Digníssimes autoritats, senyores, senyors, poetes tots, si ara som aquí, en aquest XXXIII Jocs Florals de la Tardor:
La meva dissertació d’avui voldria reflexionar sobre l’engrescador tema dels constituents materials i ideals de la poesia, des d’una panoràmica de les nostres grans veus poètiques del segle XX, vist que en la poesia s’hi abracen experiència i alè, matèria i esperit. I permetin-me una referència inicial a Joan Maragall, ara que celebrem el centenari del seu traspàs: “En la paraula humana s’abracen tota la meravella material i tota la meravella espiritual de la Natura”, va escriure en el seu Elogi a la Paraula , el seu discurs inaugural del curs 1903 de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual m’honoro d’haver estat Secretari d’un President poeta com va ser Jordi Sarsanedas. Maragall no sols intuí ja aleshores, el que anys més tard formularia F. de Saussure en el seu concepte de signe lingüístic —constituït per un significant (material sonor) i un significat (concepte espiritual)— sinó que va entendre la paraula com l’esforç suprem de l’home, la més gran criatura evolucionada de la consciència del planeta. Per a ell l’home-poeta, enamorat del món, mira i s’estremeix molt abans de parlar; per això és l’home més innocent i més savi de la terra. Sap, com diu Confuci, que “el veritable coneixement consisteix a saber l’extensió de la pròpia ignorància”. I com que tots ens hem embadalit amb alguna cosa d’aquest món —una posta de sol, una muntanya nevada, el vaivé de les ones del mar o el plor d’un nen— i tots hem maldat des del silenci de l’estremiment per convertir-ho en paraula, tots som una mica poetes.
Joan Salvat-Papasseit, pocs anys després de l’Elogi esmentat de Maragall, a Concepte de poeta (1919), demanava que els poetes fossin homes lluitadors, blasmadors de la hipocresia, entusiastes, coratjosos, sincers, amb visió de futur per esdevenir immortals. És a dir, la poesia esdevenia estri per canviar l’statu quo de les coses i de la societat. I a Contra els poetes en minúscula (1920), tot afirmant que, després de Maragall, per molt que es publiquessin trenta o quaranta llibres de versos a Catalunya, no hi havia poetes, assegurava que un veritable poeta era un home absolutament independent, un home que anava pel món amb els ulls oberts i que potser mai ni tan sols no escriuria versos!
Un poeta sense versos?, direm. “Cada gest i cada mot d’aquest home seria un vers”, assegura Salvat. És a dir, els poetes no neixen ni com a escriptors si no es fan amb voluntat d’anar pel món amb una actitud de sedassejar les experiències per alambinar-les en el gresol de la pròpia i solitària intimitat, amb el coratge que els dóna saber que estan sempre a punt per a la lluita que calgui. (Que, després, aquestes experiències destil·lades ens les vulguin oferir als altres generosament o no, és una altra cosa.) Per això Pere Quart —un home en què gairebé vivència i poesia s’identificaven i que assegurava que l’afany de la impossible Bellesa era el seu mòbil— escrivia: “La poesia és un assaig, un projecte amb moviment il·limitat, com el mateix home. La meta i l’enemic de l’una i de l’altre, de la poesia i de l’home, és, doncs, la perfecció”. Res d’estrany que el professor Sergi Beser, hagi escrit que Pere Quart ho feia tot, absolutament tot, des de referències ètiques perquè el seu objectiu era “arribar a la desoladora veritat” i l’únic camí que tenia per arribar-hi era l’afrontament, lúcid i adolorit, amb la realitat. L’estri de canvi que vèiem fa un instant en Salvat ha esdevingut estri de recerca de la veritat. No debades Joan Brossa va definir la poesia com “el reflex emocional del pensament”.
La meva dissertació d’avui voldria reflexionar sobre l’engrescador tema dels constituents materials i ideals de la poesia, des d’una panoràmica de les nostres grans veus poètiques del segle XX, vist que en la poesia s’hi abracen experiència i alè, matèria i esperit. I permetin-me una referència inicial a Joan Maragall, ara que celebrem el centenari del seu traspàs: “En la paraula humana s’abracen tota la meravella material i tota la meravella espiritual de la Natura”, va escriure en el seu Elogi a la Paraula , el seu discurs inaugural del curs 1903 de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual m’honoro d’haver estat Secretari d’un President poeta com va ser Jordi Sarsanedas. Maragall no sols intuí ja aleshores, el que anys més tard formularia F. de Saussure en el seu concepte de signe lingüístic —constituït per un significant (material sonor) i un significat (concepte espiritual)— sinó que va entendre la paraula com l’esforç suprem de l’home, la més gran criatura evolucionada de la consciència del planeta. Per a ell l’home-poeta, enamorat del món, mira i s’estremeix molt abans de parlar; per això és l’home més innocent i més savi de la terra. Sap, com diu Confuci, que “el veritable coneixement consisteix a saber l’extensió de la pròpia ignorància”. I com que tots ens hem embadalit amb alguna cosa d’aquest món —una posta de sol, una muntanya nevada, el vaivé de les ones del mar o el plor d’un nen— i tots hem maldat des del silenci de l’estremiment per convertir-ho en paraula, tots som una mica poetes.
Joan Salvat-Papasseit, pocs anys després de l’Elogi esmentat de Maragall, a Concepte de poeta (1919), demanava que els poetes fossin homes lluitadors, blasmadors de la hipocresia, entusiastes, coratjosos, sincers, amb visió de futur per esdevenir immortals. És a dir, la poesia esdevenia estri per canviar l’statu quo de les coses i de la societat. I a Contra els poetes en minúscula (1920), tot afirmant que, després de Maragall, per molt que es publiquessin trenta o quaranta llibres de versos a Catalunya, no hi havia poetes, assegurava que un veritable poeta era un home absolutament independent, un home que anava pel món amb els ulls oberts i que potser mai ni tan sols no escriuria versos!
Un poeta sense versos?, direm. “Cada gest i cada mot d’aquest home seria un vers”, assegura Salvat. És a dir, els poetes no neixen ni com a escriptors si no es fan amb voluntat d’anar pel món amb una actitud de sedassejar les experiències per alambinar-les en el gresol de la pròpia i solitària intimitat, amb el coratge que els dóna saber que estan sempre a punt per a la lluita que calgui. (Que, després, aquestes experiències destil·lades ens les vulguin oferir als altres generosament o no, és una altra cosa.) Per això Pere Quart —un home en què gairebé vivència i poesia s’identificaven i que assegurava que l’afany de la impossible Bellesa era el seu mòbil— escrivia: “La poesia és un assaig, un projecte amb moviment il·limitat, com el mateix home. La meta i l’enemic de l’una i de l’altre, de la poesia i de l’home, és, doncs, la perfecció”. Res d’estrany que el professor Sergi Beser, hagi escrit que Pere Quart ho feia tot, absolutament tot, des de referències ètiques perquè el seu objectiu era “arribar a la desoladora veritat” i l’únic camí que tenia per arribar-hi era l’afrontament, lúcid i adolorit, amb la realitat. L’estri de canvi que vèiem fa un instant en Salvat ha esdevingut estri de recerca de la veritat. No debades Joan Brossa va definir la poesia com “el reflex emocional del pensament”.
Fixem-nos-hi: tornem a ser en el nostre binomi: realitat o matèria versus veritat o esperit. Quan l’any 1987 van demanar a Miquel Martí i Pol una conferència a la Universitat de Bristol, va voler tocar també el mateix tema. El plantejà dissertant sobre la relació entre experiència i poesia i començà adduint que Francesc Parcerisas, al pròleg a Passeig d’aniversari (1984) de Joan Vinyoli, recordava que la poesia com a formulació lingüística d’una experiència real o fantàstica equival gairebé a la seva formulació en termes de continguts de llenguatge, cosa que sembla òbvia, perquè en la relació dialèctica entre experiència i poesia, interessa la interpretació final del poema i no pas l’explicació d’allò que l’ha motivat. Podríem resumir la reflexió de Martí i Pol així:
-El poeta (en la seva actitud davant la vida) viu la poesia com una experiència més de les que, al llarg de la seva existència, el configuren com a persona. Ara bé, com que l’home-poeta a) potencia la intimitat, b) no necessita elements exteriors per realitzar-se, c) té una pobra projecció social i comercial (“la poesia és l’última de les arts pobres”, deia Pere Quart) i d) opera amb un instrument tan vulnerable com el llenguatge, la poesia és la forma d’expressió artística que més profundament compromet la manera d’ésser de l’home i que més substancialment el modifica. (Faig un parèntesi: si la poesia ens compromet i ens fa canviar, el poeta viu en una catarsi constant i per això hi ha hagut tants poetes que s’han preocupat ben poc del destí dels seus versos. Tanco el parèntesi i torno a Martí i Pol, que ho explica perfectament.)
