La resposta de bona part dels governs europeus a la crisi han estat les retallades. S’han restringit les ajudes a persones amb dependència, s’han limitat els salaris mínims, s’han retallat sous als treballadors del sector públic, s’han congelat pensions... El creixement del deute públic —en gran part, nodrit pel rescat bancari que els governs van haver de fer— s’ha abocat a una creixent inestabilitat econòmica i política agreujada pels diferents atacs especulatius dels mercats financers. Les mesures adoptades per governs com l’espanyol parteixen de dos dogmes que ja ningú no gosa qüestionar: a) les reformes socials són l’única sortida a la pressió dels mercats financers i a les agències de qualificació i, b) es requereix un sacrifici social per tornar al camí de la recuperació, el treball i el creixement econòmic.

Tanmateix, moltes veus posen en dubte aquests arguments. Qui són, els mercats financers? Diuen que vostès i jo, però no m’acabo de creure que vostès i jo comprem deute espanyol al 6% ni m’acabo de creure que no es pugui saber, amb tant de temps, qui en compra (i, per tant, qui està interessat que pugui per beneficiar-se’n). Altrament, no s’ha fet cap cas a les alternatives per incrementar els ingressos fiscals: regulació de mercats, impost a les transaccions financeres, equiparació de les rendes del capital a les del treball, impostos a les grans fortunes... Si és cert que els mercats manen, la cosa és molt seriosa i el debat molt pregon, perquè es tractava de reformar el capitalisme i els mercats i, al capdavall, els mercats ens han reformat a nosaltres. La cosa és greu ja que la sobirania nacional resideix cada vegada menys en el poble i en les institucions i poders que els representen majoritàriament i passa a dependre d’actors que només representen els interessos minoritaris d’uns quants. S’obre pas a la crisi la mercatocràcia, en la qual, a banda dels drets socials, la ciutadania està perdent aquells drets polítics pels quals Europa s’ha jugat la pell.

La crisi, doncs, està configurant un panorama de profunda regressió social i política, d’exclusió (amb bosses de pobresa difícilment eradicables) i de desigualtat (el balç entre rics i pobres s’aprofundeix). L’austeritat de despesa i les retallades socials, altrament, seguiran generant un gran volum de despesa per a les administracions públiques ja que augmenta l’atur, disminueix la capacitat de compra dels ciutadans i creix l’endeutament.

Cal debatre un nou marc fiscal dins del model d’Estat que volem, perquè els recursos existeixen encara que no s’estiguin recaptant. I si no volem renunciar a les quatre potes de l’Estat de benestar (vellesa, sanitat, escola i serveis socials) el debat es fa urgent. Sobretot perquè hi ha qui dóna la culpa a les autonomies de la crisi i la voldria aprofitar per reuniformar l’Estat tot suprimint-les, quan la veritat és que el nostre sistema fiscal és cada vegada més insuficient i regressiu. Insuficient perquè la pròpia UE ha palesat que les successives rebaixes impositives portades a terme des del 1995 (unes rebaixes que han beneficiat les rendes més altes, les rendes del capital, i els patrimonis més elevats) no estaven justificades i han portat a la greu situació de dèficit actual. Regressiu perquè resulta que són els assalariats els que sostenen tot el sistema pel fet de reduir els impostos directes i incrementar els indirectes. En efecte, s’han rebaixat els impostos patrimonials, s’ha eliminat en molts llocs l’impost de successions i donacions, es va retallar l’impost de societats que paguen les empreses i, en canvi ha augmentat l’IVA, de manera que l’augment de preu de béns i serveis li costa el mateix a qui té molt que a qui té poc. En definitiva, qui sembla sortir beneficiat amb les reformes no és la majoria de la ciutadania, sinó la part de la societat més adinerada i que cada vegada contribueix menys al pagament i sostenibilitat del nostre Estat de benestar.

Si es vol una fiscalitat més justa, ambiental i solidària, sembla essencial anar equiparant la tributació entre les rendes del capital (rendiments de productes financers, plusvàlues, venda o canvi d’accions, vivendes, assegurances...) i del treball (salaris). Quant a la fiscalitat ambiental, calen eines que ens permetin conjugar elements bàsics per a un desenvolupament sostenible a partir del principi que han acceptat països del nostre entorn: “Qui contamina paga”. Finalment, les altres tres nafres de la nostra fiscalitat són l’economia submergida, l’evasió de capitals i el frau fiscal. La primera duplica la mitjana europea (un de cada quatre euros està submergit) i la pressió fiscal espanyola, en aquest sentit, és a la cua dels països europeus. Tampoc no hi ha suficient vigilància en l’evasió de capitals a paradisos fiscals, incrementat molt en aquests darrers tremps de crisi. Quant al frau fiscal, l’any 2009, segons el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (GESTHA), estava quantificat en un 22,3% del PIB a Catalunya i en un 23,3% a la resta d’Espanya, cosa que equival de nou que gairebé un de cada quatre euros no han contribuït a finançar serveis públics. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya paguem menys impostos que la mitjana europea perquè hi ha gent que no paga i d’altres que es busquen mil martingales entre experts fiscals (compravendes, pèrdues en productes financers, etc.) per no pagar.

Sense uns ingressos fiscals suficients es redueix la qualitat dels serveis públics i es presenta la privatització com a inevitable. Per això és necessari debatre quin Estat del benestar volem ara (i voldrem, si Catalunya ha de ser independent), com el pensem pagar i quins són els nivells de solidaritat necessaris per garantir la cohesió social. Un debat obert, sense tancaments apriorístics, en què es pugui parlar de balances i deutes fiscals per comunitats, sense que ningú pugui mullar abans papers ni comptes.

De moment, la “Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, que agrupa una trentena d’organitzacions socials de tot l’Estat, ha proposat una sèrie de mesures per alimentar aquest debat: augment progressiu de trams dins l’estructura de l’IRPF; integrar les rendes de capital a la base general de l’IRPF eliminant-ne l’actual tracte de favor; acabar amb el tracte favorable de les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable), instrument gràcies al qual moltes grans fortunes tributen sols un 1%; introduir criteris de progressivitat en l’impost de l’IVA, amb els trams superiors per a articles de luxe (vehicles esportius, iots, perfums...), eliminació de paradisos fiscals...

Debatre no vol dir fer-ho des del punt de mira de la pujada d’impostos, com ha fet el govern central. Debatre equival a poder parlar de la configuració d’un model de recaptació i redistribució més proporcional, progressiu i solidari (i això és el que demanava Catalunya quan la majoria del Parlament representant la ciutadania sol•licitava un nou “Pacte fiscal”). Però, si anem a l’Estat català, cal debatre més que mai. Debatre vol dir garantir el pagament d’impostos tot acabant amb el frau fiscal i les evasions a paradisos de màniga ampla. Debatre vol dir avançar vers una millora de l’eficiència i la gestió administrativa. (29-X-2012)

0 comentaris: