Lluís Busquets i Grabulosa

Tinc un amic biòleg que, en donar-se canvis de govern, el que mira no són els alts càrrecs (consellers i directors generals) sinó els intermedis: responsables d’oficines, directorets, portaveus... Li interessen els incidents petits, els detalls perquè les anècdotes ínfimes li permeten bastir categories universals. Ara que s’han albirat llops al Moianès i s’han escapat llobes del zoo barceloní, em vol explicar un cas com un cabàs. I com que és apassionat, em diu que del cas n’extraurà una novel·la, per demostrar que la realitat supera la ficció.

L’afer és aquest: dos germans, el passat 25-IV-2010, entre 10 i 11 de la nit, circulant amb el seu cotxe per a la B-10 en direcció al Besòs, no lluny del Zoo barceloní, van topar amb un cos en moviment, que en la foscor no van esbrinar si era un estruç o un paó reial: només van veure un núvol de plomes pel retrovisor. Es van aturar a la zona de seguretat d’abans del peatge de la sortida de Mollet en direcció a Girona i es van adonar que entre els molts desperfectes del vehicle, aquest perdia líquid de refrigeració, per la qual cosa van haver de demanar l’auxili del RACC. Van ser atesos per agents de la Policia de Catalunya i tots plegats van arribar a la conclusió que deurien haver xocat amb un paó reial escapat del zoo. Les instruccions rebudes van ser esperar la grua del RACC i l’endemà posar-se amb contacte amb el zoo per tramitar l’oportuna reclamació de danys; no tindrien cap problema perquè els animals del Zoo estaven assegurats. “Doncs, bé —em diu el meu interlocutor— un any després dels fets encara no han estat indemnitzats!”.

El món és un mocador! Resulta que els dos germans són amics meus, físics ambdós, l’un professor universitari i l’altre investigador de primera qualitat (amb tesi doctoral feta a l’Institut Max-Planck d’Alemanya). M’havien explicat el cas fa temps i sabia que no s’havien pas aturat davant dels obstacles que en cassos com aquest sol posar l’administració. Havien sol·licitat informe de la Guàrdia Urbana per confirmar que l’animal era del Zoo, havien fet instàncies al Batlle de la Ciutat demanant l’abonament de l’import peritat per arranjar el vehicle, havien sol·licitat els enregistraments de les converses entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la de Comandament de la Policia de Catalunya i què sé jo què més... De tot només n’havien obtingut respostes ambigües. Van acabar aconseguint que regidors de CiU entressin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona —una oral i dues escrites— demanant pels mecanismes de control per evitar fugides d’animals del zoo, si es tenia constància d’alguna pèrdua o de la participació d’algun animal fugit en algun accident de trànsit i quina destinació s’havia donat al cos de l’animal...

Conec el cas, sí, però de moment, deixo que me l’expliqui el biòleg-novel·lista. Resulta que amb motiu de l’escapada de les llobes, el diari “Ara” ha parlat del cas dels dos germans, titulant que un paó escapat del Zoo havia provocat un accident de trànsit “segons consta a l’acta que va aixecar al seu dia la Guàrdia Urbana” i a la qual ha tingut accés el diari. El meu interlocutor me la mostra. La informació és del passat 31 de març. “Saps una cosa?” L’home entona amb veu greu i posa un cert enjòlit al que m’explica. “Resulta que el cos mort de l’animal s’ha esfumat, però els dos xicots accidentats en van poder fotografiar les plomes en un abocador del barri de La Catalana a la riba del Besòs dins el terme municipal de Barcelona. Eren plomes de paó reial. No s’entén que des de la Sala Conjunta de Comandament Guàrdia Urbana-Policia de Catalunya no s’ordenés al Servei de Manteniment de les Rondes que portés les despulles de l’animal a les instal·lacions del Zoo, i encara s’entén menys si tenim en compte que avui dia aquests animals van anellats o porten microxips, cosa que hagués donat pistes per esbrinar les raons del seu comportament.” Poso cara de pòquer perquè no se’m noti que conec el cas fent veure que no hi entenc un borrall. “Els dos nois van aconseguir que regidors de CiU portessin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona, però, ara que la truita ha canviat —vol dir que ha arribat CiU a la Generalitat—, els de CiU no estan per brots.” Em dóna noms del responsable de l’Oficina d’Informació i Tràmits, dels senyors intendents de la Guàrdia Urbana, del Director i Cap del Parc Zoològic, dels regidors que van fer les interpel·lacions... i l’home s’enfila gairebé com si ja escrivís la novel·la per confiar-me —i ara torna a baixar la veu com si em confessés un secret— que el Zoo necessita lloc, espai, que això de l’escapada de les llobes ha estat un parany posat per uns a d’altres, que el grup animalista “Libera!” té sospites que el Zoo es desfà d’animals per la via ràpida, arribant a practicar –motoserra en mà– l’eutanàsia a elefants que han ingerit joguines, perquè necessita lloc per a més llops, óssos formiguers i capsigranys... Acaba assegurant que és gravíssim fer desaparèixer el cos d’un animal mort. Encara em faig el pagès i resisteixo: “Per què?”

Em treu una pàgina del diari “El País” del 14-XII-2010 que parla de la vella lloba del zoològic. “Llegeix el darrer paràgraf”, em commina. Ho faig: “La llei de conservació de la fauna silvestre en els zoològics estipula que sacrificar un animal de forma intencionada en un zoo o eliminar-ne les restes sense causa justificada comporta multes que poden oscil·lar entre els 60.000 i els 300.000 euros i el tancament temporal o definitiu de les instal·lacions”.

Ja no puc aguantar més: “Ara entenc per què els dos nois accidentats, per molt que s’hagin mogut, no n’hagin tret cap estella. Ja no es tracta d’indemnitzar els desperfectes d’un accident, sinó d’una cosa molt més greu. Els faran restar a l’escapça de tot, pobres!” Ho dec dir amb sentiment o amb convicció, perquè se’m regira: “Que els coneixes? “Sí...” “Ho podies haver dit abans!” “Et veia tan engrescat...” Nosap si engegar-me la cavalleria: inesperadament, canvia el to del seu flèbil enuig. “Em podràs donar l’adreça, un telèfon, un mail...?” “La novel·la ja la tens, home. No volies passar de l’anècdota a la categoria?” “Sí, però em podran donar més detalls, no?” “Segur. Són d’aquells que, si tenen la raó al seu costat, no es cansen mai...” Dels que saben que moltes gotes fan un ciri?” Faig que sí. “Millor: Els ajudaré a moure el que calgui perquè almenys cobrin els desperfectes del cotxe.” “Això, si hi hagués justícia, ja ho haurien d’haver fet. Si no recordo malament han demanat dues o tres vegades un CD-Rom o suport equivalent de les converses mantingudes quan l’accident entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la dels Mossos d’Esquadra i entre aquella i els agents o Servei de Manteniment de Rondes que van haver d’intervenir en la retirada del cadàver del paó reial...” “Veus com la realitat supera la ficció?” Té raó. Espero almenys que, si fa la novel·la amb noms i cognoms, no li diguin quimèric! (2-V-2011)

El passat dimarts 29, com a preàmbul de la consulta sobre la independència d’ahir va fer vuit dies, a l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra, ple de gom a gom, així com algunes aules que es van haver d’adaptar per poder-la seguir-la amb vídeo, Pujol va fer-hi una conferència que, segons va dir, es pensava que no hauria de fer mai. Hi proclamaria sense embuts que, si Espanya anava prement Catalunya fins a reduir-nos a una simple romanalla del passat, no ens deixava altra opció que la independència. I va començar posant-se el públic a la butxaca: “Jo que sempre he aturat els qui volien la independència, m’he quedat sense raons ni arguments per seguir frenant-los” i esmentà les plaques tectòniques que de vegades es mouen amb paroxismes inesperats. Es demanava si durant els seus trenta anys de govern no havia estat fent el préssec de tant deixar-se ensarronar. I això, a la seva edat, deia, era greu. (Alguns del seu entorn íntim diuen que ho viu com un fracàs. Per això la darrera proclama seva ja havia fet butllofes: “Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec”.)

Per arribar on volia, l’home es carregà de raons. L’any 1978, en plena discussió constitucional, la seva conferència al Siglo XXI es titulà: “Los desequilibrios territoriales en España”. Els coneixia de jove, els desequilibris. Allò de “Los santos inocentes” del Delibes o dels “Campos de Níjar” d’en Goytisolo, els havia vist en diversos viatges amb els seus propis ulls. Per això, explicà, en la seva època de Banca Catalana i del BIC, va fer actuacions fora de Catalunya, com a Zafra (Extremadura) o a Andalusia, ajudant a editar la seva Enciclopedia. Delejava ja aleshores una Espanya més equilibrada pel bé del nostre propi país. Al final del franquisme estava convençut que un Estat espanyol fort i democràtic no tindria por de deixar consolidar la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya, amb un gruix de competències, un finançament adequat i una contribució lleial d’ambdues parts. De fet, va exposar un memorial de greuges:
a) Quan el juliol de 1977 el govern d’UCD minoritari no tenia majoria i havia començat l’“acoso y derribo” socialista, CDC donà suport a la política econòmica de Fuentes Quintana sumant amb els seus diputats la majoria justa per arribar als Pactes de la Moncloa, sense demanar res a canvi (i potser aquest va ser l’error, afegeixo jo).

b) Quant el 23-F, per dignitat democràtica, CiU canvià el vot contrari a la investidura de Calvo Sotelo per un de favorable per reforçar la democràcia, no van ser correspostos ni pels polítics (PSOE i UCD pactaren la LOAPA) ni per la casa reial (el Rei es reuní el 24-F amb tots els partits menys CiU i PNB).

c) Quan el 1993 el PSOE va perdre la majoria absoluta, demanà la col·laboració parlamentària de CiU, que els l’oferí negociant contrapartides (primer canvi en el sistema de finançament, mossos, etc.) i exigint de Solbes el canvi d’una economia financera dita del pelotazo a una economia productiva, que va donar bons resultats; i van ser lleials, tot i la duresa de la legislatura (casos de corrupció de Rubio, Corcuera, Roldán... i GAL) i les manifestacions i pressions contra González, contra CiU i contra Pujol mateix. Tot plegat es traduí en el fet que González aconseguís d’Europa els fons de cohesió que acabarien beneficiant Espanya.

d) El 1996, amb la majoria relativa del PP, també hi pactaren lleialment amb contrapartides autonòmiques, fent possible la continuïtat de Rato amb la política autonòmica anterior i aconseguint acomplir els criteris de Maastrich per poder ingressar en la Unió Econòmica i Monetària Europea el 1999, cosa que semblava impossible el 1996.

e) Fent una miscel·lània, Pujol admeté no haver-la encertat amb l’ingrés a la NATO, però explicà que CiU ha estat sempre lleial en la lluita antiterrorista, que en defensar el fet diferencial català contra el “cafè per a tots” els garantien que aquesta diferència cabia dins la Constitució; que ningú no s’explica que Catalunya hagi de pagar el 9% del PIB en concepte de solidaritat, amb l’espoli que això significa, quan els länder alemanys denominats “Geldgeber” (‘donadors de diners’) no superen el 4%; que mai no ha volgut entrar en el clima caïnita espanyol i que l’escandalitza la falta d’ètica quan alguns alts dirigents li diuen que la solidaritat “sólo hay que aplicarla con los bienes ajenos” (és a dir, “allò meu és meu i allò que és teu ho haurem de repartir”) fins al punt que ressenyà una frase que li havien dit: “El sistema de financiación es muy injusto para ustedes, pero a nosotros nos va bien y punto”.

f) Quan Espanya estava ran del precipici el 2010 (a punt de ser intervinguda com Grècia) i Zapatero estava entestat que estàvem rebé, atès que hi havia en joc la fortalesa de l’euro, va venir a Espanya una delegació europea (Pöttering, president del Parlament europeu; Oettinger, comissari a Brusel·les; Koch, president del länd de Hessen; Wulff, aviat president de la República Federal, etc.) per convèncer Zapatero o els líders del PP. Tot debades. Aleshores van visitar Mas i també Pujol. “No cal que s’escarrassin a convèncer-nos. Sabem quin és l’interès general espanyol i europeu”. Vist que Merkel, Obama i el primer ministre xinès i tot van comminar Zapatero a prendre les decisions que feia temps havia d’haver pres, CiU i només CiU va salvar la proposta del govern i al cap de tres dies la ministra Salgado va poder anar a la reunió de ministres de Brusel·les amb els deures embastats. Altrament, la crisi hauria estat de conseqüències imprevisibles.

Davant d’aquesta llista de lleialtats institucionals, Espanya va respondre contra l’Estatut de Catalunya amb una sentència “demolidora” (el mot és seu), en tres punts: el de les competències (cueja la filosofia de la LOAPA), el del finançament i el de les qüestions identitàries. La sentència va ser celebrada pel PP, pels mass-media no catalans (va qualificar de “penós” l’article de Chacón-González) i per Zapatero: “Misión cumplida”, se li va escapar de dir. Aquella somniada Espanya plural, oberta a la personalitat diferent i puixant de les seves comunitats, de fet, sen’havia començat d’anar en orris entorn del 2000, amb la majoria del PP i el “Manifest de Santillana” del PSOE. Per això, a la seva conferència al Col·legi d’Advocats de Madrid va dir que “ens trobàvem en un canvi de rasant”. Res a fer. La residualització de la personalitat catalana s’havia posat en marxa. I, d’aquí, el seu punt d’arribada: malgrat les dificultats de la independència de Catalunya, tant vistes des d’Espanya com des d’Europa, atès que “no devem res a Espanya, més aviat ens deuen”, no li resten arguments contra els independentistes que creixen cada dia.

S’ha tornat Pujol independentista, podem demanar-nos? No. Com Mas, espera un miracle de les pròximes eleccions (minoria del qui guanyi per fer possible un nou pacte fiscal). I es guarda el roc a la faixa que Catalunya pugui esdevenir el Quebec d’Espanya (un poble francòfon amb gran consciència històrica que ha estat reconegut com a nació en el marc canadenc, amb garanties polítiques, jurídiques i econòmiques per a la seva identitat i desenvolupament).

Des de Solidaritat, es freguen les mans. Pujol ha passat de “Fer país” a “Fer Estat”, escriuen. Benvingut al club, li diuen? Tampoc. “La no-aplicació d’una política independentista només pot entendre’s en raó a tres supòsits: la irresponsabilitat política; la voluntat d'embolicar la troca; o la traïció, pura i dura, a allò que demanava el poble a la gran manifestació del passat juliol”. I ara tenim els resultats de la consulta. Uf! I els mitjans de Madrid van posant sordina a tot! (18-IV-2011)