El 1990 l’ONU fixà uns objectius concrets en matèria de desenvolupament que s’haurien de complir el 2015: 1) Eradicació de la pobresa extrema i de la fam; 2) Educació universal; 3) Reducció de la mortalitat infantil; 4) Foment d’una Associació mundial per al desenvolupament; 5) Promoció de la igualtat de gènere; 6) Millora de la salut materna; 7) Avanç en el combat contra la SIDA/VIH, el paludisme i altres malalties; 8) Sostenibilitat del medi ambient. Seria hora de demanar-nos a quin punt ens trobem del projecte.

“Cristianisme i Justícia” l’any passat proposava un breu test per tal d’orientar-nos. N’extrec algunes dades sobre els 4 primers punts.

1)a) L’esperança de vida en néixer a llocs com Noruega, Japó o Espanya és superior als 80 anys. Queden països amb una esperança de vida inferior a 50 anys? Doncs, sí: exactament 14. En aquest rànquig, els darrers són Afganistan i Lesotho, amb 44,6 i 45,9 anys, respectivament, però també es troben en aquesta llista la R. D. del Congo (amb més de 60 milions d’habitants) i Nigèria (amb més de 160 milions d’habitants), ambdós amb una esperança de vida de 48 anys. En alguns països ha empitjorat, com en el cas de Zimbabwe, que el 1980 tenia una esperança de vida de 59 anys, baixà fins als 41,7 anys el 2005 i des d’aleshores ha pujat lleugerament fins al 47 anys.

1)b) L’any 1981, 2.500 milions de persones vivien en situació de pobresa (menys de 2$ al dia). Fins al 2005, hi va haver millora o no? Cal respondre que, si en termes relatius, el nombre de persones que viuen en situació de pobresa ha disminuït (ha passat del 70% al 48% de la població mundial), el nombre de pobres segons l’informe de l’ONU 2010 ha augmentat en 2.600 milions. Quant al percentatge de persones que viuen en situació de pobresa extrema (menys d’1,25$ al dia) ha disminuït del 52% el 1981 al 26% el 2005, la qual cosa implica haver passat de 1.900 a 1.400 milions de persones. L’objectiu és que aquest percentatge arribi al 23% l’any 2015, la meitat del 46%, que era la xifra de 1990.

1)c) Per eradicar la fam es va establir com a objectiu que la població amb nutrició insuficient es reduís del 20% el 1990 al 10% el 2015. L’any 2001 havia baixat el 16%. Al cap d’un lustre, el 2006, quin era el percentatge de la població mundial amb problemes de desnutrició? Doncs la resposta és que el 2006 el problema de la fam es va estancar en un 16% de la població mundial. A més, la crisi alimentària del 2008 i la consegüent pujada de preu dels aliments, han fet que reduir aquesta xifra fins al 10% es vegi cada vegada com a més inassolible.

2)a) Els nens que l’any 2010 estiguessin a punt d’entrar a l’escola, podien esperar una educació que durés una mitjana de 17,3 anys a Noruega, 15,7 als EUA i 16,4 a Espanya. I què se li esdevindria a una nena o nen de països com Níger, Angola, Sudan o Tanzània? Doncs que aquests 4 països (i 5 més) tenen una expectativa de menys de 6 anys d’instrucció; això significa que, de mitjana, ni tan sols acabarien l’educació primària. De fet una gran majoria de nens només està escolaritzat durant un període de 2/3 anys segons la PNUD. Si ens referim als països de l’Àfrica subsahariana es pot dir que en els darrers 20 anys els nivells en educació han millorat, tot i que començaven en nivells molt baixos. Països com Txad, Uganda, Níger o Burkina Faso han doblat els anys d’educació; altres com Mali, Guinea, Etiòpia o Moçambic han tingut augments encara més grans, mentre que alguns com Angola, Sudan o Tanzània s’han mantingut pràcticament igual. Malgrat tot, l’objectiu d’aconseguir l’educació universal el 2015 ara es valora com una quimera.

2)b) L’accés a Internet, un dels grans avenços tecnològics de les últimes dècades, és d’un 90% a països com Holanda, Suècia o Islàndia, però hi pot haver països amb un accés menor del 10%? I tant! A 69 països no arriba a una de cada deu persones!

3) La taxa de mortalitat infantil (nens menors de 5 anys) és de 0,6% als països desenvolupats; als països en vies de desenvolupament era del 10% l’any 1990 i un dels Objectius del Mil•leni era reduir-la en dues terceres parts (a 3,3%). S’està aconseguint? La resposta és que no gaire. La taxa en els països en vies de desenvolupament l’any 2008 era del 7,2% (ha disminuït, però som lluny dels objectius marcats). A l’Àfrica subsahariana aquesta taxa és del 14,4%, de manera que en termes absoluts ha augmentat des dels 4 milions de 1990 als 4,4 milions el 2008. Entre les causes destaquen la desnutrició infantil, la manca de tractament per a malalties fàcilment curables com ara diarrees i prepneumònies i el fet que menys de la meitat de parts comptin amb una atenció sanitària apropiada.

4)L’any 1970 els països desenvolupats van prometre destinar el 0,7% del PIB per a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. Quants països dels signants havien complert aquesta promesa el 2007? Per vergonya nostra (i de tots els signants) només 5: Luxemburg, Holanda, Dinamarca, Noruega i Suècia. Espanya pressupostà l’any passat un 0,4%.

Podríem haver-nos fixat en d’altres paràmetres: una de cada quatre persones que viuen en ciutats (789 milions) ho fan sense unes instal•lacions adequades de sanejament, per exemple: més de 1.000 milions de persones no tenen accés a aigua potable, mentre que a les grans ciutats es malbaraten entre 250 i 500 milions de m3 d’aigua cada any...

De tot plegat, cal concloure que hem fet un èmfasi especial en matèries com salut, educació i pobresa que ens indiquen si anem pel bon camí o pel pedregar. Gràcies als avenços tecnològics i sanitaris de les darreres dècades (amb l’ajuda de l’estabilització política de determinades regions) molts països en vies de desenvolupament han fet veritables avenços en educació i salut. Però, de manera desigual: Àsia es dibuixa com la zona de major millora i l’Àfrica subsahariana com la d’avenços mínims i fins i tot retrocessos. Això vol dir que hauríem de posar esforços i recursos per accelerar el desenvolupament dels països menys afavorits.

D’altra banda, segueixen desigualtats i precarietats que clamen al cel. No ens pot alegrar que hi hagi 500 milions de persones menys vivint en extrema pobresa sabent que encara es troben en aquesta situació 1.400 milions de persones. Ha augmentat el nombre de nenes i nens escolaritzats, però encara en queden 115 milions sense escolaritzar. No ens pot alegrar que 10 milions de nens morin cada any per malalties fàcilment curables... I això per no parlar de l’actual estancament de molts dels objectius degut a la desaccelaració de les economies a escala mundial. De nou, els més pobres paguen les conseqüències d’una crisi originada a les gras institucions financeres i als mercats dels països desenvolupats, que han rebut desviaments de diners destinats a l’ajuda al desenvolupament. Si els seus directius han seguit o retornat als sous desmesurats d’abans... es necessita ser malànima! (12-XI-2012)

0 comentaris: