Lluís Busquets i Grabulosa

CiU i PNV, el passat mes de febrer, van fer passar una esmena d’última hora a la llei d’economia sostenible en el seu pas pel Senat, gràcies a la qual es feia desaparèixer el límit de 40 anys de vida de les centrals nuclears que generen electricitat (i residus que no sabem on emmagatzemar ni per quan temps caldrà fer-ho a la pell de brau). Un límit que la majoria d’experts posa en els 35/40 anys. Era un moment en què, a causa de la crisi, a Europa hi havia hagut clamors de la nucleocràcia (la tecnoburocràcia nuclear, com la denomina Pep Puig, professor d’Energia de la UAB) que sap com maneflejar campanyes mediàtiques. Es tractava de deixar que l’energia nuclear jugués un paper rellevant més enllà del 2020, encara que les centrals haguessin complert els 40 anys de vida (de les 8 d’hispàniques, Garoña hi hauria arribat el 2013. Almaraz l’any 2021 i així les altres sis, tres de les quals, catalanes:Vandellós I, Ascó I i Ascó II). El debat de la jubilació de centrals estava obert, encara que no hagués passat res al Japó, ni terratrèmol ni tsunami ni deflagració dels reactors de Fukushima Daiichi.

Abans, uns números. Al món, a banda dels 50 en construcció i dels 95 en estudi després del pacte de cooperació nuclear entre EUA i Rússia, hi ha 437 reactors nuclears operatius, dels quals 143 a la Unió Europea (a França, 58; al Regne Unit, 19; a Alemanya, 17...) i 104 a EUA. Atès que en els pròxims 25 anys se n’haurien de jubilar i substituir uns 300, és a dir, una mitjana d’un reactor al mes, quan es triga uns deu anys a llicenciar-ne i construir-ne un de nou. La cosa, doncs, sembla impossible, i per això les campanyes d’allargar-ne la vida útil començant per EUA.

Tan necessària resulta l’energia nuclear? Doncs, no. Malgrat la dificultat d’obtenir dades verídiques (aquests dies s’han publicat en diferents mitjans dades que no lliguen), a l’Estat espanyol només entorn del 20% de l’electricitat que es consumeix prové de les seves 8 centrals nuclears, un 19%, si fem cas de les dades aportades per la REE el febrer del 2010. I la resta? Cicle combinat, 22/23%; cogeneració i altres, 11/12%; hidràulica, 11/14%; eòlica 16/18%; solar, 2%... A Catalunya, les xifres varien: depenem d’energia nuclear en un 53,3%, del cicle combinat en un 18,7%, de la cogeneració en un 9,2%... En altres paraules, mentre l’Estat frega el 35% d’energies renovables, nosaltres no arribem al 18%. Aleshores, no seria millor invertir en energies netes, especialment solar i eòlica, ja que estem molt per sota de la mitjana hispànica? Sí, però les nuclears deixen més benefici.

Ho explicava el Dr. Puig a “El Periódico” el passat 28-II: el preu de mercat diari de generació es fixa en funció del preu ofert pels darrers oferents, que actualment solen ser les centrals de cicle combinat que cremen gas fòssil. El passat 18-II el mercat fixà un preu mig de 43,72 euros/MWh (és a dir, 4,372 cèntims d’euro per cada kWh). Aquell mateix dia, segons REE, les nuclears van generar162.141 MWh. Atès que avui, donat que gaudeix de tots els favors atorgats en el passat i que les centrals ja estan molt amortitzades, el cost de generació nuclear és de 18 euros/MWh (1,8 cèntims d’euro/kWh), això és, força més baix que el preu mig fixat, resulta que els propietaris de les nuclears reben una remuneració molt superior al seu cost de generació. Si compten la diferència de preu de cost i de preu fixat en un dia els cau un benefici de més de 7 milions d’euros. Multipliquin pels dies de l’any i restin uns 1000 milions d’euros de costos de generació i es trobaran amb milers de milions d’euros de benefici. Vet aquí la raó per augmentar la vida dels reactors hispànics (encara que l’envelliment incrementi la probabilitat de fallada). Ara, però, ha arribat la catàstrofe de Fukushima i els polítics no voldrien haver aprovat el que van aprovar i les gran empreses propietàries de les centrals han deixat de fregar-se les mans i bavejar veient el negoci a tocar. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) haurà de dir i, sobretot, fer alguna cosa. Segons els efectes al Japó, Europa pot posar una llosa damunt de l’energia nuclear. La gent ja ha après que els reactors poden ser d’aigua en ebullició i d’aigua a pressió i que, siguin com siguin, no poden deixar de refrigerar-se encara que s‘aturin automàticament com va esdevenir-se al Japó (però el tsunami va inutilitzar els generadors dièsel d’emergència per a la refrigeració). La gent sap que per evitar la ruptura del vas del reactor va caldre expulsar gasos radioactius (i per això les deflagracions del xoc entre hidrogen i oxigen que destruïren cobertes protectores) i, malgrat els esforços per injectar-hi aigua de mar o tirar-n’hi des d’helicòpters, encara no sabem si hi va haver o es va evitar a l’últim moment la fosa dels elements combustibles.

Trigarem a saber tots els efectes —sobre persones, animals, cultius, terres...— com s’esdevingué amb d’altres catàstrofes com les d’Ottava (1952), Mayak a l’URSS (1957), Three Miles Island o Harrisburg als EUA (1979), Txernòbil a Ucraïna (1986), Goiana, al Brasil (1987), Vandellós 1 (1989), Tomsk, Rússia (1983), Khushab, Pakistan, i Vandellós (2008)... I les no comptabilitzades, com la corrosió de canonades a Vandellós II el 2004, per no parlar d’altres fugues i incendis en les centrals catalanes...

Però la ciutadania té al cap que, fet i fet, s’esdevé un accident greu cada lustre. Fins i tot ens hem après la unitat de mesura de la radiació, el sievert (símbol, Sv), unitat d’equivalència d’una dosi de radiació, del sistema internacional, igual a un joule per quilogram. I que mil milisieverts (1000mSv) equivalen a un sievert. Si segons Rubert Internacional, el 15 de març a ¾ menys cinc de deu UTC, la taxa més alta de dosis mesurades en les immediacions dels reactors de Fukushima, va ser de 400.000 microSv/h (400miliSv/h), quan, segons la legislació espanyola el límit anual de dosis permeses a un treballador d’un centre hospitalari o d’una central nuclear és de 20.000microSv (20mSv)... no és difícil fer càlculs.

En el fons, els ciutadans sabem que cal donar gràcies als treballadors i bombers que, jugant-se la vida, van arribar a refrigerar els reactors de Fukushima (no descartin una pel·lícula del drama) i a evitar una catàstrofe pitjor. Però sabem que aquest punt d’inflexió ha de suposar una seriosa reflexió per a tot el parc nuclear mundial i per a la distribució energètica. Si es diu que a Catalunya l’escassa capacitat de les xarxes d’interconnexió bloqueja les renovables, potser serà hora de fer un pla energètic coherent. No es va posar en marxa el 2006 el Centre de Control de les Energies Renovables per optimitzar la gestió de l’electricitat? No havia de complementar el Centre de Control Elèctric (CECOEL) de la Xarxa Elèctrica d’Espanya (REE), des d’on es gestionen teòricament entrades i xarxes de transport elèctric mitjançant diverses línies? No s’havien de canviar per un model electrònic els comptadors? El pitjor que ens pot passar és que s’argumenti, com ja s’intenta des de la nucleocràcia davant de la batalla perduda, que l’accident del Japó, per catastròfic que hagi resultat, acabà controlat. Hem d’evitar el ressorgiment d’una indústria com la nuclear que es resisteix a rendir-se malgrat l’evidència de la seva perillositat consubstancial. (4-IV-2011)