Conservo un parell de mails antics d’amables lectors i, encara que aquesta no és cap secció a la carta, els guardava per respondre’ls quan en tingués ocasió. El primer, d’aquest estiu, em renya perquè li  ha semblat que aplaudia la prohibició de les curses de braus  quan  les he defensades aquí mateix (i té raó).  El segon, d’abans de les eleccions catalanes, addueix que si mai Catalunya arriba a les portes de la independència, l’actual Constitució permetria que des de Madrid ens enviessin els tancs com el 1934  i em demana què en penso.
Anem als braus. Servidor va tenir una educació equivocada respecte a aquest tema. En la meva família de pagès, un dinar de  festa major o de fira s’havia d’acabar a la plaça de braus d’Olot (ja m’hi devien portar quan tenia 8 ó 10 anys), la més antiga de l’Estat, diuen.  Entre veure morir aquells jònecs i veure morir els vedells a l’escorxador (els clavaven un cop de maça al cap i quedaven estabornits amb estentors a tot el cos durant una bona estona abans no els remataven i escorxaven) no hi havia gaire diferències. Per postres, jugàvem a casa d’un amic navarrès que tenia tots els estris de torejar, vestuari, capes i muletes, espases i carretó amb banyes inclòs. Aviat vaig saber els tipus de passes, què volia dir torejar al natural o entrar a matar des de la sort contrària.
Diguem que enmig d’un públic força llec en tauromàquia, hi entenia una mica. Quan em venien amb arguments  de si el brau, pobret!, patia molt —com si el dolor animal i l’humà fossin comparables— o de si m’agradaria que me les clavessin a la mi, les banderilles, pensava amb les esgarrifances dels bous i vedells que havia vist matar a l’escorxador. No: és clar que no m’agradaria. Però era diferent: l’animal, diuen els experts, no té el sobrepuig del dolor psicològic. I adduïa que sense curses de braus, no hi hauria braus de lídia. El brau, a la plaça, assoleix una certa dignitat; si el piquen amb justesa, conserva la fúria i és noble, mor enganyat després d’haver pugnat per viure. I aquí rau el secret (no sé si l’art): que una bèstia de més de quatre tones que el pot estripar, doblegui l’espinada entorn del cos d’un torejador en semicercle, fixat en l’engany. Quan bèstia i torero són un —i això es veu poques vegades!— és un moment d’estremiment, de frisança, d’adrenalina. Ho he viscut a la Monumental de Barcelona, amb José Tomàs i amb d’altres. Per això, quan vaig presenciar una cursa de  braus a Lisboa, em vaig sentir estafat: el toro, allà, a Portugal, amb la piloteta de goma a les banyes, és un ninot que tot just pot propinar una rebolcada al torejador; han convertit tota la noblesa de l’animal en un putxinel·li sense defensa possible. En la pugna animal-home queda sempre l’home, perquè ho té tot a favor, allí. Aquí, no: en una cursa de veritat, la mort plana damunt la plaça per a tots dos, home i animal, i el torejador sap que li pot tocar a ell. Les infermeries en són testimonis!
Però, ja dic: anava errat d’osques. A Roma aquest moment d’esgarrif també es vivia en les lluites de gladiadors. I, a les places majors de moltes de les nostres capitals, amb les execucions i autos de fe de la Inquisició  i, no fa pas tant de temps, en els combats de boxa. Esmeno, doncs, el meu error. I no sols per un motiu ètic sinó per un d’ecoreligiós. Podria resumir el primer amb la  Carta de la Terra (The Earth Charter), una mena de Constitució de principis, propostes i aspiracions per a una societat mundial sostenible, solidària, justa i pacífica per al segle XXI, adoptada per la UNESCO l’any 2000, tot i que no sembla pas que els antitaurins se n’hagin assabentat gaire, i això que hi podem llegir, per exemple: “La protecció de  la vitalitat, de la diversitat i de la bellesa de la terra és un deure sagrat”.  Aquesta consideració  “sagrada” de tota la vida del nostre planeta planteja la segona concepció que dic, ecoreligiosa,  a partir de Pau ( Rm 8, 22): “Tota la creació gemega i pateix dolors de part”.  I és que tot el creat —braus inclosos— camina vers la seva màxima perfecció. Per a Teilhard de Chardin, l’evolució camina des de la cosmogènesi a la biogènesi,  i des d’aquesta a l’antropogènesi,  per abocar-se finalment a la noosfera, en un arc que va de l’Alfa a l’Omega. Per a Leonardo Boff, abans d’arribar al cor i a la ment de les persones, Déu ja era a l’univers, ja hi preexistia d’alguna forma abans d’emergir-hi com a consciència: “No tot és Déu, però Déu és en tot”. De cada realitat en fa el seu temple i viceversa: tot és en Déu  perquè “en ell vivim, ens movem i existim” (Act 17, 28).
Raimon Panikkar, traspassat l’agost del 2010, parla d’una realitat androcos-moteàndrica (home-cosmos-Déu) que suposa una nova espiritualitat. L’ecologia, com un nou espai sagrat, alça la redempció dels cristians a la categoria de recreació cosmològica darrera. El cel nou i la terra nova  (Ap 21, 1) ho subratlla. Quan els terraqüis finim (manquin els milions d’anys que manquin per a l’extinció del sol), si no hem colonitzat altres pluriversos com saltimbanquis, l’obra divina seguirà. Per a un creient veritable, malgrat els desastres  comesos per la humanitat, la natura  també, al final, haurà de ser salvada. Encara que es tracti d’un brau de lídia. I això val per a correbous i festes amb jònecs, típiques de les Terres de l’Ebre. Cal també prohibir-les!
            Aquesta conclusió em permet passar fàcilment a la resposta al segon comunicant Per què un brau de més de quatre tones sucumbeix davant d’un home de setanta quilos? Perquè l’home és intel·ligent. El brau no té altra la intel·ligència que l’instint,  l’emotivitat, la força i el coratge que la seva casta li atorguen.
            Doncs, bé, em temo molt que si mai Catalunya fos a punt d’assolir la indepen-dència d’Espanya, aleshores voldria dir que viuríem la més tràgica cursa de braus mai lidiada en aquest territori de la pell de brau. Fixin-s’hi: contra  Catalunya i Euskadi, PSOE i PP es posen d’acord a pactar sostres de despesa a la Constitució comsi fos el punt a reformar més important.  Si Espanya no pot aturar els catalans amb la força bruta de l’ordeno i ho mano  (disfressat de TC o del que sigui) o amb l’engany (sigui el Rajoy o el  ZP de l’ara pacto i ara me n’oblido), el brau Espanya començarà a segregar suc d’instint (no pas d’intel·ligència, que consistiria en voler-nos entendre i mimar-nos)  i ens farà responsables de tot:  serem nosaltres els culpables d’atemptar contra la sagrada i reconsagrada unitat, nosaltres els que no hem volgut col·laborar mai després d’haver-nos aprofitat de la resta d’Espanya, nosaltres els caps de turc de tot. Enfonsada en ella mateixa, Espanya reaccionarà amb bilis i amb la  fúria del brau ferit... Riguin-se de la batalla del concert econòmic que ens espera! Com volen que des d’enllà de l’Ebre s’autoimaginin, en un mapa hipotètic, sense Catalunya, sense Euskadi?
            Ens enviaran els tancs de l’exèrcit espanyol com em demana el meu comunicant?  Em sembla que  dependrà  del moment, de les circumstàncies i de les complicitats que hàgim assolit a Europa perquè ho impedeixi. El nostre mapa ha de ser el de “Catalunya dins la Unió Europea” i desconec si algú treballa en aquest sentit.
Per això és un perill de fer anar les campanes al vol com si tinguéssim la secessió a tocar. Pensem-ho bé. Encara que nosaltres no ho desitgem, la nostra independència es plantejarà contra la “seva” identitat espanyola.  El seu ésser nacional contra el nostre. La seva manera de projectar-se al món contra una altra manera diferent i possible com seria la nostra. Qui té les de guanyar?  Jo crec que si fem bé les coses, no ens en han de poder  enviar els tancs, com en el segle passat, no pas per manca de voluntat, sinó perquè el marc europeu ho impedeixi gràcies al treball que fem des d’ara a Europa. Si ens els poden enviar, és que haurem fet les coses molt malament. (5-IX-2011)

0 comentaris: