En les meves xerrades als cadells dels partits catalans (i catalanistes) no m’he cansat de repetir que no passéssim al davant dels bascos a l’hora de fer un referèndum d’autodeterminació. Primer, Euskadi; després, ja el farem nosaltres. Primer, que la resta d’Espanya es trobi un referèndum amb una participació indiscutible i un “sí” massiu, i a veure com reacciona. Mentrestant, nosaltres les veiem venir i ens preparem per donar-hi la volta. Prou sabem com les gasten a la resta d’Espanya: diuen que si mai es plantegés la independència d’algun territori hispànic, la resta també hi té vot i veu. Com si el veí de sota casa tingués vot i veu a l’hora de posar els mobles i els quadres del meu menjador. Tenim a la memòria què es va fer amb Ibarretxe quan va voler anar amb el lliri d’una llei feta per Espanya a la mà (la Constitució no va ser referendada a Euskadi!). Hem de tenir consciència de jugar a camp contrari. Ja sabem com s’amplifica a la resta d’Espanya el que passa a Catalunya. Que vint o trenta mil persones es manifestessin l’11 de setembre pacíficament i civilitzada no interessa: l’únic que interessa és que un desassenyat cremés la bandera espanyola (en Prats obre cada any el seu telenotícies amb una “cremà” d’aquestes!) i que un centenar de mal educats al matí escridassessin Montilla per un tema laboral i una altra vintena, per un tema polític, la cantant israeliana al migdia. És clar que d’això en té la culpa el President, perquè, vist que el tema de la independència ha agafat a contrapeu el PSC-PSOE, s’ha posat a parlar de la crisi econòmica com el que ara importa de veritat al país deixant el tema de l’autodeterminació de banda. I no. Com escrivia Ferran Mascarell (“Avui”, 13-IX-09), socialista i ex-conseller, “...el sentit comú dels ciutadans ho relliga tot: crisi econòmica, justícia social, desplegament estatutari i identitat comunitària i personal. Justícia social i identitat comunitària són dues cares de la mateixa moneda. La gent vincula els problemes (la crisi, l’atur, les dificultats nacionals, les prepotències estatals) amb les solucions (Estatut, justícia social, oportunitats i causes col•lectives, federalisme o independentisme). Fraccionar els problemes, aïllar-los, emmascarar-los, només disminueix la importància de la política i dels governs”. (Espero que això li ho hagin subratllat en el resum de premsa que rep el President!)

I dic el que dic als cadells catalanistes perquè ja sé que quan una persona madura i s’independitza dels pares no demana permís. L’independentisme es pren, no es demana, sento com un eco xirinaquià. Però, així com el socialisme actual està entrampat entre la prepotència d’un estat que no voldria deixar anar poder ni a Europa ni a les autonomies, tot i que aquestes siguin part constitutiva del mateix Estat (per això el federalisme que predicava Maragall topà amb la vacuïtat del federalisme del PSOE i només s’ha de veure el que està obligat a escriure una persona tan intel•ligent com el Sr. Iceta!), l’independentisme català corre el perill de convertir-se en un independentisme de saló.

La simple pregunta de la consulta d’Arenys de Munt del passat 13 de setembre —simple consulta, no referèndum— “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea”, no hauria d’haver posat nerviosos com va posar mitjans i polítics de l’Ebre en avall. Els mitjans castellans feien preguntes com volent deixar sense resposta, però m’agradaria oferir-la. “Digui’m una raó per defensar la sobirania” : perquè no em facin referendar un Estatut i després uns senyors que es diuen Tribunal Constitucional es vulguin posar damunt del que la comunitat de ciutadans ha votat, perquè no em robin més amb estafes de finançaments, per tenir autopistes de franc i ordinadors per als meus fills gratis com a la resta de l’Estat, perquè no m’engaltin una Constitució com si fos un Codi penal, per... “¿Per què la vol, la independència?” I per què he de dependre d’algú, podent no fer-ho? “És compatible ser president del Barça i ser independentista?” El que no hauria de ser compatible és no ser-ho...

Interessants aquells 72 falangistes que anaven contra els nacionalismes —deien— i cridaven “¡Unidad nacional!” (Es referien a la “nación espanyola”, és clar! ) Som en un moment clau i crític i s’ho ensumen des de les Castelles, tot i no voler entendre res; per això han magnificat la consulta d’Arenys, amb possibilitat d’estendre’s com una taca d’oli. En aquests darrers anys, cert, hem guanyat la batalla essencial del ser o no ser de Catalunya. Ara haurem de decidir on volem ser, com volem ser-hi i de quina manera volem arribar-hi. La manera, per a un noviolent com servidor, és clara: pacíficament; i això suposa començar per reformar la Constitució sense temences. L’on té només dues respostes: a Europa o a Espanya. I la segona està lligada amb el com: si som a Espanya, volem ser-hi sense cap mena de subjecció. Hi ha entesos (Juan José López Burniol, per exemple) que asseguren que “a Espanya no li interessa, ni li pot interessar mai, una Catalunya lligada a ella per una relació de tipus confederal, ja que és preferible, des del punt de vista dels interessos espanyols, una Catalunya independent que una Catalunya lligada a Espanya per una relació bilateral” (“Avui”, 13-IX-09).

Fem una mica de memòria. Després del Tejerazo, el PSOE s’avingué amb la UCD per aprovar una Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic i, el 14-III-1982, Catalunya va viure una de les mobilitzacions més multitudinàries de la seva història. Havia comprès que li volien pispar la seva ja migrada autonomia del cafè per a tots. Aleshores sis dirigents de l’esquerra independentista van ser detinguts acusats d’“apología a la rebelión”. Saben quin va ser el seu delicte? Portar una pancarta on es podia llegir “Independència”. Ara... això seria inacceptable. Han canviat moltes coses, des d’aleshores. Molt més del que els catalans som conscients. La “conllevancia” orteguiana de l’Estatut de la II República resulta més que eixorca. Europa i les autonomies han afeblit l’Estat. Des de Catalunya s’ha abandonat la idea d’Espanya a la classe política espanyola, no pas per desídia, sinó perquè finalment es va encarnant la convicció de la impossibilitat d’un projecte espanyol compartit. “Desafecció”, en deia Montilla. Però mai Espanya no ha desitjat uns lligams tan intensos com ara amb la Catalunya-mamella. Ens tracten una mica bilateralment des del punt de vista cultural (el nostre teatre és “adorable” a Madrid, però segueixen sense voler conèixer la nostra literatura i inaugurant Instituts Cervantes sense col•laborar amb el Ramon Llull), ens accepten de mal grat una bilateralitat econòmica (balances fiscals, finançament...), però ens priven i seguiran fent-ho d’una bilateralitat jurídico-política: saben que sortirien escaldats. I la tria, per part nostra, és ben senzilla: o bilateralitat (acceptant fins i tot una relació federal simètrica entre els Estats federats i el poder central, i, si arribés el cas, asimètrica pel que toqués al contingut de les competències) o independència. Però, construïm-la, aquesta independència. Abandonem la retòrica de la independència sense política i la independència de les consultes de saló o de sala de plens dels ajuntaments. No perdem el llençol d’aquesta bugada amb noves esterilitats. L’equip contrari també té davantera i s’esforça per mirar de colar-nos el gol definitiu. <5-x-09>

0 comentaris: