A la senyora Alícia Sànchez Camacho
Avui fa just una setmana que es van poder saber i comentar els resultats a les eleccions de l’Estat i la majoritària victòria del PP del senyor Rajoy. No és pas el partit on m‘arrenglaria, però felicitats! Proposo al futur nou govern un icosàleg de feines: 1) Baixar el nombre d’aturats i crear més llocs de treball fent front a la crisi de l’euro; 2) Canviar en positiu la llei d’estrangeria; 3) Inventar mecanismes de control dels mercats financers i de les agències de qualificació; 4) Treballar per acabar amb els paradisos fiscals; 5) Millorar l’eficàcia i llibertat del poder judicial; 6) Acabar amb els privilegis de la classe econòmica (contractes blindats, il·limitats sous dels directius, informació privilegiada, etc.), que, de retruc, permeten els de la classe política (exempcions econòmiques, llistes tancades, dietes, corrupcions, jubilacions...), els quals també han d’arribar a terme; 7) Afrontar el final d’ETA amb tota la seva complexitat, amb alçada de mires; 8) Deixar de vendre armes als països en guerra; 9) Complir les obligacions amb el territori saharauí; 10) Fer cas a les alarmes que es produeixen pel canvi climàtic en relació a la desforestació i reserves hidrològiques tot disminuint la contaminació d’acord al fet que som país deutor en relació a la petjada ecològica; 11) Valorar l’estalvi sobre el consum; 12) Canviar aquelles estructures econòmiques i financeres només dirigides a obtenir el màxim benefici amb el mínim temps possible; 13) Repotenciar la formació i la investigació; 14) No abandonar la cobertura social dels més indigents i desfavorits; 15) Reestructurar el nostre sistema energètic bandejant les centrals nuclears obsoletes; 16) No desmantellar cap de les quatre potes de l’Estat del benestar (vellesa-sanitat-ensenyament-serveis socials de dependència); 17) Considerar els casos necessaris de discriminació positiva a favor de la dona; 18) Controlar i minvar les despeses militars; 19) Convertir l’Estat almoiner o de beneficència en Estat promotor d’iniciatives col·lectives i socials acabant amb l’escandalós sistema de subsidi de la premsa escrita; i 20) Millorar la fiscalitat perquè el seu pes no recaigui en els més dèbils, d’acord amb les sol·licituds de la “Plataforma per a una fiscalitat justa, ambiental i solidària”, que agrupa una trentena d’organitzacions socials.
Els grans poders fàctics d’avui són els mercats financers —incloent-hi bancs, multinacionals, companyies d’assegurances i de qualificació, etc.— i els seus cappares, capaços d’imposar governs i deposar-los (Grècia, Itàlia...), i de dictar les polítiques als governants d’acord amb els “seus” interessos. La “seva” llibertat és l’única existent. En una situació totalitària de dictadura econòmica, esdevé cada vegada més buida i més purament nominal la democràcia política. La sobirania nacional està deixant de residir en el ciutadans i en les institucions i poders que la representen i passa a entitats que sols representen els interessos d’una minoria. La “mercatocràcia”, deixada al seu albir, no sols va fent perdre alguns drets socials en l’actual crisi sinó que fa perillar els drets polítics. No s’entén que, malgrat la crisi i la pèrdua de poder adquisitiu d’una gran majoria de ciutadans, segons “Expansión” (15-XII-2010), les empreses de l’Ibex hagin guanyat fins al setembre de l’any passat 38.156 milions més d’euros, un 16,7% més que l’any anterior. Darrera dels mercats i de les entitats, hi ha persones i rostres concrets. Tothom sap qui han estat els directius de les Caixes que el passat setembre van haver de ser intervingudes per l’Estat, però no els ha passat res encara que rebessin sous milionaris i les hagin deixades a la ruïna. Seguirà permetent aquestes coses el nou govern?
L’austeritat de la despesa i les retallades creen alarma social, raó per la qual cal reobrir el debat sobre la fiscalitat. No s’entén —i la UE ho ha deixat clar— que s’hagin reduït en temps de vaques magres els impostos directes que graven rendes i patrimonis (impostos de successions, de grans fortunes i de societats, com si el 5% d’una “pime” suposés el mateix per a una gran multinacional) i augmentin els impostos indirectes que paguen per igual tots els ciutadans (i per a mostra, el botó de l’augment general del 16% al 18% d’IVA). No s’entén que no es vulguin equiparar en el més mínim les rendes del treball (que són les que realment contribueixen al sistema fiscal) i les del capital. No s’entén que no tinguem, com hi ha en països del nostre entorn, una alta fiscalitat ambiental per a algunes empreses segons la regla de “qui contamina paga”.
És cert que a Catalunya i a la resta d’Espanya paguem menys impostos que la mitjana europea (l’excusa és que tenim menys serveis), però també ho és que segons GESTHA (Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda), el 2009 el frau fiscal estava quantificat en un 22,3% del PIB a Catalunya (i en el 23,3% del PIB en la resta d’Espanya). És a dir, gairebé 1 de cada 4 euros que circulen en la nostra economia no ha contribuït a finançar els serveis públics. I això per no parlar dels paradisos fiscals, on van a parar diners concentrats en poques mans, legalment ben assessorades per experts. I no comptant que Espanya també duplica la mitjana europea en economia submergida. En resum, la poca pressió fiscal que tenim (i que assumeixen les classes assalariades) i el fet que 1 de cada 4 euros resulti “desaparegut” explica que no es pugui finançar la despesa social equiparable a la mitjana europea. Per tant, no és cert que els serveis públics siguin insostenibles i la privatització sigui l’únic camí inevitable (quan estiguin en mans privades —que les esperen amb candeletes—, seran rendibles?). Hi ha possibles altres mesures, a més de fer aflorar els diners del frau, dels paradisos o de l’economia submergida: augmentar la progressivitat tot generant nous trams dins de l’estructura de l’IRPF; eliminar el tracte de favor de les rendes de capital i de les SICAVs (Societats d’Inversió de Capital Variable), instrument gràcies al qual les grans fortunes tributen un 1%; introduir criteris de progressivitat en l’impost d’IVA, distingint-hi els articles de luxe (embarcacions, cotxes esportius, etc.); millorar l’eficiència administrativa; democratitzar l’economia...
A Catalunya, la configuració d’un model de recaptació i redistribució més proporcional, progressiu i solidari, suposarà per al PP un doble problema. El primer, com harmonitzar les dues mentalitats enfrontades: l’una, la dels que volen la màxima llibertat en economia (sense presència estatal) i mínima llibertat, amb forta presència estatal, en els altres camps: ciutadania, cultura, moral pública, ensenyament, etc.; l’altra, la dels que desitgen màxima presència estatal en el camp de l’economia i mínima presència estatal, i per tant, màxima llibertat, en el camp de la llengua, cultura, moral, civisme... Suposo que el PP, en grans línies, aposta per la primera, però bé li caldrà equilibrar posicions en comptes de desqualificar d’entrada la contrària. La segona és el del pacte fiscal o concert econòmic, que les forces nacionalistes han pres com a fanal i guia, després que a la metròpoli han demostrat que Catalunya i el seu parlament els importa un rave tot passant-se pel clatell l’Estatut i la reforma de la Constitució. La senyora Camacho ha dit, per activa i per passiva, que CiU s’ha de deixar d’aventures secessionistes i que el seu lloc és dins Espanya. Fantàstic! Trobin un encaix que no ens vagi estret, compleixin les lleis de finançament, promoguin l’Agència tributària que el TC no es va pas carregar, demostrin una mica d’estimació per Catalunya i, després, deixin-nos decidir. A tots; no només als seus. I, sobretot, no se’ls acudeixi fer-ho per nosaltres. Per què els ha de fer por un referèndum? Per a un veritable demòcrata, la veu del poble no n’ha de fer mai, de por! La democràcia política hi recolza. O els està bé sotmetre’s a una dictadura econòmica interessada, perquè ja deixa algunes engrunes en forma de prebendes als polítics que remenen les cireres? (28-XI-2011)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada