La figura desconeguda de molts dels nostres pessebres —però no pas dels d’estil napolità— és la del Carboner. A les botigues i mercats nadalencs potser no la trobarem, però, com d’altres figures del pessebre, té els seus orígens en un evangeli apòcrif, l’Evangeli del Nen Petit. Els escrits apòcrifs no són pas falsos, sinó que són textos, generalment tardans, no acceptats entre els llibres del cànon que sancionà l’església d’Orient i la d’Occident al Concili de Trento; tanmateix, són escrits molt importants: per exemple, que els pares de santa Maria es diguessin Joaquim i Anna, ho sabem gràcies a l’apòcrif Pseudoevangeli de Jaume. Bé, doncs, l’Evangeli del Nen Petit és un text copte de mitjans o finals del segle II (com els coneguts Evangeli de la Magdalena, Evangeli de Judes, els Actes de Pilat o l’Evangeli de la Veritat), molt breu —almenys així ens ha arribat—, però molt poètic, i ens aporta els orígens del cèlebre carbó de sucre. Traduït en vers al català actual, aquest Evangeli començaria així:

Emmascarat d’estalzí,

arribà a Natzaret,

damunt d’un ase, un vailet,

que va voler parlar així:

“Arribo de molt enllà

i us porto un munt de carbó

perquè encengueu un fogar

que escalfi Nostre Senyor”.

És obvi que l’autor d’aquest escrit apòcrif —com els autors dels evangelis canònics de Marc o de Joan— no coneix Betlem. Una versió molt més tardana el posa en relació amb els pastors que dormien al ras en les contrades betlemites, però és una versió del segle IV dependent del canònic Evangeli de Lluc (l’únic que parla dels pastors), el qual, com tothom sap, vol escriure en paral·lel el naixement del Baptista —festejat per veïns i parents— i el de Jesús —festejat només per exèrcits angèlics i humils pastors. Quan la circumcisió, Zacaries profetitzarà la vida del Baptista (herald de la Salvació) i Simeó i Anna la de Jesús (declarat la Salvació d’Israel). Però els darrers exegetes ens expliquen que Lluc va escriure molt tardanament i que volgué demostrar que ambdós tenien a veure amb la redempció i salvació del poble de Déu des de la seva fe de rabí jueu hel·lenístic, quan ja creu que Jesús, el Crucificat, és el Messies, i ho vol demostrar al Gran Sacerdot de Jerusalem, Teòfil, a qui va adreçat l’Evangeli.

Però, deixem-nos de romegueres i tornem a l’apòcrif del Nen Petit. El text comença molt clar: a Natzaret hi arriba un vailet, de molt lluny, amb un borriquet carregat de carbó de llenya, que parla net i clar i denomina Jesús “Nostre Senyor”. A qui parla? A la Sagrada Família, òbviament. Jesús ja tenia entre quatre i cinc anys i, segons el text, en veure’l emmascarat d’aquella manera, es va posar a riure. En riure l’Infant, també va esclafir en rialles santa Maria, de manera que, al pobre Josep, li tocà de fer el paperot de rebre el vailet educadament i hospitalària i d’agrair-li el present. L’ase duia una sàrria de carbó a cada banda, de manera que Josep va haver d’ajudar el carboner a descarregar-les i va cridar els altres fills —Jaume, Josep, Judes i Simeó, segons els canònics Mateu i Marc— per ajudar-los a transportar a cabassades tot el carbó a la casa on tenien un taller en què feinejaven plegats.

Però el text, en el seu lirisme, resulta molt lacònic. Només diu que els germans de Jesús ajudaren a descarregar i que Josep no es cansava d’agrair al Carboner aquell do tot insistint-li que se’n guardés una mica per a ell, de carbó, perquè l’hivern era molt fred. Tanmateix el Carboner no en va voler gens per a ell, perquè, segons va deixar anar, contra el fred ell ja se les apanyaria.

En canvi va acceptar l’oferiment de santa Maria: una mica de pa blanc i aigua per rentar-se les mans i per beure. I ara ve el tros bonic. Mentre el Carboneret menjava, Jesús, tafaner com tots els nens petits, s’apropà a un dels cabassos de carbó i, mig enjogassat, n’agafà un cruany, l’apropà al noi i li va dir: “Menja!”

El Carboner, qui sap si per complaure l’Infant o perquè el va agafar de sobtada, sense pensar-s’hi gens ni mica, se’l va posar a la boca i hi va fer una bona queixalada. La sorpresa va ser seva: quan esperava trobar el gust aspriu, amarg i agrós de la fusta recremada, el va trobar dolç, gustós, exquisit. Jesús acabava de convertir aquell carbó de llenya en carbó de sucre! Els mots exactes i poètics de l’Evangeli del Nen Petit són aquests:

Mentre el noi es reposava,

Jesús li apropà un cruany:

“Menja-te’l!”

Ho féu sense dany

i el carbó se li ensucrava!

Així les coses, el Carboner va llepar els altres trossos de carbó i tots els del cabàs eren de sucre, de manera que se n’omplí les butxaques sota la rialla maternal de santa Maria. Fins aquí, tot resulta planer. Ara, però, comencen les dificultats. Al còdex papiraci original no sols hi ha fragments il·legibles sinó que fins i tot hi manquen pàgines. En un papir espars s’hi pot desxifrar bé un apariat que sembla una glossa o explicació de l’esdeveniment i que fa així:

(Abans d’haver-lo tastat,

cregué en el carbó ensucrat!)

Els experts conjecturen que la sortida del Carboner de la casa natzaretana de la Sagrada Família tot menjant carbó de sucre coincidí amb l’arribada dels Mags de què ens parla el capítol 2 de l’Evangeli canònic de Mateu. I que el noi, generós de mena, n’oferí, de carbó ensucrat, a alguns dels patges. Qui sap si potser per això, el carbó de sucre sempre ha estat relacionat amb els Reis Mags d’Orient!

L’Evangeli torna a tenir una altra llacuna fins que s’arriba a una veu dirigida al Carboner que uns experts atribueixen a un dels Mags, d’altres a Maria i, encara, d’altres, a Josep; diu així: “Com que no has dubtat gens, des d’avui tothom parlarà de «la fe del Carboner»”. En efecte: des d’aquell dia, quan es diu l’expressió “la fe del carboner” es fa referència a “la fe senzilla i humil d’aquells homes i dones que accepten sense preguntes ni dubtes ni escarafalls els continguts de la creença que els és ensenyada i els surt del seu propi cor”. La veritat és que el text acaba d’una manera truncada amb aquests mots:

Nadal du la pau i el bé

a qui es vol fer Carboner!

0 comentaris: