Ens retallaran l’Estatut, diuen. Doncs, moltes gràcies, senyors del Tribunal Polític dit Constitucional. Traient la careta d’Espanya han fet que l’Estat tingui un greu problema i han deixat la seva política en hores baixes. La feblesa d’Espanya és la força de Catalunya. Repeteixo: moltes gràcies. Han estat tan mesquins de no adonar-se que una sentència contra Catalunya mai no suposarà cap mena de postura guanyadora per a Espanya ans tot el contrari: vostès l’acaben d’endebolir.

El procés va ser llarg. Vam seguir lleis, regles i reglaments fets per vostès. Els representants del poble català van aprovar un Estatut al nostre Parlament. Per a un poble democràtic, ja n’hi hauria d’haver hagut prou (no trobaran a gaires llocs dues instàncies judicials). Però, tot i així, vam ser bons súbdits (aquest és el problema: ser súbdits i deixar que vostès ens hi tinguin) i el vam “passar” per les seves “Cortes”. Allí vam trobar un senyor que es deia Guerra. Va dir que hi passaria el ribot i en sortir l’Estatut de les la seva comissió “no lo conocería ni Dios”. Va ser així. Malgrat tot, retallat, curtet de gambals i boterut, era el nostre Estatutet. I va ser aprovat. I el vam referendar. Hi va haver molta abstenció, cert: hi havia un partit (ERC) que el trobava massa minso i va fer propaganda pel “no”; n’hi havia un altre que el trobava massa generós (PP) i també demanà als seus que votessin “no”. Malgrat tot, va sortir “sí”. Un miracle? Més i tot: en d’altres territoris espanyols ens el van copiar. I no va passar res.

Aleshores el PP i un ex-socialista “Defensor del Poble” (palesant la seva manera “sui generis” de defensar el poble català que havia votat l’Estatut i el seu grau i qualitat de demòcrata) el van recórrer i vostès, senyors magistrats polítics del TC, en comptes de dir que no tenien res a fer amb un text que havia votat el poble —a Dret s’ensenya que cap Magistrat és més que el poble—, empesos per interessos ineluctables, es van dir: “Ara és la nostra”. I han fet i desfet, cosit i descosit, tallat i retallat com han volgut. Gràcies. La trencadissa no se la poden ni imaginar. Han deixat palès el model d’Estat que tenen els partits que els han fet servir a vostès de putxinel•lis, senyors Magistrats. Ara els catalans sabem que no ens hem de sotmetre mai més a lleis, regles ni reglaments fets per vostès. La participació de Catalunya en una Espanya que no vol maldar per trobar l’encaix català veritable queda ferida i sagnant per sempre: han donat més motius que mai als catalans per sentir-se empesos a caminar sols. L’Estatut era el nostre pacte amb l’Estat. Ho deia Montilla. I vostès no ens hi volen lliures. Ara ja sabem quin és el seu dibuix d’Espanya i, saben?, no ens abelleix. Gràcies, senyors Magistrats polítics del TC, per trencar el pacte i allunyar més que mai Catalunya d’Espanya. Han deixat de manifest a tots els catalans que el seu projecte d’Espanya no ens pot interessar de cap de les maneres: als catalans ens volen pencant i contribuint, però lligats i emmordassats.

Ah!, els he de dir una cosa. Esperàvem el que han fet. Catalunya, per a Espanya, sempre ha estat un mal necessari que ha calgut controlar (bombardejar-la cada 50 anys, van coincidir a dir un militarot de qui no vull recordar el nom i un polític com Azaña). La dreta sempre ha volgut anivellar, assimilar Catalunya, amb mitjans lícits o il•lícits. I l’esquerra, també, no ens enganyéssim. La diferència catalana incomoda: si no es nota massa visible des de Catalunya, des de l’esquerra encara s’arriba a acceptar (com en el cas d’ICV); si se’n fa massa, de visible, se sacrifica l’esquerra catalana, com ha passat històricament. En tenim nota presa.

I encara 3els vull dir una altra cosa, senyors Magistrats polítics, malgrat els sàpiga greu. La seva sentència, per significativa que sigui, no és decisiva. La que és decisiva és l’agenda que d’ara endavant portarem els catalans a terme amb els polítics a primera fila liderant la mobilització i sense baralles. Sense aquest PSC que vol i dol, perquè s’ha de sentir defraudat i enganyat per força (l’anunciat pla B del senyor Montilla haurà de quallar en alguna cosa: qüestionarà la Constitució del 78? Es posarà a fer un nou Estatut? Ens posarem a demanar el Concert econòmic?). Sense la desorientació de CiU, temorosa que el sobiranisme li faci perdre la centralitat política. Sense les contradiccions d’ERC entre mantenir les promeses i anar de bracet amb qui et fa la traveta tot mirant de reüll vells guardians com Carretero i joves fornades que els voten i els xiulen...

Tindrem una agenda com cal, del President i del Parlament, no ho dubtin, i una mobilització ciutadana que ni se l’esperen: independentistes, federalistes, autonomistes, sobiranistes i tota mena d’entitats cíviques expressaran amb convicció i serenitat davant d’Europa que fan costat als polítics i que plegats acceptem que ens hem de buscar la vida un cop vostès ens han deixat fora del terreny de joc. La prudència no es farà ser covards (Companys) i els interessos partidistes no ens faran ser garrepes ni tergiversar realitats, fent creure que és blanc el que és negre (finançament) i donant pes a uns problemes (la crisi econòmica) menystenint la personalitat de Catalunya. El procés ja no té marxa enrere. Cap sentència de cap Tribunal no pot condicionar els objectius legítims d’un poble. Els nostres manaies del tripartit, saben?, estaven entrampats entre la responsabilitat institucional de conservar la poltrona i una aigualida política sense identitat. Gràcies, senyors magistrats del polític TC: els han obert els ulls i hauran d’aprendre a corre-cuita que el catalanisme no exigeix unitat ideològica, però sí dignitat. I per a ells no sols seria indigne sinó abjecte, vil, roí, infame i vergonyós acomodar-se al que vostès diguin i no fer cas del que ha votat el poble que els ha triat. Ara veuran com sense que calgui cap mena d’uniformitat ideològica, trobaran la unitat de resposta per fer front a la seva sentència.
Gràcies, senyors magistrats del polític TC per atorgar-nos a tots plegats, institucions i societat civil, la lucidesa d’aquesta agenda que auguro, per ensenyar-nos a aprendre a renunciar a la prèdica simbòlica i a acceptar la complexitat de la política dels fets. Gràcies per fer-nos superar les aventures de la nostra història: no caurem en els paranys de Pau Claris, de Macià o de Companys. Enllà dels dos objectius que uneixen tots els catalans —assolir el màxim autogovern i el ple reconeixement nacional— ens han fet aprendre que l’opció independentista és democràtica, legal i legítimament defensable en el concert de les nacions: ja la defensen fins i tot molts d’aquells que temps enrere creien en la via federal. Gràcies per fer que Espanya oblidi el passat i la història. Cuba es va estar anys i panys demanant un Estatut diferenciat. Espanya no l’hi va voler donar i vet aquí que cercà la manera de desempallegar-se’n. Ara la guerra de Cuba té un nom: Europa. Ara ja és clar: Catalunya no s’aturarà fins haver aconseguit l’autogovern i el ple reconeixement com a nació. I Europa, encara que a alguns de vostès els sàpiga greu, senyors magistrats polítics, acabarà fent-nos costat. <19-x-09>

0 comentaris: