Lluís Busquets i Grabulosa

Tinc un amic que no compra un determinat diari perquè, segons ell, el mitjà no dóna prou importància al fenomen religiós. No es tracta pas de cap creient de pedra picada, però diu que vol estar informat. Si analitzéssim en aquest sentit el tractament que fan del fenomen religiós els mitjans del nostre país tindríem una gran sorpresa. Posaré uns exemples del passat novembre: primerament, cap diari d’òrbita catalana publicà la prohibició, per part del Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, de la presentació del llibre del teòleg Juan José Tamayo, Otra teología es posible, anunciada a la parròquia de Sant Medir. Les raons eren que el Cardenal Rouco, president de la Conferència Episcopal espanyola, havia prohibit presentar-lo en cap parròquia de Madrid. Només ho van publicar dos periòdics d’òrbita madrilenya. Amb el seu silenci els mitjans catalans no van complir una de les seves funcions primordials, la de fer de mitjancer entre uns fets i l’opinió pública, la qual cosa hauria d’haver contribuït justament, a partir de la informació, a establir valoracions. S’hauria pogut establir un debat sobre si els nostres prelats de la mai nascuda Conferència Episcopal Catalana s’havien de sotmetre a la Conferència Episcopal Espanyola. S’hauria pogut donar veu als perjudicats i pressionar el senyor Cardenal perquè fes públiques les seves raons. A molts lectors els hauria interessat. Crec que el debat hauria fet vendre més d’un diari. Però s’optà per deixar el fet en la ignorància. Morta la cuca...

Per seguir amb fets destacables del passat mes de novembre, tampoc des de les nostres latituds no s’informà gaire —i canvio de religió— de les manefleries dels Germans Musulmans —originàriament un moviment fonamentalista islàmic, bé que actualment, en la seva àmplia base social, hagi optat per la no-violència a l’hora de regir-se per la xària islàmica— ni dels grups salafistes —un moviment sunnita— en les revoltes egípcies, els dos moviments que han acabat guanyant en les eleccions el passat desembre, cosa que no permet valorar gens bé els interessos en els canvis que han dut les revoltes del Nord d’Àfrica.

Em diran que som de tradició catòlica i que el fet religiós important no és pas l’islàmic. Doncs no es pot pas dir que els diaris fossin gaire profusos sobre el viatge del Papa a Benín, al cor de l’Àfrica, on va signar el dia 19-XI, l’Exhortació Africae Munus, al servei de la reconciliació, la justícia i la pau a l’Àfrica, un document cabdal del qual no se’n publicaren ni resums. És que aquell dia s’esqueia la jornada de reflexió per a les eleccions hispàniques! És l’excusa que em va donar el subdirector d’un diari barceloní quan, casualment, li havia proposat de cobrir la celebració del VII Congrés de l’Associació “Cristianisme al segle XXI” aquell dia 19! Si s’hagués tractat del dia 21, quan cal donar els resultats, ho hauria entès.

“Cristianisme al segle XXI” —al primer congrés del qual, els bisbes catalans desaconsellaren els fidels d’assistir-hi, gràcies a la qual cosa l’assistència fou massiva— aplega una trentena d’entitats cristianes —no totes catòliques— i en el seu VII Congrés va reflexionar el tema “Els valors davant l’impacte de les noves tecnologies”, que fou moderat per Jordi Porta. Hi va haver ponències tan interessants com les de Santiago Ramentol, el catedràtic de física David Jou i l’ex-conseller Joan Manuel Tresserras, tots tres professors de la UAB (La nova era: entre el desconcert i l’esperança), la dels professors Jaume Funes i Jaume Botey (Dinamismes de caos, perjudicis i aspectes positius), la del biòleg Ramon M. Nogués i la professora d’ètica Begonya Roman (Invariants humanes: el que mai no es pot oblidar) o la del professor de la Universitat de Deusto, F. Javier Vitoria (Com viure i comunicar la fe cristiana en aquesta situació), un home que és autor, juntament amb el teòleg jesuïta José Ignacio González Faus, del llibre Presència pública de l’Església. Ferment de fraternitat o camisa de força? (2009), un volum que tracta sobre la laïcitat com una necessitat convivencial de les societats plurals, encara ben actual.

M’he estès un xic per demostrar que els temes eren candents i interessants per a qualsevol. Bé, doncs tampoc no van merèixer l’atenció de cap mitjà català. Altrament, els bisbes catalans van declinar l’assistència a cap d’ells, segons explicà Rosa Maria Tarrida, la presidenta. D’estranquis em vaig assabentar que un dels bisbes més joves del país havia contestat a la invitació dient que l’impacte de les noves tecnologies de la informació i la comunicació no interessaven gens a l’evangelització. Que Santa Llúcia li conservi la vista, al jove prelat!

Algú voldria explicar aquesta absència d’informació en els nostres mitjans per determinades pressions. La Jerarquia, L’Opus... Tant de bo! Em temo que es tracti de simple desídia i d’ignorància. Hi ha qui encara identifica l’esfera del sagrat amb la de la màgia i que qualifica com a precientífic el món del misteri, producte de la por i la ignorància. Aquests encara estan en línia amb aquells sociòlegs de la religió que predeien, fa cinquanta anys, que les religions es convertirien en un fenomen purament residual (T. Luckmann: La religión invisible. El problema de la religión en la sociedad moderna, un original de 1967!). Encara s’han d’adonar que, a partir de la dècada dels 70, les religions han tornat a ocupar un espai públic, lideren opcions ètiques i s’afirmen com a part fonamental de la identitat cultural. La “sorpresa del diví”, en mots de Giles Kepel, ha esdevingut la “revenja de Déu” (La revancha de Dios. Cristianos, judíos y musulmanes a la reconquista del mundo, 2003). Sociòlegs tan diferents com D. Annthony, T. Robbins i P. Schwartz parlen de la vitalitat de nous moviments religiosos, perquè el racionalisme científic sorgit de la Il•lustració s’ha mostrat incapaç d’orientar la vida social contemporània i la secularització ha topat amb religions alliberadores. Aquests nous moviments defugen les manifestacions irracionals, integristes i intolerants, de manera que cada vegada fan més autocrítica del propi dogmatisme i fanatisme, del seu rigorisme moral i disciplinar, de la discriminació de gènere, de la literalitat dels textos sagrats, del seu fonamentalisme, dels propis processos inquisitorials i terroristes en nom de Déu.

Les dades són les que són. Prop de 4/5 parts de la població mundial avui s’adscriu a algun moviment religiós: 16 milions al judaisme, 200 milions a les religions xineses, 350 milions al budisme, 800 milions a l’hinduisme, 1.300 milions a l’islam, 2000 milions al cristianisme... Sols un 20% de la població mundial es troba en l’espai de la no-creença.

Avui, cert, la institució jeràrquica cristiana (no sols catòlica) té mala peça al teler. Per sota, hi ha comunitats de base de tota mena, com les que van omplir Santa Maria del Pi a Barcelona, el dia de l’arribada del Papa, demanat una altra mena de visites papals. Per damunt, els Parlaments Mundials de les Religions (Chicago,1993; Ciutat del Cap, 1999; Barcelona, 2004; Melbourne, 2009) fan el seu camí i han arribat a un consens entorn d’un reguitzell del compromisos i tasques a partir d’uns mínims ètics comuns per caminar vers la interculturalitat, el feminisme, l’alterglobalització, el diàleg interreligiós, el pensament crític, la descolonització, l’ètica alliberadora, l’ecologisme, el diàleg de les religions entre si, la solidaritat, la consecució de la pau...

Els mitjans que no estiguin atents als tres nivells que acabo d’esmentar, i practiquin el silenci menystenint el del mig i ignorant els altres, acabaran perdent lectors. Temps al temps. (9-I-2012)