Segons algunes creences jueves, a més de les persones, cada ciutat i cada nació té el seu àngel custodi. Dels àngels protectors de les ciutats en queden rastres arreu de Catalunya. Enllà del Jardí i del Carrer de l’Àngel, la seu gironina està coronada per un àngel d’aram instal•lat el 1968 en substitució d’una representació alada de la fe i, pel barri vell, trobaríem rastres de noms d’àngels, de Gaddiel a Metraton. A Barcelona, quan Vicent Ferrer hi arribà l’any 1398, hi va veure un àngel a la porta dels Horts de la Muralla —avui Portal de l’Àngel—, i quan li va demanar què hi feia li va respondre: “Estic guardant Barcelona per ordre de l’Altíssim”. Jaume Huguet el representà en un retaule el segle XV, juntament amb sant Bernardí, que es conserva a la catedral barcelonina. En memòria d’aquest prodigi es venerà en una capella de l’antiga muralla una imatge de l’Àngel Custodi, la qual fou traslladada a l’església de Santa Anna el 1854 i, en enderrocar-se les muralles tres anys després, a la barriada d’Hostafrancs, on encara es conserva la imatge a la parròquia del Sant Àngel Cutodi. Ho ressenyava el “Diario de Barcelona” el 9 de març de 1857.

Per al doctor Tianet Toterudit, que des del seu setial orlat d’un cert agnosticisme la creença en àngels era cosa de quitxalla crèdula, aquelles eren dades tangibles. Havia de fer una conferència sobre els àngels i, encara que l’home es volia documentar com feia sempre d’ençà que havia estat ajudant d’un catedràtic a la Universitat (ara ja ho era ell, de catedràtic), tenia pensat un argument ad absurdum que deixés ben clar que tot plegat, aquella dels àngels de les ciutats, era una creença infantiloide. Quan dues ciutats es declaraven la guerra, què feien els seus àngels? És que l’àngel de la ciutat que perdia la pugna s’inhibia o què?

Pitjor tota la camàndula dels àngels de les nacions, malgrat els testimonis que trobava a la Bíblia. I és que en el llibre sagrat, no només s’hi esmenta l’Àngel d’Israel, que guia el poble a la terra promesa (Ex 14,19), sinó que s’hi diu que s’establiren els confins de les nacions segons el nombre d’àngels de Déu (Dt 32,8), s’encapçalà cada nació amb un príncep o àngel (Sir 17,17) —cosa que li semblava recordar que Tomàs d’Aquino ho comentava a la Summa— i, a més a més, el profeta Daniel, de tanta influència en l’Apocalipsi, confronta l’àngel d’Israel amb el de Pèrsia i el de Grècia (Dn 10,13-21). Quin sentit tenia que uns es barallessin amb els altres? Quin paper feia l’àngel de la nació derrotada?

Sabia perfectament la resposta, el doctor Tianet Toterudit, però se l’amagava com un estruç. La derrota d’un àngel significava que la seva nació no s’havia comportat dreturerament i, sobretot, que no s’havia esforçat prou per aprofitar les llavors que un determinat moment generacional li oferia per arribar a una certa plenitud. Per això la Bíblia castiga unes determinades generacions. A més, una colla de sants pares ho confirmaven: Teodoret de Cir, Basili, Gregori, Cassià, Isidor, Ciril, el Crisòstom, Jeroni, Hilari, Ambrosi, Joan Damascè....

Es posà a Internet. Tenia una adreça per consultar documents vaticans i... Li va sortir que l’Església celebrava la festa de l’Àngel Custodi el 2 d’octubre i que Joan Pau II, a l’audiència del dimecres 30-VII-1968, també havia parlat dels àngels de les nacions. Pitjor: també s’hi referiren els bisbes en el Sínode de l’any 2001. I fins i tot Benet XVI assegurava que els àngels eren missatgers de Déu i ...

“Vatua l’olla!” Allò també eren dades. Vist que, al carrer, hi havia un debat polític sobre una possible separació de Catalunya en relació a Espanya, s’imaginà l’Àngel de la nació catalana i el de la nació espanyola barallant-se i se li dibuixà una rialla sarcàstica a la boca. Tot seguit s’adonà que allò de la “nació espanyola” era una entelèquia inventada en la Constitució de 1978: tan imbècil no era! A ell, vulgues no vulgues, l’havien fet formar part de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” (art.2). Espanyol per nassos! I no hi passava. (Rumià: quan l’Estat espanyol es fes miques, ja no existiria aquella nació espanyola artificial i ell seguiria pertanyent a la catalana, com havia estat sempre.) Es deixà d’Internet i de falòrnies.

La conferència sobre els àngels no avançava. Era en un atzucac. No sabria raonar-ho, però pensà en la seva mare. A les nits, quan l’acompanyava al llit, li feia resar allò d’“Àngel de la guarda,/ dolça companyia:/ No em desempareu/ de nit ni de dia”. Se li acudí una estranya deprecació col•lectiva. Potser la conferència hauria de recollir les seves perplexitats sobre els àngels de les nacions. Acabaria sent una conferència historicopolítica.

D’improvís, entrà el seu nét al despatx fent l’avió. Vuit anys. “Avi, què significa això?” Era una làmina amb el coval de Betlem, la sagrada família, el bou, la mula i un àngel al damunt amb una mena d’estendard i una gran cinta que posava “Gloria in excelsis Deo, et in terra pax hominibus bonae voluntatis”. El nen havia començat a pintar amb groc la palla de la menjadora. Se’l posà a la falda i li ho traduí: “Gloria a Déu a dalt del Cel i a la terra....” “Pau als homes de bona voluntat!”, acabà el petit; “Ja ho sé. M’ho podia haver imaginat” “I de quin color el pintaràs, l’àngel?” “D’un blau cel molt pàl•lid...” “Ah!” El nen se’l mirà: “Ho saps, avi, que el Papa ha dit que a Betlem no hi havia bou ni mula?” El doctor Tianet Toterudit va pensar que el problema veritable era si mai havia existit Betlem. “Qui t’ho ha dit, això?”, inquirí. “La senyoreta. Ha dit que als evangelis no ho posa...” “No, però és una dada dels apòcrifs...” El nen va posar cara de pomes agres: “Què són, els apòcrifs, avi?” Li anava a contestar que eren documents no canònics, però s’imaginà la pregunta que vindria tot seguit. “Són escrits menys antics que els evangelis, però que també parlen de Jesús”, simplificà. “I posen que hi havia bou i mula?” “Sí. Qui ho va escriure, no havia vist res, però s’imaginà que l’alè d’aquells dos animals faria una mica d’escalfor al bressol del Jesús”. El nen baixà de la falda i se n’anà. El doctor no sabia si l’havia entès, però estava satisfet d’haver-li donat aquella explicació tan raonable. S’havia quedat amb un dubte: tenia clar l’existència evangèlica de l’àngel de l’anunciació, de l’àngel de Getsemaní, de l’àngel dels pastors, però no recordava cap àngel damunt del portal de Betlem. Agafà l’Evangeli de Lluc. En efecte el Gloria in excelsis (Lc 2,14) era el cant d’un estol dels exèrcits celestials units a l’àngel dels pastors... Exèrcits celestials... Un oxímoron. Uf!

Tornà a entrar el nen al despatx, esvalotat, amb la làmina a les mans. Ja hi havia pintada la capa de sant Josep. “Avi, com pintaries l’estendard de l’àngel? Amb les franges del Barça o amb les de la bandera catalana?” (No li va voler explicar que els colors del Barça eren el simulacre dels de la bandera catalana: en temps de censura, no se’ls havia permès de portar la samarreta amb franges grogues i vermelles...) “Hi posaria els colors de la nostra senyera.” “Per què?” “Perquè hi ha àngels que protegeixen les nacions. I aquest podria ser l’àngel de la nació catalana...” “Fantàstic! Així els catalans estarem representats a Betlem.” I se’n tornà a anar, el nét, tan corre-cuita com havia vingut..

Al doctor Tianet Toterudit se li va escapar un somriure entre els llavis. (23-XII-2012)

0 comentaris: