Escric abans de saber els resultats de les eleccions catalanes d’ahir, uns resultats que trobaran en altres pàgines d’aquest diari i que els companys del nostre rotatiu, malgrat les presses, s’han afanyar a interpretar. El president Mas explicà per activa i per passiva que, si se li hagués ofert algun recorregut per al pacte fiscal —punt clau de l’antic programa de CiU—, no hagués avançat les eleccions. Això no obstant, continua essent el dimoni amb cua i banyes per a la premsa de Madrid, que el considera el manipulador de la societat catalana, quan ha estat just el contrari; va ser la societat catalana qui va convèncer el president Mas: ja n’hi havia prou d’humiliacions. Per això la magna manifestació del passat 11 de setembre, que fins i tot va agafar els serveis d’espionatge espanyol, i perdonin l’expressió, amb els pixats al ventre. Ho va dir un militar i no seré pas jo a posar-ho en dubte; si de cas posaria en quarantena els serveis d’espionatge, perquè, amb les consultes d’independència municipal, s’ha de portar llana al clatell per no adonar-se de res.

Penso que, a Mas, li convenia anticipar eleccions i que la Moncloa va estar molt mal assessorada quan portava un mandat parlamentari i se li va tancar en banda. En primer lloc, perquè, com diuen els seus enemics, ha pogut embolcallar els problemes de la cartera —la qüestió econòmicosocial i les corresponents retallades— amb la bandera; en segon lloc, perquè ha clarificat el panorama de les nacions històriques hispàniques, després que a Galícia i Euskadi se celebressin eleccions fa poc més d’un mes i escaig, amb una participació del 63,7% i del 65,8% respectivament.

Recordem-les. A Galícia, amb la victòria cantada del PP, augmentant la majoria absoluta de 38 a 41 escons —malgrat Alberto Núñez Feijóo amagués el logotip tant com va poder—, es donà un baló d’oxigen a Rajoy, quan al carrer Gènova ja s’esmolaven ganivets. Res d’imprevista, tampoc, la baixada del PSG-PSOE (de 25 a 18 diputats), en un moment en què el partit està catatònic, com ho demostra la seva facció catalana en aposta pel vell federalisme com a gran carta de renovació, fins i tot constitucional, quan el federalisme no deixa de seguir repartint el mateix cafè per a tots. La sorpresa gallega va ser Alternativa Gallega d’Esquerra, de l’incansable Xosé Manuel Beiras (9 escons), malgrat l’escissió amb el BNG (que baixa de 12 a 7), un fet, aquest de l’escissió, que no sol agradar als votants. La batzacada de Mario Conde i el seu projecte va resultar espectacular.

A Euskadi el PNB guanyà, tot i assolir menys vots (passà de 30 a 27 parlamentaris) enfront d’EH-Bildu (que n’assolí 21); els socialistes també hi pagaren la seva desorientació, en una baixa de més de 107.000 vots (de 25 a 16 parlamentaris); PP baixà (de 13 a 10) i UPD mantingué l’únic escó que tenia. El panorama, tanmateix, esdevé més complex. Encara que, a Íñigo Urkullu, els seus votants li cantaven el mot “In-de-pen-dèn-cia” la mateixa nit de la victòria, ell s’allunyà (ja durant al campanya) de les vel•leïtats sobiranistes i es posà tan poc com va poder la paraula “Catalunya” a la boca, convençut que el que cal a Euskadi és mantenir el concert econòmic (només faltaria que l’aventura catalana acabés amb el resultat que li plomessin la butxaca; això, ni en broma!). I vet aquí la terrible servitud de la política: Urkullu, si opta per la geometria variable, haurà d’avenir-se encara que li faci sortir urticària amb HB-Bildu (una formació de la qual hi ha qui assegura que ja ha arribat al sostre de votants) i donar aire als socialistes del PSE-EE, que amb els 16 diputats sumaran majoria amb els 27 del PNB, mentre que els 10 del PP no serveixen per a res. On el faran anar uns i altres?

Amb el panorama hispànic clarificat, Catalunya resulta ser la nació històrica “diferent”. No cal ser profeta per saber que el sobiranisme haurà guanyat les eleccions catalanes d’ahir, amb la majoria que sigui per a CiU (crec que relativa), cosa que referenda sense cap dubte el president Mas. El que ahir es tractava de dilucidar, a banda si PxC, les CUP i SI entraven al Parlament —i, ara, vostès ja ho saben—, era el paper d’ERC i el grau de davallada dels socialistes del PSC-PSOE. Jonqueres, per desempallegar-se d’anar de bracet de CIU i acabar-ne resultant l’escolanet, va orientar la campanya d’ERC amb dos arguments necessaris: el primer, que no convenia a Mas una majoria absoluta com el president en funcions demanava per fer front a la majoria estatal del PP —cosa susceptible de ser seriosament discutida—; el segon, que convenia a ERC esdevenir la segona força de l’arc parlamentari català. Aquest segon ambiciós argument, enllà de tàctiques i estratègies de campanya, suposava posar el llistó molt alt, si tenim en compte que les enquestes li atorgaven una pujada de 10 a 13/17 diputats (podrien ser més i tot si els fa a costa de CiU), darrera dels 18/20 del PSC-PSOE, malgrat la davallada (en tenia 28) i dels 17/21 del PP sobre els 18 que ja tenia. (ICV-EUiA i C’s, amb un electorat molt fidel, haurien d’haver mantingut els escons que ja tenien, respectivament 10 i 3, amb tres avall o amunt.)

Si les coses han resultat més o menys com l’esbós que acabo d’oferir, tant CiU com ERC han de saber que tenen un vot prestat (6/7 diputats CiU i 1/7 ERC), que els prové majoritàriament de les files del PSC-PSOE, desorientades d’ençà de la manifestació de l’11-S i el seu discurs antiindependentista contrari al sentir popular, malgrat els ambages que ha fet Pere Navarro sobre el dret a decidir, la necessitat d’una consulta en el marc de la legalitat o ressuscitant el vell discurs federalista de Maragall, que implicaria el llarguíssim viacrucis d’una hipotètica reforma constitucional per acabar on ja som, oferint de nou el mateix cafè per a tots, quan el disseny il•lusionat del futur de Catalunya va per altres derroters.

Així les coses, si Mas ha resultat referendat en aquestes eleccions i compleix la promesa de consulta, no deixa de tenir una certa ironia que, des del PP, s’esgrimeixi en contra una Constitució, envers la qual, el partit, anava en contra el 1978. La Carta Magna, per al PP, més que una norma reformable per poder repartir joc entre les diferents nacions hispàniques, des d’un estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural, ha resultat un mur contra el qual ja van fer estavellar Ibarretxe i enfront del qual Mas haurà d’anar molt en compte per sortir-ne indemnes ell i tot Catalunya. Si Castella fos intel•ligent (i entenc per Castella la manifasseria de poders econòmics, industrials i mediàtics de Madrid), el discurs a partir de demà canviaria. Però és típic del seu tarannà “cagalla y no emendalla”; no debades assegurava Machado que “desprecian cuanto ignoran”. Fins i tot deuen ignorar la carta que corre per la xarxa del professor universitari Enric Casulleres al Sr. Miguel Herrero Rodríguez de Miñón, en la qual li insta a explicar —ho cito textualment, encara que sigui en castellà— “…en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional”.

El professor desitja que tots els ciutadans siguin conscients que la norma màxima de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i sota greus amenaces. I afegeix: “Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho”. No és pas nou, però seria una mica greu haver-ho d’anar a explicar a Europa.(26-XI-2012)

0 comentaris: