És una dona vital i, de jove, havia d’haver fet molt goig. Acaba de publicar un llibre amb la Teresa Forcades, Una nova imatge de Déu i de la humanitat (2012) i, a primers d’octubre, pensen tenir un debat públic al Romea. Va néixer l’1-VI-1940 en una família camperola i patriarcal a Canova Staffora, al Po pavesà. Als set anys va substituir el seu germà en la tasca d’anar a pasturar les vaques cap al Bocco, perquè ell passava a les feines del camp (ja en tenia 9, d’anys). El 4 juny de 1947, asseguda amb cercle amb d’altres companys, se li va aparèixer la Mare de Déu, abraçant-la pel darrera i alçant-la. Els amics que eren amb ella la van veure alçada del terra i, espantats, no podent tornar-la a fer baixar, van córrer a demanar ajut dient que l’Àngela havia mort a mig aire. Mentrestant ella es va girar per veure-la i es va trobar amb un rostre de dona tan bonic,esbelt i dolç com mai no havia vist. Feia uns 30 anys de les aparicions de Fàtima. Cap missatge secret, cap missatge estrany. “He vingut per ensenyar-vos el camí de la felicitat a la terra”. “Déu ha posat en els homes la possibilitat d’una vida divina, i per això mateix infinita i feliç en la llibertat”. Al cap d’una estona de ser entre els braços de la Verge i de comunicar-s’hi sense paraules, la Senyora la va deixar a terra. Li havia transmès un missatge claríssim, diàfan, i segons ella ha dedicat la vida a repetir-lo.

Llavors, per a la nena va començar el viacrucis. Família, metges, capellans experts, psicòlegs, psiquiatres, prelats... Tests inacabables. Quaranta dies d’isolament. El bisbe que li diu: “El que vegis, sentis i entenguis, m’ho dius a mi i jo et diré si es pot dir als altres o caldrà reservar-ho. Si tu m’obeeixes jo et creuré...” Té set anys. Resposta: “I qui li ha demanat que cregui en la meva experiència? Per què em demana d’obeir-lo?” El bisbe, el 1957, abans de morir i de voler oferir-li un decret mitjançant el qual deixava bastir una església al lloc de les aparicions, li ho va recordar. Havia après de molt petita què volia dir ser fidel a la pròpia consciència. La mare, quan s’acostava el jorn de la segona aparició, i vist que s’havia clavat una espina al peu i tenia una infecció de pus, la va tancar a la seva habitació a pany i clau. Va saltar de la finestra, va anar al lloc de les aparicions i se li va curar la infecció.

Tradueixo del seu llibre La Madonna accanto a noi (2003, 2ª ed.): “Les aparicions van ser sempre el dia 4 del mes, però de juny a octubre del 47 eren a les 4 de la tarda i, després a les dues, d’acord amb l’horari i les modifiacions que feia ella mateixa. Em deia: «Torna a la mateixa hora el 4 del proper mes»; o bé: «Per ara no vindré més, però tu torna sempre fins que jo retorni». Hi va haver, de fet, interrupcions que Ella mateixa anunciava. Però si no em trobava allà, al Bocco, per causes que no depenien de mi, perquè el bisbe me n’allunyava o estava malalta, la veia de nou allà on em trobés.” Fins i tot se li va aparèixer a l’Hospital. Les aparicions van durar nou anys, fins el 4-VI 1956, quan Maria li anuncià que no retornaria més. Àngela ha entès el gran missatge de la seva vida: Déu no castiga ningú; Déu és amor i creació i l’home, possibilitats en la llibertat. L’experiència li atorgà una connexió intensíssima amb la vida i la va dotar d’una presència d’ànim indestructible. Mai no es va doblegar a la jerarquia eclesiàstica.

Un any de nostàlgia i la reacció: la construcció de l’església del Bocco i d’un centre de diàleg religiós que volgué denominar “Nova Canà”, perquè va ser a Canà on Maria constrenyí Jesús a fer el primer miracle. El 1957 volia veure el Papa, Pius XII, amb el qual va poder parlar un moment, que aprofità per valorar-li el primat de la consciència. I llavors, el gran optimisme amb Joan XXIII i la proclamació del Concili, on va intervenir decisivament. “Acabat el Concili vaig viure alguns anys sobre aquell camí fressat i em vaig ocupar d’explicar-lo a capellans, monges, religiosos, seminaristes, sobretot del sud d’Itàlia, per encàrrec dels respectius bisbes”. El 67 es troba amb Atenàgores i el 68...tota la problemàtica dels joves, sorgida del maig francès, arribà als llocs de discussió on intervenia. Calia transformar la societat en comunitat transversal, perquè el sistema de partits ja no donava per més. Un canvi que tenia aspectes culturals, polítics, econòmics, espirituals, jurídics... Grans debats entre catòlics i comunistes. Algú va dir que se li havia aparegut una Mare de Déu roja.

El 1971 es casa amb un home que sabia compartir les seves opcions. El que per a ella volia ser una experiència d’estimar sense posseir no va ser gaire entès pels seus seguidors: “Traeixes la comunitat, la Verge, el moviment”, li tiraven en cara. El seu grup irònicament era denominat “Dalle stelle alle stalle” (Dels estels de les aparicions a les quadres de vaques que miraven de pujar...). El 1975 va néixer el seu fill, Alexander. “Per a mi —escriu— va ser la possibilitat d’experimentar la gratuïtat de l’amor.” I començà a escriure llibres: Resurrezione di Dio (1984) Capire Maria (2003), Le bianche pietre di Polllicino (2003), Persona e comunità (2005), Viagio nella terra di Gesù, amb M. Capellades (2010)...

Som un grup de gent i parlem de moltes coses. Per exemple, de l’Església actual. Troba que als capellans joves els manca formació, sobretot bíblica; s’estan convertint en administradors religiosos. No tenen el Concili Vaticà II com a referent. El Papa hauria de deixar el Vataicà? “Es deia que Joan Pau I ho volia fer, oi?” Per cert, durant el Vaticà II, ens explica, va poder assistir a una xerrada de B. Häring amb experts i amb Pau VI al davant. “Vaig procurar posar-m’hi al costat perquè li volia dir que anés amb peus de plom si no volia trair el Concili. Häring tirava amb bala.” El Papa li va comentar dues o tres vegades “El professor té raó! Però què hi puc fer, jo? Només sóc el Papa!” I afegí: “No li vaig dir res del Concili. Em va fer pena veure aquell home segrestat per la Cúria”. I el Vaticà? “Scusi, ma di noi si dice che è un casino...” (8-VIII-2012)

0 comentaris: