De la Il·lustració en sorgí la raó ordenadora de la modernitat, entesa com el model cultural, polític, econòmic i el sistema de valors inherent que nodrí. Aquesta modernitat comportà la conquesta de l’autonomia de la ciència, de la política i de l’economia respecte a la religió. Va suposar, doncs, la ruptura amb l’Antic Règim sota l’ordenació suprema de la intel•ligència, l’inici de la racionalitat en la ciència (ja establerta per Galileu i Bruno), en la filosofia (ja instituïda per Descartes, 1596-1650), en el model polític (la separació de poders —legislatiu, executiu i judicial— de Montesquieu [1689-1755] i, ben aviat, en el catàleg de llibertats democràtiques), en economia (s’acceptà el principi de la llibertat absoluta perquè se suposava l’existència d’una llei natural que n’assegurava el sistema sense necessitat de controls) i fins i tot una pràctica de la religió “dins els límits de la raó” (Kant,1724-1804).

Hom creia que el desenvolupament de la ciència i de la tècnica comportava automàticament millors condicions de vida i una prosperitat creixent tant per a l’individu com per la comunitat. Malgrat la industrialització del segle XIX i les seves conseqüències perverses (explotació, misèria urbana, desplaçaments de població, malalties...), encara perdurava una mena de fe cega en el progrés, de manera que les societats occidentals van viure sota aquest paradigma, amb el miratge d’un domini desordenat de la natura i un creixement sense límits.

Quan alguns membres de l’Escola de Franckfurt [cf. Adorno, T. I Horkheimer, M: Dialéctica de la Ilustración (Madrid: Trotta, 1994)] posaren en quarantena aquest progrés els anys 40, se’ls titllà de profetes del mal. Per internet corre la interpretació de Walter Benjamin (1892-1940) d’un quadre de Paul Klee (1879-1940), l’Angelus Novus, de 1920, que es troba a al seu llibre pòstum, publicat el 1955, Tesis de filosofía de la Historia (Madrid: Taurus, 1973). Aquest ‘Àngel nou’ s’allunya “d’alguna cosa on clava l’esguard”, escriu. “Té els ulls desencaixats, la boca oberta, les ales desplegades i el denomina ‘Àngel de la història’, perquè el seu rostre mira el passat i, el que per a nosaltres és una cadena d’esdeveniments, per a ell resulta ser una catàstrofe única que acumula runes i més runes als seus peus. L’àngel voldria deturar-se, desvetllar els morts i recompondre el destret, però una forta tempesta baixa del Paradís i s’arrombolla a les seves ales i és tan terrible que no les hi deixa plegar. Aquesta tempesta l’arrossega inexorablement vers el futur, davant del qual s’hi gira d’espatlles metre el piló de ruïnes puja fins al cel. El que denominem progrés és justament aquesta tempesta.” No cal dir que amb aquesta metàfora Benjamin vol explicar el marc de la modernitat damunt el qual hem construït el miratge del progrés, on els vells esquemes queden enrere —religió inclosa— i la promesa d’un futur incert s’obre a l’horitzó que l’Àngel no vol esguardar.

Occident no es començarà a desenganyar fins als col•lapses del segle XX: la segona guerra mundial i Auschwitz esdevindran el paradigma de la barbàrie humana, gràcies al qual hem après que el progrés tècnic i científic no comporta per ell mateix cap avenç en el terreny moral. El major benestar aconseguit ens ha dut també l’esclavisme, el colonialisme, l’armamentisme, els feixismes... La Il•lustració, si podia esdevenir un punt de partida alliberador, va resultar viciada des de l’inici pel predomini de la lògica discursiva i el càlcul, els criteris de la rendibilitat i altres fetitxismes racionals com el de créixer sostingudament (avui, en comptes de creixement sostenible, es parla ja de decreixement; cf. Latouche, S: Petit tractat del decreixement serè ]València: 3 i 4, 2009]).

Quaranta anys després, a partir dels anys 80 del segle passat, les noves TICs (Tecnologies de la informació i la comunicació), encara han complicat més el problema en convertir en virtual el món real. La societat s’ha fet postmoderna, líquida, lleu, de cristall, de mira’m-i-no-em-toquis. La celeritat no ens deixa arribar enlloc, controlem pantalles ubiqües —a l’ordinador, al mòbil, a les i-pads— sense contrastar o censurar res, parlem amb “amics” a les xarxes socials sense conèixer-nos, podem practicar sexe virtual, podem enviar un missatge en un segon a centenars de persones convocant-les a una manifestació o a una atzagaiada, podem moure capitals d’un continent a l’altre sense cap despesa (es parla de capitalisme de bombolla financera perquè tenim un 97% de transaccions dineràries enfront d’un 3% de moviments de compra-venda de béns i serveis). Ha desaparegut el món real de les persones concretes. Un especulador com G. Soros, que els anys 80 maneflejant amb la lliura esterlina va multiplicar el seu patrimoni, explica en un llibre de 1991 —La crisi del capitalisme global:la societat oberta en perill (Barcelona: Columna, 1999) els perills d’aquesta societat. Premis Nobel en economia com Joseph Stiglitz —El malestar de la globalización (Madrid: Taurus, 2002) o ¿Cómo hacer que funcione la globalización? (Madrid: Taurus, 2006)— o Paul Krugman —El retorno de la economía de la depresión (Barcelona: Crítica, 2009)— fa temps que alerten sobre els perills de viure en una economia desregulada i virtual.

Mai els polítics no havien manat tan poc i mai no havien hagut de fer-ho tan a contracor contra els seus pobles. Organismes no elegits democràticament (banquers especuladors, agències de valoració o de risc, multinacionals....) s’imposen als polítics. Partits, sindicats i parlaments s’han convertit en ostatges dels mercats. I aquests imposen les lleis: és igual que l’actual petjada ecològica ja ultrapassi els límits del planeta. És igual que no complim els objectius del mil•lenni... No estàvem tan informats de tot? Per què vivim instal•lats en la vulnerabilitat del que crèiem immutable? Fins i tot les paraules —“mercat”, “verds”, “canvi”, “progrés”...—, se’ns han tornat ambivalents, poroses, estranyes. Som a societat líquida, on ni els convenis més sagrats resulten sòlids. I ens malfiem de l’energia nuclear, de l’agricultura química i transgènica, de determinats medicaments o vacunes, d’allò que ens sona a la destrucció de la natura. Volent-ho controlar tot, hem de renunciar al control d’un món global (se’ns esmuny de les mans com una anguila) i acabem renunciant a la voluntat de controlar-lo. I tot plegat comporta perills de tota mena. La insatisfacció pot conduir, per exemple, a l’arbitrarietat dels autoritarismes (violència inclosa) o a les reclusions individuals. Des del punt de vista religiós —segons els sociòlegs, el sentit religiós no decreix— apareixen religions a la carta, grups efervescents on cadascun modela Déu al seu gust (un Déu que doni seguretats o un Déu psicologitzat, sense comunitat, per viure una religió sense ètica col•lectiva). L’assumpció de compromisos estables —afectius, familiars, socials, polítics...— se’n va en orris perquè el que ahir em satisfeia avui es pot trencar si no em fa feliç: l’imperatiu modern de “pugnar per canviar el món” ha mudant en la recerca emocional de “trobar-m’hi tan bé com pugui, en el món”.

La crítica a aquests fruits de la raó il·lustrada només es pot fer des de la convicció que no sabem si el progrés descontrolat ens portarà enlloc. Afortunadament, ni la tecnociència ni les creences ens poden donar raó de tot. Estem abocats a l’improbable, que és com dir que ho estem a l’esperança. Una tecnociència sense control ens podria dur a l’autodestrucció, mentre que l’improbable —tota la humanitat reconciliada amb ella mateixa i amb la natura— és només esperança. I l’esperança es fonamenta en les possibilitats humanes encara amagades, però sempre a punt d’assolir allò que no sembla gens ni mica probable però que és possible. (22-I-2012)

0 comentaris: