Unes dades per començar: des de l’any 2000, malgrat les lleis i els acords de l’ONU, la despesa militar al món puja, en comptes de baixar... Els tres principals productors d’armes al món són Estats Units, Rússia i la Unió Europea. Entre tots tres poden representar el 90% de les exportacions del món. Espanya pot esgrimir el dubtós honor d’ocupar el 6è lloc en el rànquing mundial…

La detenció, a finals de maig passat, de cinc empresaris que volien vendre nou helicòpters a l’Iran ha descobert la martingala del negoci de les armes al nostre país. Es tractava de nou aeronaus Bell-212, aparells notables en l’àmbit bèl•lic —amb eficiència provada en el transport de tropa i material militar—, fabricades als EUA. Són capaços de volar a 230 km/h i tenen una autonomia de 600 quilòmetres. Els helicòpters, sencers i armats, esperaven ser desballestats i venuts en dues naus industrials, sis a Sabadell i tres més a Navas del Rey (Madrid). La policia va detenir cinc empresaris espanyols (però no se’ls va escapar cap nom, com d’altres vegades) i tres ciutadans iranians, que sembla que els venien a comprar, i els acusaren de tinença i dipòsit d’armes de guerra i contraban. El preu dels helicòpters, sumat al del material de recanvi, també confiscat, supera els 100 milions d’euros. Segons els investigadors policials, que no van perdre ull als tres iranians un cop detectada la seva presència a Espanya, es pretenia que uns mecànics desmuntessin els helicòpters i enviar-los, per peces, a Iran, cosa que prohibeix la resolució 1929 del Consell de Seguretat de l’ONU, segons la normativa de la qual, i des del juny del 2010, cap estat membre no pot vendre aquest tipus d’armament a Teheran.

La cosa té el seu entrellat, perquè els nou helicòpters nord-americans s’havien comprat a l’exèrcit d’Israel en una subhasta legal i estaven a punt d’acabar en un país antagònic. Sembla que els empresaris tindrien cobertura legal d’activitat de reparació d’aeronaus i que d’altres vegades haurien comprat helicòpters militars en subhastes internacionals i els haurien reciclat, sobretot per a ús de parcs de bombers, a fi que poguessin ser utilitzats en la lluita contra incendis forestals. Aquesta vegada, tanmateix, pretenien donar un ús militar als aparells i l’acord s’havia d’acabar de tancar el passat 26 de maig, sense retre comptes per obtenir la documentació, com està establert, a la Junta Interministerial Reguladora del Comerç Exterior en matèria de Defensa.

No sé com va acabar l’afer. Aquesta és d’aquelles notícies que, malauradament, els mitjans no segueixen fil per randa ni interessa als poders que ho facin. Segons els investigadors, els ciutadans iranians pretenien falsificar el document de la Junta esmentada. A més, afegien una torna a la investigació: tot i que no podien vendre “tecnologia de doble ús” a l’Iran, pretenien vendre material de recanvi a Veneçuela, una altra acció prohibida per un acord imposat pels EUA a Espanya mentre Hugo Chávez ocupi el poder. Es recordarà que el gener del 2006, els EUA negaven a Espanya una llicència per vendre a Veneçuela vuit patrulleres i dotze avions, tots dotats de components nord-americans El veto arruïnà una operació que superava els 1.700 milions d’euros... Ara, aquests empresaris, pretenien saltar-se a la torera l’acord amb Washington.

Les exportacions de material militar, el 2009 assoliren un rècord històric: 1.346,52 milions d’euros, un increment del 44,1% respecte a 2008. Un veritable contrast amb el 16% de caiguda que va sofrir el total de les exportacions espanyoles el 2009. Per primera vegada, un de cada deu euros de productes espanyols venuts a l’estranger correspon a armament i equips militars. Segons la Secretaria d’Estat de Comerç, el 39,4% de les vendes van ser a països de la UE (als socis de la UE i de l’OTAN van anar a parar, junts, el 64,78% del mercat exterior, enmig del qual cal comptar-hi una fragata a Noruega i cinc avions de transport per a Portugal) i també han pujat les vendes als EUA que passen de 22,3 a 55,4 milions (inclouen peces d’avions, de vaixells, vehicles, míssils i armes curtes).

El problema és el 35,2% de material venut fora de la UE i de l’OTAN, perquè la llei imposa la màxima cura en les vendes a “destins d’alta sensibilitat”. Legalment només poden comprar armes els governs. Per tant, quan els grups opositors o grups guerrillers tenen armes, vol dir que les han adquirit en el mercat il•legal. Ara bé, no tots els governs poden comprar-ne. Per exemple, la legislació espanyola diu que es denegaran les exportacions d’armes a països en conflictes armats, que vulnerin sistemàticament els drets humans, que donin suport al terrorisme, etc. És clar que, feta la llei, feta la trampa, perquè “l’alta sensibilitat” assoleix diferents matisos segons els interessos i es poden despistar armes com a material policial (6,3 milions en exportació que han anat a parar a Angola, Bolívia, Veneçuela i Nicaragua, tots règims, com poden veure, d’absoluta solvència democràtica); per si tot això fos poc, queda aquella martingala del “material de doble ús” (civil i militar, i si no es pot vendre per un costat es ven per l’altre; deixem anar de passada, que el millor client d’Espanya en material de doble ús és Iran). Així, doncs, hem venut material al Marroc (vehicles tot-terreny, peces d’avions, recanvis d’armes lleugeres), a Colòmbia, Veneçuela (material antidisturbis i vaixells), Cuba (material de doble ús: elèctrodes de grafit i substàncies químiques), Mèxic, Brasil (munició i recanvis de blindats), Índia, Pakistan, Aràbia Saudita i fins i tot a Israel (a finals del 2009 encara no s’havien materialitzat vendes autoritzades de bombes, coets i míssils). De l’Àfrica subsahariana, Botswana ens ha comprat avions de transport, Ghana vehicles, Rwanda radars, Kenya bombes d’aviació i Gabon recanvis d’avió. Quant al sud-est asiàtic, Tailàndia ens hauria comprat recanvis d’avió, Indonèsia armes curtes, Filipines peces d’armes esportives (ha!) i Malàisia, visors nocturns, vehicles per a tropes i la popa d’un submarí cofabricat amb França per valor de més de 180 milions d’euros (el segon millor client després de Noruega, que ha comprat per valor de 281 milions d’euros). I algú sap com han anat a parar als rebels libis les armes amb què han pugnat contra el règim de Gadaffi?

Quins destins no han estat autoritzats, doncs, “oficialment”? Substàncies químiques a Pakistan, Iemen i Egipte; cartutxos per a Guinea Conakry; equips de descontaminació NBQ (nuclear, bacteriològica i química) a Síria; armes antiblindats i municions a Geòrgia, pistoles a Costa Rica. I res més. Business is business.

Tica Font, Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), vicepresidenta de Justícia i Pau i experta en el comerç d’armes, declarava no fa gaire: “Dels problemes de l’exportació d’armes assenyalaria dos aspectes: primer, que el negoci de les armes no és igual que qualsevol altre negoci (parlem d’uns objectes susceptibles de ser utilitzats per matar o reprimir ciutadans d’un país); segon, moltes de les armes que s’exporten de manera legal arriben a països que viuen un conflicte armat o països que vulneren els drets humans o països que són tan pobres que el fet de gastar diners comprant armes suposa que no podran destinar suficients recursos a sanitat, educació i en altres coses que els són més necessàries. (Si el govern espanyol ven armes a aquests països, doncs, incompleix la llei que regula el comerç d’armes.)”

No hem de ser ingenus: les exportacions d’armes són una eina de política internacional, es venen armes amb criteris d’aliances polítiques o com un mitjà de rebaixar costos en d’altres compromisos (com més se’n venen més barates resulten). En definitiva, els interessos polítics o econòmics estan per sobre de les conseqüències humanes que comporta la tinença i utilització de les armes. Malgrat les prohibicions, les armes són un negoci i, de manera il•legal, arriben a tots aquells grups que tenen diners per pagar-les. (7-X-2011)

0 comentaris: