Euskadi Ta Askatasuna, “organització revolucionària socialista basca per a l’alliberament nacional”, com ella mateix es defineix malgrat l’opció armada, després d’haver perpetrat l’últim atemptat el 30-VII-2009 a Mallorca on van perdre la vida dos guàrdies civils, el passat 5-IX anuncià en un vídeo a la BBC —un vídeo anacrònic amb regust de boina arnada, la cara dels declarants coberta i l’anagrama de l’organització— el “cessament de les accions armades ofensives”. Entre altres coses deien que reafirmaven “el compromís d’una solució democràtica perquè, a través del diàleg i la negociació, els ciutadans bascos puguem decidir el nostre futur lliurament i democràticament”.


Pocs diaris van publicar la declaració completa. Pocs mitjans van posa l’èmfasi en el fet que el comunicat no parli ni de “treva” ni d’“alto el foc”. La societat espanyola està massa escamnada per fer-li cas. Només des d’IU (Cayo Lara) i des de l’esquerra abertzale l’anunci era qualificat positivament. Des del PSOE i dels del PP el discurs era el mateix: la banda es troba acorralada i el comunicat resultava insuficient; només admetrien el de rendició final i de lliurament de les armes. Això, és clar, queda molt bé per dir en públic, però tots dos partits saben que els passos vers al pau no s’assoleixen així (i l’IRA en va ser un exemple: els acords de pau se signaren el 1998, però la renúncia a la lluita no arribà fins el 2005). No per a res, tots dos partits han intentat històricament negociar la pau amb la banda. El darrer anunci “d’alto el foc permanent” (març 2006), després de quasi tres anys sense víctimes mortals, va finalitzar amb l’inesperat atemptat a la T4 de l’aeroport de Barajas. Les treves anteriors havien estat el 1981-82, el 1989 (converses d’Alger), l’estiu del 1992, el novembre 97-gener 98 (amb el PP), setembre de 1998 (després de la declaració de Lizarra-Garazi), els anys 1998-99 (trobada a Suïssa el maig del 99), el 1994 (suspensió d’accions armades en el territori de Catalunya obtinguda gràcies a l’entrevista Carod-Rovira) i 2005 (fi d’accions armades contra els electes dels partits polítics de l’Estat, llevat dels membres de l’executiu).


Cal recordar que el 12 de desembre de l’any 2000 PP y PSOE, sense l’acord dels partits bascos PNB, de EA y de EB, signaven l’Acuerdo por las libertades y contra el terrorismo, mal denominat ‘Pacte Antiterrorista’, l’objectiu fonamental del qual era il·legalitzar Batasuna: un 10 % de la població basca romania sense possible expressió política en la democràcia espanyola. La Conferència Episcopal Espanyola d’aleshores no va voler signar-lo. Davant les queixes d’Aznar, el 3-XI-2002, els bisbes van segregar el polèmic document Valoración moral del terrorismo en Espanya, de sus causas y sus consecuencias, reblat el 23-XII-2006 amb un altre igualment polèmic: Orientaciones morales ante la situación actual de España. Eren documents confegits no sols per minar els Estatuts basc i català (en vam parlar en aquesta columna) sinó per crear un estat d’opinió contrari a la possibilitat de l’autodetermianció d’aquests territoris, cosa que ha quallat entre la ciutadania. Encara els suprems magistrats de l’Estat, el passat 21-IX-10, declaraven davant del Rei que les forces secessionistes no trobarien lloc a les institucions. És a dir: els jutges espanyols segueixen trobant bé que un x% de bascos no puguin expressar-se democràticament amb el seu vot per opcions d’alliberament nacional!


Aquesta desconfiança que amara molts estrats socials se l’ha guanyada a pols ETA, certament, però aquest sol fet tampoc no ha deixat difondre suficientment la Declaració de Brusel·les del passat 29-III-2010, presentada al Parlament europeu per vint-i-una destacades personalitats, entre els quals, la Fundació Nelson Mandela, diferents premis Nobels de la Pau com ara Frederick de Klerk, l’arquebisbe Desmond Tutu, John Hume —que va participar als Acords del Divendres Sant—, l’exprimer ministre irlandès Albert Reynolds, l’excap de Tony Blair Joanathan Powell. Coordinada pel mediador internacional Brian Currin, la Declaració de Brusel·les reclamava a ETA un alto al foc permanent supervisat internacionalment i demanava al govern espanyol que si l’organització armada basca feia aquest pas hi respongués iniciant un procés de diàleg que permetés “resoldre les diferencies i arribar a una pau duradora”. Val a dir que els dirigents internacionals lloaven en el document el compromís públic de l’esquerra abertzale de recórrer a “mitjans exclusivament polítics i democràtics” per assolir els seus objectius amb “absència total de violència” segons una Declaració publicada el 16 de febrer passat. Ni aquesta ni aquella han tingut gaire ressò, ni encara menys una resposta difosa el 4-IV al grup de Brussel·les, en què s’hi deia que “la desactivació de la resposta armada no solucionava el conflicte polític” i apuntava que la solució demanava “compromisos i garanties de totes dues parts”. Res d’estrany que el fragment en què el comunicat d’ETA hi fa referència, tampoc tingués ressò. Diu així: “Si el govern d’Espanya té voluntat, ETA està disposada, avui, com ahir, d’acordar els mínims democràtics necessaris per emprendre el procés democràtic. Així ho fem saber a la comunitat internacional”, a la qual crida a respondre “a la voluntat i el compromís d’ETA, perquè prengui part en l’articulació d’una solució duradora, justa i democràtica, d’aquest secular conflicte polític”.


Per si no havia quedat clar que ETA havia sabut posar la pilota a la teulada de l’Estat espanyol, malgrat un període de derrotes constants i de batudes contra l’esquerra independentista basca —nou persones arrestades i acusades de formar part de la direcció d’Ekin, que el Ministeri de l’Interior considera l’aparell polític d’ETA—, tretze dies després del comunicat primer, el 18-IX, ETA en va emetre un altre, publicat al diari “Gara” i dirigit als 21 signants de la Declaració de Brusel·les i a la comunitat internacional, mostrant la seva disposició a analitzar conjuntament els passos que cal fer per trobar una solució democràtica al conflicte, incloent-hi els compromisos que la mateix organització basca haurà d’adoptar a partir d’una “proposta integral”.


Cinc documents en poc temps ( 16-II, 29-III, 4-IV, 5-IX, 18-IX), tot i les operacions policials i judicials, vol dir que alguna cosa es mou en l’entorn del nacionalisme basc més radical. Per postres, el passat 26-IX dos representants de l’organització declaraven a “Gara” que ETA està disposada a declarar “un alto al foc permanent i verificable”. N’hi ha prou de respondre-hi dient que no és hora de comunicats sinó d’abandonar les armes i extingir-se, com ha fet el govern espanyol? Amb tota la prudència possible, malgrat ETA demani el restabliment dels “drets civils i polítics” (clara al·lusió ales formacions abertzales il·legalitzades), no faria més bé d’escoltar els mediadors internacionals i d’explorar nous escenaris?


També hauríem fet bé de donar més rellevància a la carta que publicà Josep-Lluís Carod-Rovira a Arnaldo Otegi, en presó preventiva (absurdament?), on li deia que tant l’organització basca com l’Estat havien fracassat “i com més aviat es reconegui, millor” (“Avui”, 19-IX-10). I afegia que “la via armada només du al fracàs i a la frustració i, avui, és un obstacle, una barrera, un mur insalvable que impedeix que el procés d’emancipació nacional avanci i sigui hegemònic en la societat. No fa adeptes a la causa independentista, sinó contraris. No crea complicitats, sinó rebuig.” I encara: “És l’hora, doncs, que callin les armes, i per sempre. És l’hora que l’organització armada faci el gest més valent i audaç per la independència basca: donar tot el protagonisme a la gent.”


Em temo que si el govern espanyol no és una mica generós, si ara que els etarres semblen estar-hi disposats, el que vol és agenollar-los a terra fent-los presentar armes fins a d’humiliació, tampoc no germinarà la pau esperada. (18-X-2010)

0 comentaris: