Lluís Busquets i Grabulosa

Fa un parell d’anys, abans de canviar la direcció, hi havia parròquies del bisbat de Barcelona que no oferien “Catalunya Cristiana” , per massa tradicional, i posaven a disposició dels fidels “El Pregó (eclesial d’informació i opinió)”. M’ho van explicar el gener del 2007, quan “El Pregó” va dedicar dos articles al meu llibre Última notícia de Jesús el Natzarè, quan ja certes publicacions em posaven banyes i cua. Mossèn Joan Llopis titulava el seu “Una obra sorprenent” i mossèn Josep M. Totosaus, menys elogiós, sota l’epígraf “Risc de naufragi” , parlava del vertigen i desorientació que podia portar l’acumulació de dades: temia que el lector fos “incapaç” d’assimilar-les. No coneixia ni conec personalment cap dels dos mossens, però vaig gosar respondre demanant que, almenys la clerecia es formés millor bíblicament i es posés al dia de les noves interpretacions del Llibre sagrat; sorprenentment, m’ho van publicar al núm. 311del mes de març. Des d’aleshores, comprar “El Pregó” i sentir-me d’“Església Plural” (la qual em convidà a parlar de Xirinacs en un dels primers homenatges que se li va retre), per a mi, ha estat tot una sola cosa tot i que no són el mateix. Els he enviat els meus llibres —no s’han fet ressò de cap més, ni de la novel·la El testament de Moisès ni de l’assaig sobre Maria i la Magdalena— i d’altres notes i informacions; aquesta passada primavera, quan vaig adonar-me que Gran Torino era un magnífic film cristià, via e-mail, vaig demanar a “El Pregó” que en parlessin i els en vaig oferir una síntesi perquè la utilitzessin com volguessin. La van publicar tal qual en el núm. 365 del passat mes de juny.

Aquesta tardor, en estrenar-se el film d’Amenábar Ágora i llegir-ne algunes reticències vaticanes, en vaig fer una ressenya i la vaig enviar al director d’“El Pregó”, mossèn Casimir Martí. La meva ressenya era la que segueix.

«La història avança i, de vegades, ens quedem ancorats en el que vam aprendre. Quan estudiava patrística em delectava amb les especulacions trinitàries pouades del Comentari a l’Evangeli de Sant Joan, de Ciril d’Alexandria. Ningú no em va explicar mai qui fou el seu poderós oncle, el bisbe Teòfil, ni el fanatisme intolerant del propi Ciril —la història el fa culpable de l’assassinat de l’astrònoma i matemàtica Hipatia (o Hipàcia)—, ni la seva set de poder. Costa d’entendre l’esmentat comentari en aquell fanàtic! Però també costa d’entendre que els pares del concili de Nicea fossin amenaçats amb l’exili per l’emperador Constantí, si no signaven els acords finals. I avui tenim cartes de bisbes penedits d’haver-ho fet. La història avança.

»Àgora, el darrer film d’Amenábar, cerca la senzillesa de la complexitat i és d’un gran simplisme; tot i així, resulta del tot recomanable, si volem foragitar de la nostra creença tota mena de fonamentalismes. A la primera part (som a l’Alexandria de la darrera dècada del segle IV) una Hipatia hieràtica (menys sensual que la pintada per Rafaello a L’Escola d’Atenes de les Stanze vaticanes i, per això mateix, més intel·lectual) ensenya igualtat a la Biblioteca del Serapeu (segons la història, ensenyava a casa seva; la mítica Gran Biblioteca alexandrina ja havia desaparegut entre finals del s.III i inicis del IV); dos homes n’estan enamorats, Davo, l’esclau, i Orestes, noble distingit. Ella, però, és una dona de ciència. (Avui sabem que revisà i explicà l’obra de Ptolomeu, construí instruments astronòmics i s’interessà per les tesis heliocèntriques d’Aristarc. Hi ha qui ha dit que, si els seus treballs no s’haguessin perdut, Galileu hauria guanyat nou segles!) L’Alexandria romana d’aleshores, després del 313, era un formiguer de corrents filosòfics hel·lenístics (sobretot, neoplatònics, gnòstics i estoics) i ritus mistèrics, afegits als remolins de la vella religió jueva i els remoixells de la nova religió cristiana. I aquest és el gran error d’Amenábar: no entendre la pluralitat. Per a ell hi ha un paganisme, un cristianisme i un judaisme, només; però resulta que n’hi havia diversos! (Quan entendrem que el cristianisme va néixer plural?) Per al director, els cristians (tots els cristians i no només els monjos militars, els parabolanoi, de què es rodejava el bisbe) assalten i arrasen els déus-ídols del Serapeu. És un formiguer del tot plàstic. Fi de la primera part. A la segona —cinc lustres després—, deixebles d’Hipatia han arribat lluny: Orestes, lligat encara intel·lectualment a ella, és el governador de la ciutat; Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaida. Però Ciril, a més del poder religiós, deleja el civil; i, aleshores, compromet Orestes (fent passar com a paraula de Déu un fragment de sant Pau que ara sabem que Pau no va escriure) tot mitificant el monjo Amoni i fa matar l’única espurna de llibertat sota aquella opressió sectària: Hipatia. (Al film, per amor —la concessió és del tot significativa—, l’escanya l’esclau que l’estima abans no sigui lapidada!)

»Film anticristià? No. Film simplista, si de cas, per dir-nos que el fanatisme dogmàtic, la intolerància i la manca de pluralisme no porten enlloc. S’haurien pogut carregar força més les tintes: cal saber que l’emperador Teodosi II va voler castigar Ciril i li va treure l’exèrcit del mig miler de monjos que el rodejaven. Per poc temps. Ciril va saber maneflejar al costat de la germana de l’emperador, Pulquèria, però no va aconseguir el patriarcat de Constantinoble, que anà a parar el 428 a Nestori , el qual es convertí en el seu enemic. Tres anys després, aconseguí deposar-lo al concili d’Efes, servint-se —avui ho sabem— de suborns i regals per edulcorar tothom a favor seu; un concili que obrí sense esperar (recordem-ho) els bisbes antioquens. Però això, tot i que fa pensar pel que s’hi deliberà, són figues d’un altre paner.» Òbviament, signava amb nom i cognoms.

En nom d’“El Pregó” em respon mossèn Totosaus dient-me que censuren —ell usa uns altres mots, és clar— la meva ressenya. Textualment: “...de cara als nostres lectors, tenim por que s'hi trobin perduts, perquè, en la seva immensa majoria, segur que ignoren moltes coses de les quals parleu: només els deu sonar (i com a cosa molt vella) el nom del concili d'Efes i la fama de la Biblioteca d'Alexandria. Amb tanta complexitat se'ls escaparà amb facilitat la tesi fonamental: que es tracta d'un film no pas anticristià, sinó simplificador”. Mostro aquesta resposta a la meva muller i s’indigna: se’l creu —no veu que es tracta d’una simple excusa per no publicar el meu escrit— i no pot entendre que un sacerdot es cregui tan superior per poder considerar els lectors amb tanta ignorància.

Responc al mossèn dient-li que la seva excusa és feble quan el butlletí ha publicat recentment altres coses més envitricollades, afegeixo que em sap greu la seva censura, li retrec que no dediquessin ni una ratlla al meu esforç en el llibre sobre Maria i la Magdalena, li proposo de conèixer-nos personalment i el corregeixo: «La tesi fonamental de la meva crítica no és només que es tracta d'un film simplificador: parlo de fanatisme dogmàtic, d'intolerància i de manca de pluralisme. Des del quarto fosc on em tanquen i des de la meva creença en Jesús el Natzarè, els prego que vigilin de no caure en aquestes terribles actituds.» Goso recomanar a la gent d’“El Pregó” que reflexionin a partir d’un llibre acabat de sortir: Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força?, de Javier Vitoria i José Ignacio González Faus. O, si ho prefereixen, del discurs anticlerical de Jesús, amb les set malaurances incloses (Mt 23,1-36).

<2-xi-09>