Lluís Busquets i Grabulosa

Quan les consultes municipals sobre la independència, a Madrid se’n reien. Servidor escrivia aquí mateix que no en féssim cas, que millor agafar-los desprevinguts. La manifestació de l’11 de setembre —pacífica, cívica, democràtica— ha accelerat el tempo polític català i ha deixat fora de joc la capital de la metròpoli (i també el PSC-PSOE). El dia 12, Mas va fer un bon discurs a la Generalitat: es posava a liderar el que li demanaven al carrer. Dijous, 13, segueixo el discurs de Mas al Fòrum Nueva Economía de Madrid. No pot ser més clar. Ningú del govern. Els debats per ràdio i TV demostren que Madrid encara no sintonitza; no s’adonen que per a molts catalans s’ha acabat el bròquil. El dissabte 15, en el debat de Jordi Gonzàlez a la TV sobre Catalunya i la independència, segueix el mateix joc. Ha començat la indignació i les ganes de fer por. Catalunya esdevindria un país de l’Àfrica subsahariana si s’escindís d’Espanya.

El dimarts 18, el Rei estrena la seva pàgina web amb una carta que no pot ser més desencertada i inoportuna. En comptes d’“arbitrar i moderar” (art. 56 de la Constitució), en comptes de dir als senyors Rajoy i Mas que miressin d’entendre’s (l’endemà passat havien de parlar del pacte fiscal), es posa a favor d’un bàndol, demana que no ens dividim, parla de “quimeres” i no vol “debatre si són llebrers o podencs els que amenacen el nostre model de convivència”. I aquest és el problema! I tant, que cal debatre-ho! On era sa Majestat quan, passant per damunt d’un referèndum del poble català, un Tribunal dit Constitucional amb els seus membres caducats, que hauria d’haver impartit justícia en nom del poble, passà per damunt del poble corregint l’Estatut aprovat a les corts i referendat? On és sa Majestat quan els diferents governs se salten la lletra de l’Estatut, ofegant econòmicament Catalunya, addicionals incloses? (No sé quins assessors té el Rei, però si l’autodeterminació catalana s’assolís amb una certa civilitat no caldria fer trencadisses; ara, en canvi, ja hi ha qui parla de treure-li el títol de comte de Barcelona. O canvia d’actitud o s’ho guanyarà a pols.)

El dimecres 19-IX segueixo al Congrés de Diputats la resposta de Rajoy a Rosa Díaz, que ens vol suprimir l’autonomia, i a Pere Macias, que li demana què pensa de la manifestació. Li respon simplement que s’exercí un dret ciutadà i que no està d’acord amb el pacte fiscal. La reunió de demà ja no caldria. L’endemà, però, dijous 20, Mas acudeix a la Moncloa; segueixo la roda de premsa de Mas a la seu de Blanquerna de Madrid després que Rajoy s’hagi tancat en banda a la proposta de Pacte fiscal, sense atorgar-li el més mínim recorregut. Molt bé, el president. Al vespre, 3 o 4 milers de persones esperen Mas a la Plaça Sant Jaume per evidenciar-li que el poble és amb ell.

El dissabte 22, el debat de Jordi Gonzàlez ha canviat respecte al de fa una setmana; per primera vegada es donen xifres, bé que encara es fa el discurs de la por. Altres debats com els d’Intereconomía encara són més heavies.

El dimarts 25-IX m’empasso els discurs de Mas en l’inici del debat de Política General al Parlament de Catalunya. Avui el rei assisteix al lliurament del premi Comte de Barcelona per la Concòrdia al cardenal Bertone, i des de les xarxes socials s’avorta un intent d’esbroncar Sa Majestat. Rebo un missatge. “No perdem temps ni esforços amb qui ja no és ningú”. El debat continuà el dimecres (molt bé Mas responent al PSC-PSOE i al PP) i dijous fins a consensuar un text que demana la convocatòria d’una consulta per al futur de Catalunya per a la pròxima legislatura. El PSC-PSOE, excepte Ernest Maragall, ha votat en blanc, però han dit que donarien suport a una consulta, encara que Madrid no hi donés permís, si l’emparava la llei de consultes catalana que s’està elaborant.

Veurem com serà aquesta llei, perquè segons l’art. 149, 32ª l’Estat té “competència exclusiva” per autoritzar “la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Canviar la Constitució, seguint al peu de la lletra la llei (bé que ja s’ha fet sense seguir-la), suposaria sotmetre’s a l’art. 168, que demana 2/3 de cada cambra, la seva dissolució immediata, la ratificació del canvi per les noves cambres elegides i la ratificació per referèndum. És a dir, deixar que els veïns et triïn i disposin els mobles del teu menjador.

Des de certa premsa de Madrid ja s’han demanat l’empresonament de Mas i l’exèrcit a la Plaça de Sant Jaume. Encara que l’art. 8 confiï a les forces armades la defensa “de la integritat territorial” d’Espanya, cap d’aquestes dues coses pot passar, perquè, segons l’art. 155, si una Comunitat Autònoma no compleix la Constitució o altres lleis o actua de forma que atempti greument contra l’interès general d’Espanya, el govern només pot adoptar mesures per al compliment forçós d’aquestes obligacions amb dues condicions: a) requeriment previ al President de la Comunitat Autònoma i, en cas de no ser atès, b) una majoria absoluta del Senat.

Més enllà de l’Ebre són a la primera fase de dol. Indigna la separació. Encara els manca adonar-se que anant a les males ells també perdran bous i esquelles. Abans de dir-nos que els sap greu, que ja ens tractaran millor (el que ara fa el Regne Unit amb Escòcia), ens faran por amb deutes insuportables, amb expulsar-nos d’Europa i de l’euro. Si la Generalitat té un deute del 21% del PIB, uns 42.000 milions, no ha de ser difícil de retornar-lo en una economia que exporta 57.000 milions. A més, Espanya ens hauria de retornar els 15 anys de dèficit fiscal (uns 240.000 milions) i la part proporcional del dipòsit de pensions (10.800 milions d’euros). Així les coses, Catalunya podria assumir part del deute futur espanyol de 900.000 milions d’euros, que tanta por fa a Alemanya i França. (El repartiment, per criteri de població, seria de 162.000 milions; per criteri de PIB, Catalunya hauria d’assumir 180.000 milions.) Aquest és el camí a fi que ens acceptin a Europa: cap creditor internacional posarà pals a les rodes a la separació de Catalunya a canvi que la totalitat del deute no es quedi en una Espanya poc industrial i poc exportadora; si ens comprometem a eixugar el deute, sí que ens voldran. La separació ens costarà cara, certament (en el pitjor dels casos, el deute actual sumat al deute exterior que ens traspassaran, uns 222.000 milions, equivalent a un 111% del PIB, xifra del tot assumible segons els experts —i molt millor que conformar-se amb el deute actual permanent de 16.000 milions anuals). Però els catalans estem acostumats a pagar per tot. Pagant, sant Pere canta. Posin la mà al foc: eixugant part del deute espanyol se’ns obriran les portes d’Europa! I a un futur millor. (1-X-2012)