Hi ha llibres que es llegeixen perquè toca, d’altres que s’han d’exhaurir amb urgències per alguna raó —professional o d’altra mena— i d’altres que es reserven  per a algun moment en què puguis assaborir-los, recreant-hi si convé. A les darreries d’estiu em vaig delectar amb un d’aquests darrers: Ruyra: l’home i la seva imatge, de Lluïsa Julià, editat per CCG Edicions i la Fundació Valvi, un llibre que tenia des de finals de l’any passat, però que volia degustar amb l’obra de l’escriptor al davant. Lluïsa Julià, investigadora i assagista, ha dedicat una atenció constant a l’escriptor gironí com demostra el fet d’haver tingut cura del seu epistolari, d’haver format part del Consell executiu de l’”Any Ruyra” el 2003 —que va dur a terme el “I Simposi sobre Joaquim Ruyra” i el catàleg Marines i boscatges. Als cent anys de l’eclosió literària de Joaquim Ruyra (2004)— i d’haver-nos ofert interessants produccions: Ruyra, inèdit (1991), Joaquim Ruyra, narrador (1992), Biografia de Joaquim Ruyra (1996), premi “Quima Jaume” de l‘any anterior. Potser no hi ha ningú al país que se’l conegui com ella. Per tant, prometia i no m’ha pas decebut.

Val a dir que Julià, a partir d’oferir-nos un estudi exhaustiu de la nissaga de l’escriptor, de les seves arrels hostalriquenques  i de la seva amistat adolescent i juvenil amb R. Turró, de qui ofereix detalls desconeguts, s’endinsa en la seva personalitat dual, pugnant per desentranyar, de la figura o imatge literària de Ruyra, la d’un home  d’una ambició literària excepcional (de jove volia esdevenir Dante o Cervantes!), per diverses raons —personals, familiars, literàries—, mai no arribada a l’eclosió malgrat l’excel·lència incomparable de la seva narrativa breu. Amb aquest text de Julià t’adones que a partir de la crisi de 1908, rere el fiasco del poema narratiu El país del pler, les tensions vitals se li accentuaren. La constant referència a la malaltia cardíaca com a excusa o justificació personal de la seva escassa producció tenia una bona component psicològica. Julià es pregunta si el tabac, l’alcohol o els fàrmacs diversos, així  com la bohèmia dels anys joves, no hi van incidir (pàg. 163). Altrament, en un moment de lucidesa com el de 1922, Ruyra escriurà: “Estic segur que, més que les malalties, han esterilitzat la meva vena aquestes evolucions del llenguatge que d’any en any anava comprenent necessàries.” Des del punt de vista familiar, Pla ja havia deixat escrit pel broc gros que el seu matrimoni amb Teresa de Llinàs i Arnau havia resultat  un desastre. Ara, la Julià, amb detall i respecte, ens exposa quina mena de matrimoni tan poc convençut va fer l’escriptor, com es va anar deteriorant la relació i fins a quin punt hi ajudà l’afillament d’una nena d’encara no dos anys el 1905, Maria Lluïsa, trencant motllos  i expectatives de la seva classe social, la qual casaren als 17 anys amb el metge mallorquí Pere Francesc Salvà, de 29 anys. Aquest  matrimoni resultà tan feixuc per a la  noia que acabà fugint  cap a Sud-Amèrica el 1926, deixant ben disgustats pares adoptius, marit i dos fills de 7 i 5 anys. No va poder retornar per refer humilment la vida familiar fins el 1948 (Teresa de Llinàs morí fent-la hereva), amb una alta filla, Amanda, circumstàncies que tampoc ajudaren l’escriptor a assolir un entorn de pau on desenvolupar la seva obra.

Però, a més de circumstàncies personals i familiars, n’hi hagué de literàries. “Marines i boscatges (el recull de 1903) és per la prosa, lo que el Canigó és per la poesia de la nostra renascuda literatura”, li escriurà Collell. Eren els anys de l’èxit. Ruyra tenia consciència de generació, es cartejava amb Maragall, “Víctor Català”, M. Antònia Salvà, López-Picó, Alcover... Des del 1899 ja s’ha establert a Barcelona i viu la transformació de la ciutat modernista. Però ell sabia que no estava fet per a grans obres. Ni la gran novel·la projectada, La gent del mas Aulet, que arrossegà molts anys, va ser capaç d’acabar: “Jo no puc produir sinó engrunetes, m’agoto fàcilment o arribo a una sobreexcitació tan gran que m’emmalalteix”, escriu el 1906 a Joan Alcover. Hi ha el problema de la precarietat de la llengua, cert (“És molt dolorós per a un escriptor trobar-se amb una llengua deturpada, dels elements de la qual no pot usar tal com els hi subministra l’instint”, escriurà encara a “Víctor Català” el 1929), però la seva crisi que arriba a deprimir-lo és una altra. És un escriptor fragmentari, impressionista, impulsiu, que treballa des de la suggestió i les al·lucinacions, ens diu Julià. I segueix: “Ruyra  ho havia posat tot en la literatura, vida i passió. Ara els grans projectes se li escapen” (p.164). L’aclapararà el sentiment de fracàs. Lluïsa Julià  ens ofereix el carteig amb el pare Ignasi Casanovas en l’any de la depressió més funesta, el 1908, que li lliura l’opuscle “Transcendència de la Revelació” i en el qual troba la base per al seu pas a una conversió ascètica, més franciscana que catòlica. Altrament, un pas gens difícil  perquè el catolicisme que se li proposa  no és pas integrista sinó d’avançada raonable. La Julià troba en La basarda, en l’home que flecta de genolls, cau a terra i prega Déu, el procés religiós de l’escriptor “que al cap dels anys el va convertir en un catòlic fervent” (p.173). Per a ella, en el recull  La parada (1919) és ja un altre home, “un penitent”. Situar-lo, a partir d’aquí, en el corrent  neocristià d’entreguerres que es dóna a Europa i a Catalunya —amb J. M. Capdevila, Montoliu, Saltor, Coma i Soley, etc—, entorn d’ “El Matí” i de la Federació de Joves Cristians de Catalunya... resulta rodat:  no debades col·laborà a publicacions com “Flama” o “La paraula cristiana”.

En definitiva, un llibre imprescindible,  malgrat encara em deixi, particularment, interrogants oberts sobre Ruyra  com és el cas de la seva religiositat. Rellegint Jacobé —un relat anterior a 1902—, es pot discrepar de la interpretació que en fa l’autora.  Jacobé i Minguet, el narrador, ambdós coprotagonistes i ambdós encarats al veritable antagonista,  la Natura, presentada, d'acord amb el modernisme català —abeurat en el naturalisme francès de finals del segle XIX—, com un ens autònom, ocult i esotèric, una mena de demiürg tel·lúric, posseïdor d’unes lleis rígides i d’una justícia severíssima i irreductible, hi esdevé “el gran sacrificador, un sacerdot implacable en l'exercici de les seves funcions sagrades”. Jacobé i el narrador, a l'altre pol, en són víctimes diferents: ella en resulta la sacrificada; ell, l’home encarat al misteri d’un mal que no pot entendre, si no és arrapat a la Creu.  La interpretació resulta complexa perquè, per a Ruyra, davant de la raonable implacabilitat de la natura (i som en la immanència) sols podem aferrar-nos a una salvació per la fe (i som al transcendent). En un món en què tot té repercussió, la Natura resulta del tot  inclement amb aquells que n’han excedit els límits, cosa que hauran de pagar ells mateixos o els seus successors (Jacobé), encara que resulti incomprensible per a aquells que es troben propíciament compenetrats i tractats per ella (Minguet). Però Ruyra elabora l’esquema naturalista amb més profunditat: sols  l’acceptació dels propis límits racionals davant del mal incumbent i inexplicable  permet obrir els ulls de la fe, la qual mostra  als qui n’obtenen el do que el misteri del mal (el dolor, en definitiva) sols adquireix sentit unit al que sofrí Jesús en la creu del Calvari. Minguet pot entendre que la mort de Jacobé és el rescabalament, el preu, l’expiació, de les culpes que la seva nissaga havia comès contra la Natura, cert, però el que no entén és per què li ha tocat a ella. I Ruyra afronta aquí el problema del mal —el misteri del mal —en tota la seva pregonesa. Jacobé, sacrificada en l’altar d’una Natura incapaç de pietat, no té cap sentit racional sinó, com intueix el narrador, el de la Creu de Jesús. En d’altres mots, Ruyra albira teològicament que el sacrifici de la noia i el seu propi sofriment, com el dolor de tota la història humana, s’uneix al de Jesús al Calvari... I aquest fet del sentit que assoleix el dolor humà unit al de la Creu de Jesús... no s’havia proclamat mai abans del Vaticà II! Com hi va poder arribar l’escriptor gironí tan abans de la lletra? (14-XI-2011)

0 comentaris: