Abans fèiem Memorials de greuges (quina llista l’actual!) i, més abans encara, portàvem les nostres trifulgues amb Castella a àrbitres internacionals que acabaven donant-nos pel sac com fins avui. (A Münster, avantsala que fou de Westfàlia que reequilibrà Europa el 1648, donà pel sac al pobre Fontanella —l’ambaixador dels catalans— el mateix Nunci de la Santa Seu, Fabio Chigi, que actuava d’àrbitre de la cimera internacional i resultà una marioneta de Mazzarino i els interessos francesos.) Per això els nostres cappares no van portar la retallada de l’Estatut a cap Tribunal europeu, perquè ens haguessin sortit amb osques. Però haurem de començar d’aprendre a fer-ho, com va prometre el president Mas, si volem abastar l’enllà de les costures estatutàries i constitucionals. Tres idees: a) Si l’Estat no compleix amb el que està legalitzat —els milions del fons de Competitivitat i els 759 milions de la liquidació del 2008 per inversions en infrastructures no dutes a terme—, no podem portar el que és legal a Europa? b) si el monopoli d’AENA en els aeroports espanyols és contrari al que està legislat a Europa, no és hora de denunciar-lo i fer passar Espanya per l’adreçador? c) Si ja tenim els amos d’un restaurant i els fabricants d’una petita marca de cervesa disposats a fer objecció fiscal, això és, pagar el que els toca a una Agència tributària catalana, com les que dissenya l’Estatut, i no a cap agència tributària hispànica, no és hora ja d’oferir una Agència catalana com cal a tothom qui vulgui fer-ho des de les pròpies institucions catalanes, de manera que per baix s’aconsegueixi el que no es dóna per dalt?

Són tres idees que palesen un bot massa ple de deslleialtats i enganys. Un exemple: la comissió bilateral que, per llei, s’ha de reunir dos cops a l’any i sempre que ho demani una de les parts, l’estiu passat es va convocar per primera vegada en dos anys i el nou govern encara no n’ha designat els membres. Pitjor, els compromisos que s’hi van establir —per exemple, privatització de l’aeroport del Prat i participació catalana en el seu govern o la transferència de 150 edificis de la Seguretat Social—, el nou govern els considera paper mullat. I consti que tots els incompliments tenen conseqüències contra Catalunya (li van llimant els seus drets). La fallida d’Spanair de finals de gener passat, per fer un altre exemple, a banda d’altres circumstàncies, no és sinó una mostra més de la grapa centralista contra Catalunya, i començà quan, setmanes abans, la ministra del ram havia dit que tot allò de la participació catalana a l’aeroport del Prat havia quedat en foc d’encenalls. (És a dir, com ja vaig explicar d’aquí estant, convertir el Prat en un “hub” de connexions internacionals repercuteix massa en les pèrdues per a Barajas i, per tant, cal deixar l’aeroport de Barcelona com un centre de vols “low cost”, i encara gràcies que no vulguin que hi volin avions de paper com s’esdevé amb els aeroports innecessaris de Conca o Castelló. Vostè vol anar a Nova York? Doncs miri, Ibèria li vendrà un bitllet que diu BCN-NY, però que suposa que vostè, vulgues no vulgues, passarà per Madrid, on haurà de baixar i canviar d’aparell; en altres paraules, Madrid s’embutxaca el cost d’aterrament i enlairament. Per si no ho sabia, una companyia com Abertis pot responsabilitzar-se d’un aeroport londinenc, però no pas espanyol! Ho entén? Europa tampoc no ho entendria, em sembla. El que no sé és si ho expliquem!) I consti que, segons la pròpia AENA, Spanair el 2011 transportà 4,33 milions de passatgers, només per sota de Vueling (7,7), però per damunt de Ryanair (3,46), Easyjet (2,42), Air Euorpa (1,51), etc., que prou s’afanyaran a cobrir les seves rutes.

Hem de començar a denunciar perquè ja n’hi ha prou i massa. Plou sobre mullat. Per això, fins i tot caldria marcar d’una altra manera el terreny de joc. Quan el dia 1 d’enguany el president Mas va entrevistar-se amb un president espanyol, que partia de no acceptar cap compromís heretat i sols estava disposat a posar el rellotge a zero, ja tenia el camp marcat i l’àrbitre elegit. Presidents autonòmics, tites, tites, veniu a fer-vos la foto amb l’amo i senyor!

I ja són massa els terribles pecats capitals contra Catalunya. Si els pecats capitals del catecisme eren 7, ara els pecats capitals polítics almenys són aquests deu: 1) No s’atorguen els fons de competitivitat d’acord amb la llei suprema de Catalunya, que és l’Estatut; 2) No es compleix la legal liquidació d’inversions infraestructurals no dutes a terme; 3) No es publiquen anualment, com s’havia pactat, les balances fiscals, perquè no es noti l’espoli fiscal que sofrim; 4) AENA segueix amb el monopoli d’aeroports i es desdiu del que s’havia pactat, sense que ningú denunciï res i enlloc; 5) Els 150 edificis que havien de ser cedits al govern de la Generalitat abans de 6 mesos (vuit hospitals, ambulatoris i la seu de l’ICS del carrer Balmes de Barcelona), no els tenim ni pintats a l’oli. 6) L’autovia A-7 , que prové d’Algesires, mor a Catalunya, on encara manquen els trams de Vandellós, Terrassa-Granollers i Granollers- Massanet), d’alguns dels quals no hi ha ni projecte d’estudi informatiu; 7) Les inversions i traspassos promesos per als trens de rodalies, ens els pinten a l’aquarel•la i, quant a la resta de vies ferroviàries, a banda de l’AVE mediterrani (tan important per Madrid-València-Barcelona), no hi ha encara prioritats compromeses no fos cas que Catalunya en sortís beneficiada; pitjor: malgrat el compromís amb l’empresa xinesa que basteix el moll de descàrrega de containers al port, encara no s’ha ni començat la promesa línia AVE de sortida del port (així s’estrangula bé!); 8) Madrid, sense mar, recerca el seu propi port i ha apostat per fer créixer València en detriment del port barceloní i, si no s’ho creuen, consultin el tràfic mediterrani de containers o parlin amb experts... 9) Traspassos diversos (mútues d’accidents de treball i malalties professionals; execució de la legislació laboral en l’àmbit del treball, l’ocupació i la formació professional per a l’ocupació; formació sanitària especialitzada; autorització de laboratoris farmacèutics i cosmètics; salvament marítim; seguretat privada; dàrsenes esportives i pesqueres situades en ports estatals; traspàs d’immobles singulars com Palau del Lloctinent o edifici del Registre Civil de Barcelona...) ; 10) Els senyors de la metròpoli no volen sentir parlar de pacte fiscal... i encara menys de desafecció o d’independència de Catalunya.

Què farien ells, al nostre cas? No pas mimar- nos una mica més, com estan fent des de Londres amb Escòcia i com faríem nosaltres si fos a l’inrevés, sinó fer-nos passar encara per la mola, que és el que estan temptejant de fer: infectar la Caixa fent-la unir, li agradi o no, amb Bankia, agrair als nostres cappares caixers (es diguin Desfeiner o Nin-Non) amb alguna presidència d’honorabilitat uns anyets pels serveis prestats (es jubilen aviadet), posar directius castellans a l’ànima sacrosanta de l’entitat i xumar fins al límit la mamella que ens restava per deixar Catalunya exsangüe. (És indignant com d’ençà que es començà a fer pública aquesta possibilitat tots els economistes del país, articulistes molts d’ells en diaris de prestigi, hagin mirat cap a una altra banda! Ja em perdonaran, però algú ho havia de dir!)

I algú s’estranya de la desafecció? Hi comença a haver des de baix un brunzir nou: ja és hora de demanar responsabilitats a polítics i banquers (els polítics que ens han dut a les retallades i que gosaren anar fa unes setmanes a la manifestació en contra es van haver de sentir algunes floretes!) Ja és hora de fer comptes i començar a explicar que l’Alemanya de la senyora Merkel que posa deures a tothom s’està beneficiant com ningú de l’actual crisi, després d’haver-ne tret rèdits anteriors (deixant diners tramposos a Grècia, per exemple). El moviment dels indignats no s’ha exhaurit, encara. Si els nostres polítics no van enllà de les costures dels límits que ens imposen, amb idees arriscades i renovades com les que hem apuntat al començament, el poble esbotzarà per sota com ho farà l’Assemblea Nacional catalana, que a partir del 10 de març pensa posar en marxa un full de ruta per aconseguir la sobirania el 2014. Il•lusos? I no és pitjor ser ingenus com fins ara? Quan n’aprendrem? (6-II-2012)

0 comentaris: