Tothom està d’acord que l’actual recessió econòmica començà per una crisi dels mercats financers. Aquests mercats financers són els llocs on es negocien —compren o venen— actius financers: accions, obligacions, bons d’empreses, bons de deute públic, divises, assegurances de preus futurs, deutes titolaritzats, fons d’inversió, etc. i que plegats —bancs, caixes, agències de valors, asseguradores, gestors de fons d’inversió, agències de “rating” o valoració, etc.— conformen el sistema financer. La crisi de solvència financera —la sospita sobre la capacitat del sistema financer o de les entitats financeres per poder tornar els diners dipositats pels seus clients— va estar a punt d’enfonsar els mercats financers i els governs van haver de rescatar-los injectant-los diners dels seus ciutadans (o bé, endeutant-se, que a la llarga és el mateix).
Com que la nostra economia (personal i col·lectiva) no pot funcionar sense diners, les entitats financeres, en si, no són dolentes, ans fan una funció útil: rebre diners de persones i empreses per custodiar-los o reutilitzar-los concedint crèdits a persones o empreses per a les seves necessitats de consum o d’inversió. Ara bé, la permissiva desregularització que va tenir lloc en les dues dècades del passat tombant de segle, permetent al sistema financer de moure diners comprant i venent actius financers sense cap utilitat real, s’havia d’abocar al desastre del 2008 (un crack que s’ha comparat amb el de 1919). Tots hem sentit parlar de nous tipus d’actius, productes estructurats, hipoteques subprime, etc., que van permetre beneficis desmesurats, tots els quals, sumats —parlem del cas espanyol— al desequilibri entre ingressos i despeses, manca d’estalvi, excés d’inversió en béns especulatius (el totxo), el feble augment de la productivitat i l’escassa competitivitat, van dur el sistema a petar. El rescat dels estats era indefugible per no augmentar la crisi.
Amb la crisi, tanmateix, els ingressos dels estats a través dels impostos es van desplomar (menys treballadors i menys consum vol dir menys IRPF i menys IVA, i menys empreses i menys impostos de societats...). Els estats, si volien pagar pensions o seguir fent escoles o carreteres, van haver de recórrer als mercats financers que havien rescatat perquè els deixessin diners: van emetre títols de deute públic per finançar el seu dèficit. Però, arribats aquí, els mercats van malfiar-se del deute dels estats i van decidir que deixar-los diners era molt arriscat. Van posar interessos alts als països amb més riscos, que per a ells eren els PIGS (en anglès “porcs”): Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya. Per exemple, si en un estat qualsevol un comprador de deute públic podia abonar 1.000€ en comprar-ne perquè n’hi tornessin 1.100€ al cap d’un any (el deute estava al 10%), en aquests països només li tornaven 1.050€ (un 5%) perquè l’entitat financera s’assegurava l’altre 5%; resultaven, doncs, menys competitius. Els interessos per a les entitats, pujaren més i més. (Els mercats financers es fregaven les mans perquè feien negoci amb els mateixos governs que els havien rescatat!)
I encara hi havia inversors que jugaven amb accions a curt termini i a operacions al descobert. L’inversor calculava en quina època una empresa podia tenir una despesa forta, venia l’acció posem a 10€, l’empresa baixava de cotització en haver de fer front a la despesa, i la recomprava a 8€ (pel camí l’inversor havia guanyat 2€ per acció sense crear cap bri de riquesa). Aquestes operacions els mercats financers les feien també amb títols de deute públic. Aleshores no només l’Estat havia de pagar interessos altíssims per col·locar els seus títols de deute públic, sinó que queien de manera accelerada els preus dels títols emesos en el passat, recomprats i revenuts en els mercats financers, ja que si van mal dades, la gent prefereix treure-se’ls del damunt encara que sigui perdent-hi una mica. (I els mercats financers tornaven a fregar-se les mans perquè, si venien deute a 4, i el preu s’enfonsava, volia dir que el podrien recomprar a 2 i tota la diferència que s’hi feien de negoci!)
Davant d’aquesta situació, si els governs no volien que els interessos del seu deute públic es disparessin i provoquessin un col·lapse, només podien fer una cosa: retallar despesa pública, serveis, societat del benestar; o, des de l’altra cara de la moneda, pujar impostos i reduir salaris i mercat laboral. Els governs, d’esquerres o de dretes, si eren conscients, quedaven a remolc dels mercats financers: ens agradi o no, ells decideixen pensions, treball, protecció social, despesa sanitària... L’ou de la serpent: el deixes viure i se’t menja.
Però, des de la indignació cal preguntar-se si l’única manera de finançar el nostre dèficit públic és venent deute públic als mercats financers. I si poséssim impostos al sistema financer, en comptes de demanar-li que compri el nostre deute públic? Millor dit: i si reforméssim de dalt a baix el sistema financer?
Desgrano algunes propostes: a) limitar el creixement excessiu dels bancs (que comporta el risc de no poder-los deixar caure); b) impost sobre els beneficis bancaris; c) controlar la llibertat de moviments de capitals amb una taxa específica (com la coneguda, estudiada positivament i mai no imposada “taxa Tobin”); d) impost sobre sous i bonus que cobren els directius de les entitats financeres ; e) establir requisits de capitalització de les entitats financeres per tal de garantir la seva solvència; f) eliminar el secret bancari amb la consegüent desaparició de paradisos fiscals; g) fer un marcatge més real de les grans empreses auditores i de ràting, que també formen part del sistema financer; h) treballar amb la denominada “moneda transparent” —n’he parlat altres vegades aquí mateix— de manera que no hi pugui haver diner negre.
Vist que l’actual crisi, des del punt de vista social, ha caigut a l’esquena de la classe treballadora (reducció de sous, congelació de pensions, atur, augment de l’IVA, reforma laboral...), aquesta reforma financera ha de dur de bracet una reforma fiscal, a fi que els sacrificis dels més dèbils no permetin les mateixes activitats especulatives als responsables de la crisi. És just que mentre s’augmenten els impostos per les rendes del treball continuïn en situació de privilegi les rendes derivades del capital,? No es podrien destriar, almenys, les derivades d’operacions especulatives? Si no es fa res pot passar com a Islàndia, on s’han dirimit jurídicament responsabilitats de la crisi i molts banquers i alts executius han hagut d’abandonar el país. Hi ha una revolució silenciosa, malgrat el silenci informatiu al qual estem sotmesos. (8-VIII-2011)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada