Morí l’1 de juliol i, com sempre passa en aquest país, es desfermaren els elogis, fins i tot els d’aquells que l’havien criticat tota la vida o no li havien perdonat que escrivís en castellà. Només m’agradaria, ara, afegir una cosa a les tones d’elogis que hem llegit des d’aleshores: Porcel arribà on era perquè s’ho havia guanyat a pols; tenia un sentit innat de la llengua viva que es parlava al seu redós pairal i va aprendre a destil•lar-la a l’hora d’observar i plasmar la realitat, en el seu vessant periodístic, i a fantasiejar-la amb precisió, riquesa i un pols de barroquisme líric, en el seu vessant de narrador eximi. Llegeixin les novel•les del mite d’Andratx: La lluna i el Cala Llamp (1963), Els argonautes (1968), Difunts sota els ametllers en flor (1969), Cavalls cap a la fosca (1974) i m’ho sabran dir! I consti que si no parlo d’altres obres és per manca d’espai.

Dit això, Porcel va ser sempre una força vital, ple de contradiccions. Abans de res, es va crear ell mateix com a personatge (també ho va fer Terenci Moix), dins i fora del temps cronològic dels mortals; per això podia donar-se-les de badoc com Pla, tot i ser un treballador empedreït; podia fer-se el brusc i primari tot i que sabia resultar seductor com un cardenal florentí; i d’articulista culte com Joan Fuster, tot i haver-se fet ell mateix visceralment; passava per arrelat al país tot i no fer-li mandra cap viatge on pogués posar el nas a fets diversos que no volia que li resultessin estranys (del maig francès a la Xina de Mao); aparentava ser un rebel anarquistoide (a mi em va mostrar una vegada el carnet de la CNT) tot i agradar-li acostar-se al poder (Pujol li oferí “Destino” que dirigí els anys 1975-1977, i, ja president, el 1989, la direcció de l’Institut Català d’Estudis Mediterranis (ICEM); el rei es reservava cada estiu un matí per anar a parlar amb ell a Andratx). I un altre tret important: en aquests darrers temps, quan Porcel se les podia donar de venir dels llocs després d’haver-hi anat (no com d’altres) i sabia que podia fer el que li donés la gana, des d’assessorar editors a fer un programa de TV, va ser sempre fidel al seu íntim anhel: arribar a l’excel•lència de la narració i ser considerat per això. Amb aquest objectiu era capaç de vendre’s l’anima al diable, i ben fet que feia. Un Nobel com el que ell s’anava preparant demana molta paciència. I ara la nostra llengua se l’ha perdut! (En aquest sentit, sempre recordaré que se’l convidà a un Congrés de l’AILLC al Canadà, a fer-hi la cloenda. Pensant en el plus d’avorriment que suposen aquests actes, s’excusà dient que no podia. Algú de l’organització en va saber més. El va trucar. “Hi serà Fulanet, que es va interessar per una de les seves obres.” (Fulanet era un dels traductors més reconeguts dels EUA.) Va canviar d’opinió i viatjà al Canadà. I desplegant les seves dots de seducció, va obtenir la versió anglesa d’una de les seves novel•les!

Aquesta capacitat de seducció, es deu haver desplegat post-mortem en les necrològiques que hem llegit: semblava que Porcel hagués nascut escriptor. Ningú no es recordava dels seus anys foscos a Mallorca, sota la tutoria de Villalonga i Cela (el primer el va fer entrar a “Papeles de Son Armadans”, a “Baleares” a “Diario de Mallorca” i en fa un retrat a Flo la Vigne), ni de la seva formació autodidacta (els anys 50 era un home de Cursillos de cristiandad i de Congregació mariana!), ni del seu salt a Barcelona, on arriba, inexpert i desorientat, amb 23 anys, el 1960, sense intenció de romandre-hi, ni de la seva topada amb Joan Triadú, que li ofereix el seu domicili i on descobreix...tantes coses (entre elles, la versió de Riba de l’Odissea!). Llavors va haver de treballar en una empresa de mobles per subsistir i escrivia teatre. No va ser fins al 65 que començà les entrevistes a “Serra d’Or”. I quines entrevistes! Les meves circumstàncies d’aleshores feien que sols pogués tenir la revista de nit, i me les llegia fascinat robant hores al descans. I quina intel•ligència la seva, d’anar a veure els grans autors, Caterina Albert, Josep Pla... I d’aprendre’n! “Vaig fer de corrector de proves a la Vergara i a Planeta. En castellà, sí. El català me l’he après jo sol, fent cada vegada menys faltes”, m’explicà una vegada.

L’any 1978 li vaig anar a fer una d’aquelles llargues entrevistes que el “Correu” em publicava a doble pàgina a la seva casa de Valldoreix. M’havia seduït Cavalls cap a la fosca i l’havia analitzada. Es va admirar d’una anàlisi com aquella. Quan em vaig acomiadar em convidà a Andratx. “Vine-hi quan vulguis”. (No vaig gosar anar-hi mai, ni les vegades que vaig visitar el seu poble nadiu!) Vam parlar de tot i em va deixar clar que, per a ell, periodisme i literatura eren la mateixa cosa. Joyce o Kafka, no l’entusiasmaven. Dickens, Tolstoi o Mann, sí. Entre els castellans, em va triar Baroja , Valle-Inclán, Azorín... Vam parlar llarga estona de Shakespeare, fins al punt que, en la dedicatòria del llibre, hi fa referència. “Et fa por estar malalt?” “El càncer i els accidents de trànsit em fan patir molt. La mort m’horroritza:” Com amb tots els entrevistats, vaig voler parlar de religió. “Jo entenc la religió com a l’Àsia, l’Àfrica o el món àrab: un fet de tradició, lligat amb la història i la cultura. Més que heterodoxa, la meva és una posició marginal [...] M’he casat per l’Església com un fet cultural. Entre els jutges de la justícia burgesa i l’Església, vaig saber de seguida què triar. Ara, no tinc res a veure, amb les pedagogies moralistes ni amb creences transcendents...” “L’home, reduït a cavalcada cap a la fosca, vaja”, que li dic. “La transcendència ningú no l’ha provada i, a mi, això de «la dreta de Déu Pare» em produeix una certa estupefacció...” Això no obstant, a l’enterrament d’Andratx, va voler que es cantés un fragment del Cant de la Sibil•la: “Jesucrist, rei universal, / home i ver Déu eternal, /del cel vindrà per jutjar / i a cada u lo just darà”.

Va ser en aquesta entrevista —ara, repassant-la, me n’he adonat— que li vaig fer sintetitzar el seu tarannà vital: “Redueix-me totes les teves obsessions en una”. “El goig d’explotar-me a mi mateix. Possiblement aquí resideix la meva força”.

Després, la veritat, el vaig tractar només en trobades ocasionals. Recordo que amb motiu de la presentació de L’emperador o l’ull del vent (2001), em va dir que llavors es produïen millors novel•les catalanes que no pas castellanes. I que m’havia llegit algun llibre, no recordo quin. El 9 de desembre del 2007, en la seva columna de “La Vanguardia”, parlà del llibre sobre Jesús de mossèn Puig i del meu: “...dos libros de interés parejo, acaso ya imprescindibles, por su rigor de contenido e indagación o debate fronterizos [...] Estamos en las antípodas de las banales hagiografías piadosas.” Em tractava exageradament d’ “especialista en temàtica bíblica”. Vaig pensar que ja no em reconeixia, però el vaig trucar per agrair-li la columna i congratular-me pel seu restabliment. Em reconeixia perfectament i volia llegir la meva darrera novel•la, que havia vist anunciada. “Fes-me-la arribar, cony! Ara he vençut el càncer”, em va dir. No vaig gosar respondre-li que els càncers no poden res contra els gegants.
<10-08-09>

0 comentaris: