El proper cap de setmana el Papa serà a Barcelona, cap i casal de Catalunya, amb l’excusa d’inaugurar el Temple (aviat Basílica) de la Sagrada Família. Abans de venir li vaig enviar un llibre al Vaticà: “Carta al Papa d’un creient crític amb motiu de la seva visita a Catalunya”sota el lema “Tibi tantum” (que indica que és una tramesa personal per al Papa), en carta certificada i acusament de rebut (Codi RR22579289 8ES). També la vaig adreçar al meu bisbe Lluís Martínez Sistach, perquè li donés a mà, registrada amb el núm. 2834 (dia 14-X-2010). Ho dic públicament perquè no puguin negar la seva recepció.


Quan es va confirmar la seva visita a Catalunya, poc a abans de la passada Setmana Santa, llegia “Temps de construir”, les memòries de Jordi Pujol, on explica la seva experiència de la vinguda, l’any 1982, de Joan Pau II, el qual no va voler entendre res de Catalunya. Vaig pensar que la visita d’aquest Papa no podia ser com aquella. Em va agafar com una pruïja estranya, com si des d’una instància superior se’m comminés a adreçar una carta al Papa. Havia participat al Fòrum Teologia i Alliberament i vaig començar de trucar amics i coneguts cercant còmplices. Els uns em deien que no serviria de res i se’n desentenien des de bon principi; d’altres, en canvi, ho trobaven una bona idea. Em vaig decidir a fer esquemes i esborranys quan una religiosa em va dir que aquest Papa no mereixia ni una carta.


En principi volia que escrivissin els diferents capítols experts diferents. Em semblava millor que un biblista parlés d’Escriptura, un economista dels comptes vaticans, un psicòleg de pedofília, o un biòleg dels problemes actuals de l’embrió... Altrament, estava corregint una nova novel·la, havia contactat amb el coronel Otelo Saraiva de Carvalho, factòtum de la “Revolució dels clavells” portuguesa, i tenia el cap lluny d’un nou llibre. Calia cercar un editor disposat a treballar a marxes forçades. (La programació de l’edició d’un llibre, avui dia es fa a més d’un any vista.) Amics de “Cristianisme al segle XXI” em van donar més que un cop de mà. Alguns trobaven que no calia fer un llibre; amb una carta n’hi hauria prou. Es va polsar l’opinió de moviments cristians gallecs; atès que haurà d’anar a Madrid, el proper estiu, el Papa, també es van fer contactes amb xarxes cristianes progressistes castellanes. Més aviat estaven receloses que vingués a la “perifèria”. Hi havia partidaris de demanar al senyor Cardenal que el viatge no fos fastuós sense fer cap altra actuació: per una vegada que venia primer a la perifèria...! Mentrestant, jo anava prenent dades i escrivint. M’havia agafat una pruïja estranya. Trobava dades quan no les cercava i llibres que donava per perduts.


El temps se’ns tirava al damunt. Si volíem que el llibre sortís abans de la seva vinguda a Catalunya... ens havíem de posar mans a l’obra. Érem a maig i els originals s’havien de lliurar abans d’acabar juny. En una reunió d’amics vaig veure que havia de carregar-me la comesa, però vaig demanar a uns quants que em revisessin els continguts que anés escrivint... I així ho van fer. Em van donar consells, em van corregir matisos i oferir dades... En definitiva, van ajudar-me molt a millorar el llibre, cosa que els ho he agraït públicament com he agraït el magnífic pròleg del professor Jaume Botey —un dels amics amb la complicitat del qual vaig comptar des de bon començ fins a la presentació del llibre— i el no menys magnífic epíleg d’Arcadi Oliveres, President de Justícia i Pau. Tots dos van complir, malgrat circumstàncies adverses, amb la data màxima delmes d’agost que se’ns havia donat editorialment. En ple agost estava corregint galerades. Avui fa una setmana es va presentar en un debat a Òmnium Cultural; la sala d’actes estava de gom a gom.


Aquests dies m’han fet entrevistes i m’han demanat si sóc creient i practicant. He hagut de respondre que, indignament, ho sóc, encara que per a mi, la pràctica cristiana no vol pas dir participar a l’Eucaristia els diumenges i “festes de guardar” (això hi ha hagut molts sapastres, de Hitler a Pinochet, passant per Franco, que ho feien, i la seva praxi no tenia res de cristiana). També em fan resumir en poca estona què vull dir al Papa. M’he hagut d’anotar una mena de decàleg del que he posat en el llibre:


1) Venir a Catalunya, no és anar a qualsevol lloc; és venir a una nació en construcció, sotmesa política i eclesialment a la metròpoli estatal i a la Conferència Episcopal Espanyola com ho prova el fet que no tinguem cap Conferència Episcopal catalana, cosa que el Dret Canònic permetria;
2) He llegit i escrit sobre diversos documents i publicacions de Ratzinger-Benet XVI i considero “monstruós” que l’Església porti més de treta anys amb la seva única visió del món, cosa que s’enquista perquè ell elegeix bisbes i cardenals, contra les pràctiques de l’Església primitiva;
3) L’Església espanyola va dividir-se durant la República (els bisbes favorables al cardenal Vidal i Barraquer i els que no), seguí dividida durant el franquisme i, des dels temps esperançadors del tercet PauVI-Tarancón-Jubany,ha involucionat com ho proven dos fets: la beatificació de màrtirs de la guerra civil d’un sol bàndol i el nomenament antidemocràtic de bisbes sense cap participació del laïcat;
4) Els pastors catalans, temorencs davant del fet nacional català pel fet de no ser tots catalans, practiquen un servilisme covard envers Madrid i Roma, que els allunya fins i tot de les resolucions preses amb els seus feligresos al concili de Tarragona que ells organitzaren;
5) L’Església té por del missatge de Jesús i de l’Evangeli i per això els mistifica amb tota mena de maneres;
6) L’Església s’ha convertit en una mena de multinacional gairebé teomonàrquica, antidemocràtica, amb perills de fonamentalisme, ancorada a l’Antic Règim i contrària als drets humans (com ho prova la discriminació de la dona, no signar els pactes europeus antiblanqueig, no acceptar decisions judicials sobre l’embrió i la fecundació in vitro, etc.);
7) L’escàndol de les seves estructures econòmiques no s’acaba amb les fetes del IOR (Institut per a les obres de la Religió o Banca vaticana), amb negocis bruts que arriben als de la droga i l’armament, sinó que deixen els pactes europeus antiblanqueig sense signar;
8) L’Església es tanca davant la ciència, vol opinar en el camp dels problemes bioètics de l’origen de la vida, del final i de la seva transmissió, sense tenir en compte punts d’arribada diferents en les noves investigacions i fins i tot opinions d’experts i legislacions europees, de manera que viu hipòcritament un cisma tan real com encobert;
9) L’Església, obnubilada per l’inicial discurs androcèntric i la imposició del celibat sacerdotal, viu el masclisme eclesial amb absoluta marginació de les dones a l’hora de conferir ministeris (ben contrari a la Sagrada Escriptura) i conseqüències escandaloses com els casos de pedofília que fins i tot han esquitxat l’Església catalana, tancant-se al celibat voluntari i als ordres temporals;
finalment, 10) demano al Papa que distingeixi el seu poder espiritual del seu poder material (en l’Estat el Vaticà i en l’Església Universal) i que per fer-ho doni exemple, nomeni un primer ministre, es disposi a acceptar una moció de confiança cada sis anys, i deixi el Palau Apostòlic del Vaticà, com sembla que volia fer Joan Pau I i va demanar el bisbe Helder Camara a Pau VI.Demano al Papa, ni més ni menys, un nou model engrescador d’Església, allunyada de tot poder, com Jesús, que no tingui por del seu missatge, que sàpiga trobar un nou llenguatge per expressar la fe en un món de canvi accelerat, que consideri les diferències com una riquesa i que alimenti les identitats. (1-XI-2010)

0 comentaris: