Lluís Busquets i Grabulosa

Tinc un amic biòleg que, en donar-se canvis de govern, el que mira no són els alts càrrecs (consellers i directors generals) sinó els intermedis: responsables d’oficines, directorets, portaveus... Li interessen els incidents petits, els detalls perquè les anècdotes ínfimes li permeten bastir categories universals. Ara que s’han albirat llops al Moianès i s’han escapat llobes del zoo barceloní, em vol explicar un cas com un cabàs. I com que és apassionat, em diu que del cas n’extraurà una novel·la, per demostrar que la realitat supera la ficció.

L’afer és aquest: dos germans, el passat 25-IV-2010, entre 10 i 11 de la nit, circulant amb el seu cotxe per a la B-10 en direcció al Besòs, no lluny del Zoo barceloní, van topar amb un cos en moviment, que en la foscor no van esbrinar si era un estruç o un paó reial: només van veure un núvol de plomes pel retrovisor. Es van aturar a la zona de seguretat d’abans del peatge de la sortida de Mollet en direcció a Girona i es van adonar que entre els molts desperfectes del vehicle, aquest perdia líquid de refrigeració, per la qual cosa van haver de demanar l’auxili del RACC. Van ser atesos per agents de la Policia de Catalunya i tots plegats van arribar a la conclusió que deurien haver xocat amb un paó reial escapat del zoo. Les instruccions rebudes van ser esperar la grua del RACC i l’endemà posar-se amb contacte amb el zoo per tramitar l’oportuna reclamació de danys; no tindrien cap problema perquè els animals del Zoo estaven assegurats. “Doncs, bé —em diu el meu interlocutor— un any després dels fets encara no han estat indemnitzats!”.

El món és un mocador! Resulta que els dos germans són amics meus, físics ambdós, l’un professor universitari i l’altre investigador de primera qualitat (amb tesi doctoral feta a l’Institut Max-Planck d’Alemanya). M’havien explicat el cas fa temps i sabia que no s’havien pas aturat davant dels obstacles que en cassos com aquest sol posar l’administració. Havien sol·licitat informe de la Guàrdia Urbana per confirmar que l’animal era del Zoo, havien fet instàncies al Batlle de la Ciutat demanant l’abonament de l’import peritat per arranjar el vehicle, havien sol·licitat els enregistraments de les converses entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la de Comandament de la Policia de Catalunya i què sé jo què més... De tot només n’havien obtingut respostes ambigües. Van acabar aconseguint que regidors de CiU entressin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona —una oral i dues escrites— demanant pels mecanismes de control per evitar fugides d’animals del zoo, si es tenia constància d’alguna pèrdua o de la participació d’algun animal fugit en algun accident de trànsit i quina destinació s’havia donat al cos de l’animal...

Conec el cas, sí, però de moment, deixo que me l’expliqui el biòleg-novel·lista. Resulta que amb motiu de l’escapada de les llobes, el diari “Ara” ha parlat del cas dels dos germans, titulant que un paó escapat del Zoo havia provocat un accident de trànsit “segons consta a l’acta que va aixecar al seu dia la Guàrdia Urbana” i a la qual ha tingut accés el diari. El meu interlocutor me la mostra. La informació és del passat 31 de març. “Saps una cosa?” L’home entona amb veu greu i posa un cert enjòlit al que m’explica. “Resulta que el cos mort de l’animal s’ha esfumat, però els dos xicots accidentats en van poder fotografiar les plomes en un abocador del barri de La Catalana a la riba del Besòs dins el terme municipal de Barcelona. Eren plomes de paó reial. No s’entén que des de la Sala Conjunta de Comandament Guàrdia Urbana-Policia de Catalunya no s’ordenés al Servei de Manteniment de les Rondes que portés les despulles de l’animal a les instal·lacions del Zoo, i encara s’entén menys si tenim en compte que avui dia aquests animals van anellats o porten microxips, cosa que hagués donat pistes per esbrinar les raons del seu comportament.” Poso cara de pòquer perquè no se’m noti que conec el cas fent veure que no hi entenc un borrall. “Els dos nois van aconseguir que regidors de CiU portessin interpel·lacions a l’Ajuntament de Barcelona, però, ara que la truita ha canviat —vol dir que ha arribat CiU a la Generalitat—, els de CiU no estan per brots.” Em dóna noms del responsable de l’Oficina d’Informació i Tràmits, dels senyors intendents de la Guàrdia Urbana, del Director i Cap del Parc Zoològic, dels regidors que van fer les interpel·lacions... i l’home s’enfila gairebé com si ja escrivís la novel·la per confiar-me —i ara torna a baixar la veu com si em confessés un secret— que el Zoo necessita lloc, espai, que això de l’escapada de les llobes ha estat un parany posat per uns a d’altres, que el grup animalista “Libera!” té sospites que el Zoo es desfà d’animals per la via ràpida, arribant a practicar –motoserra en mà– l’eutanàsia a elefants que han ingerit joguines, perquè necessita lloc per a més llops, óssos formiguers i capsigranys... Acaba assegurant que és gravíssim fer desaparèixer el cos d’un animal mort. Encara em faig el pagès i resisteixo: “Per què?”

Em treu una pàgina del diari “El País” del 14-XII-2010 que parla de la vella lloba del zoològic. “Llegeix el darrer paràgraf”, em commina. Ho faig: “La llei de conservació de la fauna silvestre en els zoològics estipula que sacrificar un animal de forma intencionada en un zoo o eliminar-ne les restes sense causa justificada comporta multes que poden oscil·lar entre els 60.000 i els 300.000 euros i el tancament temporal o definitiu de les instal·lacions”.

Ja no puc aguantar més: “Ara entenc per què els dos nois accidentats, per molt que s’hagin mogut, no n’hagin tret cap estella. Ja no es tracta d’indemnitzar els desperfectes d’un accident, sinó d’una cosa molt més greu. Els faran restar a l’escapça de tot, pobres!” Ho dec dir amb sentiment o amb convicció, perquè se’m regira: “Que els coneixes? “Sí...” “Ho podies haver dit abans!” “Et veia tan engrescat...” Nosap si engegar-me la cavalleria: inesperadament, canvia el to del seu flèbil enuig. “Em podràs donar l’adreça, un telèfon, un mail...?” “La novel·la ja la tens, home. No volies passar de l’anècdota a la categoria?” “Sí, però em podran donar més detalls, no?” “Segur. Són d’aquells que, si tenen la raó al seu costat, no es cansen mai...” Dels que saben que moltes gotes fan un ciri?” Faig que sí. “Millor: Els ajudaré a moure el que calgui perquè almenys cobrin els desperfectes del cotxe.” “Això, si hi hagués justícia, ja ho haurien d’haver fet. Si no recordo malament han demanat dues o tres vegades un CD-Rom o suport equivalent de les converses mantingudes quan l’accident entre la Sala de Comandament de la Guàrdia Urbana i la dels Mossos d’Esquadra i entre aquella i els agents o Servei de Manteniment de Rondes que van haver d’intervenir en la retirada del cadàver del paó reial...” “Veus com la realitat supera la ficció?” Té raó. Espero almenys que, si fa la novel·la amb noms i cognoms, no li diguin quimèric! (2-V-2011)