Ara que som en ple estiu potser sigui bo recordar que s’han jubilat de les nostres universitats tres professors de primera, d’aquells que han fet parlar generacions d’estudiants de literatura castellana, i que també han influït en els estudis de la catalana: Alberto Blecua (1941), Francisco Rico (1942) i José Carlos Mainer (1944), aquest acollit a una oferta del govern aragonès. Servidor sóc una mica més jove que no ells (de la generació d’una altra magnífica professora, Rosa Navarro Duran), la qual cosa vol dir que, encara que tardanament, vaig tenir la sort de gaudir dels professors d’aquests professors, com ara José Manuel Blecua (pare d’Alberto), Martín de Riquer o Antoni Badia i Margarit. Ja sé que la literatura està de capa caiguda en tots els plans Bolonya i Des-Bolonya, perquè hi ha qui s’entesta a fer de la instrucció una utilitat (si pot ser econòmica,millor) sense adonar-se que la literatura funcionava com un gran disc dur del pensament i l’expressió de l’alumnat que, vulgues que no, topava de cap amb diferents models. Ara els models són el llenguatge del mòbil i l’I-Pad (és a dir, la pura vacuïtat) i si abans era difícil trobar algú que sabés redactar bé una carta ara ni Diògenes trobaria un batxiller capaç de redactar un paràgraf amb bona coherència i cohesió. Però aquest és un discurs perdut (de moment) fins que l’oblit de les humanitats faci caure als cappares de l’ensenyament del burro i topar amb les pròpies orelles.

Dels tres professors esmentats, no en vaig tenir mai cap, però els vaig conèixer tots tres ni que fos d’esquitllentes, perquè de llegir-los, mare meva si els he conegut! D’Aberto Blecua, tenim un impagable Manual de crítica textual (1983) i algunes de les millors edicions d’Hita i del Lazarillo. A Mainer, de qui el seu llibre La Edad de Plata (1902-39) (1975) m’havia causat una impressió tan fabulosa que va ser motiu suficient per entrar d’estranquis a una seva classe a l’Autònoma quan jo feia Periodisme (sempre he considerat pedant el títol de Ciències de la informació), li devem una bona Historia de la literatura (2010) per no parlar de Modernidad y nacionalismo (1900-1939) o del divulgatiu La escritura desatada: el mundo de las novelas. A Rico li devem —uf!— bona part del que es considera l’etapa d’or, per no parlar de la direcció de l’edició del Quixot l’any del centenari (2 volums) i del Quixot de la Real Acadèmia del 2004, amb la seva gran entremaliadura al colofó o peu de llàntia, un acròstic que titllava d’idiota el seu Director d’aleshores: Víctor García de la Concha. Aquest colofó ve conformat per una il•lustració ovalada amb tres molins d’on sorgeixen vuit línies de text com vuit raigs, que transformen la llàntia en un estel fugaç. Resa així:

VIÑETAS, GRABADOS DE LAS CABECERAS

Y OTROS MOTIVOS Y ORNAMENTOS

DE ESTE VOLUMEN PROCEDEN DE LA EDICIÓN

IMPRESA EN MADRID EN 1780,

OBRA MAESTRA DE JOAQUÍN IBARRA,

DISPUESTA, “CORREGIDA” Y PUBLICADA

A INICITAIVA Y EXPENSAS

DE LA REAL ACADEMIA ESPAÑOLA

La cosa és fàcil d’interpretar: les cinc primeres inicials majúscules V-G-D-L-C corresponen al nom el director de la RAE: Víctor García de la Concha, un nom assidu en les llistes de personalitats influents d’aleshores. La lectura de l’acròstic —primeres lletres en vertical de cada línia—és claríssim: YDIODA, que designava, segons Covarrubias, “al que teniendo obligación de saber, o latín o facultad, es falto e ignorante en ella”. El colofó de l’edició el Quixot que patrocinà l’acadèmia diria: “V. G. D. L. C., IDIOTA DE LA REAL ACADEMIA ESPAÑOLA”. He escrit “diria” perquè Rico s’ha curat amb salut, utilitzant un clinamen que consisteix a introduir una petita impuresa en la regla; en efecte, la sisena línia comença per D i no per T, perquè en l’acròstic llegim YDIODA i o YDIOTA. Però és justament la sisena línia, l’única que té entre cometes el mot “corregida”; corregim la D per T i el missatge resulta diàfan. No sé com se’l va prendre el seu destinatari...

Si Rico era capaç de fúmer-se del director de la RAE, imaginin com podia tractar alumnes, col•laboradors i col•legues. Va ser el primer que vaig conèixer personalment. Estava amb uns companys parlant amb J. M. Blecua al seu despatx de la Central i va arribar indignat i queixant-se a crits d’unes oposicions. Blecua, que era una mica sord i, si li convenia, se’l feia, li va fer que s’esperés un moment, ens va acabar d’atendre, ens va fer un gest que sortíssim i allà es va quedar el Dr. Rico. Un dels companys em va dir: “Aquest home és el millor del món en Petrarca i l’humanisme. De petit es va imposar llegir tota la literatura espanyola des de l’adolescència i ho va fer ordenadament...” Vaig quedar astorat. Després vaig saber moltes més coses. Que la seva perícia anava del d’Hita a Calderón, que li agradava seduir les alumnes i que pobres dels seus ajudants o amics. Una meva ex-alumna, boníssima en literatura, va tenir l’oportunitat d’entrar com a ajudant de la seva càtedra. M’ho va consultar. Li vaig aconsellar que sí. Al cap d’uns mesos em trucava. “És inaguantable!” “Estàs amb el millor del món”, li deia jo. Al cap d’uns mesos: “Ho deixo. És insuportable. Et truca a qualsevol hora de la matinada, quan ell treballa, perquè li busquis sens falta qualsevol cosa que aleshores no té a mà...” “No siguis beneita...” Va aguantar un temps, va col•laborar en edicions magistrals i ara és professora de l’Autònoma. Tinc un amic aragonès a la Sapienza de Roma especialista en la Celestina. “És un cabronàs en el bon sentit. Viu per a les seves coses i si t’ha de trucar a les quatre del matí ho fa...” És cert. De jove només llegia i estudiava. No havia anat mai a un partit de futbol. Javier Marías n’ha fet un personatge en algunes de les seves novel•les.

A Alberto Blecua —el més estimat pels seus alumnes— el vaig conèixer personalment en un dinar de profes al Port Olímpic. És un home finíssim i, com a bon crític textual, no li pots canviar una e per una i. Es va animar fins a esdevenir esperitós a l’hora del whisky i als companys de taula ens va fer riure d’allò més comentant-nos exàmens dels seus alumnes. Contrastava la dada cultural amb la barrabassada estudiantil amb una subtilesa encantadora donant per descomptat que tu ja entenies els sobreentesos...

Encara que després jo em decantés més per la literatura catalana puc dir —quan tens ex-alumnes universitaris t’assabentes del que passa a la universitat— que han deixat bons descendents, alguns ja veterans investigadors amb una obra important: José María Micó, Juan Rodríguez, Bienvenido Morros, Guillermo Serés, Pere Ballart, Ramón Valdés, Domingo Ródenas de Moya, Jordi Gracia i Gonzalo Pontón, que va deixar les seves tasques editorials per dedicar-se exclusivament a l’ensenyament i a la investigació. Segur que deixaran el pavelló tan alt com els seus mestres. (20-VIII-2012)

0 comentaris: