El passat dimarts 29, com a preàmbul de la consulta sobre la independència d’ahir va fer vuit dies, a l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra, ple de gom a gom, així com algunes aules que es van haver d’adaptar per poder-la seguir-la amb vídeo, Pujol va fer-hi una conferència que, segons va dir, es pensava que no hauria de fer mai. Hi proclamaria sense embuts que, si Espanya anava prement Catalunya fins a reduir-nos a una simple romanalla del passat, no ens deixava altra opció que la independència. I va començar posant-se el públic a la butxaca: “Jo que sempre he aturat els qui volien la independència, m’he quedat sense raons ni arguments per seguir frenant-los” i esmentà les plaques tectòniques que de vegades es mouen amb paroxismes inesperats. Es demanava si durant els seus trenta anys de govern no havia estat fent el préssec de tant deixar-se ensarronar. I això, a la seva edat, deia, era greu. (Alguns del seu entorn íntim diuen que ho viu com un fracàs. Per això la darrera proclama seva ja havia fet butllofes: “Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec”.)


Per arribar on volia, l’home es carregà de raons. L’any 1978, en plena discussió constitucional, la seva conferència al Siglo XXI es titulà: “Los desequilibrios territoriales en España”. Els coneixia de jove, els desequilibris. Allò de “Los santos inocentes” del Delibes o dels “Campos de Níjar” d’en Goytisolo, els havia vist en diversos viatges amb els seus propis ulls. Per això, explicà, en la seva època de Banca Catalana i del BIC, va fer actuacions fora de Catalunya, com a Zafra (Extremadura) o a Andalusia, ajudant a editar la seva Enciclopedia. Delejava ja aleshores una Espanya més equilibrada pel bé del nostre propi país. Al final del franquisme estava convençut que un Estat espanyol fort i democràtic no tindria por de deixar consolidar la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya, amb un gruix de competències, un finançament adequat i una contribució lleial d’ambdues parts. De fet, va exposar un memorial de greuges:
a) Quan el juliol de 1977 el govern d’UCD minoritari no tenia majoria i havia començat l’“acoso y derribo” socialista, CDC donà suport a la política econòmica de Fuentes Quintana sumant amb els seus diputats la majoria justa per arribar als Pactes de la Moncloa, sense demanar res a canvi (i potser aquest va ser l’error, afegeixo jo).


b) Quant el 23-F, per dignitat democràtica, CiU canvià el vot contrari a la investidura de Calvo Sotelo per un de favorable per reforçar la democràcia, no van ser correspostos ni pels polítics (PSOE i UCD pactaren la LOAPA) ni per la casa reial (el Rei es reuní el 24-F amb tots els partits menys CiU i PNB).


c) Quan el 1993 el PSOE va perdre la majoria absoluta, demanà la col·laboració parlamentària de CiU, que els l’oferí negociant contrapartides (primer canvi en el sistema de finançament, mossos, etc.) i exigint de Solbes el canvi d’una economia financera dita del pelotazo a una economia productiva, que va donar bons resultats; i van ser lleials, tot i la duresa de la legislatura (casos de corrupció de Rubio, Corcuera, Roldán... i GAL) i les manifestacions i pressions contra González, contra CiU i contra Pujol mateix. Tot plegat es traduí en el fet que González aconseguís d’Europa els fons de cohesió que acabarien beneficiant Espanya.


d) El 1996, amb la majoria relativa del PP, també hi pactaren lleialment amb contrapartides autonòmiques, fent possible la continuïtat de Rato amb la política autonòmica anterior i aconseguint acomplir els criteris de Maastrich per poder ingressar en la Unió Econòmica i Monetària Europea el 1999, cosa que semblava impossible el 1996.


e) Fent una miscel·lània, Pujol admeté no haver-la encertat amb l’ingrés a la NATO, però explicà que CiU ha estat sempre lleial en la lluita antiterrorista, que en defensar el fet diferencial català contra el “cafè per a tots” els garantien que aquesta diferència cabia dins la Constitució; que ningú no s’explica que Catalunya hagi de pagar el 9% del PIB en concepte de solidaritat, amb l’espoli que això significa, quan els länder alemanys denominats “Geldgeber” (‘donadors de diners’) no superen el 4%; que mai no ha volgut entrar en el clima caïnita espanyol i que l’escandalitza la falta d’ètica quan alguns alts dirigents li diuen que la solidaritat “sólo hay que aplicarla con los bienes ajenos” (és a dir, “allò meu és meu i allò que és teu ho haurem de repartir”) fins al punt que ressenyà una frase que li havien dit: “El sistema de financiación es muy injusto para ustedes, pero a nosotros nos va bien y punto”.


f) Quan Espanya estava ran del precipici el 2010 (a punt de ser intervinguda com Grècia) i Zapatero estava entestat que estàvem rebé, atès que hi havia en joc la fortalesa de l’euro, va venir a Espanya una delegació europea (Pöttering, president del Parlament europeu; Oettinger, comissari a Brusel·les; Koch, president del länd de Hessen; Wulff, aviat president de la República Federal, etc.) per convèncer Zapatero o els líders del PP. Tot debades. Aleshores van visitar Mas i també Pujol. “No cal que s’escarrassin a convèncer-nos. Sabem quin és l’interès general espanyol i europeu”. Vist que Merkel, Obama i el primer ministre xinès i tot van comminar Zapatero a prendre les decisions que feia temps havia d’haver pres, CiU i només CiU va salvar la proposta del govern i al cap de tres dies la ministra Salgado va poder anar a la reunió de ministres de Brusel·les amb els deures embastats. Altrament, la crisi hauria estat de conseqüències imprevisibles.


Davant d’aquesta llista de lleialtats institucionals, Espanya va respondre contra l’Estatut de Catalunya amb una sentència “demolidora” (el mot és seu), en tres punts: el de les competències (cueja la filosofia de la LOAPA), el del finançament i el de les qüestions identitàries. La sentència va ser celebrada pel PP, pels mass-media no catalans (va qualificar de “penós” l’article de Chacón-González) i per Zapatero: “Misión cumplida”, se li va escapar de dir. Aquella somniada Espanya plural, oberta a la personalitat diferent i puixant de les seves comunitats, de fet, sen’havia començat d’anar en orris entorn del 2000, amb la majoria del PP i el “Manifest de Santillana” del PSOE. Per això, a la seva conferència al Col·legi d’Advocats de Madrid va dir que “ens trobàvem en un canvi de rasant”. Res a fer. La residualització de la personalitat catalana s’havia posat en marxa. I, d’aquí, el seu punt d’arribada: malgrat les dificultats de la independència de Catalunya, tant vistes des d’Espanya com des d’Europa, atès que “no devem res a Espanya, més aviat ens deuen”, no li resten arguments contra els independentistes que creixen cada dia.


S’ha tornat Pujol independentista, podem demanar-nos? No. Com Mas, espera un miracle de les pròximes eleccions (minoria del qui guanyi per fer possible un nou pacte fiscal). I es guarda el roc a la faixa que Catalunya pugui esdevenir el Quebec d’Espanya (un poble francòfon amb gran consciència històrica que ha estat reconegut com a nació en el marc canadenc, amb garanties polítiques, jurídiques i econòmiques per a la seva identitat i desenvolupament).


Des de Solidaritat, es freguen les mans. Pujol ha passat de “Fer país” a “Fer Estat”, escriuen. Benvingut al club, li diuen? Tampoc. “La no-aplicació d’una política independentista només pot entendre’s en raó a tres supòsits: la irresponsabilitat política; la voluntat d'embolicar la troca; o la traïció, pura i dura, a allò que demanava el poble a la gran manifestació del passat juliol”. I ara tenim els resultats de la consulta. Uf! I els mitjans de Madrid van posant sordina a tot! (18-IV-2011)

0 comentaris: