De demà en vuit serà l’11 de setembre. A més dels actes institucionals, la societat civil està preparant una gran manifestació sobiranista que ha de ser “històrica”. (No sé com d’“històrica”: “més d’un milió” com en la diada de 1977? “Menys”, com la de després de les retallades de l’Estatut?) Hi ha hagut debat i discussions sobre si ha de ser una jornada reivindicativa a favor del pacte fiscal o la independència, sobre si els membres del govern han d’anar-hi o no, sobre els lemes (“Catalunya, nou Estat d’Europa”, proposa l’Assemblea Nacional Catalana, que som tots), sobre el grau d’implicació dels partits. Aquests, cada un d’ells, ha ensenyat la poteta. Els més centrats tenen pressions d’ambdós bàndols: anatema si el partit del govern converteix l’11S en un acte reivindicatiu del nacionalisme, clamen des del PP; anatema si es conforma només amb el pacte fiscal, criden des d’ERC i més a l’esquerra; anatema faci el que faci perquè no podem fer el mateix, però no sabem què cal fer, criden amb sordina des del PSC-PSOE.

Visca la unió dels partits catalans! A la metròpoli de Madrid es fan un fart de riure. “Ya estamos otra vez con esos catalanes... Que se manifiesten cuanto quieran. Después haremos lo que nos pase por la entrepierna!”

I així un cop i un altre.

De què serveixen, les manifestacions? Per mostrar que som molts els que volem la llibertat de Catalunya? Per treure pit de tant en tant? I, després, què? De què va servir la manifestació contra les retallades de l’Estatut amb la presència i tot del president Montilla? Per seguir igual.

I no podem seguir igual. Ara que Espanya se sent dèbil és el moment de tibar. Justament el que no volen. “Ahora hay que salir de la crisis y después ya veremos” és una nova excusa. Després veurem el que hem vist sempre. Prou esquilades!

Per això calen plans B a llarg termini. Dic a llarg termini. La independència de Catalunya no s’assolirà amb facilitat. Serà molt pitjor que un xoc de trens. Per això, potser ha arribat el moment del sacrifici dels nostres líders, encara que no sabem si hi estan disposats. Quan els fets de Prats de Molló, Macià sabia què s’hi jugava. Hi va haver un espieta dins la conxorxa i la cosa va sortir malament: Macià va ser engarjolat, però el seu empresonament i la seva defensa van tenir ressò internacional. Gràcies a la derrota hi va haver el 14 d’abril del 31, la proclamació de l’Estat Català dins la federació ibèrica. Va haver de canviar la independència per la Generalitat i l’Estatut de Núria retallat. Per força. La cosa ve de lluny.

Ara és el moment de tibar la corda per saber què és capaç de fer l’Espanya de la UE. Enviar tancs a la Plaça sant Jaume com va fer contra Companys l’octubre del 34? Empresonar el President Mas? Derogar l’Estatut Català? I els catalans ens quedaríem amb els braços plegats?

Ara és el moment dels plans B a llarg termini, de fer realitat el que digui el nostre Parlament, encara que a Madrid no ho acceptin. Ja sé que no podem actuar com si fóssim un Estat, com si “ells” no existissin —i és una llàstima—, perquè tenen la caixa i la clau de la caixa, però els hem d’anar embafant sense aturador. Les propostes són moltes:

a) Constituir un àrbitre internacional —abans aquesta tasca es delegava en el Vaticà, però avui es poden emprar d’altres instàncies— que dirimeixi els contenciosos entre Espanya i Catalunya, començant per les balances fiscals i els deutes mutuals, si convé, emprant el concepte escocès de “devolution”.

b) Implicar Europa en el desig d’independència dels catalans, amb informes de plataformes com la del Dret a decidir i assemblees com la Nacional Catalana, a banda dels partits i organitzacions independentistes, fent-los entendre que Catalunya independent podria fer-se càrrec d’un tros gran del deute de l’Estat.

c) Proclamar la insubmissió fiscal i crear una hisenda pròpia, amb agències tributàries i oficines fiscals catalanes, on els catalans anem a lliurar els impostos que ens pertoquen. Enviar a Madrid la llista de pagaments i oferir-los una mitjana equilibrada de col•laboració, com si ja tinguéssim el pacte fiscal. Passar-nos tot seguit per l’entrecuix les sancions que arribessin, vinguessin d’on fos, encara que hi hagués pel mig el Tribunal Constitucional, que, no ho oblidem, era ben anticonstitucional quan va retallar l’Estatut.

d) Establir un referèndum democràtic i vinculant d’independència, supervisat per àrbitres europeus, independentment de les prohibicions que arribin de Madrid estant. I actuar amb conseqüència d’acord amb el resultat.

e) Convocar eleccions referendàries per acabar proclamant la independència de Catalunya a uns quants anys vista i afrontar les conseqüències i represàlies que arribessin de la metròpoli.

És hora ja des de Catalunya de no demanar permisos i de fer valer els nostres actius. Algunes d’aquestes opcions de pla B no impliquen esdevenir independent demà mateix, però sí que suposen institucionalitzar-ne la possibilitat europea. A la manifestació de l’11S hi hauria d’haver tantes banderes europees com estelades.

Sense cap pla B, sense tensar la corda de la nostra submissió, el futur és fàcil de pronosticar: serem acusats de disbauxa per la nostra despesa, mentre l’AVE a Galícia (2.000 milions) s’adjudica en una tercera part a ACS, Acciona i Ferrovial (la llotja del Bernabeu) i els partits centralistes, PSC-PSOE inclòs, voten l’AVE central pirenaic en comptes de prioritzar l’eix mediterrani.

Més detalladament, el futur pot ser aquest: el rescat d’Espanya és un fet que només cal formalitzar, encara que Rajoy faci créixer el fantasma de la ruptura de l’euro. Catalunya també ha de demanar el rescat del Fons de Liquiditat Autonòmic. Quan la Generalitat ho faci passat l’11S, serà només per formalitzar l’estat actual de coses, que no és altre que la intervenció dels comptes catalans i l’anul•lació de la capacitat legislativa, com es veu en el darrer informe del Consell de Garanties Estatutàries amb la reforma de la funció pública i la manera com des de Madrid es duu a la Generalitat al caire de la fallida explícita cada mes. El marge institucional que li romandrà al govern serà nul. I la troika dels homes de negre europeus (FMI, BCE i UE) ni remodelarà l’Estat perquè Catalunya tingui hisenda pròpia ni distingirà entre les tres autonomies històriques i les altres. Simplement reduirà la despesa amb més retallades donant-nos uns determinats terminis per pagar el que deu Espanya (encara que sigui escanyant-nos, com estan fent amb Grècia) i liberalitzarà. A l’hora dels laments, Europa farà oïdes sordes com passa ara mateix amb Grècia (i això que ja porta anys intervinguda i alguna responsabilitat deu tenir-hi la troika interventora). I els catalans, com sempre, es trenqui o no l’euro, hi sortirem perdent.
(3-IX-2012).

0 comentaris: