Que em perdonin els companys d’esports, però, avui, aquesta col•laboració anirà de futbol. Prometo que serà només aquesta vegada. Però és que, encara que no ho hagin publicat els diaris, ha començat l’escola i ha passat el que havia de passar: al pati de no sé quin institut un xicotot ha trencat la ròtula a un company fent-li l’estisoreta. El noiet s’ha excusat dient que no sabia que aquella jugada es deia “estisoreta”, que havia vist com Marcelo la feia a Cesc per aturar-lo i que no devia ser gaire greu vist que el jugador només havia estat sancionat per un partit. Sembla que el seu company es restablirà. Pitjor ha resultat un altre cas: al pati d’un col•legi de pagament de la zona alta de Barcelona, un altre bordegàs ha enfonsat un ull a un company de l’equip de futbol contrari perquè, durant un partit, li havia semblat que l’havia insultat de mala manera. No li han pogut salvar, l’ull. Quedarà borni per sempre.
El bordegàs agressor ha declarat que no sabia que els ulls s’enfonsaven, que Mourinho ho havia fet a Tito Vilanova i tothom ho havia vist a totes les televisions del món en el partit de supercopa d’Espanya del passat 17 d’agost i no havia passat res. I ell també era del Madrid!
Els pares del noi afectat, enutjats d’allò més, han buscat un advocat com Déu mana, el cèlebre doctor Bonseny, barceloní però no barcelonista (l’home està casat amb una basca i és del Bilbao), el qual va començar demanant reglaments a la UEFA (Unió de Federacions de Futbol Europees), actes arbitrals al CA (Col•legi d’àrbitres) i vídeos a la RFEF (Real Federació Espanyola de Futbol), a les televisions i als clubs del Reial Madrid i del F. C. Barcelona i va voler assabentar-se de qui integrava la Lliga Professional de futbol (una entitat esportiva privada) i quins eren tots els comitès de competició i apel•lació que hi hagi hagut mai o que hi pugui haver. (També s’informà del Col•legi d’àrbitres, que depèn de la RFEF, i dels comitès regionals.)
Es veu que al doctor Bonseny li va fer estrany que l’àrbitre del col•legi andalús, senyor Fernàndez Borbalan i els seus cinc ajudants (cinc!) que van arbitrar el partit de tornada al Camp Nou no s’adonessin de res i, encara més que, després d’haver vist per TV la ditada mourinhesca sense haver fet constar a l’acta del partit l’agressió —i el menyspreu del senyor Morinho al senyor Vilanova anomenar-lo pito a la sala de premsa—, l’àrbitre principal no fes un annex a l’acta arbitral com manen els cànons. Davant la possibilitat d’edulcoració de tot el sextet arbitral per part d’algun dels clubs, deixà la via d’investigació oberta.
Al doctor Bonseny també li va fer estrany que essent present a la llotja el president de la RFEF Sr. Àngel M. Villar, no hagués fet cap declaració posterior i que el Jutge únic de la competició de la supercopa d’Espanya, Sr. Alfredo Florez Plaza, decidís, textualment, “Incoar procediment disciplinari extraordinari a don José dos Santos Mourinho Felix, per la realització d’una conducta que, en aquest moment i amb caràcter únicament indicatiu, podria resultar infracció al que disposa l’art. 98 i/o l’art. 100 del Codi Disciplinari de la RFEF” i nomenés el Sr. Rafael Alonso Martínez instructor d’ambdós procediments. (En l’apartat B, també s’incoava un procediment semblant a don Francisco Vilanova Bayo, per infringir els art. 111 i/o l’art. 122 del mateix codi.)
Sense esperar què deia l’instructor de la RFEF, el nostre home, pacientment, procurà informar-se de quantes vegades s’han vist aquests mals exemples en les televisions de tot el món (passen de cent mil i es calcula en milions els receptors) i també se les enginyà per saber si a la llotja de l’estadi de Mònaco, quan el partit de la supercopa d’Europa, els cappares allí presents (el Príncep —que paga perquè la supercopa europea es faci en aquell camp de patates—, el Sr. Platini, els presidents respectius dels clubs, etc.) havien parlat o no del dit agressiu de l’entrenador del Reial Madrid i resultà que sí, i molt. Més i tot: quan després de la victòria del Barça, alguns afeccionats cridaven allò de “Boti, boti, botiu, madridista qui no boti!” i Guardiola els va fer que no amb les mans, i tallà aquella eufòria que podria haver esdevingut antiesportiva, hi va haver persona de molt alt rang qui va comentar: “La mà de Guardiola és el camí; el dit de Mourinho, la destrucció el futbol”.
El Sr. Bonseny amb tota la requisitòria feta per defensar la família del noi borni, va acusar l’entrenador del Madrid, la RFEF i els seus Comitè de Competició i Col•legi d’àrbitres. Aquests, amb tots els advocats metropolitans a disposició, van fer un recurs d’empara ja que, a més del delicte de mal exemple mundial, havien estat acusats de violació dels drets i llibertats fonamentals continguts a la Constitució (igualtat, llibertat, no-discriminació per raó d’afecció esportiva, integritat física, honor i jo què sé què més).
L’advocat de la família del noi borni Sr. Bonseny es veu que va esperar a fer entrar al jutjat el cas dels pares del pobre noi fins que no li toqués l’il•lustríssim magistrat Sr. Aquí Benposats, del qual sabia que feia honor al seu nom. El Sr. Benposats va llegir tots els considerands i resultands i estaven tan argumentats i refistolats que s’anava indignant cada vegada més.
Bé, doncs acaba de fer-se pública la sentència. El text és sucós: el magistrat Benposats s’hi ha abonat i fins i tot té la dallonses de fer el fatxenda en exposar-hi que és més lenta la justícia esportiva que la justícia normal. Però tota l’argumentació rau en la mala exemplaritat davant la joventut del món sencer de l’entrenador afectat, de manera que els experts asseguren que no hi haurà recurs possible: els afectats s’hauran de gratar la butxaca.
La família del noi borni es folrarà de diners, perquè el jutge condemna l’entrenador del Madrid i el seu president, els presidents de la RFEF i els responsables del Comitè de Competició i del Col•legi d’àrbitres. Els dos primers han de pagar 120.000 euronets, que són 20 milions de les antigues pessetones, els responsables del CC i del CA han de pagar-ne la meitat i el president de la RFEF ha estat condemnat a 1 euro per cada persona que hagi pogut veure el mal exemple difós a les TV de tot el món per haver callat com un mort (són milions i li ho calcularà el Defensor del poble!) sense que ell hagués “mogut cap dit”, com diu la literalitat de la sentència.
El pare del noi, òbviament, ha declarat que s’estimaria més que el seu fill no hagués perdut cap ull en comptes d’aquesta pluja de diners.
* * *
Tot el que acabo d’explicar els companys d’esports d’aquest diari i vostès, estimats lectors, saben que ho he somniat. Espero que em sàpiguen perdonar bonhomiosament. Tots sabem que els expedients s’amunteguen als jutjats, que la justícia esportiva i l’altra no és tal justícia precisament per causa d’endarreriments i retards, que hi ha instàncies intocables i que el que acabo de relatar —un somni en una nit de finals d’estiu— és impossible que mai esdevingui cap realitat. Una veritable llàstima. Si no volem prendre mal, com deia l’entrenador del Barça, ens manquen advocats Bonsenys i magistrats Benposats. El futbol, encara que es jugui amb els peus, s’ha d’administrar amb el cap. (19-IX-2011)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada