Ha estat distingit amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany el lingüista Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell, 1940). Un premi que ens honora a tots. Catedràtic a la Universitat i vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans, és una de les persones que ha estudiat més a fons la llengua catalana. Si no recordo malament, vaig fer dos cursos amb ell, a finals dels 70. Era el temps que posava llistes d’alumnes amb l’assignatura aprovada però amb deficiència en l’ús de la llengua catalana. No quedava aprovada del tot fins a superar les deficiències. Servidor ja em guanyava la vida com a professor i ell ho sabia: em tractava amb exigència —de vegades sol•licitant-me davant de tots qüestions no fàcils—, però amb respecte. Les seves classes eren sempre un munt de preguntes. Es pot dir que les solucions te les havies d’anar trobant pel teu compte. Estudiar les seves qüestions sintàctiques no era fàcil. De vegades deia: això us ho explicarà millor Fulanet. I et portava a classe un professor alemany (recordo un tal Falk) per exposar-nos el tema del “ser” i l’“estar” , atès que era el tema de la seva tesi. D’altres vegades es carregava l’encarcarament d’alguns correctors. Ja feia articles als diaris. En recordo un de laudatori de la Trinca, quan encara poca gent coneixia la Trinca; lloava el grup, justament, per la seva desinhibició davant la llengua i per la seva creativitat.

L’any 1982 la gent del Mall em va encarregar un llibre de literatura catalana per al denominat aleshores Curs d’Orientació Universitària (COU), perquè s’havia posat l’assignatura, però encara no n’hi havia gaire material a l’abast. I me l’encarregà amb totes les urgències que feien al cas. Va ser Literatura catalana: textos d’orientació universitària; es publicà a inicis del 1983 i assolí dues edicions. El vaig anar a trobar perquè, si el text li semblava prou plausible, m’hi volgués escriure un pròleg... Llavors era el Coordinador d’aquella matèria per al COU: era la persona adient. Del meu llibre li va agradar que els textos dels autors, digeribles i analitzables, fossin al centre de les meves anàlisis. I va escriure que havia estat “el primer professor que havia tingut el coratge d’elaborar un manual de literatura per al Curs d’Orientació Universitària”. Li’n vaig quedar molt reconegut i em va servir de molt més estímul del que ell es podia imaginar, perquè, un altre professor universitari, poc després, per raons extraacadèmiques i extraliteràries que ara no vénen al cas, em va dedicar gairebé dues pàgines al diari “Avui” per carregar-se’l. Quan aquest passat mes de juny, doncs, vaig adonar-me que la joveníssima Dra. Laura Borràs, membre del Jurat del Premi d’Honor, avui professora universitària i ex-alumna meva —que va estudiar amb aquest llibre!— li parlava com a ex-alumna que també fou, em va semblar veure el fil de diferents generacions que hem contribuït, ni que sigui amb un granet de sorra per la meva part, a atorgar carta de normalitat a la nostra llengua.

Solà és un home reflexiu i seriós, treballador infatigable i rigorós, suposo que lent en la reflexió, però quan arriba a una monjoia segura, ja podeu estar segurs que ha descobert el catau de la llebre. Acaba d’aplegar els seus articles al diari sota el títol Plantem cara, un recull que segueix un de 1999, Parlem-ne. Parlo dels llibres destinats al gran públic, no pas als d’especialitat lingüística o gramatical —prepara un nou volum de l’Obra Completa de Pompeu Fabra i col•labora en la Gramàtica normativa de l’IEC—, perquè, segons diu, ha constatat que la vida de la llengua depèn cada cop més de la vida social que de la gramàtica.

Hi ha qui es pensa que els lingüistes són persones tancades en la seva torre d’ivori maneflejant el llenguatge frigorifitzat dels diccionaris. Per superar aquesta imatge vull recollir algunes declaracions de Joan Solà.

“La llengua es troba jurídicament atrapada en una teranyina que acabarà ofegant-la irremissiblement. El sociolingüistes ho tenen molt clar: una llengua només se salva si és útil i necessària. Si sense llengua tens dificultats, anem bé. Però aquí s’ha muntat un sostre polític i lingüístic baix, i resulta que es pot viure la mar de bé sense utilitzar gens ni mica la llengua. Un exemple: l’esquifit 3% d’immigrants que es matriculen a cursos de català en certes conurbacions al cap de quinze dies s’ha reduït a l’1%. Flairen senzillament que en dir-los que necessitaven el català els havien estafat...” Allò de la crosta catalanista, recorden?

I no serà que el català és massa dificultós? “El català no té ni més ni menys problemes gramaticals específics que qualsevol altra llengua. La pregunta escaient, potser, seria si la llengua catalana té problemes específics. I la resposta és afirmativa. Problemes que es deriven de dos fets. El primer, que és molt semblant a les llengües veïnes, perquè és romànica. I en segon lloc, que és una llengua que té la pressió del castellà, aquí, i del francès i l’italià en altres bandes, llengües més fortes socialment i políticament que influeixen en la nostra.”

Algú li responia que si analitzàvem rètols, menús als bars i restaurants, correus electrònics... el resultat era que no és fàcil usar la llengua amb naturalitat i correcció. “No ho nego. Tothom té una bona quantitat de dubtes de lèxic, de pronunciació, de fraseologia, d’argot... Mirat des de fora, fredament, som un poble estrany, que viu amb un constant patiment. Tots ens equivoquem, a tots ens influeix la pressió del castellà. Si analitzéssim la qualitat lingüística dels que defensem el català, ens trobaríem amb una llengua absolutament barrejada. Els joves, que ja no tenen el sentiment de pàtria gaire arrelat i es miren només la llengua com a vehicle, arribarà un moment que diran que amb l’altra llengua ho poden dir tot amb menys problemes i més seguretat.” Més clar, aigua.

I la darrera: “El nucli central del problema del català és claríssim. En Prat de la Riba i en Fabra ja el van detectar i el van assumir com a polítics. Fabra fins i tot el tenia més clar que Prat. Tenia clar que no estava jugant a una llengua folklòrica, igual com va fer Pujol al crear TV3: no va voler fer cap televisió antropològica. No es tractava de normalitzar una llengua per als diumenges a la tarda o per a la poesia jocfloralesca... No. Es tractava de fer una llengua com les altres: autònoma, ben construïda. Segona idea que tenien: aquesta llengua i el poble que la parla són la mateixa cosa. No es poden separar. Per tant, políticament, només pots aspirar a tenir una personalitat política pròpia; has de ser sobirà. Diguem-li com vulguem: autonomia, independència,confederació, federació. Però a tu no t’ha de manar ningú. Sinó, sempre actuaràs com un subordinat i acceptaràs, mentalment —encara que ho neguis de paraula, com fan els polítics— que ets una part subordinada d’Espanya. Igualment amb la llengua: no pots acceptar que la teva sigui menys que l’altra i que els altres tinguin més drets que tu. Acceptar-ho es la mort.” No calen comentaris.<27-07-09>

0 comentaris: