A finals de l’any passat, a la seu de l’Editorial Vicens Vives, es va presentar el volum sisè de la col·lecció “Panorama crític de la literatura catalana” (PCLC) , coordinat pel professor Albert Rossich, de manera que tenim ja el IV (El segle XIX, coordinat per Enric Cassany) i aquest debatut i discutit VI, que porta per títol De la postguerra a l’actualitat, coordinat per Enric Bou. El proper març està previst que surti el V, també del mateix coordinador i que abraça la primera part del segle XX, Del modernisme a l’avantguarda. Els dos primers seran dedicats a l’Edat Mitjana (coordinats per Albert Hauf) i el tercer a l’Edat Moderna, coordinat per A. Rossich.

Una obra d’aquesta mena, que no és cap història de la literatura sinó que va molt més enllà, no hauria d’haver passat desapercebuda, perquè entre els objectius de PCLC hi ha els de presentar una visió actualitzada de la historiografia literària catalana i, al mateix temps, el d’oferir una antologia de la crítica que durant els darrers decennis s’ha acostat als diversos aspectes d’aquesta literatura. En mots simples, pretén posar a l’abast del lector un estat de la qüestió pel que fa a la bibliografia existent respecte a les obres més significatives i els autors i períodes del conjunt de la nostra literatura, de manera que actua com a guia essencial per aprofundir en l’estudi de les obres i dels corrents literaris de les diverses èpoques històriques.

Aquest projecte sense precedents té alguns referents importants com els llibres de Domènec Guansé (Abans d’ara, 1966), Maurici Serrahima (Dotze mestres, 1972) o els Breviaris de Montoliu, i punts de contacte explícits amb el cànon de 50 obres que establí Jordi Castellanos amb Guia de la literatura catalana contemporània (1973), per no parlar de la Historia y crítica de la literatura española, de F. Rico (1980-1994), nou volums que en generaren nou més de suplementaris. Rossich escriu que “aquesta col·lecció és la primera que estudia tota la literatura catalana com un continuum històric, abandonant enfocaments tendenciosos que superposaven a l’evolució de la literatura catalana uns esquemes inspirats no tant en la realitat de la literatura catalana sinó en allò que hauria hagut de ser”. En definitiva, s’edita sense complexos d’inferioritat. Això sol, és clar, ja és un trumfo. Ara bé, el problema és que per reduir la nostra història literària en set volums, també cal triar i seleccionar i ningú no es pot alliberar d’una determinada perspectiva cronològica, per no denominar-la tendència.

Per entendre’ns, per què en el primer apartat del VIè volum, dedicat a la literatura de la guerra civil i l’exili hi entren articles de C. Riba, J. Oliver, P. Calders, A. Manent i M. Campillo, i no de D. Guansé, C. A. Jordana o X. Benguerel, que en van ser cronistes fidels? I per què de Màrius Torres s’hi publica l’escrit de P. Gimferer, arxirepetit a totes les publicacions i cap estudi una mica més actualitzat? Val a dir que en aquest volum es dediquen capítols especials amb diversos articles a només onze autors (Espriu, Joan Oliver/Pere Quart, Rodoreda, Villalonga, Vinyoli, Calders, Brossa, G. Ferrater, Joan Fuster, V. Andrés Estellés, Blai Bonet) i ens podem demanar per què, per exemple, no incloure en la nòmina Bartra (només dos articles), Perucho, Sarsanedas, Pedrolo o Martí i Pol, Porcel, Comadira, Marçal i d’altres (tots ells amb un article, tanmateix). O per què l’exclusió de literats com ara Rosa Leveroni, Rosselló-Pòrcel Villangòmez (aquests dos mig inclosos dins Blai Bonet), Joan Teixidor —oblit greu, bé que se l’esmenti en els articles d’Espriu i Vinyoli— o Aurora Bertrana (ni esmentada en l’índex, potser perquè se l’inclourà en el volum d’abans de la guerra).

La tria i selecció d’articles ofereix, doncs, un cànon determinat i marca també una tendència. Els responsables, òbviament, s’han adonat de les dificultats de fer-la i s’han curat amb salut oferint una Introducció a cada capítol que permet abastar els noms bandejats en la tria d’articles. A Villangòmez, a Teixidor o a Palau Fabre no se’ls en dedica cap, posem per cas, però se’ls esmenta en llocs diversos; i això ho fa mestrívolament Enric Bou. I és una opció plausible; el problema és que no passi el que li succeí a Rico i, acabada aquesta publicació, se n’hagin de generar continuacions.

L’altra cosa és que el volum traspuï la vida literària del segle passat. Vull dir que encara que es dediquin capítols sencers a revulsions i debats, com servidor recorda els setanta llargs, amb les col·leccions del Mall, Quaderns Crema i Ausiàs March fent-se la guerra, no hi trobem pas cap article titulat, per exemple, “Cremomallomàquia”, com vaig tenir la imprudència de publicar comparant la guerra entre ells a la de Góngora-Quevedo. Conservo encara el quadern multicopiat Les flors del Mall, de Carles Bau, pseudònim que ja seria hora d’explicitar, en el qual els poemes-diatribes dedicats a Ramon Pinyol (creador del Mall) van en una secció titulada “Grinyol tot grinyolat”, els dedicats a X. Bru de Sala “Finis Fili Putet”; i a la M. Mercè Marçal se li dedicava un sonet alexandrí amb aquest començament:

“Ara que és la Maria Mercè Marçal floral
i al seu sarró té un quart de milió en metàl·lic,
sabem que preferia, malgrat el símbol fàl·lic
més que un fregall d’espart una flor natural”.

Et sic, caetera: l’opuscle o rabentada conté poemes dedicats a Àlex Susanna, Jaume Pont, Miquel Alzueta, al pintor Viladecans i a d’altra la gent del grup Mall. L’autor/autors a hora d’ara ja se’n deuen penedir, però això també han estat manifestacions de vida literària que un dia caldrà incloure en alguna publicació.

Un darrer i petit retret des de la meva poquesa perifèrica. Com que se m’hi esmenten treballs en més de mitja dotzena de pàgines crec que el puc fer. Els articles triats formen part d’un cert stablishment centralista barceloní amb les seves respectives connexions (Osona-País Valèncià-Illes). Vull dir, per exemple, que els treballs que servidor ha publicat a Olot —i recordo que “Gra de Fajol” publicà monogràfics dedicats a Calders i a Martí i Pol—, a la “Revista de Girona” (esmentada una sola vegada en tot el volum!), a “El Correo Catalán”, en aquest mateix diari i en d’altres publicacions que no formen part d’aquest stablishment, brillen per la seva absència. Pitjor, després d’haver dedicat anys a fer entrevistes als nostres escriptors i d’haver-ne publicat dos volums no se n’esmenta cap, sinó a p. 112 una simple cita de Joan Sales que fa un altre crític sense ni tan sols oferir-ne l’origen.

És un petit retret que no desmereix en absolut les intencions i la feinada de l’obra que està en procés de publicació. No se la perdin! <26-i-2010>

0 comentaris: