Lluís Busquets i Grabulosa

La figura desconeguda de molts dels nostres pessebres —però no pas dels d’estil napolità— és la del Carboner. A les botigues i mercats nadalencs potser no la trobarem, però, com d’altres figures del pessebre, té els seus orígens en un evangeli apòcrif, l’Evangeli del Nen Petit. Els escrits apòcrifs no són pas falsos, sinó que són textos, generalment tardans, no acceptats entre els llibres del cànon que sancionà l’església d’Orient i la d’Occident al Concili de Trento; tanmateix, són escrits molt importants: per exemple, que els pares de santa Maria es diguessin Joaquim i Anna, ho sabem gràcies a l’apòcrif Pseudoevangeli de Jaume. Bé, doncs, l’Evangeli del Nen Petit és un text copte de mitjans o finals del segle II (com els coneguts Evangeli de la Magdalena, Evangeli de Judes, els Actes de Pilat o l’Evangeli de la Veritat), molt breu —almenys així ens ha arribat—, però molt poètic, i ens aporta els orígens del cèlebre carbó de sucre. Traduït en vers al català actual, aquest Evangeli començaria així:

Emmascarat d’estalzí,

arribà a Natzaret,

damunt d’un ase, un vailet,

que va voler parlar així:

“Arribo de molt enllà

i us porto un munt de carbó

perquè encengueu un fogar

que escalfi Nostre Senyor”.

És obvi que l’autor d’aquest escrit apòcrif —com els autors dels evangelis canònics de Marc o de Joan— no coneix Betlem. Una versió molt més tardana el posa en relació amb els pastors que dormien al ras en les contrades betlemites, però és una versió del segle IV dependent del canònic Evangeli de Lluc (l’únic que parla dels pastors), el qual, com tothom sap, vol escriure en paral·lel el naixement del Baptista —festejat per veïns i parents— i el de Jesús —festejat només per exèrcits angèlics i humils pastors. Quan la circumcisió, Zacaries profetitzarà la vida del Baptista (herald de la Salvació) i Simeó i Anna la de Jesús (declarat la Salvació d’Israel). Però els darrers exegetes ens expliquen que Lluc va escriure molt tardanament i que volgué demostrar que ambdós tenien a veure amb la redempció i salvació del poble de Déu des de la seva fe de rabí jueu hel·lenístic, quan ja creu que Jesús, el Crucificat, és el Messies, i ho vol demostrar al Gran Sacerdot de Jerusalem, Teòfil, a qui va adreçat l’Evangeli.

Però, deixem-nos de romegueres i tornem a l’apòcrif del Nen Petit. El text comença molt clar: a Natzaret hi arriba un vailet, de molt lluny, amb un borriquet carregat de carbó de llenya, que parla net i clar i denomina Jesús “Nostre Senyor”. A qui parla? A la Sagrada Família, òbviament. Jesús ja tenia entre quatre i cinc anys i, segons el text, en veure’l emmascarat d’aquella manera, es va posar a riure. En riure l’Infant, també va esclafir en rialles santa Maria, de manera que, al pobre Josep, li tocà de fer el paperot de rebre el vailet educadament i hospitalària i d’agrair-li el present. L’ase duia una sàrria de carbó a cada banda, de manera que Josep va haver d’ajudar el carboner a descarregar-les i va cridar els altres fills —Jaume, Josep, Judes i Simeó, segons els canònics Mateu i Marc— per ajudar-los a transportar a cabassades tot el carbó a la casa on tenien un taller en què feinejaven plegats.

Però el text, en el seu lirisme, resulta molt lacònic. Només diu que els germans de Jesús ajudaren a descarregar i que Josep no es cansava d’agrair al Carboner aquell do tot insistint-li que se’n guardés una mica per a ell, de carbó, perquè l’hivern era molt fred. Tanmateix el Carboner no en va voler gens per a ell, perquè, segons va deixar anar, contra el fred ell ja se les apanyaria.

En canvi va acceptar l’oferiment de santa Maria: una mica de pa blanc i aigua per rentar-se les mans i per beure. I ara ve el tros bonic. Mentre el Carboneret menjava, Jesús, tafaner com tots els nens petits, s’apropà a un dels cabassos de carbó i, mig enjogassat, n’agafà un cruany, l’apropà al noi i li va dir: “Menja!”

El Carboner, qui sap si per complaure l’Infant o perquè el va agafar de sobtada, sense pensar-s’hi gens ni mica, se’l va posar a la boca i hi va fer una bona queixalada. La sorpresa va ser seva: quan esperava trobar el gust aspriu, amarg i agrós de la fusta recremada, el va trobar dolç, gustós, exquisit. Jesús acabava de convertir aquell carbó de llenya en carbó de sucre! Els mots exactes i poètics de l’Evangeli del Nen Petit són aquests:

Mentre el noi es reposava,

Jesús li apropà un cruany:

“Menja-te’l!”

Ho féu sense dany

i el carbó se li ensucrava!

Així les coses, el Carboner va llepar els altres trossos de carbó i tots els del cabàs eren de sucre, de manera que se n’omplí les butxaques sota la rialla maternal de santa Maria. Fins aquí, tot resulta planer. Ara, però, comencen les dificultats. Al còdex papiraci original no sols hi ha fragments il·legibles sinó que fins i tot hi manquen pàgines. En un papir espars s’hi pot desxifrar bé un apariat que sembla una glossa o explicació de l’esdeveniment i que fa així:

(Abans d’haver-lo tastat,

cregué en el carbó ensucrat!)

Els experts conjecturen que la sortida del Carboner de la casa natzaretana de la Sagrada Família tot menjant carbó de sucre coincidí amb l’arribada dels Mags de què ens parla el capítol 2 de l’Evangeli canònic de Mateu. I que el noi, generós de mena, n’oferí, de carbó ensucrat, a alguns dels patges. Qui sap si potser per això, el carbó de sucre sempre ha estat relacionat amb els Reis Mags d’Orient!

L’Evangeli torna a tenir una altra llacuna fins que s’arriba a una veu dirigida al Carboner que uns experts atribueixen a un dels Mags, d’altres a Maria i, encara, d’altres, a Josep; diu així: “Com que no has dubtat gens, des d’avui tothom parlarà de «la fe del Carboner»”. En efecte: des d’aquell dia, quan es diu l’expressió “la fe del carboner” es fa referència a “la fe senzilla i humil d’aquells homes i dones que accepten sense preguntes ni dubtes ni escarafalls els continguts de la creença que els és ensenyada i els surt del seu propi cor”. La veritat és que el text acaba d’una manera truncada amb aquests mots:

Nadal du la pau i el bé

a qui es vol fer Carboner!

La figura desconeguda de molts dels nostres pessebres —però no pas dels d’estil napolità— és la del Carboner. A les botigues i mercats nadalencs potser no la trobarem, però, com d’altres figures del pessebre, té els seus orígens en un evangeli apòcrif, l’Evangeli del Nen Petit. Els escrits apòcrifs no són pas falsos, sinó que són textos, generalment tardans, no acceptats entre els llibres del cànon que sancionà l’església d’Orient i la d’Occident al Concili de Trento; tanmateix, són escrits molt importants: per exemple, que els pares de santa Maria es diguessin Joaquim i Anna, ho sabem gràcies a l’apòcrif Pseudoevangeli de Jaume. Bé, doncs, l’Evangeli del Nen Petit és un text copte de mitjans o finals del segle II (com els coneguts Evangeli de la Magdalena, Evangeli de Judes, els Actes de Pilat o l’Evangeli de la Veritat), molt breu —almenys així ens ha arribat—, però molt poètic, i ens aporta els orígens del cèlebre carbó de sucre. Traduït en vers al català actual, aquest Evangeli començaria així:

Emmascarat d’estalzí,
arribà a Natzaret,
damunt d’un ase, un vailet,
que va voler parlar així:
“Arribo de molt enllà
i us porto un munt de carbó
perquè encengueu un fogar
que escalfi Nostre Senyor”.

És obvi que l’autor d’aquest escrit apòcrif —com els autors dels evangelis canònics de Marc o de Joan— no coneix Betlem. Una versió molt més tardana el posa en relació amb els pastors que dormien al ras en les contrades betlemites, però és una versió del segle IV dependent del canònic Evangeli de Lluc (l’únic que parla dels pastors), el qual, com tothom sap, vol escriure en paral·lel el naixement del Baptista —festejat per veïns i parents— i el de Jesús —festejat només per exèrcits angèlics i humils pastors. Quan la circumcisió, Zacaries profetitzarà la vida del Baptista (herald de la Salvació) i Simeó i Anna la de Jesús (declarat la Salvació d’Israel). Però els darrers exegetes ens expliquen que Lluc va escriure molt tardanament i que volgué demostrar que ambdós tenien a veure amb la redempció i salvació del poble de Déu des de la seva fe de rabí jueu hel·lenístic, quan ja creu que Jesús, el Crucificat, és el Messies, i ho vol demostrar al Gran Sacerdot de Jerusalem, Teòfil, a qui va adreçat l’Evangeli.
Però, deixem-nos de romegueres i tornem a l’apòcrif del Nen Petit. El text comença molt clar: a Natzaret hi arriba un vailet, de molt lluny, amb un borriquet carregat de carbó de llenya, que parla net i clar i denomina Jesús “Nostre Senyor”. A qui parla? A la Sagrada Família, òbviament. Jesús ja tenia entre quatre i cinc anys i, segons el text, en veure’l emmascarat d’aquella manera, es va posar a riure. En riure l’Infant, també va esclafir en rialles santa Maria, de manera que, al pobre Josep, li tocà de fer el paperot de rebre el vailet educadament i hospitalària i d’agrair-li el present. L’ase duia una sàrria de carbó a cada banda, de manera que Josep va haver d’ajudar el carboner a descarregar-les i va cridar els altres fills —Jaume, Josep, Judes i Simeó, segons els canònics Mateu i Marc— per ajudar-los a transportar a cabassades tot el carbó a la casa on tenien un taller en què feinejaven plegats.
Però el text, en el seu lirisme, resulta molt lacònic. Només diu que els germans de Jesús ajudaren a descarregar i que Josep no es cansava d’agrair al Carboner aquell do tot insistint-li que se’n guardés una mica per a ell, de carbó, perquè l’hivern era molt fred. Tanmateix el Carboner no en va voler gens per a ell, perquè, segons va deixar anar, contra el fred ell ja se les apanyaria.
En canvi va acceptar l’oferiment de santa Maria: una mica de pa blanc i aigua per rentar-se les mans i per beure. I ara ve el tros bonic. Mentre el Carboneret menjava, Jesús, tafaner com tots els nens petits, s’apropà a un dels cabassos de carbó i, mig enjogassat, n’agafà un cruany, l’apropà al noi i li va dir: “Menja!”
El Carboner, qui sap si per complaure l’Infant o perquè el va agafar de sobtada, sense pensar-s’hi gens ni mica, se’l va posar a la boca i hi va fer una bona queixalada. La sorpresa va ser seva: quan esperava trobar el gust aspriu, amarg i agrós de la fusta recremada, el va trobar dolç, gustós, exquisit. Jesús acabava de convertir aquell carbó de llenya en carbó de sucre! Els mots exactes i poètics de l’Evangeli del Nen Petit són aquests:

Mentre el noi es reposava,
Jesús li apropà un cruany:

“Menja-te’l!”
Ho féu sense dany
i el carbó se li ensucrava!

Així les coses, el Carboner va llepar els altres trossos de carbó i tots els del cabàs eren de sucre, de manera que se n’omplí les butxaques sota la rialla maternal de santa Maria. Fins aquí, tot resulta planer. Ara, però, comencen les dificultats. Al còdex papiraci original no sols hi ha fragments il·legibles sinó que fins i tot hi manquen pàgines. En un papir espars s’hi pot desxifrar bé un apariat que sembla una glossa o explicació de l’esdeveniment i que fa així:

(Abans d’haver-lo tastat,
cregué en el carbó ensucrat!)

Nadal du la pau i el bé
a qui es vol fer Carboner!

M’agraden els epistolaris íntegres, sense supressions ni retocs. He anotat i publicat l’epistolografia de X. Benguerel amb Calders, Carner, Riba, Oliver i d’altres literats; i més que en tinc: Jordana, Ferrater Mora, Guansé... Mai no he permès de publicar epistolaris fragmentaris o reelaborats, anotats per mi. L’epistolari veritable, ho sé, pot resultar tan artificiós com unes memòries (un corresponent pot voler lluir davant l’altre, sucar pa en un afer concret, mostrar-se com realment no és, etc.), però té el valor de la improvisació, de la immediatesa i dóna a conèixer el tarannà íntim, l’ànima, dels corresponents. Té el perill de l’impromptu arrauxat, de l’exabrupte, de la invectiva que ranegi l’improperi, de la visceralitat, però el lector ha de saber que l’escrit és perible i circumscrit a una determinada conjuntura. Per exemple, els homes de lletres que es van haver d’exiliar es van formar una imatge ideal de la Catalunya que havien deixat; en tornar i adonar-se que imatge i realitat no es corresponien, tot eren blasmes i censures extremades. Joan Triadú rebia de totes bandes, i també Josep Faulí i altres noms que no vull esmentar. Recordo que en publicar el gruixut epistolari de Benguerel-Oliver, on, en algunes cartes, es deixava la feina de Triadú més avall de terra, el crític va donar una lliçó d’elegància: li dedicà dues pàgines al diari dient que era un dels llibres més interessants de l‘any i afegint que, respecte a ell, el temps havia posat i acabaria de posar les coses al seu lloc.

Ve a tomb el que dic perquè surto reflectit de manera encara pitjor a l’epistolari entre Mercè Rodoreda i Joan Sales publicat a cura de M. Casals. Es veu que, el 2-V-78, Rodoreda escriu a Sales queixant-se d’una meva entrevista (la carta s’hauria perdut). La vaig anar a veure a Romanyà i no li va ser fàcil explicar per què havia marxat de Barcelona deixant marit i fill. Vaig ser molt condescendent i em vaig deixar enganyar com si no sabés res del matrimoni Prat-Trabal ni de les seves vingudes extemporànies a Catalunya. Sales li respon assegurant-li que, en l’entrevista que servidor li havia fet, també li feia dir “tot de banalitats i bestieses”. Tot seguit, hi suca pa visceralment. Afegeix pel seu compte que sóc un d’aquests “burrrros” que entatxona en els escrits “llurs, quelcoms, àdhucs i quiscuns a tort i a dret” (el darrer mot no l’he emprat mai de la vida i els meus alumnes saben que sempre he estat crític amb aquesta mena determes) i fa trampes quan se’n fot que jo empri el mot nítols (‘entranyes’) ─ben present encara en la poesia actual!─ comparant-lo amb l’arcaisme castellà “asaz”. Fins i tot m’engega a dida esmentant la meva pobra mare quan escriu: “...no pensem més en aquest noi ni en els nítols que el van parir”. Per si tot això fos poc, es veu que li empipà que li demanés “Qui és per a vós Jesús?” Escriu a Rodoreda: “Jo, naturalment, que sóc cristià encara que indigne, vaig respondre «El fill de Déu fet home» ─però això és una resposta de catecisme, que no veig per què havia de sortir a cap interviu. O potser aquest Busquets i Grabulosa es va pensar que era un estirabot molt original?” Doncs, no. Vaig pensar tot el contrari. Per un home que havia passat del comunisme al cristianisme esperava una resposta més vital i menys formal, francament. Per això la vaig publicar. I, ho sento per ell, com que els entrevistadors servim els lectors i no els entrevistats, ho tornaria a fer.

Servidor, llavors, tenia una trentena d’anys, m’havia passat al català que mai no m’havien ensenyat a l’escola i dedicava els caps de setmana a entrevistar personatges de les nostres lletres (un aplec d’aquestes entrevistes va ser guardonat i tot). Era un principiant, és clar, però procurava fer les coses tan bé com podia, i de vegades em feia acompanyar per algú que sabés les coses millor que jo. Per exemple, a trobar la Rodoreda m’hi acompanyà circumstancialment Josep Missé (i en això s’equivoca la Casals en la nota que ofereix), perquè al vespre anàvem a veure M. Martí i Pol; ell n’era un devot a més d’un gran coneixedor de la seva poesia. (J. Tàssies m’havia acompanyat en la primera visita a Sales perquè acabava de fer un treball sobre Incerta glòria.) I dic primera visita (i aquesta és la bona!), perquè tractant-se d’entrevistes culturals sempre les deixava corregir pels meus entrevistats (i que ara recordi, llevat de Pla, ho van fer tots). En el que no transigia era que ningú es destrompassés cap dels quatre blocs de l’entrevista: itinerari vital i valors, transcendència, país i literatura. A què ve l’esquinçada de vestits de Joan Sales (assegura que la meva entrevista l’amoïnà “molt”), si després d’entrevistar-lo a la Generalitat, em va fer anar al seu domicili del Coll a portar-l’hi l’esborrany i el corregí com volgué? (Els epistolaris donen a conèixer els corresponents, sí.)
Tanmateix, servidor ja tenia adjudicada l’etiqueta de “burro” i la Rodoreda s’hi rabeja en un PS a la carta del 22-I-81. Segons explica, em vaig presentar un dia per altre al seu pis del carrer Balmes i a les 3 en comptes de les 5! No m’era permesa la més mínima confusió. La Rodoreda no s’imaginava pas que per ser a casa seva a les 3, servidor, que treballava fins a les 2, no podia ni dinar! Sort, escriu, que el porter no em va deixar pujar, però sóc “el burro dels burros” i escric, metafòricament, “amb les potes del darrera...” Ho entenen?

Ai las!, les coses canvien una mica a patir de la ressenya elogiosa que vaig fer al “Correo Catalán” de Quanta, quanta guerra... (L’editor no diu que em va fer immediatament una telefonada agraint-me-la a nom seu i de l’autora.) El 2-III-81 li escriu que, en la ressenya, m’esforço “a no desbarrar més del compte, amb una bona voluntat digna d’elogi”. Vaja, que em perdona la vida: ja és alguna cosa! També li explica que li he demanat permís per emprar fragments dels llibres de l’autora en un projecte de volumets didàctics promogut, si no recordo malament, pel senyor Arenas, que se’n va anar en orris... (No es tracta tampoc de cap dels volums que esmenta la curadora en la nota.)

Hi va haver encara més trobades, no reflectides al llibre. Els vaig tornar a entrevistar tots dos per a “Foc Nou”. Cap d’ells no va posar-hi la més mínima objecció. Ja no era “el burro dels burros”? Poc abans d’emmalaltir i morir, adonant-me que encenia cada nova cigarreta amb la burilla de la que acabava, li vaig dir per compliment que allò no era bo i que ella ens havia de durar molt de temps. “I si jo no vull durar, a vostè què li importa?” Tenia rampells així. Vaig canviar de tema. Al vespre em va fer trucar per Sales demanant-me excuses. Es pensava que m’hauria enfadat de debò. I, no: ni aleshores ni avui, malgrat els insults.

M’he llegit tot el Sales públic a més de tenir preparada tota la seva epistolografia amb Benguerel. Dic arreu que l’obra rodorediana és de les millors del segle XX. L’epistolari Rodoreda-Sales, malgrat alguns errors de l’anotadora, és una obra impagable. Llegeixin-lo, sabent, com deia Triadú, que el temps posa les coses a lloc. <30-xi-09>

És molt greu. La gent normal ja no confia ni en les nostres autoritats sanitàries ni en les més altes com ara les de la Organització Mundial de la Salut (OMS). La grip A o grip nova (fa uns mesos, grip porcina), n’és la culpable. Si consulten internet es trobaran amb milers de missatges de premsa alternativa contraris a la vacuna que aquest novembre ja està a disposició de la gent, cert, però també amb milers de documents de fonts solvents i d’experts reconeguts. Ara resulta que el virus A/H1N1, de nou, no en té res. Unes simples dades: a) Els dos primers casos coneguts de grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV) es van diagnosticar a Califòrnia (als EEUU) el dia 17 d’abril de 2009; b) Pocs dies després, el 29-IV Margaret Chan, directora de l’OMS, establia una alerta mundial de pandèmia del nivell 5 (el més alt és el 6), c) El maig l’OMS va canviar la definició de pandèmia (gran influència d’una malaltia entre persones que causa una gran mortaldat) tot eliminant-ne el fet de causar gran mortaldat. d) L’11-VI s’elevà l’alerta al màxim, grau 6. Per què aquestes presses si sabem que les passades prospectives van fallar? En efecte, el 2005, l’OMS pronosticà una mortaldat de 7,5 milions de persones a causa del virus de la grip aviar; els decessos no van arribar a 300. Les presses eren per substituir l’espifiada del virus de la grip aviar per un altre virus d’una nova grip? Més dades: a) La grip nova no és nova perquè sigui del tipus A ni tampoc perquè sigui del subtipus H1N1: l’epidèmia de grip de 1918 va ser del tipus A/H1N1 i des de 1977 els virus A/H1N1 formen part de la grip de temporada de cada any; l’únic que és nou és la soca S-OIV; b) un 33% de les persones més grans de 60 anys semblen tenir immunitat pel virus de la grip nova; c) des que va començar fins al 15 de setembre 2009, han mort d’aquesta grip 137 persones a Europa i 3.559 persones a tot el món; cal tenir en compte que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip comú; d) Les dades obtingudes de la temporada de grip que ja han passat els països de l’hemisferi sud demostren que la taxa de mortalitat i de complicacions de la grip nova és inferior a la de la grip de cada any; e) Tot sembla un nou intent de programes ja experimentats. Exemple: el 1976, els reclutes de la base militar de Fort Dix (Nova Jersey) van ser vacunats per un brot de grip porcina. Poques setmanes després, la vacuna havia causat dotzenes de morts i més de 500 casos del síndrome Guillain-Barre, una malaltia que afecte els nervis i ocasiona debilesa muscular i pot produir paràlisi. El 21 de desembre de 1976, el “New York Times” qualificava de fiasco, un error espantós, un Vietnam mèdic, l’invent d’una epidèmia de grip porcina; f) El Dr. Joseph Moshe, científic especialista en armes biològiques, va ser arrestat de forma dramàtica a Los Angeles, després de participar en un programa de ràdio denominat “Dr. True Ott” revelant que la vacuna contra la grip porcina desenvolupada als laboratoris Baxter d’Ucraïna en realitat conté una arma biològica de destrucció massiva per a aquells que acceptin injectar-se-la.

La més grossa: a finals de gener de 2009, la filial austríaca de la farmacèutica nordamericana Baxter va distribuir a 16 laboratoris d’Àustria, Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, 72 Kg de material per preparar milers de vacunes contra el virus de la grip estacional; les vacunes s’havien d’administrar a la població d’aquests països durant els mesos de febrer-març; sembla que abans que cap d’aquestes vacunes fossin administrades, un tècnic de laboratori de l’empresa BioTest de la República Txeca va decidir per compte propi provar les vacunes en fures, animals emprats fa temps per testar les vacunes de la grip; totes les fures vacunades van morir. Es va investigar aleshores en què consistia exactament el material enviat per la casa Baxter i es va descobrir que contenia virus vius de la grip aviar (virus A/H5N1) combinats amb virus vius de la grip de cada any (virus A/H3N2); si aquesta contaminació no s’hagués descobert a temps, la pandèmia que sense cap base real estan anunciant les autoritats sanitàries globals (OMS) ara seria una espantosa realitat. Del tècnic no se’n sap ni el nom, i, si tot el que corre és cert, mereixeria un monument: aquesta combinació de virus vius podia haver esdevingut especialment letal perquè combina un virus que té un 60% de mortalitat, però és poc contagiós (el virus de la grip aviar), amb un altre que té una mortalitat molt baixa i una gran capacitat de contagi (un virus dels de la grip de cada any).

Davant de tot aquest panorama, Jane Bürgermeister, periodista científica austríaco-irlandesa, ha presentat càrrecs penals a l’Oficina Federal d’Investigacions (FBI) contra l’OMS, l’ONU i diferents alts funcionaris de governs i alts càrrecs d’empeses en relació al bioterroriste, donant a entendre que s’ha intentat cometre un assassinat massiu de la població. Els acusa d’una conxorxa per dissenyar, finançar i participar en la fase final d’un programa encobert d’armes biològiques internacionals amb la participació d’empreses farmacèutiques, entre les quals hi hauria, segons ella, Baxter i Novartis. Es tractaria d’alliberar agents biològics letals com el virus de la grip aviar i de la grip porcina amb la finalitat de poder posar en marxa un programa de vacunació em massa forçat com a mitjà per delmar la població mundial. Els testimonis de càrrec inclouen proves que Baxter AG, filial austríaca de la nordamericana Baxter International, va fer la tramesa dels 72 kg que hem explicat i que poden llegir a internet. Més enllà del negoci de les vacunes (que ja clama al cel!), Baxter, Novartis i Sanofi Aventis, s’assegura des de les posicions més bel·licoses, farien part d’un programa per reduir la població mundial en 5 milions en els propers 10 anys.

Per postres, el Dr. Geerd Hamer, fundador de la “Nova Medicina Germànica” denuncia l’intent d’implantar microxips mitjançant la vacunació massiva de la grip A. Extrec això de la conversació amb el periodista Helmut Pilhar a Noruega, l’agost passat. Si cada persona tingués un xip implantat, un cert grup econòmico-religiós assoliria el poder mundial... I això per no parlar del xip assassí. Diu Hamer: “És exactament així. Qualsevol crític amb el sistema, a qualsevol lloc del món, podrà ser eliminat amb el xip assassí que s’implantarà sense adonar-nos-en amb la vacuna. [...] Ja s’ha matat molta gent amb químio i morfina...[...] Ara, però, es podrà fer aparentant una mort natural (infart, insolació, atac d’apoplexia...) I es podran fingir artificialment epidèmies.” Una dona tan prudent com la benedictina Teresa Forcades —metgessa amb experiència nord-americana—, en un video que ha estat lloat fins al cel i desprestigiat fins a l’infern demana dues coses a la ciutadania: a) que s’aconsegueixi fer que no sigui obligatòria la vacuna conta la grip A; b) que aquells que lliurament se la injectin puguin demanar-ne responsabilitats per les conseqüències que se’n puguin derivar. Ho poden sentir a o llegir a http://blocs.catalunyareligio. cat/?q=node/133. Resulta que les empreses que estan fabricant vacunes a corre-cuita haurien demanat que siguin eximides de les responsabilitats que les presses poden causar.

En definitiva, potser aquesta vegada des del poble pla ens haurem alliberat d’un extermini programat de temps per governs en l’ombra. Però, i la pròxima? Avís a navegants: la propera serà pitjor. No donaran temps a cap tècnic de cap empresa testadora ni a cap Bürgermeister! Ja n’està segur, benvolgut lector, de no portar inoculat algun microxip? <16-xi-09>

Fa un parell d’anys, abans de canviar la direcció, hi havia parròquies del bisbat de Barcelona que no oferien “Catalunya Cristiana” , per massa tradicional, i posaven a disposició dels fidels “El Pregó (eclesial d’informació i opinió)”. M’ho van explicar el gener del 2007, quan “El Pregó” va dedicar dos articles al meu llibre Última notícia de Jesús el Natzarè, quan ja certes publicacions em posaven banyes i cua. Mossèn Joan Llopis titulava el seu “Una obra sorprenent” i mossèn Josep M. Totosaus, menys elogiós, sota l’epígraf “Risc de naufragi” , parlava del vertigen i desorientació que podia portar l’acumulació de dades: temia que el lector fos “incapaç” d’assimilar-les. No coneixia ni conec personalment cap dels dos mossens, però vaig gosar respondre demanant que, almenys la clerecia es formés millor bíblicament i es posés al dia de les noves interpretacions del Llibre sagrat; sorprenentment, m’ho van publicar al núm. 311del mes de març. Des d’aleshores, comprar “El Pregó” i sentir-me d’“Església Plural” (la qual em convidà a parlar de Xirinacs en un dels primers homenatges que se li va retre), per a mi, ha estat tot una sola cosa tot i que no són el mateix. Els he enviat els meus llibres —no s’han fet ressò de cap més, ni de la novel·la El testament de Moisès ni de l’assaig sobre Maria i la Magdalena— i d’altres notes i informacions; aquesta passada primavera, quan vaig adonar-me que Gran Torino era un magnífic film cristià, via e-mail, vaig demanar a “El Pregó” que en parlessin i els en vaig oferir una síntesi perquè la utilitzessin com volguessin. La van publicar tal qual en el núm. 365 del passat mes de juny.

Aquesta tardor, en estrenar-se el film d’Amenábar Ágora i llegir-ne algunes reticències vaticanes, en vaig fer una ressenya i la vaig enviar al director d’“El Pregó”, mossèn Casimir Martí. La meva ressenya era la que segueix.

«La història avança i, de vegades, ens quedem ancorats en el que vam aprendre. Quan estudiava patrística em delectava amb les especulacions trinitàries pouades del Comentari a l’Evangeli de Sant Joan, de Ciril d’Alexandria. Ningú no em va explicar mai qui fou el seu poderós oncle, el bisbe Teòfil, ni el fanatisme intolerant del propi Ciril —la història el fa culpable de l’assassinat de l’astrònoma i matemàtica Hipatia (o Hipàcia)—, ni la seva set de poder. Costa d’entendre l’esmentat comentari en aquell fanàtic! Però també costa d’entendre que els pares del concili de Nicea fossin amenaçats amb l’exili per l’emperador Constantí, si no signaven els acords finals. I avui tenim cartes de bisbes penedits d’haver-ho fet. La història avança.

»Àgora, el darrer film d’Amenábar, cerca la senzillesa de la complexitat i és d’un gran simplisme; tot i així, resulta del tot recomanable, si volem foragitar de la nostra creença tota mena de fonamentalismes. A la primera part (som a l’Alexandria de la darrera dècada del segle IV) una Hipatia hieràtica (menys sensual que la pintada per Rafaello a L’Escola d’Atenes de les Stanze vaticanes i, per això mateix, més intel·lectual) ensenya igualtat a la Biblioteca del Serapeu (segons la història, ensenyava a casa seva; la mítica Gran Biblioteca alexandrina ja havia desaparegut entre finals del s.III i inicis del IV); dos homes n’estan enamorats, Davo, l’esclau, i Orestes, noble distingit. Ella, però, és una dona de ciència. (Avui sabem que revisà i explicà l’obra de Ptolomeu, construí instruments astronòmics i s’interessà per les tesis heliocèntriques d’Aristarc. Hi ha qui ha dit que, si els seus treballs no s’haguessin perdut, Galileu hauria guanyat nou segles!) L’Alexandria romana d’aleshores, després del 313, era un formiguer de corrents filosòfics hel·lenístics (sobretot, neoplatònics, gnòstics i estoics) i ritus mistèrics, afegits als remolins de la vella religió jueva i els remoixells de la nova religió cristiana. I aquest és el gran error d’Amenábar: no entendre la pluralitat. Per a ell hi ha un paganisme, un cristianisme i un judaisme, només; però resulta que n’hi havia diversos! (Quan entendrem que el cristianisme va néixer plural?) Per al director, els cristians (tots els cristians i no només els monjos militars, els parabolanoi, de què es rodejava el bisbe) assalten i arrasen els déus-ídols del Serapeu. És un formiguer del tot plàstic. Fi de la primera part. A la segona —cinc lustres després—, deixebles d’Hipatia han arribat lluny: Orestes, lligat encara intel·lectualment a ella, és el governador de la ciutat; Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaida. Però Ciril, a més del poder religiós, deleja el civil; i, aleshores, compromet Orestes (fent passar com a paraula de Déu un fragment de sant Pau que ara sabem que Pau no va escriure) tot mitificant el monjo Amoni i fa matar l’única espurna de llibertat sota aquella opressió sectària: Hipatia. (Al film, per amor —la concessió és del tot significativa—, l’escanya l’esclau que l’estima abans no sigui lapidada!)

»Film anticristià? No. Film simplista, si de cas, per dir-nos que el fanatisme dogmàtic, la intolerància i la manca de pluralisme no porten enlloc. S’haurien pogut carregar força més les tintes: cal saber que l’emperador Teodosi II va voler castigar Ciril i li va treure l’exèrcit del mig miler de monjos que el rodejaven. Per poc temps. Ciril va saber maneflejar al costat de la germana de l’emperador, Pulquèria, però no va aconseguir el patriarcat de Constantinoble, que anà a parar el 428 a Nestori , el qual es convertí en el seu enemic. Tres anys després, aconseguí deposar-lo al concili d’Efes, servint-se —avui ho sabem— de suborns i regals per edulcorar tothom a favor seu; un concili que obrí sense esperar (recordem-ho) els bisbes antioquens. Però això, tot i que fa pensar pel que s’hi deliberà, són figues d’un altre paner.» Òbviament, signava amb nom i cognoms.

En nom d’“El Pregó” em respon mossèn Totosaus dient-me que censuren —ell usa uns altres mots, és clar— la meva ressenya. Textualment: “...de cara als nostres lectors, tenim por que s'hi trobin perduts, perquè, en la seva immensa majoria, segur que ignoren moltes coses de les quals parleu: només els deu sonar (i com a cosa molt vella) el nom del concili d'Efes i la fama de la Biblioteca d'Alexandria. Amb tanta complexitat se'ls escaparà amb facilitat la tesi fonamental: que es tracta d'un film no pas anticristià, sinó simplificador”. Mostro aquesta resposta a la meva muller i s’indigna: se’l creu —no veu que es tracta d’una simple excusa per no publicar el meu escrit— i no pot entendre que un sacerdot es cregui tan superior per poder considerar els lectors amb tanta ignorància.

Responc al mossèn dient-li que la seva excusa és feble quan el butlletí ha publicat recentment altres coses més envitricollades, afegeixo que em sap greu la seva censura, li retrec que no dediquessin ni una ratlla al meu esforç en el llibre sobre Maria i la Magdalena, li proposo de conèixer-nos personalment i el corregeixo: «La tesi fonamental de la meva crítica no és només que es tracta d'un film simplificador: parlo de fanatisme dogmàtic, d'intolerància i de manca de pluralisme. Des del quarto fosc on em tanquen i des de la meva creença en Jesús el Natzarè, els prego que vigilin de no caure en aquestes terribles actituds.» Goso recomanar a la gent d’“El Pregó” que reflexionin a partir d’un llibre acabat de sortir: Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força?, de Javier Vitoria i José Ignacio González Faus. O, si ho prefereixen, del discurs anticlerical de Jesús, amb les set malaurances incloses (Mt 23,1-36).

<2-xi-09>

L'INSTITUT RAMON LLULL ha elegit aquest assaig en la seva publicació Catalan Essays and CRiticism 2009-2010 per promocionar a les Fires del llibre mundials. [Si ho voleu llegir augmentat, piqueu damunt les imatges]

Els transgènics són aliments produïts a partir d’organismes modificats genèticament (OMG). En altres mots, es tracta d’aliments obtinguts d’un organisme al qual se li han incorporat gens d’un altre per produir-li una determinada característica (resistència al fred o als fongs, posem per cas). També hi ha animals modificats genèticament i sembla que, en el camp dels productes làctics (s’ha pretès que les vaques aportin lactoferrina humana a la llet, perquè és una proteïna que afavoreix les defenses dels nadons) i de la medicina, aquest fet pot donar resultats espectaculars. Però amb l’ensurt de la grip porcina d’aquesta passada primavera... ja hi va haver qui va tocar a sometent. Actualment els aliments procedents de plantes transgèniques que van a la davantera són el blat de moro (100.00 hectàrees a Espanya, gairebé tot Catalunya) i la soja.

Ep! Que ningú no es pensi que ens passem el dia menjant soja o blat de moro transgènics: ambdós s’utilitzen per a pinsos i altres compostos com a matèries primes en la indústria (per exemple, així com la soja s’utilitza per fabricar olis i lecitina, el blat de moro s’utilitza com a font del midó, matèria prima per fabricar glucosa, que té prou aplicacions directes i, a la vegada, és matèria prima per fabricar fructosa). Primer problema: els aliments transgènics no sempre contenen les proteïnes codificades pels gens transferits, ja que moltes s’expressen en parts de les plantes diferents als òrgans de recol•lecció. Cal avançar-ho a l’hora de pensar en els riscos del consumidor. És clar que el 1999 vam aprendre què eren les dioxines i vam anar d’ensurt en ensurt: oli de colza, poulets fous, vaques boges, grip aviar... Aleshores, quan l’enginyeria genètica ja havia permès d’incrementar considerablement el rendiment de conreus i ramaderies (augmentant el potencial alimentari terraqüi), vaig escriure que temia que “la manipulació genètica a mans dels gurus de torn amb finalitats comercials resultés d’allò més perillosa”. Una cosa és aconseguir organismes millorats genèticament (a base d’encreuar individus d’una espècie per tal de seleccionar les característiques que interessin més, sempre d’una manera natural) i l’altre, organismes modificats amb gens (fragments de cromosomes amb informacions constitutives o ordres per desenvolupar determinades funcions) que no tenen res a veure amb l’organisme inicial. Ja aleshores, Greenpeace, encenia el llum vermell: la biòloga Helena Fusté (presidenta de Greenpeace-Espanya) signava un article en que els posava sota sospita (“El Periòdico”, 4-IV-1999) i Thilo Bode declarava que l’agricultura transgènica només tenia “una única finalitat: augmentar els beneficis de les empreses” (“Avui”, 18-XI-99). No debades l’any 2000 delegacions de 130 estats aprovaren a Mont-real (Canadà) el protocol de bioseguretat sobre els OMG. Mesos després alguns països de la UE els barraven el pas. Així i tot, els transgènics han seguit conreant-se, perquè, per a alguns, si fossin legalitzats arreu i sense tants controls, farien disminuir bona part de la fam del món.

D’aquí el debat. Els responsables de les indústries biotecnològiques garanteixen als organismes estatals de la salut pública que els productes transgènics s’assoleixen sense alterar les qualitats benèfiques del producte, millorant la qualitat del seu contingut de nodriment i metabolisme i reduint el risc d’al•lèrgies. Però arreu del món han sorgit grups contraris als OMG i exigeixen un etiquetatge, preocupats pels impactes ambientals i la seguretat alimentària. Per a ells, enllà del cost de la llavor modificada (les companyies investigadores es fan pagar l’I+D) i de la possibilitat de monopolis, les principals amenaces van dirigides a la salut i són aquestes: resistència als antibiòtics (atès que molts transgènics contenen aquest gen); aparició de noves al•lèrgies (contenen gens de virus, bactèries, papallones i fins i tot escorpits); contaminació del medi ambient amb nous gens de manera que conreus convencionals es transformin en transgènics mitjançant la pol•linització creuada; l’amenaça als centres de biodiversitat agrícola; l’aparició d’organismes amb gens modificats en llocs impropis (meduses i algues en certs llocs de la Mediterrània); l’aparició de nous virus capaços de generar o intensificar malalties en plantes, ecosistemes i altres; la comprovable baixada del sistema inmunològic humà; la possibilitat de saltar d’espècies (com el cas de la grip nova que passa del porc a l’home); la provocació del càncer (així ho provà a França el grup d’investigadors liderats per Robert Ballé que va concloure que el glifosat en provoca les primeres etapes (resultats publicats a “Toxicologial Sciences” , núm. 82, 2004). Òbviament, els defensors dels transgènics asseguren que després de vint anys al mercat no han provocat ni una mort ni una sola al•lèrgia en humans i, en canvi, s’ha elevat la producció d’aliments gràcies a haver aconseguit una major resistència a les sequeres, plagues, salinitat del sòl i d’altres patologies.

Sigui coms sigui, la plataforma “Som el que Sembrem” convidà el passat mes d’abril el Dr. Gilles-Eric Séralini, catedràtic de Biologia molecular, expert avaluador dels transgènics en la salut humana per al govern francès durant nou anys i actual expert per a la Comissió Europea, el qual declarava a “La Vangaurdia” (8-IV-09): “Els transgènics són tòxics per a la salut humana”. Segons ell, el càncer, les malalties hormonals, metabòliques, immunitàries, nervioses i reproductives estan relacionades amb els agents químics que contenen i tant la soja com el blat de moro, el cotó o la colza transgènics porten incorporat verí per als insectes, alguns Roundup, el major herbicida mundial. No sabem en quines dosis són perillosos, però sí que ens fan mal a llarg termini. I sodes, coles, pastisseria, salses, bombons, caramels, xocolata... contenen sucre de blat de moro. I molts animals que mengem han estat nodrits amb moresc transgènic, de manera que ens el porten pollastres, conills, porcs, vaques, llet, ous... Segons Séralini la UE demana a les companyies els resultats de les proves per acceptar-ne o no la comercialització, però aquestes proves són les mateixes arreu (nodrir amb transgènics ratolins durant 3 mesos i fer-los anàlisis de sang a les 5 setmanes i als 3 mesos) i es mantenen secretes tot i que se sap que el greix a la sang augmenta el doble, augmenta el sucre, tenen desajustaments urinaris, i problemes als ronyons i al fetge, justament als òrgans de desintoxicació. I això es manté amagat. Vet aquí l’escandol!

Alternatives? Els experts sol•liciten dos anys de tests sobre animals en laboratori, com es fa amb d’altres medicaments, però aleshores les companyies diuen que els OMG no són rendibles mentre van registrant patents sobre les quatre plantes que nodreixen intensivament el món: soja, moresc, arròs i blat. Qui tingui patents i cobri royalties es farà amo del món. No debades les 8 grans empreses farmacèutiques ja produeixen OMG! Monsanto, per exemple (que ha hagut de defensar-se davant de tribunals) disposa del 80% de la biotecnologia del món. Els científics no poden fer gaire res més que demanar que les anàlisis es realitzin en universitats públiques (perquè les analítiques són caríssimes i les companyies les mantenen en el redós privat). I els governs? Segons Séralini, els dels Estats industrialitzats van apostar a favor de la indústria biotecnològica i hi van invertir molt; ara, tot i que cap OMG ha estat autoritzat pels ministres de Medi Ambient europeus, si publiquessin els pocs resultats de què es disposen haurien d’admetre un greu error de conseqüències... incalculables. La cosa és greu perquè a les nostres llotges s’importen una bona majoria de transgènics! <21-IX-09>

Avui dia, polítics, lobbys econòmics i multinacionals s’han après el discurs ecologista i han integrat (malbaratant-los) conceptes com el d’ecodesenvolupament o el de desenvolupament sostenible, sorgits tot just el 1972, el primer, de l’informe Only One Earth (amb patent de cors des de la cimera de Río sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament el 1992), i el segon el 1987, del Rapport Brandtland. L’any 1972, monopolis automobilístics com Volskswagen, Fiat i Ford finançaren un informe, impulsat pel Club de Roma, coordinat per un equip del MIT (Institut Tecnològic de Massachussets) i dirigit per Denis L. Meadows: The limits to Growth (‘Els límits del creixement’). Aquell mateix any, el Club de la prestigiosa publicació “Le Nouvel Observateur”, es preguntà quins efectes tindria el canvi climàtic —realitat palpable avalada per la ciència— sobre les formes de vida de les poblacions, riques i pobres, i reuní pensadors com Marcuse, Morin, Mansholt, Goldsmirth o Bosquet. Aquest darrer va deixar dit que no es podia confiar ni en la reconversió moral dels gestors del gran capital ni en els Estats per a la resolució de la crisi ambiental; al contrari: aquests aprofitarien la situació de crisi per monopolitzar definitivament l’economia i la totalitat de factors i condicionaments que permeten la vida a la Terra. Com ho farien? Controlant els recursos naturals i les energies del sol com a màxima perversió! Bosquet l’encertà perfectament i... en tenim proves. Ara ja veiem anuncis a la TV en què devastadors i contaminants monopolis elèctrics o del petroli es presenten amb el marxamo de “sostenibles”. El concepte de “desenvolupament sostenible” ha esdevingut una coartada per a polítics i institucions desenvolupistes i per a empreses pol•lucionants.

Als veritables ecologistes ens cal fer un altre discurs. Ja a la Universitat de Kassel, el setembre de 1980, l’associació ECOROPA (European Ecological Action), convidà a un nou col•loqui intel•lectuals i ecòlegs de la categoria d’ Ivan Illich, Rene Passet o Nicholas Georgescu-Roegen, autor, uns anys abans, d’un llibre que encara espera traducció catalana: Demà, el decreixement. I, llavors, aquí, gràcies a X. Garcia, en vam tenir ressò a l’“Avui”. El mot “decreixement”, que tanta por fa als desenvolupistes sense ànima, no s’ha aturat en el món de l’ecologia (a veure com el fagocitaran les multinacionals!). El novembre del 2003, “Le Monde Diplomatique” publicava Pour una societé de la décroissance i , l’any següent, “Vert Contact”, La décroissance pourquoi? El 2005 a Itàlia, M. Pallante, assessor del govern Prodi, publicava La decrescita felice i, l’any següent, el diputat de la refundació comunista, P. Cacciari, Pensare la decrescita: sostenibilità ed equità. El desembre del 2006 se celebrà a Barcelona el Simposi Internacional “El decreixement per salvar la Terra” (i s’ha aplegat en forma de llibre aquest 2009); al cap d’un parell d’anys, el Club de Debat Ecofòrum de la Garrotxa va portar a Olot el professor francès Jean-Louis Prat per parlar-ne i, poc després, l’abril del 2008, se celebrà la trobada pel decreixement a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, impulsada per la revista lionesa “Entropia” i l’Associació “Una sola Terra”. Resulta interessant llegir el “Manifest” d’aleshores, on no sols es constata un model productiu “basat en els combustibles fòssils i l’espoliació dels recursos naturals dels països pobres” sinó també que “ens trobem a la vigília d’una fallida del sistema econòmic i financer mundial”. Per això es reivindica “el decreixement com un nou estil de consum, vida i treball basat en les energies renovables, l’estalvi energètic, el transport públic no contaminant, l’agricultura biològica i un consum responsable”.

¿Com exposar breument el rerafons del decreixement, si el mot mateix (un mot obús) no amaga un concepte tradicional estricte ni és cap antònim de creixement sinó més aviat un eslògan polític amb grans implicacions? (Latouche mateix diu que, en rigor, potser seria millor parlar d’a-creixement amb analogia a l’ús del mot a-teisme.) Anem a pams. Quan Truman, l’endemà de la segona guerra mundial, diferencià entre països desenvolupats i països subdesenvolupats, es posà en marxa la manera de desenvolupar els que no ho són (sense demanar-los si volien passar a ser-ho) per tal de treure’n tot el suc els que ho eren. Això venia de la filosofia utilitarista de Jeremy Bentham i els seus deixebles, James Mill i John Stuart Mill (i, si m’apuren, de la Revolució francesa). Per a l’utilitarisme, l’organització social s’ha d’encarar a produir “la més gran felicitat per al major nombre de persones”. Aquesta noció quantitativa de felicitat pressuposa que la felicitat perfecta per a tothom no pot ser, però sí el màxim de plaers i satisfaccions per a cadascú (i tot plegat, vist des del nostre etnocentrisme, això és, la visió que identifica la natura humana amb la manera de ser de l’occidental civilitzat). Liberalisme i marxisme han tingut la mateixa idea de progrés basada en la màxima producció per dominar cada cop més la ciència i la tècnica a fi de produir efectes positius en la moral, les lleis i la cultura (la infraestructura automatizaria les superestructures). ¿Algú pot assegurar, tanmateix, que amb el domini de la ciència i de la tècnica s’hagi produït un avenç cultural general? Els vells models, doncs, són falsos; han romàs obsolets.

Els moviments anti-utilitaristes i de decreixement consideren que el progrés no pot consistir a gastar infinitament recursos finits per produir cada cop més com a únic motor de l’economia. Per això es posicionen contra les grans línies de TGV, contra túnels monstruosos, megaponts com el projectat sobre l’estret de Messina, plantes incineradores... Cornelius Castoriadis ja deia que l’ecologia política és subversiva i anticapitalista: no es tracta d’anar contra l’economia de mercat (les tribus africanes mercadejaven!) ans contra l’economia de l’acumulació. Per a Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París, un dels teòrics del decreixement i autor de Petit tractat del decreixement serè (València: 3i4, 2009), el sentit de la vida no pot ser augmentar cada any el 3% del PIB! I això no vol pas dir que es desitgi un “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes o al llum d’oli. Per bé que analitzat globalment, el creixement zero no sigui cap catàstrofe (els rics creixem a costa dels pobres!), amb el decreixement no es pretén pas bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il•limitada. Si les fonts de recursos naturals són limitades, com es pot creure en un desenvolupament il•limitat? El creixement pel creixement, com ens el venen, avui és un negoci rendible només amb la condició de carregar-ne totes les conseqüències a la Naturalesa, a les generacions futures, a la salut dels consumidors i a les condicions de treball dels assalariats. El decreixement amaga una autèntica revolució. Latouche en sintetitza el programa a partir del que denomina les vuit “R”: Revaluar, Reconceptualitzar, Reestructurar, Redistribuir, Relocalitzar, Reduir, Reutilitzar, Reciclar. A França i a Itàlia el debat està servit, el decreixement ha entrat als programes polítics i ja es parla de si es pot decréixer sense sortir del capitalisme o sense renunciar a la plena ocupació... Aquí, llevat de la feina punta d’“Una sola Terra”, ni rastre. <7-IX-09>

Finalment, fumata bianca. El passat 12 juliol ERC va donar el vist i plau al nou model de finançament que la ministra de la metròpoli volia consensuar amb els consellers reunits en això que en diuen el Consell de Política Fiscal i Financera. I ens ho volen vendre com l’acord dels acords, fillets!, com si fer complir les lleis —i l’Estatut és Llei— hagués de ser una batalla feixuga. “Millor que mai!”, ens repeteixen. Home, només faltaria! Castells, l’home que havia portat el pes de la negociació, va callar força. Puigcercós, a l’“Avui” parlava de recels: hi havia gent que té por que, amb un cert joc de mans, tot plegat es traslladi a la lletra petita de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i les xifres quedin aprimades. “El primer que en recela sóc jo”. Bona, aquesta! I, per si no havia quedat clar, ho repetí a TV amb en Cuní. Fem un pacte i ja en recelem. Fins on ha arribat al credibilitat dels polítics!

Aquest articulista recorda perfectament com la majoria de polítics i economistes ens havien dit que el finançament quedava blindat amb l’Estatut i va resultar que no. Hem hagut de pugnar durant un any i obtenir-lo amb fòrceps. I que, suposant que ara les coses es compleixin, l’any estafat, malgrat l’Estatut sigui la nostra Llei de lleis, no ens el recupera ningú. (Puigcercós ho reconegué a la TV!) Per tant, no ens vulguin enganyar, senyors polítics. El govern d’Espanya no ha complert els compromisos bilaterals amb Catalunya! Aquesta, la primera. La metròpoli, una vegada més, s‘ha sortit amb la seva.

Anem a la segona. Donant per descomptat que les virolles per a les comunitats (11.000 milions en una aplicació gradual de 4 anys, això és, fins al 2012) surten d’un augment de la cistella d’impostos compartits amb les comunitats autònomes (l’IRPF i l’IVA passen del 33% al 50% i els Impostos especials del 40% al 58%), voldria reflectir aquí, amb senzillesa, el nou model, que, en les seves línies mestres, és el mateix que Solbes proposava el desembre passat. Només que el 7.000 milions que ell insinuava han augmentat en 4.000 milions més.

Els fons són tres: 1) Fons de garantia dels serveis públics fonamentals (FG), que pretén garantir el mateix finançament per a tots els ciutadans en sanitat, educació i serveis socials, al qual es destinen el 80% dels recursos; 2) Fons de suficiència global (FS), destinat a la resta de competències no bàsiques (mossos, presons, llengua, energies renovables, transport urbà...), al qual es dediquen el 16,5% de recursos; 3) Fons de convergència doble (FC), dotat per l’Estat amb recursos addicionals fins al 3,5% restant (i aquí rau una de les trampes), compost per un Fons de competitivitat que premiarà les comunitats amb més esforç fiscal animant l’autonomia financera, i un Fons de cooperació per a les comunitats amb menys riquesa relativa (menys renda i pèrdua de població).

El 80% del Fons de Garantia s’origina així: un 75% de la bossa comuna dels tributs cedits a les comunitats, i un 5% de recursos addicionals provinents de l’Administració Central. Parlem clar i fem dues objeccions: primera, amb aquest repartiment no s’aconsegueix l’objectiu inicial, que era que es cobrissin tots els serveis públics essencials amb només el 65% dels recursos (Castells havia parlat del 65% al 75%; Solbes del 75% al 85%; i Salgado ha fet de Salomó); segona, atès que el Fons de Garantia es distribueix tenint en compte el criteri de la població, Catalunya no n’ha sortit gaire ben parada. Expliquem-nos: acceptar el criteri de població per fer el repartiment ha suposat que cada comunitat hagi fet els possibles per encabir-hi aquell paràmetre de ponderació que l’afavoria més, fins a establir-se aquests sis/set correctius en el model: dispersió, envelliment (més de 65 anys), superfície, insularitat, persones d’edat escolar (fins a 16 anys), població sanitària protegida, densitat (les dues darreres variables, s’alternen segons les informacions de què et serveixes). És obvi que nosaltres no podem competir amb superfície, envelliment, dispersió o insularitat... Pitjor: els nostres polítics s’han saltat les variables que ja preveia l’Estatut: immigració, costos diferencials, població en risc d’exclusió (d’aquests factors que ens afavoreixen, les altres comunitats no n’han volgut ni sentir a parlar).

Del primer fons, doncs, del Fons de Garantia, en sortim força escaldats. I del segon, del Fons de Suficiència? Ens posen els mossos i les presons d’esquer, competències que les altres comunitats no tenen, però, què s’inventaran per a les altres comunitats? Copio Elisenda Paluzie, Degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona: “Amb el fons de suficiència global l’Estat garantirà l’statu quo actual”. Malament, si un Fons es pot emprar per una cosa o per una altra, perquè, segons qui governi, ens haurem de tornar posar a patir. Del segon fons, en sortim... plomats.

Del tercer fons, el Fons de Convergència doble, ningú no en sap dir gaire res, perquè si és de signe contrari i aportat per l’administració, l’Estat el maneflejarà com vulgui.

En definitiva, llegint economistes que van més enllà de la veu del seu amo, de tot plegat es dedueix que el finançament per càpita de Catalunya en els serveis públics fonamentals pot continuar perfectament per sota de la mitjana de l’Estat. I en el conjunt de tots els serveis, tampoc no és clar que ens situem 5 punts per sobre de la mitjana com s’ha anat argumentant (ho ha escrit J. B. Casas, degà del Col•legi d’Economistes): l’índex 105 que es diu que s’assolirà el 2012 es dedueix de comparar el finançament total de Catalunya —que inclou presons i Mossos—, amb el finançament de la resta de les comunitats autònomes que no tenen aquestes competències. I ara s’entén per què ja no s’ha parlat d’aquells principis que semblaven intocables: bilateralitat, ordinalitat, anivellament... Recelem o pactem? Puigcercós necessitava el pacte amb Madrid, per continuar aquí el tripartit i esgarrapar espai de centre. Veurem si els ciutadans li donen la raó a les urnes. Allà, al fons, per a la gent d’ERC, hi hauria d’haver el concert econòmic! <24-VIII-09>

Morí l’1 de juliol i, com sempre passa en aquest país, es desfermaren els elogis, fins i tot els d’aquells que l’havien criticat tota la vida o no li havien perdonat que escrivís en castellà. Només m’agradaria, ara, afegir una cosa a les tones d’elogis que hem llegit des d’aleshores: Porcel arribà on era perquè s’ho havia guanyat a pols; tenia un sentit innat de la llengua viva que es parlava al seu redós pairal i va aprendre a destil•lar-la a l’hora d’observar i plasmar la realitat, en el seu vessant periodístic, i a fantasiejar-la amb precisió, riquesa i un pols de barroquisme líric, en el seu vessant de narrador eximi. Llegeixin les novel•les del mite d’Andratx: La lluna i el Cala Llamp (1963), Els argonautes (1968), Difunts sota els ametllers en flor (1969), Cavalls cap a la fosca (1974) i m’ho sabran dir! I consti que si no parlo d’altres obres és per manca d’espai.

Dit això, Porcel va ser sempre una força vital, ple de contradiccions. Abans de res, es va crear ell mateix com a personatge (també ho va fer Terenci Moix), dins i fora del temps cronològic dels mortals; per això podia donar-se-les de badoc com Pla, tot i ser un treballador empedreït; podia fer-se el brusc i primari tot i que sabia resultar seductor com un cardenal florentí; i d’articulista culte com Joan Fuster, tot i haver-se fet ell mateix visceralment; passava per arrelat al país tot i no fer-li mandra cap viatge on pogués posar el nas a fets diversos que no volia que li resultessin estranys (del maig francès a la Xina de Mao); aparentava ser un rebel anarquistoide (a mi em va mostrar una vegada el carnet de la CNT) tot i agradar-li acostar-se al poder (Pujol li oferí “Destino” que dirigí els anys 1975-1977, i, ja president, el 1989, la direcció de l’Institut Català d’Estudis Mediterranis (ICEM); el rei es reservava cada estiu un matí per anar a parlar amb ell a Andratx). I un altre tret important: en aquests darrers temps, quan Porcel se les podia donar de venir dels llocs després d’haver-hi anat (no com d’altres) i sabia que podia fer el que li donés la gana, des d’assessorar editors a fer un programa de TV, va ser sempre fidel al seu íntim anhel: arribar a l’excel•lència de la narració i ser considerat per això. Amb aquest objectiu era capaç de vendre’s l’anima al diable, i ben fet que feia. Un Nobel com el que ell s’anava preparant demana molta paciència. I ara la nostra llengua se l’ha perdut! (En aquest sentit, sempre recordaré que se’l convidà a un Congrés de l’AILLC al Canadà, a fer-hi la cloenda. Pensant en el plus d’avorriment que suposen aquests actes, s’excusà dient que no podia. Algú de l’organització en va saber més. El va trucar. “Hi serà Fulanet, que es va interessar per una de les seves obres.” (Fulanet era un dels traductors més reconeguts dels EUA.) Va canviar d’opinió i viatjà al Canadà. I desplegant les seves dots de seducció, va obtenir la versió anglesa d’una de les seves novel•les!

Aquesta capacitat de seducció, es deu haver desplegat post-mortem en les necrològiques que hem llegit: semblava que Porcel hagués nascut escriptor. Ningú no es recordava dels seus anys foscos a Mallorca, sota la tutoria de Villalonga i Cela (el primer el va fer entrar a “Papeles de Son Armadans”, a “Baleares” a “Diario de Mallorca” i en fa un retrat a Flo la Vigne), ni de la seva formació autodidacta (els anys 50 era un home de Cursillos de cristiandad i de Congregació mariana!), ni del seu salt a Barcelona, on arriba, inexpert i desorientat, amb 23 anys, el 1960, sense intenció de romandre-hi, ni de la seva topada amb Joan Triadú, que li ofereix el seu domicili i on descobreix...tantes coses (entre elles, la versió de Riba de l’Odissea!). Llavors va haver de treballar en una empresa de mobles per subsistir i escrivia teatre. No va ser fins al 65 que començà les entrevistes a “Serra d’Or”. I quines entrevistes! Les meves circumstàncies d’aleshores feien que sols pogués tenir la revista de nit, i me les llegia fascinat robant hores al descans. I quina intel•ligència la seva, d’anar a veure els grans autors, Caterina Albert, Josep Pla... I d’aprendre’n! “Vaig fer de corrector de proves a la Vergara i a Planeta. En castellà, sí. El català me l’he après jo sol, fent cada vegada menys faltes”, m’explicà una vegada.

L’any 1978 li vaig anar a fer una d’aquelles llargues entrevistes que el “Correu” em publicava a doble pàgina a la seva casa de Valldoreix. M’havia seduït Cavalls cap a la fosca i l’havia analitzada. Es va admirar d’una anàlisi com aquella. Quan em vaig acomiadar em convidà a Andratx. “Vine-hi quan vulguis”. (No vaig gosar anar-hi mai, ni les vegades que vaig visitar el seu poble nadiu!) Vam parlar de tot i em va deixar clar que, per a ell, periodisme i literatura eren la mateixa cosa. Joyce o Kafka, no l’entusiasmaven. Dickens, Tolstoi o Mann, sí. Entre els castellans, em va triar Baroja , Valle-Inclán, Azorín... Vam parlar llarga estona de Shakespeare, fins al punt que, en la dedicatòria del llibre, hi fa referència. “Et fa por estar malalt?” “El càncer i els accidents de trànsit em fan patir molt. La mort m’horroritza:” Com amb tots els entrevistats, vaig voler parlar de religió. “Jo entenc la religió com a l’Àsia, l’Àfrica o el món àrab: un fet de tradició, lligat amb la història i la cultura. Més que heterodoxa, la meva és una posició marginal [...] M’he casat per l’Església com un fet cultural. Entre els jutges de la justícia burgesa i l’Església, vaig saber de seguida què triar. Ara, no tinc res a veure, amb les pedagogies moralistes ni amb creences transcendents...” “L’home, reduït a cavalcada cap a la fosca, vaja”, que li dic. “La transcendència ningú no l’ha provada i, a mi, això de «la dreta de Déu Pare» em produeix una certa estupefacció...” Això no obstant, a l’enterrament d’Andratx, va voler que es cantés un fragment del Cant de la Sibil•la: “Jesucrist, rei universal, / home i ver Déu eternal, /del cel vindrà per jutjar / i a cada u lo just darà”.

Va ser en aquesta entrevista —ara, repassant-la, me n’he adonat— que li vaig fer sintetitzar el seu tarannà vital: “Redueix-me totes les teves obsessions en una”. “El goig d’explotar-me a mi mateix. Possiblement aquí resideix la meva força”.

Després, la veritat, el vaig tractar només en trobades ocasionals. Recordo que amb motiu de la presentació de L’emperador o l’ull del vent (2001), em va dir que llavors es produïen millors novel•les catalanes que no pas castellanes. I que m’havia llegit algun llibre, no recordo quin. El 9 de desembre del 2007, en la seva columna de “La Vanguardia”, parlà del llibre sobre Jesús de mossèn Puig i del meu: “...dos libros de interés parejo, acaso ya imprescindibles, por su rigor de contenido e indagación o debate fronterizos [...] Estamos en las antípodas de las banales hagiografías piadosas.” Em tractava exageradament d’ “especialista en temàtica bíblica”. Vaig pensar que ja no em reconeixia, però el vaig trucar per agrair-li la columna i congratular-me pel seu restabliment. Em reconeixia perfectament i volia llegir la meva darrera novel•la, que havia vist anunciada. “Fes-me-la arribar, cony! Ara he vençut el càncer”, em va dir. No vaig gosar respondre-li que els càncers no poden res contra els gegants.
<10-08-09>