Avui dia, polítics, lobbys econòmics i multinacionals s’han après el discurs ecologista i han integrat (malbaratant-los) conceptes com el d’ecodesenvolupament o el de desenvolupament sostenible, sorgits tot just el 1972, el primer, de l’informe Only One Earth (amb patent de cors des de la cimera de Río sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament el 1992), i el segon el 1987, del Rapport Brandtland. L’any 1972, monopolis automobilístics com Volskswagen, Fiat i Ford finançaren un informe, impulsat pel Club de Roma, coordinat per un equip del MIT (Institut Tecnològic de Massachussets) i dirigit per Denis L. Meadows: The limits to Growth (‘Els límits del creixement’). Aquell mateix any, el Club de la prestigiosa publicació “Le Nouvel Observateur”, es preguntà quins efectes tindria el canvi climàtic —realitat palpable avalada per la ciència— sobre les formes de vida de les poblacions, riques i pobres, i reuní pensadors com Marcuse, Morin, Mansholt, Goldsmirth o Bosquet. Aquest darrer va deixar dit que no es podia confiar ni en la reconversió moral dels gestors del gran capital ni en els Estats per a la resolució de la crisi ambiental; al contrari: aquests aprofitarien la situació de crisi per monopolitzar definitivament l’economia i la totalitat de factors i condicionaments que permeten la vida a la Terra. Com ho farien? Controlant els recursos naturals i les energies del sol com a màxima perversió! Bosquet l’encertà perfectament i... en tenim proves. Ara ja veiem anuncis a la TV en què devastadors i contaminants monopolis elèctrics o del petroli es presenten amb el marxamo de “sostenibles”. El concepte de “desenvolupament sostenible” ha esdevingut una coartada per a polítics i institucions desenvolupistes i per a empreses pol•lucionants.

Als veritables ecologistes ens cal fer un altre discurs. Ja a la Universitat de Kassel, el setembre de 1980, l’associació ECOROPA (European Ecological Action), convidà a un nou col•loqui intel•lectuals i ecòlegs de la categoria d’ Ivan Illich, Rene Passet o Nicholas Georgescu-Roegen, autor, uns anys abans, d’un llibre que encara espera traducció catalana: Demà, el decreixement. I, llavors, aquí, gràcies a X. Garcia, en vam tenir ressò a l’“Avui”. El mot “decreixement”, que tanta por fa als desenvolupistes sense ànima, no s’ha aturat en el món de l’ecologia (a veure com el fagocitaran les multinacionals!). El novembre del 2003, “Le Monde Diplomatique” publicava Pour una societé de la décroissance i , l’any següent, “Vert Contact”, La décroissance pourquoi? El 2005 a Itàlia, M. Pallante, assessor del govern Prodi, publicava La decrescita felice i, l’any següent, el diputat de la refundació comunista, P. Cacciari, Pensare la decrescita: sostenibilità ed equità. El desembre del 2006 se celebrà a Barcelona el Simposi Internacional “El decreixement per salvar la Terra” (i s’ha aplegat en forma de llibre aquest 2009); al cap d’un parell d’anys, el Club de Debat Ecofòrum de la Garrotxa va portar a Olot el professor francès Jean-Louis Prat per parlar-ne i, poc després, l’abril del 2008, se celebrà la trobada pel decreixement a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, impulsada per la revista lionesa “Entropia” i l’Associació “Una sola Terra”. Resulta interessant llegir el “Manifest” d’aleshores, on no sols es constata un model productiu “basat en els combustibles fòssils i l’espoliació dels recursos naturals dels països pobres” sinó també que “ens trobem a la vigília d’una fallida del sistema econòmic i financer mundial”. Per això es reivindica “el decreixement com un nou estil de consum, vida i treball basat en les energies renovables, l’estalvi energètic, el transport públic no contaminant, l’agricultura biològica i un consum responsable”.

¿Com exposar breument el rerafons del decreixement, si el mot mateix (un mot obús) no amaga un concepte tradicional estricte ni és cap antònim de creixement sinó més aviat un eslògan polític amb grans implicacions? (Latouche mateix diu que, en rigor, potser seria millor parlar d’a-creixement amb analogia a l’ús del mot a-teisme.) Anem a pams. Quan Truman, l’endemà de la segona guerra mundial, diferencià entre països desenvolupats i països subdesenvolupats, es posà en marxa la manera de desenvolupar els que no ho són (sense demanar-los si volien passar a ser-ho) per tal de treure’n tot el suc els que ho eren. Això venia de la filosofia utilitarista de Jeremy Bentham i els seus deixebles, James Mill i John Stuart Mill (i, si m’apuren, de la Revolució francesa). Per a l’utilitarisme, l’organització social s’ha d’encarar a produir “la més gran felicitat per al major nombre de persones”. Aquesta noció quantitativa de felicitat pressuposa que la felicitat perfecta per a tothom no pot ser, però sí el màxim de plaers i satisfaccions per a cadascú (i tot plegat, vist des del nostre etnocentrisme, això és, la visió que identifica la natura humana amb la manera de ser de l’occidental civilitzat). Liberalisme i marxisme han tingut la mateixa idea de progrés basada en la màxima producció per dominar cada cop més la ciència i la tècnica a fi de produir efectes positius en la moral, les lleis i la cultura (la infraestructura automatizaria les superestructures). ¿Algú pot assegurar, tanmateix, que amb el domini de la ciència i de la tècnica s’hagi produït un avenç cultural general? Els vells models, doncs, són falsos; han romàs obsolets.

Els moviments anti-utilitaristes i de decreixement consideren que el progrés no pot consistir a gastar infinitament recursos finits per produir cada cop més com a únic motor de l’economia. Per això es posicionen contra les grans línies de TGV, contra túnels monstruosos, megaponts com el projectat sobre l’estret de Messina, plantes incineradores... Cornelius Castoriadis ja deia que l’ecologia política és subversiva i anticapitalista: no es tracta d’anar contra l’economia de mercat (les tribus africanes mercadejaven!) ans contra l’economia de l’acumulació. Per a Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París, un dels teòrics del decreixement i autor de Petit tractat del decreixement serè (València: 3i4, 2009), el sentit de la vida no pot ser augmentar cada any el 3% del PIB! I això no vol pas dir que es desitgi un “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes o al llum d’oli. Per bé que analitzat globalment, el creixement zero no sigui cap catàstrofe (els rics creixem a costa dels pobres!), amb el decreixement no es pretén pas bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il•limitada. Si les fonts de recursos naturals són limitades, com es pot creure en un desenvolupament il•limitat? El creixement pel creixement, com ens el venen, avui és un negoci rendible només amb la condició de carregar-ne totes les conseqüències a la Naturalesa, a les generacions futures, a la salut dels consumidors i a les condicions de treball dels assalariats. El decreixement amaga una autèntica revolució. Latouche en sintetitza el programa a partir del que denomina les vuit “R”: Revaluar, Reconceptualitzar, Reestructurar, Redistribuir, Relocalitzar, Reduir, Reutilitzar, Reciclar. A França i a Itàlia el debat està servit, el decreixement ha entrat als programes polítics i ja es parla de si es pot decréixer sense sortir del capitalisme o sense renunciar a la plena ocupació... Aquí, llevat de la feina punta d’“Una sola Terra”, ni rastre. <7-IX-09>

0 comentaris: