Lluís Busquets i Grabulosa

Fem balanç, en aquest inici d’any? Un dels “Objectius del mil•lenni de l’ONU”, reduir a la meitat les persones que viuen amb menys d’un dòlar al dia per al 2015, no s’està aconseguint. Per què? Hi ha qui assegura que per culpa del fet que una tercera part del món (nosaltres, els privilegiats) estem tan avesats a consumir que... consumim fins i tot persones. Ja no sols malversem sovint energia de tota mena (electricitat, benzina, calefacció...), per no parlar de menjar i beguda, sinó que imposem als altres els nostres interessos personals, grupals, culturals, religiosos. N’hem de ser conscients: la pobresa la fem nosaltres quan dilapidem el que d’altres necessiten.

Dels més de sis mil milions de persones que conformen la humanitat actual, amb 1000 milions de persones analfabetes, igual quantitat sense accés a l’aigua potable i 800 milions amb desnutrició crònica, quanta gent té assolides les necessitats bàsiques de supervivència (almenys les fisiològiques i les de seguretat personal) segons la piràmide de Maslow? Fem-ne un repàs:

-FAM: Encara 800 milions de persones pateixen fam i desnutrició al món. Reduir la xifra a la meitat per al 2015 no es podrà dur a terme. Ni potser el 2030, si no s’inverteixen 24 mil milions de dòlars segons la FAO. (Fan falta 800.000 tones d’aliments) Malgrat qui més la pateix és la banya d’Àfrica i la subsahariana, els 55 milions de desnodrits a Llatinoamèrica poden incrementar amb l’actual crisi. Com s’explica que la disponibilitat d’aliments per persona al món hagi augmentat un 32% (es creen aliments per a 12.000 milions de persones) i el nombre de persones famolenques sols hagi disminuït 14 punts? Qui malbarata, com ho fa i per què? La fam mata 30 milions de persones l’any. Cada segon mor una persona de fam. Quan deixem menjar, hauríem de pensar-hi!

-AIGUA: Només el 3% de l’aigua de la terra és potable. En necessitem de 20 a 50 litres per persona/dia. A Orient Mitjà hi ha llocs que en tenen menys de 50m3/any, mentre que en zones humides se’n pot disposar de 100.000 m3/any. A Europa malgastem aigua en parcs, brolladors i camps de golf, mentre en d’altres llocs es preveuen guerres per posseir-ne. Això per no parlar de la manca de clavegueram i potabilitat a gran part del món. A molts països han d’emprar aigua contaminada per al consum. Uns 1.100 milions de persones al món no tenen accés a aigua segura i 2.400 milions no disposen d’instal•lacions sanitàries bàsiques. Moren uns 4 milions de persones l’any, la majoria menors, per malalties relacionades amb l’escassetat d’aigua. Si seguim amb el mateix nivell d’inversió actual, caldran 90 anys per assegurar que qualsevol ésser humà pugui gaudir del dret a tenir accés a aigua sana. Un nounat d’un país desenvolupat gasta 30/50 vegades més d’aigua que un d’un país en vies de desenvolupament. Les dessaladores, cares i poc rendibles, per a qui resulten un negoci?

-SANITAT: Els avenços mèdics, les vacunes, la nutrició i la higiene han fet millorar-la molt als països del Nord, però no pas al Sud, on encara hi ha qui vol fer negocis farmacèutics. El sud d’Àsia i la regió subsahariana van acumular conjuntament el 87% de les morts maternes globals (313.000 el 2008). A l’Àfrica, el 46% de les morts el 2004 van ser de menors de 15 anys. No s’ha millorat com es creia la mortalitat infantil —del 2000 fins ara ha augmentat un 4%— i encara menys la longevitat de la població. Dels 10,4 milions de nens menors de 5 anys morts el 2004, 73% van morir per sis causes: infeccions respiratòries, diarrea, naixement prematur, infecció neonatal, asfixia en néixer i malària. L’OMS definí la salut el 1946 no pas com absència de malaltia sinó com “un estat complet de benestar físic, psíquic i social”. El Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana de 1978 la definí com “aquella manera de viure joiosa, autònoma i solidària”. Estem molt lluny d’aconseguir-ho. Encara les malalties transmissibles (SIDA, malària, grip pandèmica, tuberculosi...) estan relacionades amb la pobresa perquè afecten un 20% més d’éssers humans en els llocs més indigents. S’espera que el 2030 descendeixin les malalties transmissibles (sida, tuberculosi i malària) i s’incrementin les no transmissibles com el càncer, que passaran dels 7,4 milions actuals als 11,8 milions.

-POBRESA: Entorn de 3000 milions de persones (la meitat de la població mundial) sobreviu amb menys de dos dòlars al dia. D’aquestes, uns 1300 milions disposen de menys d’un dòlar diari per viure (i això vol dir pobresa extrema), entre les quals més de 970 milions a l’Àsia; més de 200 milions a l’Àfrica; més de 110 milions a Amèrica. Entorn del 25% de la població actual, doncs, viu per sota del llindar de la pobresa. Més de 1.600 milions de persones es troben en pitjors condicions que fa 15 anys; 89 països estan en pitjor situació que deu anys enrere. Les tres persones més riques del món tenen actius que superen el PIB dels 48 països més pobres. Els actius de les 15 persones més riques del món superen el PIB total de l’Àfrica subsahariana. Les 225 persones més riques del món tenen una riquesa combinada superior al bilió de dòlars, igual a l’ingrés anual del 47% de la població mundial (uns 2500 milions de persones). Només amb el 4% de la riquesa combinada d’aquestes 225 persones hi podria haver accés universal a l’ensenyament públic, atenció a la salut bàsica de tothom i a la salut reproductiva de la dona, menjar i aigua sanejada per a tothom.

Tot aquest panorama és un breu balanç de l’actual estat de la qüestió. Si hi reflexionem, ens podria dur molt lluny perquè ens estem carregant la biodiversitat (terme ecològic que es refereix tant a la diversitat d’espècies com al nombre d’individus de cadascuna). Segons la UMCN (Unió Mundial per a la Conservació de la Naturalesa), que reuneix 81 Estats, el nombre d’espècies animals i vegetals en perill d’extinció, el 2006, era ja de 16.119, cosa que suposa un de cada tres amfibis, una quarta part de les coníferes del món, una de cada 8 aus i un de cada quatre mamífers. L’augment de concentració del CO2 (en menys d’un segle es pot duplicar) pot esdevenir més destructiu que la desforestació. La regió del Cap (Sud-àfrica), les conques del Carib i del Mediterrani, els Andes tropicals, perdran amb tota seguretat 3.000 espècies de plantes a curt termini. L’escalfament planetari pot fer-ne desaparèixer 56.000 i 3.700 de vertebrats...

Què s’hi pot fer? Qualsevol cosa és bona menys alçar les espatlles en senyal d’impotència o creuar-nos de braços i no fer res... Organitzacions no governamentals (ONG) com Intermón-Oxfam, Metges sense Fronteres, Amnistia Internacional i tantes altres proposen el seu ajut per millorar aquest maremàgnum que ens destrueix com a persones mentre nosaltres anem destruint el món inconscientment. Quan serem capaços de construir un món pacificat, sense la nostra agressivitat consumista i destructora? El bisbe Pere Casaldàliga, des de les selves Mato Grosso (Brasil) m’escrivia no fa gaire, que calia “acabar amb el primer món per tal que pugui haver-hi un sol món, humà, fratern!” Certament, si lluitem contra el primer món dels privilegis, no n’hi haurà de segons ni de tercers! (20-II-2012)

Abans fèiem Memorials de greuges (quina llista l’actual!) i, més abans encara, portàvem les nostres trifulgues amb Castella a àrbitres internacionals que acabaven donant-nos pel sac com fins avui. (A Münster, avantsala que fou de Westfàlia que reequilibrà Europa el 1648, donà pel sac al pobre Fontanella —l’ambaixador dels catalans— el mateix Nunci de la Santa Seu, Fabio Chigi, que actuava d’àrbitre de la cimera internacional i resultà una marioneta de Mazzarino i els interessos francesos.) Per això els nostres cappares no van portar la retallada de l’Estatut a cap Tribunal europeu, perquè ens haguessin sortit amb osques. Però haurem de començar d’aprendre a fer-ho, com va prometre el president Mas, si volem abastar l’enllà de les costures estatutàries i constitucionals. Tres idees: a) Si l’Estat no compleix amb el que està legalitzat —els milions del fons de Competitivitat i els 759 milions de la liquidació del 2008 per inversions en infrastructures no dutes a terme—, no podem portar el que és legal a Europa? b) si el monopoli d’AENA en els aeroports espanyols és contrari al que està legislat a Europa, no és hora de denunciar-lo i fer passar Espanya per l’adreçador? c) Si ja tenim els amos d’un restaurant i els fabricants d’una petita marca de cervesa disposats a fer objecció fiscal, això és, pagar el que els toca a una Agència tributària catalana, com les que dissenya l’Estatut, i no a cap agència tributària hispànica, no és hora ja d’oferir una Agència catalana com cal a tothom qui vulgui fer-ho des de les pròpies institucions catalanes, de manera que per baix s’aconsegueixi el que no es dóna per dalt?

Són tres idees que palesen un bot massa ple de deslleialtats i enganys. Un exemple: la comissió bilateral que, per llei, s’ha de reunir dos cops a l’any i sempre que ho demani una de les parts, l’estiu passat es va convocar per primera vegada en dos anys i el nou govern encara no n’ha designat els membres. Pitjor, els compromisos que s’hi van establir —per exemple, privatització de l’aeroport del Prat i participació catalana en el seu govern o la transferència de 150 edificis de la Seguretat Social—, el nou govern els considera paper mullat. I consti que tots els incompliments tenen conseqüències contra Catalunya (li van llimant els seus drets). La fallida d’Spanair de finals de gener passat, per fer un altre exemple, a banda d’altres circumstàncies, no és sinó una mostra més de la grapa centralista contra Catalunya, i començà quan, setmanes abans, la ministra del ram havia dit que tot allò de la participació catalana a l’aeroport del Prat havia quedat en foc d’encenalls. (És a dir, com ja vaig explicar d’aquí estant, convertir el Prat en un “hub” de connexions internacionals repercuteix massa en les pèrdues per a Barajas i, per tant, cal deixar l’aeroport de Barcelona com un centre de vols “low cost”, i encara gràcies que no vulguin que hi volin avions de paper com s’esdevé amb els aeroports innecessaris de Conca o Castelló. Vostè vol anar a Nova York? Doncs miri, Ibèria li vendrà un bitllet que diu BCN-NY, però que suposa que vostè, vulgues no vulgues, passarà per Madrid, on haurà de baixar i canviar d’aparell; en altres paraules, Madrid s’embutxaca el cost d’aterrament i enlairament. Per si no ho sabia, una companyia com Abertis pot responsabilitzar-se d’un aeroport londinenc, però no pas espanyol! Ho entén? Europa tampoc no ho entendria, em sembla. El que no sé és si ho expliquem!) I consti que, segons la pròpia AENA, Spanair el 2011 transportà 4,33 milions de passatgers, només per sota de Vueling (7,7), però per damunt de Ryanair (3,46), Easyjet (2,42), Air Euorpa (1,51), etc., que prou s’afanyaran a cobrir les seves rutes.

Hem de començar a denunciar perquè ja n’hi ha prou i massa. Plou sobre mullat. Per això, fins i tot caldria marcar d’una altra manera el terreny de joc. Quan el dia 1 d’enguany el president Mas va entrevistar-se amb un president espanyol, que partia de no acceptar cap compromís heretat i sols estava disposat a posar el rellotge a zero, ja tenia el camp marcat i l’àrbitre elegit. Presidents autonòmics, tites, tites, veniu a fer-vos la foto amb l’amo i senyor!

I ja són massa els terribles pecats capitals contra Catalunya. Si els pecats capitals del catecisme eren 7, ara els pecats capitals polítics almenys són aquests deu: 1) No s’atorguen els fons de competitivitat d’acord amb la llei suprema de Catalunya, que és l’Estatut; 2) No es compleix la legal liquidació d’inversions infraestructurals no dutes a terme; 3) No es publiquen anualment, com s’havia pactat, les balances fiscals, perquè no es noti l’espoli fiscal que sofrim; 4) AENA segueix amb el monopoli d’aeroports i es desdiu del que s’havia pactat, sense que ningú denunciï res i enlloc; 5) Els 150 edificis que havien de ser cedits al govern de la Generalitat abans de 6 mesos (vuit hospitals, ambulatoris i la seu de l’ICS del carrer Balmes de Barcelona), no els tenim ni pintats a l’oli. 6) L’autovia A-7 , que prové d’Algesires, mor a Catalunya, on encara manquen els trams de Vandellós, Terrassa-Granollers i Granollers- Massanet), d’alguns dels quals no hi ha ni projecte d’estudi informatiu; 7) Les inversions i traspassos promesos per als trens de rodalies, ens els pinten a l’aquarel•la i, quant a la resta de vies ferroviàries, a banda de l’AVE mediterrani (tan important per Madrid-València-Barcelona), no hi ha encara prioritats compromeses no fos cas que Catalunya en sortís beneficiada; pitjor: malgrat el compromís amb l’empresa xinesa que basteix el moll de descàrrega de containers al port, encara no s’ha ni començat la promesa línia AVE de sortida del port (així s’estrangula bé!); 8) Madrid, sense mar, recerca el seu propi port i ha apostat per fer créixer València en detriment del port barceloní i, si no s’ho creuen, consultin el tràfic mediterrani de containers o parlin amb experts... 9) Traspassos diversos (mútues d’accidents de treball i malalties professionals; execució de la legislació laboral en l’àmbit del treball, l’ocupació i la formació professional per a l’ocupació; formació sanitària especialitzada; autorització de laboratoris farmacèutics i cosmètics; salvament marítim; seguretat privada; dàrsenes esportives i pesqueres situades en ports estatals; traspàs d’immobles singulars com Palau del Lloctinent o edifici del Registre Civil de Barcelona...) ; 10) Els senyors de la metròpoli no volen sentir parlar de pacte fiscal... i encara menys de desafecció o d’independència de Catalunya.

Què farien ells, al nostre cas? No pas mimar- nos una mica més, com estan fent des de Londres amb Escòcia i com faríem nosaltres si fos a l’inrevés, sinó fer-nos passar encara per la mola, que és el que estan temptejant de fer: infectar la Caixa fent-la unir, li agradi o no, amb Bankia, agrair als nostres cappares caixers (es diguin Desfeiner o Nin-Non) amb alguna presidència d’honorabilitat uns anyets pels serveis prestats (es jubilen aviadet), posar directius castellans a l’ànima sacrosanta de l’entitat i xumar fins al límit la mamella que ens restava per deixar Catalunya exsangüe. (És indignant com d’ençà que es començà a fer pública aquesta possibilitat tots els economistes del país, articulistes molts d’ells en diaris de prestigi, hagin mirat cap a una altra banda! Ja em perdonaran, però algú ho havia de dir!)

I algú s’estranya de la desafecció? Hi comença a haver des de baix un brunzir nou: ja és hora de demanar responsabilitats a polítics i banquers (els polítics que ens han dut a les retallades i que gosaren anar fa unes setmanes a la manifestació en contra es van haver de sentir algunes floretes!) Ja és hora de fer comptes i començar a explicar que l’Alemanya de la senyora Merkel que posa deures a tothom s’està beneficiant com ningú de l’actual crisi, després d’haver-ne tret rèdits anteriors (deixant diners tramposos a Grècia, per exemple). El moviment dels indignats no s’ha exhaurit, encara. Si els nostres polítics no van enllà de les costures dels límits que ens imposen, amb idees arriscades i renovades com les que hem apuntat al començament, el poble esbotzarà per sota com ho farà l’Assemblea Nacional catalana, que a partir del 10 de març pensa posar en marxa un full de ruta per aconseguir la sobirania el 2014. Il•lusos? I no és pitjor ser ingenus com fins ara? Quan n’aprendrem? (6-II-2012)

De la Il·lustració en sorgí la raó ordenadora de la modernitat, entesa com el model cultural, polític, econòmic i el sistema de valors inherent que nodrí. Aquesta modernitat comportà la conquesta de l’autonomia de la ciència, de la política i de l’economia respecte a la religió. Va suposar, doncs, la ruptura amb l’Antic Règim sota l’ordenació suprema de la intel•ligència, l’inici de la racionalitat en la ciència (ja establerta per Galileu i Bruno), en la filosofia (ja instituïda per Descartes, 1596-1650), en el model polític (la separació de poders —legislatiu, executiu i judicial— de Montesquieu [1689-1755] i, ben aviat, en el catàleg de llibertats democràtiques), en economia (s’acceptà el principi de la llibertat absoluta perquè se suposava l’existència d’una llei natural que n’assegurava el sistema sense necessitat de controls) i fins i tot una pràctica de la religió “dins els límits de la raó” (Kant,1724-1804).

Hom creia que el desenvolupament de la ciència i de la tècnica comportava automàticament millors condicions de vida i una prosperitat creixent tant per a l’individu com per la comunitat. Malgrat la industrialització del segle XIX i les seves conseqüències perverses (explotació, misèria urbana, desplaçaments de població, malalties...), encara perdurava una mena de fe cega en el progrés, de manera que les societats occidentals van viure sota aquest paradigma, amb el miratge d’un domini desordenat de la natura i un creixement sense límits.

Quan alguns membres de l’Escola de Franckfurt [cf. Adorno, T. I Horkheimer, M: Dialéctica de la Ilustración (Madrid: Trotta, 1994)] posaren en quarantena aquest progrés els anys 40, se’ls titllà de profetes del mal. Per internet corre la interpretació de Walter Benjamin (1892-1940) d’un quadre de Paul Klee (1879-1940), l’Angelus Novus, de 1920, que es troba a al seu llibre pòstum, publicat el 1955, Tesis de filosofía de la Historia (Madrid: Taurus, 1973). Aquest ‘Àngel nou’ s’allunya “d’alguna cosa on clava l’esguard”, escriu. “Té els ulls desencaixats, la boca oberta, les ales desplegades i el denomina ‘Àngel de la història’, perquè el seu rostre mira el passat i, el que per a nosaltres és una cadena d’esdeveniments, per a ell resulta ser una catàstrofe única que acumula runes i més runes als seus peus. L’àngel voldria deturar-se, desvetllar els morts i recompondre el destret, però una forta tempesta baixa del Paradís i s’arrombolla a les seves ales i és tan terrible que no les hi deixa plegar. Aquesta tempesta l’arrossega inexorablement vers el futur, davant del qual s’hi gira d’espatlles metre el piló de ruïnes puja fins al cel. El que denominem progrés és justament aquesta tempesta.” No cal dir que amb aquesta metàfora Benjamin vol explicar el marc de la modernitat damunt el qual hem construït el miratge del progrés, on els vells esquemes queden enrere —religió inclosa— i la promesa d’un futur incert s’obre a l’horitzó que l’Àngel no vol esguardar.

Occident no es començarà a desenganyar fins als col•lapses del segle XX: la segona guerra mundial i Auschwitz esdevindran el paradigma de la barbàrie humana, gràcies al qual hem après que el progrés tècnic i científic no comporta per ell mateix cap avenç en el terreny moral. El major benestar aconseguit ens ha dut també l’esclavisme, el colonialisme, l’armamentisme, els feixismes... La Il•lustració, si podia esdevenir un punt de partida alliberador, va resultar viciada des de l’inici pel predomini de la lògica discursiva i el càlcul, els criteris de la rendibilitat i altres fetitxismes racionals com el de créixer sostingudament (avui, en comptes de creixement sostenible, es parla ja de decreixement; cf. Latouche, S: Petit tractat del decreixement serè ]València: 3 i 4, 2009]).

Quaranta anys després, a partir dels anys 80 del segle passat, les noves TICs (Tecnologies de la informació i la comunicació), encara han complicat més el problema en convertir en virtual el món real. La societat s’ha fet postmoderna, líquida, lleu, de cristall, de mira’m-i-no-em-toquis. La celeritat no ens deixa arribar enlloc, controlem pantalles ubiqües —a l’ordinador, al mòbil, a les i-pads— sense contrastar o censurar res, parlem amb “amics” a les xarxes socials sense conèixer-nos, podem practicar sexe virtual, podem enviar un missatge en un segon a centenars de persones convocant-les a una manifestació o a una atzagaiada, podem moure capitals d’un continent a l’altre sense cap despesa (es parla de capitalisme de bombolla financera perquè tenim un 97% de transaccions dineràries enfront d’un 3% de moviments de compra-venda de béns i serveis). Ha desaparegut el món real de les persones concretes. Un especulador com G. Soros, que els anys 80 maneflejant amb la lliura esterlina va multiplicar el seu patrimoni, explica en un llibre de 1991 —La crisi del capitalisme global:la societat oberta en perill (Barcelona: Columna, 1999) els perills d’aquesta societat. Premis Nobel en economia com Joseph Stiglitz —El malestar de la globalización (Madrid: Taurus, 2002) o ¿Cómo hacer que funcione la globalización? (Madrid: Taurus, 2006)— o Paul Krugman —El retorno de la economía de la depresión (Barcelona: Crítica, 2009)— fa temps que alerten sobre els perills de viure en una economia desregulada i virtual.

Mai els polítics no havien manat tan poc i mai no havien hagut de fer-ho tan a contracor contra els seus pobles. Organismes no elegits democràticament (banquers especuladors, agències de valoració o de risc, multinacionals....) s’imposen als polítics. Partits, sindicats i parlaments s’han convertit en ostatges dels mercats. I aquests imposen les lleis: és igual que l’actual petjada ecològica ja ultrapassi els límits del planeta. És igual que no complim els objectius del mil•lenni... No estàvem tan informats de tot? Per què vivim instal•lats en la vulnerabilitat del que crèiem immutable? Fins i tot les paraules —“mercat”, “verds”, “canvi”, “progrés”...—, se’ns han tornat ambivalents, poroses, estranyes. Som a societat líquida, on ni els convenis més sagrats resulten sòlids. I ens malfiem de l’energia nuclear, de l’agricultura química i transgènica, de determinats medicaments o vacunes, d’allò que ens sona a la destrucció de la natura. Volent-ho controlar tot, hem de renunciar al control d’un món global (se’ns esmuny de les mans com una anguila) i acabem renunciant a la voluntat de controlar-lo. I tot plegat comporta perills de tota mena. La insatisfacció pot conduir, per exemple, a l’arbitrarietat dels autoritarismes (violència inclosa) o a les reclusions individuals. Des del punt de vista religiós —segons els sociòlegs, el sentit religiós no decreix— apareixen religions a la carta, grups efervescents on cadascun modela Déu al seu gust (un Déu que doni seguretats o un Déu psicologitzat, sense comunitat, per viure una religió sense ètica col•lectiva). L’assumpció de compromisos estables —afectius, familiars, socials, polítics...— se’n va en orris perquè el que ahir em satisfeia avui es pot trencar si no em fa feliç: l’imperatiu modern de “pugnar per canviar el món” ha mudant en la recerca emocional de “trobar-m’hi tan bé com pugui, en el món”.

La crítica a aquests fruits de la raó il·lustrada només es pot fer des de la convicció que no sabem si el progrés descontrolat ens portarà enlloc. Afortunadament, ni la tecnociència ni les creences ens poden donar raó de tot. Estem abocats a l’improbable, que és com dir que ho estem a l’esperança. Una tecnociència sense control ens podria dur a l’autodestrucció, mentre que l’improbable —tota la humanitat reconciliada amb ella mateixa i amb la natura— és només esperança. I l’esperança es fonamenta en les possibilitats humanes encara amagades, però sempre a punt d’assolir allò que no sembla gens ni mica probable però que és possible. (22-I-2012)

Tinc un amic que no compra un determinat diari perquè, segons ell, el mitjà no dóna prou importància al fenomen religiós. No es tracta pas de cap creient de pedra picada, però diu que vol estar informat. Si analitzéssim en aquest sentit el tractament que fan del fenomen religiós els mitjans del nostre país tindríem una gran sorpresa. Posaré uns exemples del passat novembre: primerament, cap diari d’òrbita catalana publicà la prohibició, per part del Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, de la presentació del llibre del teòleg Juan José Tamayo, Otra teología es posible, anunciada a la parròquia de Sant Medir. Les raons eren que el Cardenal Rouco, president de la Conferència Episcopal espanyola, havia prohibit presentar-lo en cap parròquia de Madrid. Només ho van publicar dos periòdics d’òrbita madrilenya. Amb el seu silenci els mitjans catalans no van complir una de les seves funcions primordials, la de fer de mitjancer entre uns fets i l’opinió pública, la qual cosa hauria d’haver contribuït justament, a partir de la informació, a establir valoracions. S’hauria pogut establir un debat sobre si els nostres prelats de la mai nascuda Conferència Episcopal Catalana s’havien de sotmetre a la Conferència Episcopal Espanyola. S’hauria pogut donar veu als perjudicats i pressionar el senyor Cardenal perquè fes públiques les seves raons. A molts lectors els hauria interessat. Crec que el debat hauria fet vendre més d’un diari. Però s’optà per deixar el fet en la ignorància. Morta la cuca...

Per seguir amb fets destacables del passat mes de novembre, tampoc des de les nostres latituds no s’informà gaire —i canvio de religió— de les manefleries dels Germans Musulmans —originàriament un moviment fonamentalista islàmic, bé que actualment, en la seva àmplia base social, hagi optat per la no-violència a l’hora de regir-se per la xària islàmica— ni dels grups salafistes —un moviment sunnita— en les revoltes egípcies, els dos moviments que han acabat guanyant en les eleccions el passat desembre, cosa que no permet valorar gens bé els interessos en els canvis que han dut les revoltes del Nord d’Àfrica.

Em diran que som de tradició catòlica i que el fet religiós important no és pas l’islàmic. Doncs no es pot pas dir que els diaris fossin gaire profusos sobre el viatge del Papa a Benín, al cor de l’Àfrica, on va signar el dia 19-XI, l’Exhortació Africae Munus, al servei de la reconciliació, la justícia i la pau a l’Àfrica, un document cabdal del qual no se’n publicaren ni resums. És que aquell dia s’esqueia la jornada de reflexió per a les eleccions hispàniques! És l’excusa que em va donar el subdirector d’un diari barceloní quan, casualment, li havia proposat de cobrir la celebració del VII Congrés de l’Associació “Cristianisme al segle XXI” aquell dia 19! Si s’hagués tractat del dia 21, quan cal donar els resultats, ho hauria entès.

“Cristianisme al segle XXI” —al primer congrés del qual, els bisbes catalans desaconsellaren els fidels d’assistir-hi, gràcies a la qual cosa l’assistència fou massiva— aplega una trentena d’entitats cristianes —no totes catòliques— i en el seu VII Congrés va reflexionar el tema “Els valors davant l’impacte de les noves tecnologies”, que fou moderat per Jordi Porta. Hi va haver ponències tan interessants com les de Santiago Ramentol, el catedràtic de física David Jou i l’ex-conseller Joan Manuel Tresserras, tots tres professors de la UAB (La nova era: entre el desconcert i l’esperança), la dels professors Jaume Funes i Jaume Botey (Dinamismes de caos, perjudicis i aspectes positius), la del biòleg Ramon M. Nogués i la professora d’ètica Begonya Roman (Invariants humanes: el que mai no es pot oblidar) o la del professor de la Universitat de Deusto, F. Javier Vitoria (Com viure i comunicar la fe cristiana en aquesta situació), un home que és autor, juntament amb el teòleg jesuïta José Ignacio González Faus, del llibre Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força? (2009), un volum que tracta sobre la laïcitat com una necessitat convivencial de les societats plurals, encara ben actual.

M’he estès un xic per demostrar que els temes eren candents i interessants per a qualsevol. Bé, doncs tampoc no van merèixer l’atenció de cap mitjà català. Altrament, els bisbes catalans van declinar l’assistència a cap d’ells, segons explicà Rosa Maria Tarrida, la presidenta. D’estranquis em vaig assabentar que un dels bisbes més joves del país havia contestat a la invitació dient que l’impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació no interessaven gens a l’evangelització. Que Santa Llúcia li conservi la vista, al jove prelat!

Algú voldria explicar aquesta absència d’informació en els nostres mitjans per determinades pressions. La Jerarquia, L’Opus... Tant de bo! Em temo que es tracti de simple desídia i d’ignorància. Hi ha qui encara identifica l’esfera del sagrat amb la de la màgia i que qualifica com a precientífic el món del misteri, producte de la por i la ignorància. Aquests encara estan en línia amb aquells sociòlegs de la religió que predeien, fa cinquanta anys, que les religions es convertirien en un fenomen purament residual (T. Luckmann: La religión invisible. El problema de la religión en la sociedad moderna, un original de 1967!). Encara s’han d’adonar que, a partir de la dècada dels 70, les religions han tornat a ocupar un espai públic, lideren opcions ètiques i s’afirmen com a part fonamental de la identitat cultural. La “sorpresa del diví”, en mots de Giles Kepel, ha esdevingut la “revenja de Déu” (La revancha de Dios. Cristianos, judíos y musulmanes a la reconquista del mundo, 2003). Sociòlegs tan diferents com D. Annthony, T. Robbins i P. Schwartz parlen de la vitalitat de nous moviments religiosos, perquè el racionalisme científic sorgit de la Il•lustració s’ha mostrat incapaç d’orientar la vida social contemporània i la secularització ha topat amb religions alliberadores. Aquests nous moviments defugen les manifestacions irracionals, integristes i intolerants, de manera que cada vegada fan més autocrítica del propi dogmatisme i fanatisme, del seu rigorisme moral i disciplinar, de la discriminació de gènere, de la literalitat dels textos sagrats, del seu fonamentalisme, dels propis processos inquisitorials i terroristes en nom de Déu.

Les dades són les que són. Prop de 4/5 parts de la població mundial avui s’adscriu a algun moviment religiós: 16 milions al judaisme, 200 milions a les religions xineses, 350 milions al budisme, 800 milions a l’hinduisme, 1.300 milions a l’islam, 2000 milions al cristianisme... Sols un 20% de la població mundial es troba en l’espai de la no-creença.

Avui, cert, la institució jeràrquica cristiana (no sols catòlica) té mala peça al teler. Per sota, hi ha comunitats de base de tota mena, com les que van omplir Santa Maria del Pi a Barcelona, el dia de l’arribada del Papa, demanat una altra mena de visites papals. Per damunt, els Parlaments Mundials de les Religions (Chicago,1993; Ciutat del Cap, 1999; Barcelona, 2004; Melbourne, 2009) fan el seu camí i han arribat a un consens entorn d’un reguitzell del compromisos i tasques a partir d’uns mínims ètics comuns per caminar vers la interculturalitat, el feminisme, l’alterglobalització, el diàleg interreligiós, el pensament crític, la descolonització, l’ètica alliberadora, l’ecologisme, el diàleg de les religions entre si, la solidaritat, la consecució de la pau...

Els mitjans que no estiguin atents als tres nivells que acabo d’esmentar, i practiquin el silenci menystenint el del mig i ignorant els altres, acabaran perdent lectors. Temps al temps. (9-I-2012)

L’endemà mateix de la inauguració al Vaticà, exactament al denominat Braccio di Carlo Magno, de la mostra Gaudí a Roma: Arte, scienza e spiritualità, el Papa demanà que se l’informés de com havia anat. Era el divendres 25 de novembre. Mancava un mes just per Nadal. El cardenal Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura, l’havia representat la vigília davant del cardenal arquebisbe de Barcelona i del president d’una mena de land catalanohispànic denominat Generalitat de Catalunya, del qual ja li n’havien parlat abans de la seva vista a Barcelona un any enrere. Gaudí, val a dir-ho, descobert a la ciutat comtal el dia de la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família, l’havia deixat meravellat. Per fi havia topat amb l’obra d’un autor el llenguatge arquitectònic del qual sintetitzava d’una manera visual i plàstica, no només una determinada concepció constructiva, sinó tota una idea de l’art, no pas llunyana a la seva, al servei d’unes profundes creences cristianes.

“Il bello Giorgio”, és a dir, monsenyor Georg Gaenswein, secretari personal, arribà amb un llibre i la felicitació nadalenca del Cardenal de Barcelona per informar-lo. El Papa va obrir el sobre. El christma plasmava justament tres motius extrets de la façana de la Nativitat: els Esposoris de Maria i Josep, la presentació de l’Infant al Temple i la Coronació de la Verge. El Cardenal de Barcelona l’havia encertada de ple i, a més, amb humilitat: havia deixat fora de la seva tria la fornícula amb el Naixement de Betlem, potser confiat que seria la imatge que el Vaticà escolliria... Un oblit imperdonable! “Questo Martínes Sistakh...”, comentà amb suspensió, com feia sovint. Georg endevinà el desig del Papa i li obrí el llibre, exactament on hi havia una foto esplèndida de la façana de la Nativitat. El Papa resseguí les imatges del christma del Cardenal barceloní. “Questo Gaudí... ” Li havien dit que allà havia plasmat els misteris de goig del Sant Rosari, i certament hi eren, però hi havia molt més: Joaquim i Anna, la fugida a Egipte, la mort dels Innocents, l’estel de Betlem, Jesús treballant al taller, l’adoració dels pastors, la dels reis... “E questo?” “És un xiprer amb coloms blancs, símbol d’eternitat i puresa...”, explicà el Secretari.

Tancà el llibre, el retornà al Secretari, deixà la felicitació del Cardenal damunt l’escrivania i es disposà a sentir les seves explicacions. Aquest, sense dir res, li lliurà un tríptic vermell fet públic amb fotos de la basílica barcelonina i explicacions de la mostra en català, castellà, italià i anglès. Li explicà tot seguit algunes anècdotes de la inauguració i li exposà que la mostra donava a conèixer la història de la Basílica des dels seus orígens fins a l’actualitat i n’explicava les properes etapes de futur, amb el suport de fotografies, maquetes, audiovisuals i fins i tot peces originals que palesaven la relació entre els tres vessants de la construcció: l’artístic, el tècnic i l’espiritual. “Gaudí feia càlculs de resistències amb cordes i sacs de sorra mentre avui dia cal fer-los amb ordinadors...”, afegí el Secretari. La part tècnica, al Papa, li interessava menys que l’espiritual. En un temps de descreença, Gaudí l’havia encertada plasmant els misteris cristians al defora del Temple, com una invitació a entrar-hi, reflexionà. El Secretari encara li parlava de les activitats que es farien arran de la mostra, conferències, concerts i fins i tot una actuació de l’Escolania de Montserrat.

Mentrestant, el Papa s’havia assegut darrera l’escriptori. Només aleshores girà el christma del Cardenal barceloní. Sota una frase de l’homilia pronunciada a Barcelona (“La Basílica de la Sagrada Família és un signe visible del Déu invisible”), hi havia els desitjos de sant Nadal i bon any nou i un petit autògraf: “Santità: I migliori auguri di tutta la Chiesa catalana”. Va fer un somriure, potser una mica irònic: “I catalani sono i catalani...”. El Secretari va fer un gest de complicitat i l’exagerà. “Ancora...?”, demanà el Papa. “Troppe!”, ratificà. S’entenien només de mirar-se. Li acabava de dir que encara arribaven peticions —i no poques!— perquè durant les benediccions pasquals emprés, entre les moltes altres que utilitzava, la llengua catalana. “Poi c’è Rouco...”, se li escapà. “Neppure Zapatero...” Es deien moltes coses a més del fet que ni el President de govern ni el de la Conferència episcopal espanyola havien volgut ser a la inauguració de la mostra vaticana sobre Gaudí. “Gaudí è Gaudí”, va deixar anar com per tancar la conversa. Però va tornar a esguardar el Secretari. “E in relazione al libro del credente crítico...?” “Pure! ”

Agafà una carpeta que duia per títol “Lettere non risposte”. El Secretari desaparegué amb l’excusa d’anar a buscar el correu del dia. Sabia perfectament que aquelles cartes no contestades li tocaven la fibra, al Sant Pare. Massa fàcil escriure’l. Entre les darreres, la d’una comunitat africana: li retreien per què no valorava la crisi econòmica mundial en una encíclica i li demanaven que denunciés els especuladors que empobrien el món. I la d’un bisbe conegut i afamat (“El seu silenci clama al cel”, l’acusava). I la llarga missiva d’un dominic que havia tingut alts càrrecs eclesials, havia renunciat a tots i, en alemany, el comminava dient-li que ja feia tard. I, per postres, tot un llibre d’un laic català desconegut, titulat Un creient crític escriu al Papa, que li demanava ni més ni menys que deixés els palaus vaticans. Era un retrat exagerat i estrafet de l’Església, que havia enrabiat el cardenal Bertone i tot; un libello, deia ell. Però il libello no era cap libel: afrontava sincerament certs posicionaments seus i denunciava veritats indiscutibles, per exemple, del seu antecessor i de l’economia vaticana. No l’havia pogut entendre en tots els seus matisos, escrit en català com era, és clar, però se n’havia fet resumir un informe de més d’una vintena de pàgines. El llibre s’havia editat a Barcelona i el seu autor havia dit que, tot i no esperar cap resposta del Papa, si li’n feia cap, la faria pública. Molts lectors, ara, doncs, escrivien al Papa demanant-li per què no el contestava tot comminant-lo a fer-ho.

Quan Georg ja tenia el correu de tres seccions, el cridà el responsable de la documentació hispànica. Una de les missives arribada duia una estranya figureta del Sant Pare a la gatzoneta, amb la sotana aixecada per la banda del darrera. “Il bello Giorgio” la trobà d’un mal gust terrible. Llegí la carta original, grapada a la qual hi havia la traducció italiana:

“Santedat. Jesús acollia tothom, acceptava tothom, responia tothom. Fins i tot dones i nens, una mena de rebuig social que comptava ben poc en el seu temps. El Vicari de Jesús, tanmateix, no respon les cartes que se li envien. Un llibre escrit des d’una fe adulta de més de dues-centes cinquanta pàgines, no mereixeria cap resposta? Jo no conec l’autor, però m’ha ajudat a conèixer l’Església d’avui i a adonar-me fins a quin punt l’han estrafet els seus dirigents. Per això li envio aquesta figureta per al seu pessebre. Se la ben mereix.”

Demanà per la responsable de traduir del català. Era una monja gironina que treballava a Posta. Se li dirigí amb la figureta als dits. “Cos’è questo?” A la dona, santa innocència!, li va fer una gràcia de no dir i exclamà: “Un caganer! El Papa convertit en caganer!” Tot seguit s’adonà que el Secretari esperava una altra mena d’explicacions. “Monsenyor: Es tracta d’una figura típica del pessebre català... Té un doble significat, lúdic i crític...” Li ho va explicar amb el somrís entre els llavis. Abans era un simple pagès defecant, emblema simpàtic de la salut del cos i de l’ànima en la joia i el goig del Nadal. Posar-la al betlem és senyal de bona sort perquè abona la terra i fertilitza el nou any; no posar-la comporta desventura. Avui, enllà de la simpatia que desprèn la figureta, se’n fan dels manaies de tot el món, de Barack Obama a Lula da Silva... La intenció és que no s’oblidin que, per amunt que estiguin, els governants del món són éssers humans i han d’anar de ventre com tothom.

Georg, després de reportar al Sant Pare totes aquestes explicacions, estava convençut que el Papa rebotaria la figureta per terra. Però el Papa la va agafar acuradament i, mentre la posava al pessebre del seu despatx, digué: “Aquesta vegada respondrà al remitent donant-li les gràcies per la figureta”. I va pensar dins seu: “Potser ens la mereixem”. (12-XII-2011)