Lluís Busquets i Grabulosa

L’endemà mateix de la inauguració al Vaticà, exactament al denominat Braccio di Carlo Magno, de la mostra Gaudí a Roma: Arte, scienza e spiritualità, el Papa demanà que se l’informés de com havia anat. Era el divendres 25 de novembre. Mancava un mes just per Nadal. El cardenal Gianfranco Ravasi, president del Pontifici Consell de la Cultura, l’havia representat la vigília davant del cardenal arquebisbe de Barcelona i del president d’una mena de land catalanohispànic denominat Generalitat de Catalunya, del qual ja li n’havien parlat abans de la seva vista a Barcelona un any enrere. Gaudí, val a dir-ho, descobert a la ciutat comtal el dia de la Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família, l’havia deixat meravellat. Per fi havia topat amb l’obra d’un autor el llenguatge arquitectònic del qual sintetitzava d’una manera visual i plàstica, no només una determinada concepció constructiva, sinó tota una idea de l’art, no pas llunyana a la seva, al servei d’unes profundes creences cristianes.

“Il bello Giorgio”, és a dir, monsenyor Georg Gaenswein, secretari personal, arribà amb un llibre i la felicitació nadalenca del Cardenal de Barcelona per informar-lo. El Papa va obrir el sobre. El christma plasmava justament tres motius extrets de la façana de la Nativitat: els Esposoris de Maria i Josep, la presentació de l’Infant al Temple i la Coronació de la Verge. El Cardenal de Barcelona l’havia encertada de ple i, a més, amb humilitat: havia deixat fora de la seva tria la fornícula amb el Naixement de Betlem, potser confiat que seria la imatge que el Vaticà escolliria... Un oblit imperdonable! “Questo Martínes Sistakh...”, comentà amb suspensió, com feia sovint. Georg endevinà el desig del Papa i li obrí el llibre, exactament on hi havia una foto esplèndida de la façana de la Nativitat. El Papa resseguí les imatges del christma del Cardenal barceloní. “Questo Gaudí... ” Li havien dit que allà havia plasmat els misteris de goig del Sant Rosari, i certament hi eren, però hi havia molt més: Joaquim i Anna, la fugida a Egipte, la mort dels Innocents, l’estel de Betlem, Jesús treballant al taller, l’adoració dels pastors, la dels reis... “E questo?” “És un xiprer amb coloms blancs, símbol d’eternitat i puresa...”, explicà el Secretari.

Tancà el llibre, el retornà al Secretari, deixà la felicitació del Cardenal damunt l’escrivania i es disposà a sentir les seves explicacions. Aquest, sense dir res, li lliurà un tríptic vermell fet públic amb fotos de la basílica barcelonina i explicacions de la mostra en català, castellà, italià i anglès. Li explicà tot seguit algunes anècdotes de la inauguració i li exposà que la mostra donava a conèixer la història de la Basílica des dels seus orígens fins a l’actualitat i n’explicava les properes etapes de futur, amb el suport de fotografies, maquetes, audiovisuals i fins i tot peces originals que palesaven la relació entre els tres vessants de la construcció: l’artístic, el tècnic i l’espiritual. “Gaudí feia càlculs de resistències amb cordes i sacs de sorra mentre avui dia cal fer-los amb ordinadors...”, afegí el Secretari. La part tècnica, al Papa, li interessava menys que l’espiritual. En un temps de descreença, Gaudí l’havia encertada plasmant els misteris cristians al defora del Temple, com una invitació a entrar-hi, reflexionà. El Secretari encara li parlava de les activitats que es farien arran de la mostra, conferències, concerts i fins i tot una actuació de l’Escolania de Montserrat.

Mentrestant, el Papa s’havia assegut darrera l’escriptori. Només aleshores girà el christma del Cardenal barceloní. Sota una frase de l’homilia pronunciada a Barcelona (“La Basílica de la Sagrada Família és un signe visible del Déu invisible”), hi havia els desitjos de sant Nadal i bon any nou i un petit autògraf: “Santità: I migliori auguri di tutta la Chiesa catalana”. Va fer un somriure, potser una mica irònic: “I catalani sono i catalani...”. El Secretari va fer un gest de complicitat i l’exagerà. “Ancora...?”, demanà el Papa. “Troppe!”, ratificà. S’entenien només de mirar-se. Li acabava de dir que encara arribaven peticions —i no poques!— perquè durant les benediccions pasquals emprés, entre les moltes altres que utilitzava, la llengua catalana. “Poi c’è Rouco...”, se li escapà. “Neppure Zapatero...” Es deien moltes coses a més del fet que ni el President de govern ni el de la Conferència episcopal espanyola havien volgut ser a la inauguració de la mostra vaticana sobre Gaudí. “Gaudí è Gaudí”, va deixar anar com per tancar la conversa. Però va tornar a esguardar el Secretari. “E in relazione al libro del credente crítico...?” “Pure! ”

Agafà una carpeta que duia per títol “Lettere non risposte”. El Secretari desaparegué amb l’excusa d’anar a buscar el correu del dia. Sabia perfectament que aquelles cartes no contestades li tocaven la fibra, al Sant Pare. Massa fàcil escriure’l. Entre les darreres, la d’una comunitat africana: li retreien per què no valorava la crisi econòmica mundial en una encíclica i li demanaven que denunciés els especuladors que empobrien el món. I la d’un bisbe conegut i afamat (“El seu silenci clama al cel”, l’acusava). I la llarga missiva d’un dominic que havia tingut alts càrrecs eclesials, havia renunciat a tots i, en alemany, el comminava dient-li que ja feia tard. I, per postres, tot un llibre d’un laic català desconegut, titulat Un creient crític escriu al Papa, que li demanava ni més ni menys que deixés els palaus vaticans. Era un retrat exagerat i estrafet de l’Església, que havia enrabiat el cardenal Bertone i tot; un libello, deia ell. Però il libello no era cap libel: afrontava sincerament certs posicionaments seus i denunciava veritats indiscutibles, per exemple, del seu antecessor i de l’economia vaticana. No l’havia pogut entendre en tots els seus matisos, escrit en català com era, és clar, però se n’havia fet resumir un informe de més d’una vintena de pàgines. El llibre s’havia editat a Barcelona i el seu autor havia dit que, tot i no esperar cap resposta del Papa, si li’n feia cap, la faria pública. Molts lectors, ara, doncs, escrivien al Papa demanant-li per què no el contestava tot comminant-lo a fer-ho.

Quan Georg ja tenia el correu de tres seccions, el cridà el responsable de la documentació hispànica. Una de les missives arribada duia una estranya figureta del Sant Pare a la gatzoneta, amb la sotana aixecada per la banda del darrera. “Il bello Giorgio” la trobà d’un mal gust terrible. Llegí la carta original, grapada a la qual hi havia la traducció italiana:

“Santedat. Jesús acollia tothom, acceptava tothom, responia tothom. Fins i tot dones i nens, una mena de rebuig social que comptava ben poc en el seu temps. El Vicari de Jesús, tanmateix, no respon les cartes que se li envien. Un llibre escrit des d’una fe adulta de més de dues-centes cinquanta pàgines, no mereixeria cap resposta? Jo no conec l’autor, però m’ha ajudat a conèixer l’Església d’avui i a adonar-me fins a quin punt l’han estrafet els seus dirigents. Per això li envio aquesta figureta per al seu pessebre. Se la ben mereix.”

Demanà per la responsable de traduir del català. Era una monja gironina que treballava a Posta. Se li dirigí amb la figureta als dits. “Cos’è questo?” A la dona, santa innocència!, li va fer una gràcia de no dir i exclamà: “Un caganer! El Papa convertit en caganer!” Tot seguit s’adonà que el Secretari esperava una altra mena d’explicacions. “Monsenyor: Es tracta d’una figura típica del pessebre català... Té un doble significat, lúdic i crític...” Li ho va explicar amb el somrís entre els llavis. Abans era un simple pagès defecant, emblema simpàtic de la salut del cos i de l’ànima en la joia i el goig del Nadal. Posar-la al betlem és senyal de bona sort perquè abona la terra i fertilitza el nou any; no posar-la comporta desventura. Avui, enllà de la simpatia que desprèn la figureta, se’n fan dels manaies de tot el món, de Barack Obama a Lula da Silva... La intenció és que no s’oblidin que, per amunt que estiguin, els governants del món són éssers humans i han d’anar de ventre com tothom.

Georg, després de reportar al Sant Pare totes aquestes explicacions, estava convençut que el Papa rebotaria la figureta per terra. Però el Papa la va agafar acuradament i, mentre la posava al pessebre del seu despatx, digué: “Aquesta vegada respondrà al remitent donant-li les gràcies per la figureta”. I va pensar dins seu: “Potser ens la mereixem”. (12-XII-2011)