Imagino que se sentirà a parlar del llibre Demostració a Teòfil (l’obra de Lluc, Evangeli i Fets, acarada a l’original grec del còdex Beza de Cambridge, rescatat del cenobi d’Ireneu de Lió pel calvinista Teodor de Bèze l’any 1581 i considerat la versió més primitiva de l’original lluquià que acaba de publicar Fragmenta), primícia mundial dels professors J. Rius-Camps i Jenny Read-Heimerdinger. “Lluc”, rabí jueu hel•lenista d’Antioquia, hauria acompanyat Pau en algun viatge i hauria adreçat l’obra a al sacerdot Teòfil de Jerusalem per demostrar que Jesús era el Messies Fill de Déu. Una obra de la nostra clerecia presentada sense remor, però del tot important. He assistit aquest darrer trimestre a diferents presentacions de llibres de la clerecia catòlica catalana. N’esmentaré tres de ben diferents. La presentació del darrer llibre del teòleg Josep M. Rovira Belloso La fe cristiana en la societat actual, a l’Aula Magna del Seminari, amb presència del degà de la Facultat de Teologia i del senyor Cardenal; l’homenatge que es va fer a la Generalitat al pare Miquel Batllori, presidit pel Molt Honorable President i pel pare Provincial dels jesuïtes; la presentació de Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força?, de Javier Vitoria i José Ignacio González Faus, a “Cristianisme i Justícia”.
Una primera impressió d’aquestes tres esdeveniments és que els ambients eren del tot diferents. Els assistents d’un lloc no eren a l’altre llevat d’alguna puntual excepció. A la Generalitat, amb assistents encorbatats i per invitació, després de diferents testimonis que havien conegut el P. Batllori, el President llegí un magnífic discurs sobre el jesuïta català-universal —va posar l’accent en la singularitat de les seves maneres de fer— i la Fundació Carulla regalà un llibret als assistents a la sortida, abans del pica-pica; un llibre amb col•laboracions del seu editor E. Climent, de M. Toldrà, de J. Solervicens, H. Raguer, A. Alcoberro, i d’altres, entre els quals, el seu amic i germà en la Companyia, Josep M. Benítez , ànima de l’homenatge. Al Seminari —on faltà el filòsof Trias i on atorgava el torn de paraula el Sr. Cardenal—, el gruix dels assistents era de sacerdots, estudiants i monges. Després d’uns mots del senyor Rigol com a conseller editorial, dugué el pes de la presentació el teòleg Salvador Pié, que exposà professoralment els blocs del llibre: el fet originari (capítols 1-2); la fe enfront dels mestres de la sospita o, en d’altres mots, fe, raó, ateisme i agnosticisme (3,4); Trinitat, Eucaristia i Glòria o què creu el cristià; el bloc nuclear: fe, persona, experiència i salt (8-13); dogmes i llibertat (14-17); la fe que actua amb amor i esperança (18); finalment, fe i societat, que inclou des del pensament no teocràtic d’Agustí passant per la presència de l’Església en les actuals societats democràtiques a un disseny de la futura incorporació de la fe en la societat.
A “Cristianisme i Justícia”, els dos reconeguts autors i teòlegs es disposaren a dialogar amb un agnòstic, Eduard Villory, i un ateu, Josep Ramoneda, i tots dos els van plantejar qüestions la mar d’interessants, sense massa presència de capellans ni monges. Es tractava de presentar pràcticament el contingut teòric del llibre, el pluralisme i la laïcitat?
La laïcitat no és cap doctrina (no es pot ser laïcista!) sinó una opció d’organització social. La societat no és laica; és pluralista. És l’Estat que ha de ser laic en una societat pluralista que té en el seu si grups amb opcions diferents. Així les coses, entre Església i Estat, en un Estat laic, s’accepta un doble compromís funcional: l’Església no interferirà en els afers públics i l’Estat no interferirà en els afers de l’Església, mentre no cometi cap delicte que caigui sota la llei civil.
Javier Vitoria considerà la laïcitat com un progrés de la humanitat malgrat les contaminacions. “El pluralisme és volgut per Déu”, gosà dir, però cal no ser ingenus. I l’Església, com a organització plural i de sensibilitats diverses, n’hauria d’aprendre i podria ajudar a transparentar la laïcitat predicant una societat sense lleis sagrades i actuant per assolir-la. Això, òbviament, treu poder a la jerarquia (i més que en traurà), però no treu fecunditat a l’Evangeli.
Per a González Faus la laïcitat és una necessitat convivencial de les societats plurals. El concepte va lligat al de secularització i autonomia de les realitats terrestres i al de l’alteritat (quan veiem diferència en l’altre, el voldríem eliminar en comptes d’acceptar-lo com és!). Hem passat de l’Extra ecclesia non est salus (‘Fora de l’Església no hi ha salvació’) al fet que l’Església no és l’únic camí de salvació. Joan Pau II ho va dir clarament: “El camí de l’Església és l’home” (“no va pas dir que el camí de l’home fos l’Església”, remarcà). Hi ha d’haver una mística de la laïcitat si no volem confessionalismes fonamentalistes més o menys camuflats. Frase amb càrrega de profunditat: “En la laïcitat hi ha d’haver una visió de les víctimes d’aquest nostre progrés; si no, no serà veritable laïcitat!”. L’Església només pot estar present en la nostra societat, si ho fa sense poder, des del diàleg, si és exemplar, servidora, si no s’estableix, si esdevé incòmoda i profètica, si és veritablement plural.
Vallory exposà moltes perplexitats. Quan l’Església es revesteix com a institució de poder i vol imposar moralment veritats que considera revelades per Déu, què? Per què s’endega la gent a pensar bé i no a fer el bé? Es pot ser catòlic i absolutament laic? Si la religió és una vivència social, l’Estat no ha de poder dir alguna cosa? Es pot parlar de consens social en una organització no democràtica com l’episcopal? Per què l’Església imposa el rol de la dona o dels gais en la seva mateixa institució per no parlar del descontrol de la natalitat i de la mort? On és el “Benaurats els no-creients”? No tenia raó Maragall a “L’Església cremada” quan als incendiaris de la Setmana Tràgica els diu que han restaurat l’Església cremant-la? El teòlegs li respongueren que els creients també en tenim, de perplexitats, i que, òbviament, avui l’Església no pot presentar-se davant l’Estat dient, per exemple, no a la llei d’avortament amb l’única raó que Déu ho vol així.
Per a Ramoneda, només se superarà la situació conflictiva de la laïcitat si s’accepta el principi del pluralisme, que va molt més enllà —per a ell— de la tolerància, la qual sovint s’ancorava en la simple condescendència des d’una superioritat indemostrada. Es tracta d’acceptar una autonomia d’alteritat simètrica, una disposició a reconèixer la veritat de l’altre per ambdues parts. La qual cosa no ha de voler dir caure en el relativisme del tot s’hi val, de tots els valors són iguals, del que ell denominava totalitarisme de la indiferència, simple refugi de covards o renúncia del compromís públic. Per això l’Església ha de saber que la globalització ho ha permeabilitzat tot, que el mercat d’ànimes s’ha fet més competitiu i que ja no hi ha fronteres en els vells monopolis geogràfics adquirits tradicionalment (esmentà les ofensives de les esglésies pentacostalistes i evangelistes). Per a ell, la pluralitat tampoc no és el multiculturalisme, tant de moda avui, que no és altra cosa que l’interessat respecte per opcions fragmentades; el multiculturalisme no tracta d’acceptar la pluralitat sinó que per raons d’origen, tradició, religió, història, cultura, etc., voldria que determinats grups poguessin regir-se amb uns drets diferents dels drets dels altres. Aportacions singulars i enriquidores, certament. <28-xii-09>

0 comentaris: