La paraula alteritat s’ha posat de moda; no debades parlem d’alternatives socials, de medicina alternativa, de món alternatiu… Noster, alter, alius són tres paraules llatines. Una es refereix a allò nostre; l’altre és just l'alternativa, allò que és precisament el contrari d’allò nostre. Fixem-nos-hi: alter sempre es refereix a dos pols, a allò nostre i allò que no es nostre i que és altre. Sols podem considerar altre des d’una disminució d’allò que és nostre. En canvi, alius té un referent més dispers; vol dir «altres coses...». En català no distingim l'alter de l'alius, però en llatí sí, i val la pena fer-ho, perquè d’alius en surt el mot alienació... I tots hem sentit parlar d’alienacions laborals, econòmiques, polítiques, militars; el Marx jove fins i tot arriba a parlar de l’alienació de l’esperit.
Ens alienem quan, conscientment o no, actuem d’acord amb interessos que no són intrínsecament nostres. Ens alienem quan renunciem a l’esforç global de la nostra pròpia realització i quan mirem el món només des del forat o les ulleres que ens proposen interessadament, per exemple, amagant-nos parts de la realitat. En alguns moments, fins i tot l’alteritat ens ha fet nosa i ens l’hem treta del davant: els malalts mentals, als manicomis; els encomanadissos, als hospitals; els vells, als geriàtrics; els nens discapacitats, a escoles especials... Sortosament avui es parla ja d’escola inclusiva i potser un dia entendrem que tota la societat ha de ser-ho, d’inclusiva, perquè acceptarem l’alteritat de les persones diferents, de les persones discapacitades, de les persones altres. Com que l’alteritat ens esperona i ens fa trontollar els partits presos, ja ens està bé... que ens l’amaguin.
Ser alternatiu, tenir en comte l’alteritat, primer de tot vol dir anar en contra del nostre ego personal i contra la nosteritat comunitària; i això no sols suposa renunciar a les pròpies seguretats sinó pugnar contra les grans marginacions, laborals, econòmiques, racials, polítiques, militars, mentals, de salut... De fet, aper això surten moviments com l’ecologisme, el feminisme, el pacifisme...
La societat del nostre món té uns continguts determinats, que són els que la defineixen. Amb les crisis actuals —econòmiques, de valors, de lideratges— aquests continguts ens poden semblar malament; aleshores lluitem per superar-los i arribar a una desitjada alternativa. Ull viu, però: en el joc del noster-alter, l’alternativa pot esdevenir l’afirmació d’una nova nosteritat tan banal i criticable com la nosteritat vigent. Si no ens n’adonem, podem pugnar per un xoc entre dues posicions que se substitueixin i prou. La síntesi dialèctica entre allò nostre més o menys egocèntric i allò alternatiu diferent és l’alter radical. I què seria aquesta alteritat radical, que ens permetria construir un món alternatiu radical?
Els experts parlen de quatre etapes. Inicialment el nostre ego s’emancipa de la “matriu universal” i pren una autonomia particular —i és bo que ho faci— fins afirmar la sobirania del propi ego i de la comunitat on pertanyem, la nostra. En una segona fase, però, conscients que tenim un cordó umbilical que ens lliga a l’univers sencer, ens distanciem d’això. Allò nostre és la nostra autonomia, és allò que nosaltres volem i hem de voler sense camuflatges. Però aquestes nosteritats, sense adonar-nos del cordó umbilical que ens lliga a la totalitat, xoquen entre elles, creen violència. En la tercera fase, ens adonem que l’altre, amb totes les seves diferències, també existeix. I per tenir en compte l’altre, en el fons, hems de passar per l’oblit de nosaltres mateixos, per la mort d'un mateix. I morir un mateix no vol dir canviar de gas natural a energia solar o de pa blanc a pa integral; no vol dir això. Morir un mateix vol dir oblidar‑se de sí mateix, de les pròpies il·lusions, de les pròpies fòbies, de les pròpies fílies, dels propis interessos, de les pròpies seguretats. Això vol dir morir un mateix, fins esdevenir un no-ningú capaç d’acceptar l’altre sigui com sigui
Deia Kierkegaard: «la fe és llançar-se en el buit de les raons d’esperar». Aquesta actitud negativa resulta essencial. Si no ens fem no-ningús, no entrem en el circuït de l’univers. Si s’hi entra, toques fons i et deixes posseir: t’envaeix alguna cosa que et fa sentir que no ets tu. Som a la quarta fase. T’envaeix l’autèntica alteritat. Què et posseeix? No té nom. Els experts en Marx, parlen d’il·luminació, en el Marx jove. Els místics ja parlaven de llum, de via il·luminativa, estat que t’ho feia veure tot d’una altra manera. Des del camp religiós s‘ha parlat de la fe, la fe d’Abraham que el desarrela d’on és i el va anar no sap a on, una fe que és esperança i amor a la vegada. El text sagrat diu «Abraham va creure i Déu li va comptar com a justícia» (Gn 15,6). «Justícia», en aquell temps i en aquell llenguatge no volia dir això que surt dels magistrats ni això de la “justícia social” ni res d’aquestes coses. «Justícia» volia dir la vida superior, la vida plena, la vida total: «la vida ajustada amb l'Univers», vol dir això! Això diu la frase, i aquesta frase és el fonament de tota la fe dels jueus,dels cristians, dels cristians —sant Pau la remata a Rm 4,3 i Luter s’hi enganxarà— i dels musulmans. Tots venim del pare Abraham en la fe. No solament hi ha l'ego individual que ens lliga amb el Cosmos, sinó que hi ha comunitats humanes senceres que se saben relligats amb el Cosmos i hi viuen amb coherència. Això en la Bíblia està simbolitzat pel «Poble de Déu». Els primers cristians plantejaven el mateix a escala universal: la fe en Déu els harmonitzava amb el Cosmos. Questa connexió inefable amb l’Univers constitueix la quarta fase de l’alteritat; tots la tenim, però la civilització, al nostrificar‑nos, a l'egoitzar‑nos, ens en separa. Recuperar-ho va més enllà del temps, de l’espai, de la paraula. Suposa arribar a l’alteritat radical.
Dues consideracions finals. Aquesta alteritat radical t’atorga el do del profetisme i el testimoniatge, però no de manera continuada; més aviat et reclama a treballar des de la nosteritat la construcció de l’alteritat a partir de la pròpia experiència. Això és, et reclama al compromís quaotidià. Ho diem sovint: «aquest partit és testimonial...», «aquesta acció és testimonial...». Els alternatius practiquen aquestes accions:molts alternatius fan coses que saben que tal com les porten, de moment, no triomfaran (benaurades aquestes llavors!). El do del profetisme fa que el profeta no sigui una persona que parli des de sí mateix; el profeta —fins i tot el profeta bíblic— no es cap endeví. És una persona a través de la qual es parla: un esperit nou, un alè revolucionari, un avís, una direcció, un testimoniatge... Com un sonàmbul. (Hi ha sonàmbules que s'han aixecat del llit i han anat a fer l'ou ferrat per al marit i se n’han tornat a dormir a l’alcova. L’endemà al matí, l’ou està, el marit se’l menja i la senyora no es recorda de res. Doncs això és ser profeta... El profeta no planteja solucions tècniques per als problemes; només, és el testimoni i responsable de l'alter en aquest món, no el responsable del noster. En conseqüència, ell ofereix una línia, un esperit, una lluita, un testimoni, un exemple radiant del que és altre,del que no és nostre. Però això no és un do continuat i s’equivocaria si aquesta funció de testimoniar alter la deixés sense el compromís quotidià. Hi ha qui diu que el Marx jove dels Manuscrits va actuar de profeta, d’alter, preocupat pel món del treball; en canvi, el Marx d’El Capital no fa concessions a l’altre món ni a cap mena d’alteritat. Però la seva experiència del lligam amb l’Univers li ha fecundat tot el sistema. L’anada reclama una tornada per contribuir a fer un món diferent. Alter. (25-VII-2011)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada