Passat el xou de la JMJ a Madrid, parlem-ne, de l’Església. La CEE (Conferència Episcopal Espanyola) es va constituir el 1966. Eren temps eufòrics del postconcili Vaticà II. Els bisbes catalans gosaren erigir-se en esperit (que no amb la lletra canònica) en Conferència Episcopal Tarraconense (CET) el 1969. Jubany governava la seu de Girona des de 1964 (passaria a la de Barcelona el 1971) i Enrique i Tarancón, cardenal des del 1969, aviat governaria Toledo (1969-71), abans de dirigir l’arquebisbat de Madrid (1971-93) i substituir Morcillo al capdavant de la CEE (1969). La presidí fins el 1981. L’any 74, amb tot l’afer Añoveros (el bisbe de Bilbao detingut pel règim a causa d’una Pastoral), Tarancón va fer plorar Franco quan li va dir que seria excomunicat si exiliava el bisbe de mala manera. Pau VI havia posat a l’escaquer espanyol les peces clau per a una transició que fos beneficiosa per a l’Església. Tarancón pugnava per deslligar-la del règim. Per això no volgué que li colessin, i s’intentà de Roma estant, cap nou concordat. En el funeral de Carrero Blanco (1973) es va haver de sentir el que molts sectors dretans escrivien a les parets: “Tarancón, al paredón!”. La transició, sense sang, de la dictadura a la democràcia fou un èxit. A les esglésies s’hi reunien sindicats i assemblees de treballadors i d’altra mena.
Arran d’aquesta empenta, a Catalunya els bisbes encara va tenir certes iniciatives prou interessants: el naixement del periòdic “Catalunya Cristiana” (1984), el document Arrels cristianes de Catalunya (1985)... Però era simple inèrcia, com van poder comprovar del febrer del 82 els bisbes catalans a la visita ad limina al nou papa Joan Pau II, elegit el 16-X-78: Wojtyła no era Montini. Aquella primavera també ho comprovaria Tarancón. En complir 75 anys deixà la CEE (la presidí Gabino Díaz Merchán, que continuava la seva línia) i anà a Roma per posar tots els seus càrrecs a disposició del pontífex. Discutiren sobre la situació d’Espanya i la veu del papa s’enfilava. Li retreia que no hagués fomentat un partit democratacristià. En un moment, s’alçà i li tustà l’espatlla. “Vostè serà el responsable que el catolicisme retrocedeixi a Espanya mentre Nós ens esforcem per doblegar el comunisme, que ja és a les acaballes”. En sortir del Vaticà li demanà al xofer que el portés cap als turons de Frascatti: necessitava reflexionar. La palmellada del papa l’havia ferit de molt endins. (Poc després el papa va rebre el cardenal Bueno Monreal, substitut de Segura a Sevilla dels de 1957, i que havia exercit de moderador durant la transició. En sortir no va poder articular paraula. Romangué afàsic per sempre i un atac de cor l’obligà a renunciar a l’arquebisbat.)
Per a aquella tardor del 82 estava programat un viatge del papa a Espanya del 31-X al 9-XI. (Aquí hi ha una circumstància, que ni jerarques ni polítics van valorar prou al seu moment: el fet que monsenyor Eduardo Martínez Somalo fos nomenat Substitut de la Secretaria d’Estat el 1979 (càrrec considerat tercer en el Vaticà, el qual ocupà fins al 1988; el 1993 va ser nomenat Camarleng, això és, cap provisional de la Seu en morir el papa, com de fet va exercir a partir del 3-V-2005). Des d’aquí no es va saber festejar. Exemple: quan Jubany demanà que el papa es reunís amb intel•lectuals catalans a Barcelona, el Substitut s’hi negà en rodó. El papa arribà a Madrid el 31-X. Feia dos dies el PSOE havia guanyat les eleccions. Visità Àvila, Toledo, Madrid, Saragossa, Barcelona —on menystingué el nacionalisme català— i Santiago. A Santiago, el papa i Martínez Somalo es reuniren amb l’arquebisbe Suquía. Seria el nou titular de Madrid perquè calia substituir Díaz Merchán, massa afí a Tarancón, davant la CEE (així s’esdevingué el 1987: ocupà la presidència de la CEE durant dos triennis). El seu lloc a Santiago l’ocuparia el bisbe auxiliar Rouco Varela, condeixeble de Ratzinger quan ambdós estudiaven a Múnic. El cartograma estava dissenyat. Tarancón declararia a “Tiempo”: “Vaig compartir amb el sant pare el papamòbil més de 9 hores i no em va dirigir paraula!”. Òbviament, se li acceptà la dimissió. Aviat arribaria a Espanya Tagliaferri al cap de la Nunciatura: va seleccionar els nomenaments episcopals, va promoure la beatificació dels màrtirs de la guerra civil del bàndol franquista i va mantenir a ratlla el poder socialista. Quan el 1995 abandonà Espanya ja sabia que a les eleccions del 1996 guanyaria el PP.
Quan Joan Pau II tornà a Espanya per celebrar la Jornada Mundial de Joventut a Santiago l’agost del 1989 (la visita que hi va fer el 84, fou una simple escala) va poder comprovar que el seu disseny quallava. De fora estant semblava faltar-li una peça: la substitució de Jubany. Però des del març tenia a la mà la seva dimissió per raons d’edat. Poc després el substituiria per Ricard M. Carles (1990-2004); així pogué anul•lar la càrrega que pogués portar en pro de Catalunya el Concili Provincial Tarraconense (21/I-4/VI-2005), als documents del qual no donà el “placet” fins al 2006 (encara ara, i és un veritable escàndol, la CEE no ha fet les diligències oportunes per constituir l’estatut jurídic de “Regió eclesiàstica” gràcies al bon fer de Juan A. Martínez Camino, Secretari de la CEE des del 2003. Com dinamitzar, així, la carta Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb nou ardor del 23-III-07, com demanen els bisbes als catalans?). El papa sentia la política eclesials espanyola com una obra seva: en tornar el 1993 Elías Yánez ocupava la presidència de la CEE; en retornar el 2003, ja la governava Rouco Varela (1999-2005; 2008-201?). Entremig, dos documents de la CEE que van portar cua i un fet clau. Els documents: Valoración moral del terrorismo en España, de sus causas y consecuencias (de novembre-2002, una valoració contrària als nacionalismes que va obtenir 13 vots desfavorables i no va obtenir la força de document doctrinal com Rouco havia promès a Aznar) i un altre en què Cañizares, enfront de la reforma dels Estatuts d’Euskadi i Catalunya, hi volia colar que la unitat d’Espanya constituïa “un bé moral i pastoral”, el qual es reduí a Orientaciones morales ante la situación actual de España (23-XII-05). El fet: el desmembrament del bisbat barceloní i l’erecció de la Província eclesiàstica de Barcelona amb dues seus sufragànies, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat, el juny del 2004.
El 22-XI-04 Ramon Jáuregui havia aconsellat Rodríguez Zapatero, feliç guanyador de les eleccions enfront del PP el març anterior, de fer un compromís històric entre PSOE i Església: que procurés un finançament definitiu i anés amb peus de plom amb temes com avortament, eutanàsia, etc. El president el va fer callar. Sis anys després, a l’octubre del 2010 li confiaria els afers religiosos.
Què havia passat? L’elecció de Benet XVI l’abril del 2005 en ple govern socialista i la pujada de Tarcisio Bertone a la Secretaria de l’Estat Vaticà (2006; Camarleng des del 2007). El papa va anar a València el 2006 complint el programa de l’equip anterior, però en aquests darrers temps ha mogut fitxes. Quan el 19-V-08 rebé el comitè executiu de la CEE, a banda de no deixar parlar Rouco en alemany, demanà als bisbes que llimessin el llenguatge agressiu contra el govern socialista. Era una referència explícita a la COPE, que en aquell moment, després que el PP hagués perdut el març les eleccions, tractava Rajoy de massa fluix. (Rajoy soparia amb Rouco i la directora de programes de la COPE el juny i demanaria neutralitat davant del congrés de València del proper juliol. Rouco no li prometé res.) Caldria la presència de Bertone a Madrid (3-II-09) perquè, després de ser informat pel Nunci Monteiro de Castro, la COPE acomiadés Jiménez Losantos. L’abril del 2010, a Barcelona, presidí la canonització del caputxí, Josep Tous. El novembre el papa inaugurà la Sagrada Família i parlà català davant l’estupefacció de Rouco. Segons Enric Juliana, a “La Vanguardia”, era la línia Bertone. Amb una visita vaticana cada mig any —la darrera, la JMJ aquest darrer agost a Madrid—, s’ha aconseguit bloquejar l’agenda socialista. De les lleis sobre l’eutanàsia i la llibertat religiosa, ja no se’n canta ni gall ni gallina. I el PP, a punt de guanyar les eleccions. Sense estridències.
(3-10-11)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada