors...”, afegí el Secretari. La part tècnica, al Papa, li interessava menys que l’espiritual. En un temps de descreença, Gaudí l’havia encertada plasmant els misteris cristians al defora del Temple, com una invitació a entrar-hi, reflexionà. El Secretari encara li parlava de les activitats que es farien arran de la mostra, conferències, concerts i fins i tot una actuació de l’Escolania de Montserrat.

Mentrestant, el Papa s’havia assegut darrera l’escriptori. Només aleshores girà el christma del Cardenal barceloní. Sota una frase de l’homilia pronunciada a Barcelona (“La Basílica de la Sagrada Família és un signe visible del Déu invisible”), hi havia els desitjos de sant Nadal i bon any nou i un petit autògraf: “Santità: I migliori auguri di tutta la Chiesa catalana”. Va fer un somriure, potser una mica irònic: “I catalani sono i catalani...”. El Secretari va fer un gest de complicitat i l’exagerà. “Ancora...?”, demanà el Papa. “Troppe!”, ratificà. S’entenien només de mirar-se. Li acabava de dir que encara arribaven peticions —i no poques!— perquè durant les benediccions pasquals emprés, entre les moltes altres que utilitzava, la llengua catalana. “Poi c’è Rouco...”, se li escapà. “Neppure Zapatero...” Es deien moltes coses a més del fet que ni el President de govern ni el de la Conferència episcopal espanyola havien volgut ser a la inauguració de la mostra vaticana sobre Gaudí. “Gaudí è Gaudí”, va deixar anar com per tancar la conversa. Però va tornar a esguardar el Secretari. “E in relazione al libro del credente crítico...?” “Pure! ”

Agafà una carpeta que duia per títol “Lettere non risposte”. El Secretari desaparegué amb l’excusa d’anar a buscar el correu del dia. Sabia perfectament que aquelles cartes no contestades li tocaven la fibra, al Sant Pare. Massa fàcil escriure’l. Entre les darreres, la d’una comunitat africana: li retreien per què no valorava la crisi econòmica mundial en una encíclica i li demanaven que denunciés els especuladors que empobrien el món. I la d’un bisbe conegut i afamat (“El seu silenci clama al cel”, l’acusava). I la llarga missiva d’un dominic que havia tingut alts càrrecs eclesials, havia renunciat a tots i, en alemany, el comminava dient-li que ja feia tard. I, per postres, tot un llibre d’un laic català desconegut, titulat Un creient crític escriu al Papa, que li demanava ni més ni menys que deixés els palaus vaticans. Era un retrat exagerat i estrafet de l’Església, que havia enrabiat el cardenal Bertone i tot; un libello, deia ell. Però il libello no era cap libel: afrontava sincerament certs posicionaments seus i denunciava veritats indiscutibles, per exemple, del seu antecessor i de l’economia vaticana. No l’havia pogut entendre en tots els seus matisos, escrit en català com era, és clar, però se n’havia fet resumir un informe de més d’una vintena de pàgines. El llibre s’havia editat a Barcelona i el seu autor havia dit que, tot i no esperar cap resposta del Papa, si li’n feia cap, la faria pública. Molts lectors, ara, doncs, escrivien al Papa demanant-li per què no el contestava tot comminant-lo a fer-ho.

Quan Georg ja tenia el correu de tres seccions, el cridà el responsable de la documentació hispànica. Una de les missives arribada duia una estranya figureta del Sant Pare a la gatzoneta, amb la sotana aixecada per la banda del darrera. “Il bello Giorgio” la trobà d’un mal gust terrible. Llegí la carta original, grapada a la qual hi havia la traducció italiana:

“Santedat. Jesús acollia tothom, acceptava tothom, responia tothom. Fins i tot dones i nens, una mena de rebuig social que comptava ben poc en el seu temps. El Vicari de Jesús, tanmateix, no respon les cartes que se li envien. Un llibre escrit des d’una fe adulta de més de dues-centes cinquanta pàgines, no mereixeria cap resposta? Jo no conec l’autor, però m’ha ajudat a conèixer l’Església d’avui i a adonar-me fins a quin punt l’han estrafet els seus dirigents. Per això li envio aquesta figureta per al seu pessebre. Se la ben mereix.”

Demanà per la responsable de traduir del català. Era una monja gironina que treballava a Posta. Se li dirigí amb la figureta als dits. “Cos’è questo?” A la dona, santa innocència!, li va fer una gràcia de no dir i exclamà: “Un caganer! El Papa convertit en caganer!” Tot seguit s’adonà que el Secretari esperava una altra mena d’explicacions. “Monsenyor: Es tracta d’una figura típica del pessebre català... Té un doble significat, lúdic i crític...” Li ho va explicar amb el somrís entre els llavis. Abans era un simple pagès defecant, emblema simpàtic de la salut del cos i de l’ànima en la joia i el goig del Nadal. Posar-la al betlem és senyal de bona sort perquè abona la terra i fertilitza el nou any; no posar-la comporta desventura. Avui, enllà de la simpatia que desprèn la figureta, se’n fan dels manaies de tot el món, de Barack Obama a Lula da Silva... La intenció és que no s’oblidin que, per amunt que estiguin, els governants del món són éssers humans i han d’anar de ventre com tothom.

Georg, després de reportar al Sant Pare totes aquestes explicacions, estava convençut que el Papa rebotaria la figureta per terra. Però el Papa la va agafar acuradament i, mentre la posava al pessebre del seu despatx, digué: “Aquesta vegada respondrà al remitent donant-li les gràcies per la figureta”. I va pensar dins seu: “Potser ens la mereixem”. (12-XII-2011)

0 comentaris

DICTADURA ECONÒMICA O DEMOCRÀCIA POLÍTICA REAL?


                                                           A la senyora Alícia Sànchez Camacho
Avui fa just una setmana que es van poder saber i comentar els resultats a les eleccions de l’Estat i la majoritària victòria del PP del senyor Rajoy. No és pas el partit on m‘arrenglaria, però felicitats! Proposo al futur nou govern un icosàleg de feines: 1) Baixar el nombre d’aturats i crear més llocs de treball fent front a la crisi de l’euro; 2) Canviar en positiu la llei d’estrangeria; 3) Inventar mecanismes de control dels mercats financers i de les agències de qualificació; 4) Treballar per acabar amb els paradisos fiscals; 5) Millorar l’eficàcia i llibertat del poder judicial; 6) Acabar amb els privilegis de la classe econòmica (contractes blindats, il·limitats sous dels directius, informació privilegiada, etc.), que, de retruc, permeten els de la classe política (exempcions econòmiques, llistes tancades, dietes, corrupcions, jubilacions...), els quals també han d’arribar a terme; 7) Afrontar el final d’ETA amb tota la seva complexitat, amb alçada de mires;  8) Deixar de vendre armes als països en guerra; 9) Complir les obligacions amb el territori saharauí; 10) Fer cas a les alarmes que es produeixen pel canvi climàtic en relació a la desforestació i reserves hidrològiques tot disminuint la contaminació d’acord al fet que som país deutor en relació a la petjada ecològica; 11) Valorar l’estalvi sobre el consum; 12) Canviar aquelles estructures econòmiques i financeres només dirigides a obtenir el màxim benefici amb el mínim temps possible; 13) Repotenciar la formació i la investigació; 14) No abandonar la cobertura social dels més indigents i desfavorits; 15) Reestructurar el nostre sistema energètic bandejant les centrals nuclears obsoletes; 16) No desmantellar cap de les quatre potes de l’Estat del benestar (vellesa-sanitat-ensenyament-serveis socials de dependència); 17) Considerar els casos necessaris de discriminació positiva a favor de la dona; 18) Controlar i minvar les despeses militars; 19) Convertir l’Estat almoiner o de beneficència en Estat promotor d’iniciatives col·lectives i socials acabant amb l’escandalós sistema de subsidi de la premsa escrita; i 20) Millorar la fiscalitat perquè el seu pes no recaigui en els més dèbils, d’acord amb les sol·licituds de la “Plataforma per a una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, que agrupa una trentena d’organitzacions socials.

Els grans poders fàctics d’avui són els mercats financers —incloent-hi bancs, multinacionals, companyies d’assegurances i de qualificació, etc.— i els  seus cappares, capaços d’imposar governs i deposar-los (Grècia, Itàlia...), i de dictar les polítiques als governants d’acord amb els “seus” interessos. La “seva” llibertat és l’única existent.  En una situació totalitària de dictadura econòmica, esdevé cada vegada més buida i més purament nominal la democràcia política. La sobirania nacional està deixant de residir en el  ciutadans i en les institucions i poders que la representen i passa  a entitats que sols representen els interessos d’una minoria. La “mercatocràcia”, deixada al seu albir, no sols va fent perdre alguns drets socials en l’actual crisi sinó que fa perillar els drets polítics. No s’entén que, malgrat la crisi i la pèrdua de poder adquisitiu d’una gran majoria de ciutadans,  segons “Expansión” (15-XII-2010), les empreses de l’Ibex hagin guanyat fins al setembre de l’any passat 38.156 milions més d’euros, un 16,7% més que l’any anterior. Darrera dels mercats i de les entitats, hi ha persones i rostres concrets. Tothom  sap qui han estat els directius de les Caixes que el passat setembre van haver de ser intervingudes per l’Estat, però no els ha passat res encara que rebessin sous  milionaris i les hagin deixades a la ruïna.  Seguirà permetent aquestes coses el nou govern?

  L’austeritat de la despesa i les retallades creen alarma social, raó per la qual cal reobrir el debat sobre la fiscalitat.  No s’entén —i la UE ho ha deixat clar— que s’hagin reduït en temps de vaques magres els impostos directes que graven rendes i patrimonis (impostos de successions, de grans fortunes i de societats, com si el 5%  d’una “pime” suposés el mateix per a una gran multinacional) i augmentin els impostos indirectes que paguen per igual tots els ciutadans (i per a mostra, el botó de l’augment general del 16% al 18% d’IVA). No s’entén que no es vulguin equiparar en el més mínim les rendes del treball (que són les que realment contribueixen al sistema fiscal) i les del capital. No s’entén que no tinguem, com hi ha en països del nostre entorn, una alta fiscalitat ambiental per a algunes empreses segons la regla de “qui contamina paga”.

És cert que a Catalunya i a la resta d’Espanya paguem menys impostos que la mitjana europea (l’excusa és que tenim menys serveis), però també ho és que  segons GESTHA (Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda), el 2009 el frau fiscal estava quantificat en un 22,3% del PIB a Catalunya (i en el 23,3% del PIB en la resta d’Espanya). És a dir,  gairebé 1 de cada 4 euros que circulen en la nostra economia no ha contribuït a finançar els serveis públics. I això per no parlar dels paradisos fiscals, on van a parar diners concentrats en poques mans, legalment ben assessorades per experts. I no comptant que Espanya també duplica la mitjana europea en economia submergida. En resum, la poca pressió fiscal que tenim (i que assumeixen les classes assalariades) i el fet que 1 de cada 4 euros resulti “desaparegut” explica que no es pugui finançar la despesa social equiparable a la mitjana europea. Per tant, no és cert que els serveis públics siguin insostenibles i la privatització sigui l’únic camí inevitable (quan estiguin en mans privades —que les esperen amb candeletes—, seran rendibles?). Hi ha possibles altres mesures, a més de fer aflorar els diners del frau, dels paradisos o de l’economia submergida:  augmentar la progressivitat tot generant nous trams dins de l’estructura de l’IRPF; eliminar el tracte de favor de les rendes de capital i de les SICAVs (Societats d’Inversió de Capital Variable), instrument gràcies al qual les grans fortunes tributen un 1%; introduir criteris de progressivitat en l’impost d’IVA, distingint-hi els articles de luxe (embarcacions, cotxes esportius, etc.); millorar l’eficiència administrativa; democratitzar l’economia...

A Catalunya, la configuració d’un model de recaptació i redistribució més proporcional, progressiu i solidari, suposarà per al PP un doble problema. El primer, com harmonitzar les dues mentalitats enfrontades: l’una, la dels que volen la màxima llibertat en economia (sense presència estatal) i mínima llibertat, amb forta presència estatal, en els altres camps: ciutadania, cultura, moral pública, ensenyament, etc.; l’altra, la dels que desitgen màxima presència estatal en el camp de l’economia i mínima presència estatal, i per tant, màxima llibertat, en el camp de la llengua, cultura, moral, civisme... Suposo que el PP, en grans línies, aposta per la primera, però bé li caldrà equilibrar posicions en comptes de desqualificar d’entrada la contrària.  La segona és el del pacte fiscal o concert econòmic, que les forces nacionalistes han pres com a fanal i guia, després que a la metròpoli han demostrat que Catalunya i el seu parlament els importa un rave tot passant-se pel clatell l’Estatut i la reforma de la Constitució.  La senyora Camacho ha dit, per activa i per passiva, que CiU s’ha de deixar d’aventures secessionistes i que el seu lloc és dins Espanya. Fantàstic! Trobin un encaix que no ens vagi estret, compleixin les lleis de finançament, promoguin l’Agència tributària que el TC no es va pas carregar, demostrin una mica d’estimació per Catalunya i, després, deixin-nos decidir. A tots; no només als seus. I, sobretot, no se’ls acudeixi fer-ho per nosaltres. Per què els ha de fer por un referèndum? Per a un veritable demòcrata, la veu del poble no n’ha de fer mai, de por! La democràcia política hi recolza. O els està bé sotmetre’s a una dictadura econòmica interessada, perquè ja deixa algunes engrunes en forma de prebendes als polítics que remenen les cireres?  (28-XI-2011)

0 comentaris

LLUÏSA JULIÀ, JOAQUIM RUYRA i “JACOBÉ”


       Hi ha llibres que es llegeixen perquè toca, d’altres que s’han d’exhaurir amb urgències per alguna raó —professional o d’altra mena— i d’altres que es reserven  per a algun moment en què puguis assaborir-los, recreant-hi si convé. A les darreries d’estiu em vaig delectar amb un d’aquests darrers: Ruyra: l’home i la seva imatge, de Lluïsa Julià, editat per CCG Edicions i la Fundació Valvi, un llibre que tenia des de finals de l’any passat, però que volia degustar amb l’obra de l’escriptor al davant. Lluïsa Julià, investigadora i assagista, ha dedicat una atenció constant a l’escriptor gironí com demostra el fet d’haver tingut cura del seu epistolari, d’haver format part del Consell executiu de l’”Any Ruyra” el 2003 —que va dur a terme el “I Simposi sobre Joaquim Ruyra” i el catàleg Marines i boscatges. Als cent anys de l’eclosió literària de Joaquim Ruyra (2004)— i d’haver-nos ofert interessants produccions: Ruyra, inèdit (1991), Joaquim Ruyra, narrador (1992), Biografia de Joaquim Ruyra (1996), premi “Quima Jaume” de l‘any anterior. Potser no hi ha ningú al país que se’l conegui com ella. Per tant, prometia i no m’ha pas decebut.

Val a dir que Julià, a partir d’oferir-nos un estudi exhaustiu de la nissaga de l’escriptor, de les seves arrels hostalriquenques  i de la seva amistat adolescent i juvenil amb R. Turró, de qui ofereix detalls desconeguts, s’endinsa en la seva personalitat dual, pugnant per desentranyar, de la figura o imatge literària de Ruyra, la d’un home  d’una ambició literària excepcional (de jove volia esdevenir Dante o Cervantes!), per diverses raons —personals, familiars, literàries—, mai no arribada a l’eclosió malgrat l’excel·lència incomparable de la seva narrativa breu. Amb aquest text de Julià t’adones que a partir de la crisi de 1908, rere el fiasco del poema narratiu El país del pler, les tensions vitals se li accentuaren. La constant referència a la malaltia cardíaca com a excusa o justificació personal de la seva escassa producció tenia una bona component psicològica. Julià es pregunta si el tabac, l’alcohol o els fàrmacs diversos, així  com la bohèmia dels anys joves, no hi van incidir (pàg. 163). Altrament, en un moment de lucidesa com el de 1922, Ruyra escriurà: “Estic segur que, més que les malalties, han esterilitzat la meva vena aquestes evolucions del llenguatge que d’any en any anava comprenent necessàries.” Des del punt de vista familiar, Pla ja havia deixat escrit pel broc gros que el seu matrimoni amb Teresa de Llinàs i Arnau havia resultat  un desastre. Ara, la Julià, amb detall i respecte, ens exposa quina mena de matrimoni tan poc convençut va fer l’escriptor, com es va anar deteriorant la relació i fins a quin punt hi ajudà l’afillament d’una nena d’encara no dos anys el 1905, Maria Lluïsa, trencant motllos  i expectatives de la seva classe social, la qual casaren als 17 anys amb el metge mallorquí Pere Francesc Salvà, de 29 anys. Aquest  matrimoni resultà tan feixuc per a la  noia que acabà fugint  cap a Sud-Amèrica el 1926, deixant ben disgustats pares adoptius, marit i dos fills de 7 i 5 anys. No va poder retornar per refer humilment la vida familiar fins el 1948 (Teresa de Llinàs morí fent-la hereva), amb una alta filla, Amanda, circumstàncies que tampoc ajudaren l’escriptor a assolir un entorn de pau on desenvolupar la seva obra.

Però, a més de circumstàncies personals i familiars, n’hi hagué de literàries. “Marines i boscatges (el recull de 1903) és per la prosa, lo que el Canigó és per la poesia de la nostra renascuda literatura”, li escriurà Collell. Eren els anys de l’èxit. Ruyra tenia consciència de generació, es cartejava amb Maragall, “Víctor Català”, M. Antònia Salvà, López-Picó, Alcover... Des del 1899 ja s’ha establert a Barcelona i viu la transformació de la ciutat modernista. Però ell sabia que no estava fet per a grans obres. Ni la gran novel·la projectada, La gent del mas Aulet, que arrossegà molts anys, va ser capaç d’acabar: “Jo no puc produir sinó engrunetes, m’agoto fàcilment o arribo a una sobreexcitació tan gran que m’emmalalteix”, escriu el 1906 a Joan Alcover. Hi ha el problema de la precarietat de la llengua, cert (“És molt dolorós per a un escriptor trobar-se amb una llengua deturpada, dels elements de la qual no pot usar tal com els hi subministra l’instint”, escriurà encara a “Víctor Català” el 1929), però la seva crisi que arriba a deprimir-lo és una altra. És un escriptor fragmentari, impressionista, impulsiu, que treballa des de la suggestió i les al·lucinacions, ens diu Julià. I segueix: “Ruyra  ho havia posat tot en la literatura, vida i passió. Ara els grans projectes se li escapen” (p.164). L’aclapararà el sentiment de fracàs. Lluïsa Julià  ens ofereix el carteig amb el pare Ignasi Casanovas en l’any de la depressió més funesta, el 1908, que li lliura l’opuscle “Transcendència de la Revelació” i en el qual troba la base per al seu pas a una conversió ascètica, més franciscana que catòlica. Altrament, un pas gens difícil  perquè el catolicisme que se li proposa  no és pas integrista sinó d’avançada raonable. La Julià troba en La basarda, en l’home que flecta de genolls, cau a terra i prega Déu, el procés religiós de l’escriptor “que al cap dels anys el va convertir en un catòlic fervent” (p.173). Per a ella, en el recull  La parada (1919) és ja un altre home, “un penitent”. Situar-lo, a partir d’aquí, en el corrent  neocristià d’entreguerres que es dóna a Europa i a Catalunya —amb J. M. Capdevila, Montoliu, Saltor, Coma i Soley, etc—, entorn d’ “El Matí” i de la Federació de Joves Cristians de Catalunya... resulta rodat:  no debades col·laborà a publicacions com “Flama” o “La paraula cristiana”.

En definitiva, un llibre imprescindible,  malgrat encara em deixi, particularment, interrogants oberts sobre Ruyra  com és el cas de la seva religiositat. Rellegint Jacobé —un relat anterior a 1902—, es pot discrepar de la interpretació que en fa l’autora.  Jacobé i Minguet, el narrador, ambdós coprotagonistes i ambdós encarats al veritable antagonista,  la Natura, presentada, d'acord amb el modernisme català —abeurat en el naturalisme francès de finals del segle XIX—, com un ens autònom, ocult i esotèric, una mena de demiürg tel·lúric, posseïdor d’unes lleis rígides i d’una justícia severíssima i irreductible, hi esdevé “el gran sacrificador, un sacerdot implacable en l'exercici de les seves funcions sagrades”. Jacobé i el narrador, a l'altre pol, en són víctimes diferents: ella en resulta la sacrificada; ell, l’home encarat al misteri d’un mal que no pot entendre, si no és arrapat a la Creu.  La interpretació resulta complexa perquè, per a Ruyra, davant de la raonable implacabilitat de la natura (i som en la immanència) sols podem aferrar-nos a una salvació per la fe (i som al transcendent). En un món en què tot té repercussió, la Natura resulta del tot  inclement amb aquells que n’han excedit els límits, cosa que hauran de pagar ells mateixos o els seus successors (Jacobé), encara que resulti incomprensible per a aquells que es troben propíciament compenetrats i tractats per ella (Minguet). Però Ruyra elabora l’esquema naturalista amb més profunditat: sols  l’acceptació dels propis límits racionals davant del mal incumbent i inexplicable  permet obrir els ulls de la fe, la qual mostra  als qui n’obtenen el do que el misteri del mal (el dolor, en definitiva) sols adquireix sentit unit al que sofrí Jesús en la creu del Calvari. Minguet pot entendre que la mort de Jacobé és el rescabalament, el preu, l’expiació, de les culpes que la seva nissaga havia comès contra la Natura, cert, però el que no entén és per què li ha tocat a ella. I Ruyra afronta aquí el problema del mal —el misteri del mal —en tota la seva pregonesa. Jacobé, sacrificada en l’altar d’una Natura incapaç de pietat, no té cap sentit racional sinó, com intueix el narrador, el de la Creu de Jesús. En d’altres mots, Ruyra albira teològicament que el sacrifici de la noia i el seu propi sofriment, com el dolor de tota la història humana, s’uneix al de Jesús al Calvari... I aquest fet del sentit que assoleix el dolor humà unit al de la Creu de Jesús... no s’havia proclamat mai abans del Vaticà II! Com hi va poder arribar l’escriptor gironí tan abans de la lletra? (14-XI-2011)

0 comentaris

ETA I L’INCIPIENT INICI D’UN FUTUR DIFERENT


         Quan el passat dijous 20-X  ETA declarava “el cessament definitiu de la seva activitat armada” tothom va llegir la declaració amb lupa i, des d’una postura  de correcció  política, s’afanyà a enfilar el relat més convenient, per hipòcrita que fos: ETA, enllà de les 829 víctimes mortals, no havia aconseguit res de res sinó una derrota. La victòria era de la democràcia. S’havia derrotat la violència. Et sic, alia.

           Tanmateix la declaració afegia que ETA feia “una crida als governs d’Espanya i França per obrir un procés de diàleg directe que tingui per objectiu la resolució de les conseqüències del conflicte”. I aquestes conseqüències són cinc i tenen un nom que caldrà resoldre, no sé si amb aquest ordre: 1) els més de 700 presos etarres (dels quals, mig miler són a Espanya i la resta fora, amb només 8 al País Basc); 2) les víctimes d’ambdós costats; 3) la dissolució de la banda o “organització socialista revolucionària basca d’alliberament nacional” com s’autodenominen,; 4)  el lliurament d’armes;  i, 5) el futur del País Basc. Aquest cinquè punt és el que resultarà més envitricollat.

El president Mas, improvisant i demanant dissolució i lliurament d’armes des de la nova Masia de can Barça (no hauria convingut una declaració més institucional?), quedava més papista que el Papa, com va explicar la Rahola al Cuní, que va preferir (per una vegada!) la mesurada i escrita declaració de Rajoy (no pas les d’altres adlàteres del PP). I és que, com admeten alguns historiadors,  el comunicat d’ETA parla d’un  “secular conflicte polític”, es dol de les pròpies víctimes i empresonats, a qui ret reconeixement i homenatge (no diu res de les “altres” víctimes),  i per al nou cicle que comença demana  “diàleg i acord” enfront “de la violència i la repressió” (s’entén “violència” pròpia i “repressió” d’Espanya). I, ull viu!, segueix: “El reconeixement del País Basc i el respecte a la voluntat popular han de prevaler sobre la imposició”. Aquest és el cinquè punt. Tothom ho sap. Per això part de la premsa més carpetovetònica, l’endemà, es dolia hipòcritament d’un fet que ja no té marxa enrere dient que la històrica declaració no significava res o significava ben poc. (Per a alguns, dol dir-ho, uns quants morts a l’any eren suficientment rendibles...?)

            Parlem-ne, d’aquest punt; perquè el comunicat d’ETA considerava la conferència internacional sobre la pau celebrada al Palau d’Aiete el dilluns anterior, dia 17, amb significatives personalitats (Kofi Annan, expresident de l’ONU; Bertie Arhen, primer ministre irlandès; l’exprimera ministra noruega Gro Harden-Brundtlland, Gerry Adams i els tres darrers que s’hi afegiren,  Blair, Carter, Mitchell, amb el facilitador Brian Curry…) “una iniciativa de gran transcendència política”, la resolució de la qual, per a ETA reunia “ tots els ingredients per donar una solució integral al conflicte”, a banda dels suports d’amplis sectors de la societat basca i de la comunitat internacional. Òbviament, l’havien de considerar així, perquè era l’escenari creat per  representar una sortida mínimament digna; no debades la premsa més reaccionària havia fet fàstics d’aquella reunió i fins i tot havia passat comptes dels diners que cobrarien els representants internacionals.

          I quins eren, aquests punts? Doncs, els declarats pels participants de la cimera de la pau eren aquests:
   1. Cridem ETA a fer una declaració pública de cessament definitiu de l’activitat armada i a sol·licitar diàleg amb els governs d’Espanya i França per tractar exclusivament de les conseqüències del conflicte. (Com es pot veure, els mots són calcats!) 
   2. Si aquesta declaració fos feta, instem als Governs d’Espanya i França de donar-li la benvinguda i d’acceptar iniciar converses per tractar exclusivament de les conseqüències del conflicte. (Ja hem assenyalat que eren cinc.)
   3. Instem que es donin passos pregons per avançar en la reconciliació, reconèixer, compensar i assistir totes les víctimes, reconèixer el dolor causat i ajudar a curar les ferides personals i socials. (“Totes”, vol dir dels dos bàndols?)
   4. En la nostra experiència  a l’hora de resoldre conflictes sovint hi ha d’altres qüestions que si són tractades poden ajudar a tractar d’assolir una pau perdurable.  Suggerim que els actors no violents i els representants polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques, així com d’altres de relacionades, amb respecte, amb consulta a la ciutadania, totes les quals coses podrien contribuir a  una nova era sense cap conflicte. En la nostra experiència, les terceres parts facilitadores, mediadores o observadores, ajuden al diàleg. Aquí, el diàleg, si ho decidissin les parts involucrades,  també podria ser assistit per facilitadors internacionals. (Cal subratllar l’expressió “consulta a la ciutadania” que tanta por fa a Madrid?)
  5. Estem disposats a organitzar un comitè de seguiment d’aquestes recomanacions.

     Com es pot veure, ETA no s’ha mogut d’aquests punts i, per això mateix, els  lliga amb la seva proclama del “reconeixement del País Basc i el respecte a la voluntat popular” que han de “prevaler sobre la imposició”. En d’altres paraules, la plena autonomia o  independència del País Basc per iniciar un futur diferent, a Europa, sense Espanya.

     I, això és el que Espanya difícilment admetrà. 

     No costa gaire fer de profeta. Sense armes, l’esquerra abertzale farà una pujada en eleccions properes, de manera que tocaran poder i ressorts de l’Estat fins que, ni que sigui per no defraudar els seus electors, hauran de procurar un referèndum per a la Independència.  Espanya els tancarà les portes com va fer amb Ibarretxe. I ja hi tornarem a ser. Els polítics perifèrics haurien de demanar aquest comitè internacional de seguiment que no es dissolgui i que segueixi fins que s’arribi de nou a un atzucac (o a una solució). I, aleshores, es veurà si el conflicte basc era o no era polític.

    I els catalans, si no som beneits, ens estarem quietets esperant que escampi o posarem tota la carn a la graella al costat dels bascos (tot i saber que ells mai n o ho farien per nosaltres, ni tan sols per al nostre futurible “concert econòmic”).

   A veure si som capaços de no perdre un altre llençol en aquesta bugada. (31-X-11)

0 comentaris

TRIPIJOCS EN EL NEGOCI DE LES ARMES


Unes dades per començar: des de l’any 2000, malgrat les lleis i els acords de l’ONU, la despesa militar al món puja, en comptes de baixar... Els tres principals productors d’armes al món són Estats Units, Rússia i la Unió Europea. Entre tots tres poden representar el 90% de les exportacions del món. Espanya pot esgrimir el dubtós honor d’ocupar el 6è lloc en el rànquing mundial…

La detenció, a finals de maig passat, de cinc empresaris que volien vendre nou helicòpters a l’Iran ha descobert la martingala del negoci de les armes al nostre país.  Es tractava de nou aeronaus Bell-212, aparells notables en l’àmbit bèl·lic —amb  eficiència provada en el transport de tropa i material militar—, fabricades als EUA. Són capaços de volar a 230 km/h i tenen una autonomia de 600 quilòmetres. Els helicòpters, sencers i armats, esperaven ser desballestats i venuts en dues naus industrials, sis  a Sabadell i tres més a Navas del Rey (Madrid). La policia va detenir cinc empresaris espanyols (però no se’ls va escapar cap nom, com d’altres vegades) i tres ciutadans iranians, que sembla que els venien a comprar, i els acusaren de tinença i dipòsit d’armes de guerra i contraban. El preu dels helicòpters, sumat al del material de recanvi, també confiscat, supera els 100 milions d’euros. Segons els investigadors policials, que no van perdre ull als tres iranians  un cop detectada la seva presència a Espanya, es pretenia que uns mecànics desmuntessin els helicòpters i enviar-los, per peces, a Iran, cosa que prohibeix la resolució 1929 del Consell de Seguretat de l’ONU, segons la normativa de la qual, i des del juny del 2010, cap estat membre no pot vendre aquest tipus d’armament a Teheran.

La cosa té el seu entrellat, perquè els nou helicòpters nord-americans s’havien comprat a l’exèrcit d’Israel en una subhasta legal i estaven a punt d’acabar en un país antagònic. Sembla que els empresaris tindrien cobertura legal d’activitat de reparació d’aeronaus i que d’altres vegades haurien comprat helicòpters militars en subhastes internacionals i els haurien reciclat, sobretot per a ús de parcs de bombers, a fi que poguessin ser utilitzats en la lluita contra incendis forestals.  Aquesta vegada, tanmateix, pretenien donar un ús militar als aparells i l’acord s’havia d’acabar de tancar el passat 26 de maig, sense retre comptes per obtenir la documentació, com està establert, a la Junta Interministerial  Reguladora del Comerç Exterior en matèria de Defensa.

            No sé com va acabar l’afer. Aquesta és d’aquelles notícies que, malauradament, els mitjans no segueixen fil per randa ni interessa als poders que ho facin. Segons els investigadors, els ciutadans iranians pretenien falsificar el document de la Junta esmentada. A més, afegien una torna a la investigació: tot i que no podien vendre “tecnologia de doble ús” a l’Iran, pretenien vendre  material de recanvi a Veneçuela, una altra acció prohibida per un acord imposat pels EUA a Espanya mentre Hugo Chávez ocupi el poder. Es recordarà que el gener del 2006, els EUA negaven a Espanya una llicència per vendre a Veneçuela vuit patrulleres i dotze avions, tots dotats de components nord-americans El veto arruïnà una operació que superava els 1.700 milions d’euros... Ara, aquests empresaris, pretenien saltar-se a la torera l’acord amb Washington.

Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb  el 16% de caiguda que va sofrir el total de les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE  (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78%  del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi  una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i  també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).

            El problema és el 35,2%  de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè  la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. Legalment només poden comprar armes els governs. Per tant, quan els grups opositors o grups guerrillers tenen armes, vol dir que les han adquirit en el mercat il·legal.  Ara bé, no tots els governs poden comprar-ne. Per exemple, la legislació espanyola diu que es denegaran les exportacions d’armes a països en conflictes armats, que vulnerin sistemàticament els drets humans, que donin suport al terrorisme, etc. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè  “l’alta sensibilitat” assoleix diferents  matisos segons  els interessos i es poden despistar armes com  a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client  d’Espanya en material de doble ús és Iran).  Així, doncs,  hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i  vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana, Botswana ens ha comprat avions de transport, Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya  bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i  la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de  més de 180 milions d’euros  (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros). I algú sap com han anat a parar als rebels libis les armes amb què han pugnat contra el règim de Gadaffi?

            Quins destins no han estat autoritzats, doncs, “oficialment”?  Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte;  cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ  (nuclear,  bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica.  I res més. Business is business.

Tica Font, Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), vicepresidenta de Justícia i Pau i experta en el comerç d’armes, declarava no fa gaire: “Dels problemes de l’exportació d’armes assenyalaria dos aspectes: primer,  que el negoci de les armes no és igual que qualsevol altre negoci (parlem d’uns objectes susceptibles de ser utilitzats per matar o reprimir ciutadans d’un país); segon, moltes de les armes que s’exporten de manera legal arriben a països que viuen un conflicte armat o països que vulneren els drets humans o països que són tan pobres que el fet de gastar diners comprant armes suposa que no podran destinar suficients recursos a sanitat, educació i en altres coses que els són més necessàries. (Si el govern espanyol ven armes a aquests països, doncs, incompleix la llei que regula el comerç d’armes.)”

            No hem de ser ingenus: les exportacions d’armes són una eina de política internacional, es venen armes amb criteris d’aliances polítiques o com un mitjà de rebaixar costos en d’altres compromisos (com més se’n venen més barates resulten). En definitiva, els interessos polítics o econòmics estan per sobre de les conseqüències humanes que comporta la tinença i utilització de les armes. Malgrat  les prohibicions, les armes són un negoci i, de manera il·legal, arriben a tots aquells grups que tenen diners per pagar-les.
(17-X-11)

0 comentaris

TRIPIJOCS EN EL NEGOCI DE LES ARMES

Unes dades per començar: des de l’any 2000, malgrat les lleis i els acords de l’ONU, la despesa militar al món puja, en comptes de baixar... Els tres principals productors d’armes al món són Estats Units, Rússia i la Unió Europea. Entre tots tres poden representar el 90% de les exportacions del món. Espanya pot esgrimir el dubtós honor d’ocupar el 6è lloc en el rànquing mundial…

La detenció, a finals de maig passat, de cinc empresaris que volien vendre nou helicòpters a l’Iran ha descobert la martingala del negoci de les armes al nostre país. Es tractava de nou aeronaus Bell-212, aparells notables en l’àmbit bèl•lic —amb eficiència provada en el transport de tropa i material militar—, fabricades als EUA. Són capaços de volar a 230 km/h i tenen una autonomia de 600 quilòmetres. Els helicòpters, sencers i armats, esperaven ser desballestats i venuts en dues naus industrials, sis a Sabadell i tres més a Navas del Rey (Madrid). La policia va detenir cinc empresaris espanyols (però no se’ls va escapar cap nom, com d’altres vegades) i tres ciutadans iranians, que sembla que els venien a comprar, i els acusaren de tinença i dipòsit d’armes de guerra i contraban. El preu dels helicòpters, sumat al del material de recanvi, també confiscat, supera els 100 milions d’euros. Segons els investigadors policials, que no van perdre ull als tres iranians un cop detectada la seva presència a Espanya, es pretenia que uns mecànics desmuntessin els helicòpters i enviar-los, per peces, a Iran, cosa que prohibeix la resolució 1929 del Consell de Seguretat de l’ONU, segons la normativa de la qual, i des del juny del 2010, cap estat membre no pot vendre aquest tipus d’armament a Teheran.

La cosa té el seu entrellat, perquè els nou helicòpters nord-americans s’havien comprat a l’exèrcit d’Israel en una subhasta legal i estaven a punt d’acabar en un país antagònic. Sembla que els empresaris tindrien cobertura legal d’activitat de reparació d’aeronaus i que d’altres vegades haurien comprat helicòpters militars en subhastes internacionals i els haurien reciclat, sobretot per a ús de parcs de bombers, a fi que poguessin ser utilitzats en la lluita contra incendis forestals. Aquesta vegada, tanmateix, pretenien donar un ús militar als aparells i l’acord s’havia d’acabar de tancar el passat 26 de maig, sense retre comptes per obtenir la documentació, com està establert, a la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior en matèria de Defensa.

No sé com va acabar l’afer. Aquesta és d’aquelles notícies que, malauradament, els mitjans no segueixen fil per randa ni interessa als poders que ho facin. Segons els investigadors, els ciutadans iranians pretenien falsificar el document de la Junta esmentada. A més, afegien una torna a la investigació: tot i que no podien vendre “tecnologia de doble ús” a l’Iran, pretenien vendre material de recanvi a Veneçuela, una altra acció prohibida per un acord imposat pels EUA a Espanya mentre Hugo Chávez ocupi el poder. Es recordarà que el gener del 2006, els EUA negaven a Espanya una llicència per vendre a Veneçuela vuit patrulleres i dotze avions, tots dotats de components nord-americans El veto arruïnà una operació que superava els 1.700 milions d’euros... Ara, aquests empresaris, pretenien saltar-se a la torera l’acord amb Washington.

Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb el 16% de caiguda que va sofrir el total de les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78% del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).

El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. Legalment només poden comprar armes els governs. Per tant, quan els grups opositors o grups guerrillers tenen armes, vol dir que les han adquirit en el mercat il•legal. Ara bé, no tots els governs poden comprar-ne. Per exemple, la legislació espanyola diu que es denegaran les exportacions d’armes a països en conflictes armats, que vulnerin sistemàticament els drets humans, que donin suport al terrorisme, etc. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client d’Espanya en material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana, Botswana ens ha comprat avions de transport, Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros). I algú sap com han anat a parar als rebels libis les armes amb què han pugnat contra el règim de Gadaffi?

Quins destins no han estat autoritzats, doncs, “oficialment”? Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte; cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ (nuclear, bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica. I res més. Business is business.

Tica Font, Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), vicepresidenta de Justícia i Pau i experta en el comerç d’armes, declarava no fa gaire: “Dels problemes de l’exportació d’armes assenyalaria dos aspectes: primer, que el negoci de les armes no és igual que qualsevol altre negoci (parlem d’uns objectes susceptibles de ser utilitzats per matar o reprimir ciutadans d’un país); segon, moltes de les armes que s’exporten de manera legal arriben a països que viuen un conflicte armat o països que vulneren els drets humans o països que són tan pobres que el fet de gastar diners comprant armes suposa que no podran destinar suficients recursos a sanitat, educació i en altres coses que els són més necessàries. (Si el govern espanyol ven armes a aquests països, doncs, incompleix la llei que regula el comerç d’armes.)”

No hem de ser ingenus: les exportacions d’armes són una eina de política internacional, es venen armes amb criteris d’aliances polítiques o com un mitjà de rebaixar costos en d’altres compromisos (com més se’n venen més barates resulten). En definitiva, els interessos polítics o econòmics estan per sobre de les conseqüències humanes que comporta la tinença i utilització de les armes. Malgrat les prohibicions, les armes són un negoci i, de manera il•legal, arriben a tots aquells grups que tenen diners per pagar-les. (7-X-2011)

0 comentaris

HISTÒRIA DARRERA DE L’ESGLÉSIA ESPANYOLA



Passat el xou de la JMJ a Madrid, parlem-ne, de l’Església. La CEE (Conferència Episcopal Espanyola) es va constituir el 1966. Eren temps eufòrics del postconcili Vaticà II. Els bisbes catalans gosaren erigir-se en esperit (que no amb la lletra canònica) en Conferència Episcopal Tarraconense (CET) el 1969. Jubany governava la seu de Girona des de 1964 (passaria a la de Barcelona el 1971) i Enrique i Tarancón, cardenal des del 1969, aviat governaria Toledo (1969-71), abans de dirigir l’arquebisbat de Madrid (1971-93) i substituir Morcillo al capdavant de la CEE (1969). La presidí fins el 1981. L’any 74, amb tot l’afer Añoveros (el bisbe de Bilbao detingut pel règim a causa d’una Pastoral), Tarancón va fer plorar Franco quan li va dir que seria excomunicat si exiliava el bisbe de mala manera. Pau VI havia posat a l’escaquer espanyol les peces clau per a una transició que fos beneficiosa per a l’Església. Tarancón pugnava per deslligar-la del règim. Per això no volgué que li colessin, i s’intentà de Roma estant, cap nou concordat. En el funeral de Carrero Blanco (1973) es va haver de sentir el que molts sectors dretans escrivien a les parets: “Tarancón, al paredón!”. La transició, sense sang, de la dictadura a la democràcia fou un èxit. A les esglésies s’hi reunien sindicats i assemblees de treballadors i d’altra mena.

Arran d’aquesta empenta, a Catalunya els bisbes encara va tenir certes iniciatives prou interessants: el naixement del periòdic “Catalunya Cristiana” (1984), el document Arrels cristianes de Catalunya (1985)... Però era simple inèrcia, com van poder comprovar del febrer del 82 els bisbes catalans a la visita ad limina al nou papa Joan Pau II, elegit el 16-X-78: Wojtyła no era Montini. Aquella primavera també ho comprovaria Tarancón. En complir 75 anys deixà la CEE (la presidí Gabino Díaz Merchán, que continuava la seva línia) i anà a Roma per posar tots els seus càrrecs a disposició del pontífex. Discutiren sobre la situació d’Espanya i la veu del papa s’enfilava. Li retreia que no hagués fomentat un partit democratacristià. En un moment, s’alçà i li tustà l’espatlla. “Vostè serà el responsable que el catolicisme retrocedeixi a Espanya mentre Nós ens esforcem per doblegar el comunisme, que ja és a les acaballes”. En sortir del Vaticà li demanà al xofer que el portés cap als turons de Frascatti: necessitava reflexionar. La palmellada del papa l’havia ferit de molt endins. (Poc després el papa va rebre el cardenal Bueno Monreal, substitut de Segura a Sevilla dels de 1957, i que havia exercit de moderador durant la transició. En sortir no va poder articular paraula. Romangué afàsic per sempre i un atac de cor l’obligà a renunciar a l’arquebisbat.)

Per a aquella tardor del 82 estava programat un viatge del papa a Espanya del 31-X al 9-XI. (Aquí hi ha una circumstància, que ni jerarques ni polítics van valorar prou al seu moment: el fet que monsenyor Eduardo Martínez Somalo fos nomenat Substitut de la Secretaria d’Estat el 1979 (càrrec considerat tercer en el Vaticà, el qual ocupà fins al 1988; el 1993 va ser nomenat Camarleng, això és, cap provisional de la Seu en morir el papa, com de fet va exercir a partir del 3-V-2005). Des d’aquí no es va saber festejar. Exemple: quan Jubany demanà que el papa es reunís amb intel•lectuals catalans a Barcelona, el Substitut s’hi negà en rodó. El papa arribà a Madrid el 31-X. Feia dos dies el PSOE havia guanyat les eleccions. Visità Àvila, Toledo, Madrid, Saragossa, Barcelona —on menystingué el nacionalisme català— i Santiago. A Santiago, el papa i Martínez Somalo es reuniren amb l’arquebisbe Suquía. Seria el nou titular de Madrid perquè calia substituir Díaz Merchán, massa afí a Tarancón, davant la CEE (així s’esdevingué el 1987: ocupà la presidència de la CEE durant dos triennis). El seu lloc a Santiago l’ocuparia el bisbe auxiliar Rouco Varela, condeixeble de Ratzinger quan ambdós estudiaven a Múnic. El cartograma estava dissenyat. Tarancón declararia a “Tiempo”: “Vaig compartir amb el sant pare el papamòbil més de 9 hores i no em va dirigir paraula!”. Òbviament, se li acceptà la dimissió. Aviat arribaria a Espanya Tagliaferri al cap de la Nunciatura: va seleccionar els nomenaments episcopals, va promoure la beatificació dels màrtirs de la guerra civil del bàndol franquista i va mantenir a ratlla el poder socialista. Quan el 1995 abandonà Espanya ja sabia que a les eleccions del 1996 guanyaria el PP.

Quan Joan Pau II tornà a Espanya per celebrar la Jornada Mundial de Joventut a Santiago l’agost del 1989 (la visita que hi va fer el 84, fou una simple escala) va poder comprovar que el seu disseny quallava. De fora estant semblava faltar-li una peça: la substitució de Jubany. Però des del març tenia a la mà la seva dimissió per raons d’edat. Poc després el substituiria per Ricard M. Carles (1990-2004); així pogué anul•lar la càrrega que pogués portar en pro de Catalunya el Concili Provincial Tarraconense (21/I-4/VI-2005), als documents del qual no donà el “placet” fins al 2006 (encara ara, i és un veritable escàndol, la CEE no ha fet les diligències oportunes per constituir l’estatut jurídic de “Regió eclesiàstica” gràcies al bon fer de Juan A. Martínez Camino, Secretari de la CEE des del 2003. Com dinamitzar, així, la carta Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb nou ardor del 23-III-07, com demanen els bisbes als catalans?). El papa sentia la política eclesials espanyola com una obra seva: en tornar el 1993 Elías Yánez ocupava la presidència de la CEE; en retornar el 2003, ja la governava Rouco Varela (1999-2005; 2008-201?). Entremig, dos documents de la CEE que van portar cua i un fet clau. Els documents: Valoración moral del terrorismo en España, de sus causas y consecuencias (de novembre-2002, una valoració contrària als nacionalismes que va obtenir 13 vots desfavorables i no va obtenir la força de document doctrinal com Rouco havia promès a Aznar) i un altre en què Cañizares, enfront de la reforma dels Estatuts d’Euskadi i Catalunya, hi volia colar que la unitat d’Espanya constituïa “un bé moral i pastoral”, el qual es reduí a Orientaciones morales ante la situación actual de España (23-XII-05). El fet: el desmembrament del bisbat barceloní i l’erecció de la Província eclesiàstica de Barcelona amb dues seus sufragànies, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat, el juny del 2004.

El 22-XI-04 Ramon Jáuregui havia aconsellat Rodríguez Zapatero, feliç guanyador de les eleccions enfront del PP el març anterior, de fer un compromís històric entre PSOE i Església: que procurés un finançament definitiu i anés amb peus de plom amb temes com avortament, eutanàsia, etc. El president el va fer callar. Sis anys després, a l’octubre del 2010 li confiaria els afers religiosos.

Què havia passat? L’elecció de Benet XVI l’abril del 2005 en ple govern socialista i la pujada de Tarcisio Bertone a la Secretaria de l’Estat Vaticà (2006; Camarleng des del 2007). El papa va anar a València el 2006 complint el programa de l’equip anterior, però en aquests darrers temps ha mogut fitxes. Quan el 19-V-08 rebé el comitè executiu de la CEE, a banda de no deixar parlar Rouco en alemany, demanà als bisbes que llimessin el llenguatge agressiu contra el govern socialista. Era una referència explícita a la COPE, que en aquell moment, després que el PP hagués perdut el març les eleccions, tractava Rajoy de massa fluix. (Rajoy soparia amb Rouco i la directora de programes de la COPE el juny i demanaria neutralitat davant del congrés de València del proper juliol. Rouco no li prometé res.) Caldria la presència de Bertone a Madrid (3-II-09) perquè, després de ser informat pel Nunci Monteiro de Castro, la COPE acomiadés Jiménez Losantos. L’abril del 2010, a Barcelona, presidí la canonització del caputxí, Josep Tous. El novembre el papa inaugurà la Sagrada Família i parlà català davant l’estupefacció de Rouco. Segons Enric Juliana, a “La Vanguardia”, era la línia Bertone. Amb una visita vaticana cada mig any —la darrera, la JMJ aquest darrer agost a Madrid—, s’ha aconseguit bloquejar l’agenda socialista. De les lleis sobre l’eutanàsia i la llibertat religiosa, ja no se’n canta ni gall ni gallina. I el PP, a punt de guanyar les eleccions. Sense estridències.
(3-10-11)

0 comentaris

CONDEMNES A MOURINHO, A LA RFEF I AL SEUS CC i CA


  Que em perdonin els companys d’esports, però, avui, aquesta col•laboració anirà de futbol. Prometo que serà només aquesta vegada. Però és que, encara que no ho hagin publicat els diaris, ha començat l’escola i ha passat el que havia de passar: al pati de no sé quin institut un xicotot ha trencat la ròtula a un company fent-li l’estisoreta. El noiet s’ha excusat dient que no sabia que aquella jugada es deia “estisoreta”, que havia vist com Marcelo la feia a Cesc per aturar-lo i que no devia ser gaire greu vist que el jugador només havia estat sancionat per un partit. Sembla que el seu company es restablirà. Pitjor ha resultat un altre cas: al pati d’un col•legi de pagament de la zona alta de Barcelona, un altre bordegàs ha enfonsat un ull a un company de l’equip de futbol contrari perquè, durant un partit, li havia semblat que l’havia insultat de mala manera. No li han pogut salvar, l’ull. Quedarà borni per sempre.

   El bordegàs agressor ha declarat que no sabia que els ulls s’enfonsaven, que Mourinho ho havia fet a Tito Vilanova i tothom ho havia vist a totes les televisions del món en el partit de supercopa d’Espanya del passat 17 d’agost i no havia passat res. I ell també era del Madrid!

   Els pares del noi afectat, enutjats d’allò més, han buscat un advocat com Déu mana, el cèlebre doctor Bonseny, barceloní però no barcelonista (l’home està casat amb una basca i és del Bilbao), el qual va començar demanant reglaments a la UEFA (Unió de Federacions de Futbol Europees), actes arbitrals al CA (Col•legi d’àrbitres) i vídeos a la RFEF (Real Federació Espanyola de Futbol), a les televisions i als clubs del Reial Madrid i del F. C. Barcelona i va voler assabentar-se de qui integrava la Lliga Professional de futbol (una entitat esportiva privada) i quins eren tots els comitès de competició i apel•lació que hi hagi hagut mai o que hi pugui haver. (També s’informà del Col•legi d’àrbitres, que depèn de la RFEF, i dels comitès regionals.)

   Es veu que al doctor Bonseny li va fer estrany que l’àrbitre del col•legi andalús, senyor Fernàndez Borbalan i els seus cinc ajudants (cinc!) que van arbitrar el partit de tornada al Camp Nou no s’adonessin de res i, encara més que, després d’haver vist per TV la ditada mourinhesca sense haver fet constar a l’acta del partit l’agressió —i el menyspreu del senyor Morinho al senyor Vilanova anomenar-lo pito a la sala de premsa—, l’àrbitre principal no fes un annex a l’acta arbitral com manen els cànons. Davant la possibilitat d’edulcoració de tot el sextet arbitral per part d’algun dels clubs, deixà la via d’investigació oberta.

   Al doctor Bonseny també li va fer estrany que essent present a la llotja el president de la RFEF Sr. Àngel M. Villar, no hagués fet cap declaració posterior i que el Jutge únic de la competició de la supercopa d’Espanya, Sr. Alfredo Florez Plaza, decidís, textualment, “Incoar procediment disciplinari extraordinari a don José dos Santos Mourinho Felix, per la realització d’una conducta que, en aquest moment i amb caràcter únicament indicatiu, podria resultar infracció al que disposa l’art. 98 i/o l’art. 100 del Codi Disciplinari de la RFEF” i nomenés el Sr. Rafael Alonso Martínez instructor d’ambdós procediments. (En l’apartat B, també s’incoava un procediment semblant a don Francisco Vilanova Bayo, per infringir els art. 111 i/o l’art. 122 del mateix codi.)

   Sense esperar què deia l’instructor de la RFEF, el nostre home, pacientment, procurà informar-se de quantes vegades s’han vist aquests mals exemples en les televisions de tot el món (passen de cent mil i es calcula en milions els receptors) i també se les enginyà per saber si a la llotja de l’estadi de Mònaco, quan el partit de la supercopa d’Europa, els cappares allí presents (el Príncep —que paga perquè la supercopa europea es faci en aquell camp de patates—, el Sr. Platini, els presidents respectius dels clubs, etc.) havien parlat o no del dit agressiu de l’entrenador del Reial Madrid i resultà que sí, i molt. Més i tot: quan després de la victòria del Barça, alguns afeccionats cridaven allò de “Boti, boti, botiu, madridista qui no boti!” i Guardiola els va fer que no amb les mans, i tallà aquella eufòria que podria haver esdevingut antiesportiva, hi va haver persona de molt alt rang qui va comentar: “La mà de Guardiola és el camí; el dit de Mourinho, la destrucció el futbol”.

   El Sr. Bonseny amb tota la requisitòria feta per defensar la família del noi borni, va acusar l’entrenador del Madrid, la RFEF i els seus Comitè de Competició i Col•legi d’àrbitres. Aquests, amb tots els advocats metropolitans a disposició, van fer un recurs d’empara ja que, a més del delicte de mal exemple mundial, havien estat acusats de violació dels drets i llibertats fonamentals continguts a la Constitució (igualtat, llibertat, no-discriminació per raó d’afecció esportiva, integritat física, honor i jo què sé què més).

   L’advocat de la família del noi borni Sr. Bonseny es veu que va esperar a fer entrar al jutjat el cas dels pares del pobre noi fins que no li toqués l’il•lustríssim magistrat Sr. Aquí Benposats, del qual sabia que feia honor al seu nom. El Sr. Benposats va llegir tots els considerands i resultands i estaven tan argumentats i refistolats que s’anava indignant cada vegada més.

   Bé, doncs acaba de fer-se pública la sentència. El text és sucós: el magistrat Benposats s’hi ha abonat i fins i tot té la dallonses de fer el fatxenda en exposar-hi que és més lenta la justícia esportiva que la justícia normal. Però tota l’argumentació rau en la mala exemplaritat davant la joventut del món sencer de l’entrenador afectat, de manera que els experts asseguren que no hi haurà recurs possible: els afectats s’hauran de gratar la butxaca.

   La família del noi borni es folrarà de diners, perquè el jutge condemna l’entrenador del Madrid i el seu president, els presidents de la RFEF i els responsables del Comitè de Competició i del Col•legi d’àrbitres. Els dos primers han de pagar 120.000 euronets, que són 20 milions de les antigues pessetones, els responsables del CC i del CA han de pagar-ne la meitat i el president de la RFEF ha estat condemnat a 1 euro per cada persona que hagi pogut veure el mal exemple difós a les TV de tot el món per haver callat com un mort (són milions i li ho calcularà el Defensor del poble!) sense que ell hagués “mogut cap dit”, com diu la literalitat de la sentència.

  El pare del noi, òbviament, ha declarat que s’estimaria més que el seu fill no hagués perdut cap ull en comptes d’aquesta pluja de diners.

                                                    * * *

   Tot el que acabo d’explicar els companys d’esports d’aquest diari i vostès, estimats lectors, saben que ho he somniat. Espero que em sàpiguen perdonar bonhomiosament. Tots sabem que els expedients s’amunteguen als jutjats, que la justícia esportiva i l’altra no és tal justícia precisament per causa d’endarreriments i retards, que hi ha instàncies intocables i que el que acabo de relatar —un somni en una nit de finals d’estiu— és impossible que mai esdevingui cap realitat. Una veritable llàstima. Si no volem prendre mal, com deia l’entrenador del Barça, ens manquen advocats Bonsenys i magistrats Benposats. El futbol, encara que es jugui amb els peus, s’ha d’administrar amb el cap. (19-IX-2011)

0 comentaris

DE BRAUS I ESMENES CONSTITUCIONALS



         Conservo un parell de mails antics d’amables lectors i, encara que aquesta no és cap secció a la carta, els guardava per respondre’ls quan en tingués ocasió. El primer, d’aquest estiu, em renya perquè li  ha semblat que aplaudia la prohibició de les curses de braus  quan  les he defensades aquí mateix (i té raó).  El segon, d’abans de les eleccions catalanes, addueix que si mai Catalunya arriba a les portes de la independència, l’actual Constitució permetria que des de Madrid ens enviessin els tancs com el 1934  i em demana què en penso.
Anem als braus. Servidor va tenir una educació equivocada respecte a aquest tema. En la meva família de pagès, un dinar de  festa major o de fira s’havia d’acabar a la plaça de braus d’Olot (ja m’hi devien portar quan tenia 8 ó 10 anys), la més antiga de l’Estat, diuen.  Entre veure morir aquells jònecs i veure morir els vedells a l’escorxador (els clavaven un cop de maça al cap i quedaven estabornits amb estentors a tot el cos durant una bona estona abans no els remataven i escorxaven) no hi havia gaire diferències. Per postres, jugàvem a casa d’un amic navarrès que tenia tots els estris de torejar, vestuari, capes i muletes, espases i carretó amb banyes inclòs. Aviat vaig saber els tipus de passes, què volia dir torejar al natural o entrar a matar des de la sort contrària.
Diguem que enmig d’un públic força llec en tauromàquia, hi entenia una mica. Quan em venien amb arguments  de si el brau, pobret!, patia molt —com si el dolor animal i l’humà fossin comparables— o de si m’agradaria que me les clavessin a la mi, les banderilles, pensava amb les esgarrifances dels bous i vedells que havia vist matar a l’escorxador. No: és clar que no m’agradaria. Però era diferent: l’animal, diuen els experts, no té el sobrepuig del dolor psicològic. I adduïa que sense curses de braus, no hi hauria braus de lídia. El brau, a la plaça, assoleix una certa dignitat; si el piquen amb justesa, conserva la fúria i és noble, mor enganyat després d’haver pugnat per viure. I aquí rau el secret (no sé si l’art): que una bèstia de més de quatre tones que el pot estripar, doblegui l’espinada entorn del cos d’un torejador en semicercle, fixat en l’engany. Quan bèstia i torero són un —i això es veu poques vegades!— és un moment d’estremiment, de frisança, d’adrenalina. Ho he viscut a la Monumental de Barcelona, amb José Tomàs i amb d’altres. Per això, quan vaig presenciar una cursa de  braus a Lisboa, em vaig sentir estafat: el toro, allà, a Portugal, amb la piloteta de goma a les banyes, és un ninot que tot just pot propinar una rebolcada al torejador; han convertit tota la noblesa de l’animal en un putxinel·li sense defensa possible. En la pugna animal-home queda sempre l’home, perquè ho té tot a favor, allí. Aquí, no: en una cursa de veritat, la mort plana damunt la plaça per a tots dos, home i animal, i el torejador sap que li pot tocar a ell. Les infermeries en són testimonis!
Però, ja dic: anava errat d’osques. A Roma aquest moment d’esgarrif també es vivia en les lluites de gladiadors. I, a les places majors de moltes de les nostres capitals, amb les execucions i autos de fe de la Inquisició  i, no fa pas tant de temps, en els combats de boxa. Esmeno, doncs, el meu error. I no sols per un motiu ètic sinó per un d’ecoreligiós. Podria resumir el primer amb la  Carta de la Terra (The Earth Charter), una mena de Constitució de principis, propostes i aspiracions per a una societat mundial sostenible, solidària, justa i pacífica per al segle XXI, adoptada per la UNESCO l’any 2000, tot i que no sembla pas que els antitaurins se n’hagin assabentat gaire, i això que hi podem llegir, per exemple: “La protecció de  la vitalitat, de la diversitat i de la bellesa de la terra és un deure sagrat”.  Aquesta consideració  “sagrada” de tota la vida del nostre planeta planteja la segona concepció que dic, ecoreligiosa,  a partir de Pau ( Rm 8, 22): “Tota la creació gemega i pateix dolors de part”.  I és que tot el creat —braus inclosos— camina vers la seva màxima perfecció. Per a Teilhard de Chardin, l’evolució camina des de la cosmogènesi a la biogènesi,  i des d’aquesta a l’antropogènesi,  per abocar-se finalment a la noosfera, en un arc que va de l’Alfa a l’Omega. Per a Leonardo Boff, abans d’arribar al cor i a la ment de les persones, Déu ja era a l’univers, ja hi preexistia d’alguna forma abans d’emergir-hi com a consciència: “No tot és Déu, però Déu és en tot”. De cada realitat en fa el seu temple i viceversa: tot és en Déu  perquè “en ell vivim, ens movem i existim” (Act 17, 28).
Raimon Panikkar, traspassat l’agost del 2010, parla d’una realitat androcos-moteàndrica (home-cosmos-Déu) que suposa una nova espiritualitat. L’ecologia, com un nou espai sagrat, alça la redempció dels cristians a la categoria de recreació cosmològica darrera. El cel nou i la terra nova  (Ap 21, 1) ho subratlla. Quan els terraqüis finim (manquin els milions d’anys que manquin per a l’extinció del sol), si no hem colonitzat altres pluriversos com saltimbanquis, l’obra divina seguirà. Per a un creient veritable, malgrat els desastres  comesos per la humanitat, la natura  també, al final, haurà de ser salvada. Encara que es tracti d’un brau de lídia. I això val per a correbous i festes amb jònecs, típiques de les Terres de l’Ebre. Cal també prohibir-les!
            Aquesta conclusió em permet passar fàcilment a la resposta al segon comunicant Per què un brau de més de quatre tones sucumbeix davant d’un home de setanta quilos? Perquè l’home és intel·ligent. El brau no té altra la intel·ligència que l’instint,  l’emotivitat, la força i el coratge que la seva casta li atorguen.
            Doncs, bé, em temo molt que si mai Catalunya fos a punt d’assolir la indepen-dència d’Espanya, aleshores voldria dir que viuríem la més tràgica cursa de braus mai lidiada en aquest territori de la pell de brau. Fixin-s’hi: contra  Catalunya i Euskadi, PSOE i PP es posen d’acord a pactar sostres de despesa a la Constitució comsi fos el punt a reformar més important.  Si Espanya no pot aturar els catalans amb la força bruta de l’ordeno i ho mano  (disfressat de TC o del que sigui) o amb l’engany (sigui el Rajoy o el  ZP de l’ara pacto i ara me n’oblido), el brau Espanya començarà a segregar suc d’instint (no pas d’intel·ligència, que consistiria en voler-nos entendre i mimar-nos)  i ens farà responsables de tot:  serem nosaltres els culpables d’atemptar contra la sagrada i reconsagrada unitat, nosaltres els que no hem volgut col·laborar mai després d’haver-nos aprofitat de la resta d’Espanya, nosaltres els caps de turc de tot. Enfonsada en ella mateixa, Espanya reaccionarà amb bilis i amb la  fúria del brau ferit... Riguin-se de la batalla del concert econòmic que ens espera! Com volen que des d’enllà de l’Ebre s’autoimaginin, en un mapa hipotètic, sense Catalunya, sense Euskadi?
            Ens enviaran els tancs de l’exèrcit espanyol com em demana el meu comunicant?  Em sembla que  dependrà  del moment, de les circumstàncies i de les complicitats que hàgim assolit a Europa perquè ho impedeixi. El nostre mapa ha de ser el de “Catalunya dins la Unió Europea” i desconec si algú treballa en aquest sentit.
Per això és un perill de fer anar les campanes al vol com si tinguéssim la secessió a tocar. Pensem-ho bé. Encara que nosaltres no ho desitgem, la nostra independència es plantejarà contra la “seva” identitat espanyola.  El seu ésser nacional contra el nostre. La seva manera de projectar-se al món contra una altra manera diferent i possible com seria la nostra. Qui té les de guanyar?  Jo crec que si fem bé les coses, no ens en han de poder  enviar els tancs, com en el segle passat, no pas per manca de voluntat, sinó perquè el marc europeu ho impedeixi gràcies al treball que fem des d’ara a Europa. Si ens els poden enviar, és que haurem fet les coses molt malament. (5-IX-2011)

0 comentaris

PRESENTACIÓ D'"ALBADA A LISBOA" A OLOT

 

   El passat dia 3, a can Trinxeria (Olot), promoguda per “Rapsòdia:Veus literàries” i “Amics de les Lletres Garrotxines”, tingué lloc la presentació de la darrera novel·la de l’olotí Lluís Busquets i Grabulosa, Albada a Lisboa. Inicià l’acte l’alcalde, Sr. Josep M. Coromines, situant l’autor dins dels actius contrastats de la cultura olotina. Josep M. Canals, tot seguit, en féu una profusa presentació. L’escriptora i periodista Clàudia Pujol, a continuació, demostrà algunes virtuts de la novel·la, entre les quals, considerant l’autor un humanista per la vastitud de la seva cultura, la capacitat  de fer venir ganes de visitar Lisboa, lloc on situa la trama, amb la Revolució dels clavells portuguesa  com a retaule. Però, especialment, lloà el fet que, enmig de la problemàtica de la independència de Catalunya i el laberint eròtic en què es troba el protagonista, la novel·la es plantegi la recerca de la felicitat, que fins i tot gosà descriure. El poeta Joan Mercader parlà dels canvis de registre de Busquets i de la seva ambició literària  pel fet d’haver escrit una obra molt diferent d’altres —en aquest cas més  intensa que extensa—, on també hi ha una reflexió sobre la mateixa literatura. Els seus mots  anaven il·lustrats amb fragments de l’obra llegits per Joan Casellas.
Al final l’autor va fer els agraïments oportuns i ex-posà que, en la novel·la, havia volgut defugir la guia turística i el viatge familiar així com el pretext de pre-sentar la Revo-lució dels clavells por-tuguesa del 25-IV 1974 . Enllà del divertimento de convertir el narrador, ex-professor de filosofia, en un home que ha acabat fent discursos per als polítics de la Generalitat, i de l’embull de fer topar-lo amb una seva antiga amant que l’obsessiona, hi ha volgut reportar alguns punts d’elucubració i de fricció més importants del pensament intel·lectual i científic en  el tombant del segle XX-XXI, tot plegat, suprimint ornamentacions i enfarfecs per deixar la novel·la nua i pelada, en el seu moll de l’os, sense ni tan sols amagar  intertextualitats  cronotopogràfiques (Pessoa hi destaca) ni deixar de revelar com ha estat construïda (“això que ara en diuen metarelat”, va explicar). Segons va exposar, volia deixar despullat l’esperit humà que rau a sota de les nostres vides, amb tots els problemes i tots els anhels. Per això hi fa parlar d’espiritualitat a un manaia de la Caixa i l’interessà exposar-hi com un pintor jueu com Marc Chagall, perseguit pels cristians, se sentí espiritualment seduït per Jesús en la creu. Li agradà que li diguessin que era una reflexió sobre la literatura i una recerca de la felicitat, convençut que la felicitat no es construeix  pas des de l’individu sol, sinó des de la comunitat, quan ambdós, individu i comunitat, son autònoms, lliures, independents i segueixen un fil dreturer en un desenvolupament propi, sense grinyols,  que mai pot estar deslligat del d’un univers en el qual hi té cabuda la Transcendència. No debades per al narrador, la darrera nit a Lisboa se li converteix en una albada de felicitat ja que combrega no sols amb la família sinó amb tota la comunitat portuguesa arribada  a la democràcia i amb la pròpia comunitat catalana, convençut que també arribarà un dia a la seva majoria d’edat.

0 comentaris

Subscriure's a: Missatges (Atom)