-Com que només creixem veritablement en termes de coneixement, tot allò que ens apropa d’una manera exigent i tenaç al projecte de nosaltres mateixos contribueix a la nostra realització; així, la poesia, com a experiència de vida, aporta una dimensió transcendental al conjunt de la nostra existència. Esdevé l’eix de la nostra activitat vital i la pedra de toc que la defineix i orienta. No és una experiència fugaç, sinó un “estat”, una manera d’ésser que ens expressa i, com a tal, engloba totes les altres experiències. Així cal considerar-la en una doble perspectiva: a) percebuda simplement com una de les moltes activitats que realitzem al llarg d’una vida; b)entesa en forma global, de manera que ens permet avaluar-ne la força dinàmica i modificadora que exerceix en nosaltres.
-El poeta (en la seva actitud davant la vida) viu la poesia com una experiència més de les que, al llarg de la seva existència, el configuren com a persona. Ara bé, com que l’home-poeta a) potencia la intimitat, b) no necessita elements exteriors per realitzar-se, c) té una pobra projecció social i comercial (“la poesia és l’última de les arts pobres”, deia Pere Quart) i d) opera amb un instrument tan vulnerable com el llenguatge, la poesia és la forma d’expressió artística que més profundament compromet la manera d’ésser de l’home i que més substancialment el modifica. (Faig un parèntesi: si la poesia ens compromet i ens fa canviar, el poeta viu en una catarsi constant i per això hi ha hagut tants poetes que s’han preocupat ben poc del destí dels seus versos. Tanco el parèntesi i torno a Martí i Pol, que ho explica perfectament.)
-Com que només creixem veritablement en termes de coneixement, tot allò que ens apropa d’una manera exigent i tenaç al projecte de nosaltres mateixos contribueix a la nostra realització; així, la poesia, com a experiència de vida, aporta una dimensió transcendental al conjunt de la nostra existència. Esdevé l’eix de la nostra activitat vital i la pedra de toc que la defineix i orienta. No és una experiència fugaç, sinó un “estat”, una manera d’ésser que ens expressa i, com a tal, engloba totes les altres experiències. Així cal considerar-la en una doble perspectiva: a) percebuda simplement com una de les moltes activitats que realitzem al llarg d’una vida; b)entesa en forma global, de manera que ens permet avaluar-ne la força dinàmica i modificadora que exerceix en nosaltres.
Les conclusions d’aquestes premisses per part de Martí i Pol no poden ser més agudes: 1) El fet poètic equival al fet amorós en la seva dialèctica i símptomes, perquè l’experiència afecta la nostra sensibilitat i influeix en el nostre comportament (fins al punt de modificar-lo, a voltes, radicalment); 2) La poesia esdevé un instrument global de coneixement (“El primer estudi de l’home que vol ser poeta és el del seu propi coneixement interior” deia Rimbaud) i, coneixent-se, l’home es perfà. En definitiva, des de l’esperit del fet poètic millorem la nostra vida material.
Encara en la inauguració del curs 1998-99 a la Universitat Autònoma de Barcelona, Miquel Martí i Pol, tot i assumir que la pràctica poètica exigeix reflexió, concentració, aïllament i silenci, va qualificar la poesia com a “cos viu en continu desenvolupament” i, per això, considerà que l’activitat poètica és avui un bé comú. El poeta, que sembla tan desacreditat actualment, té un lloc a la societat i la poesia o “el sentiment poètic de les coses” és un component essencial de la persona, molt més necessari que d’altres sofisticats instruments tecnològics que emprem contínuament —gosà proclamar. Com deia Percy B. Shelley, la poesia “és congènita a l’esperit de l’home”.
I tornem-nos a fixar que no ens movem del nostre tema: poesia, matèria i esperit. Deixin-me, ara, retornar a Maragall, quan l’any 1907, en el seu Elogi de la poesia, escrivia: “Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la Forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador”.
És una definició pregona, que no ha passat ni crec que passi de moda. Deixin-me-la comentar una mica, com faria en una de les meves classes. Per a Maragall, la creació continua encara avui —i, en això, no desdiu per a res l’ortodòxia més catòlica ni de la ciència, que ens parla de pluriversos i big-bangs en contínua expansió. Aquesta continuïtat del fet creatiu esdevé l’esforç diví per ordenar una mena de caos que el poeta identifica amb el misteri del mal. (El cosmos seria la divina ordenació creativa del caos.) En l’essència d’aquest esforç creatiu, justament, hi rau el ritme, allò que alterna acció i repòs. L’home, doncs, per a Maragall, representa l’estat més perfet de consciència divina que el nostre planeta ha assolit (“és la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare”, gosa escriure). Aquest ritme d’acció i repòs esdevé l’empremta, la forma, que revela la bellesa de les coses on s’estampa; per això, aquest ritme —“ordre en el moviment”, deia Plató— o harmonia sovint ha estat comparat amb la música (“La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música”, deia Ezra Pound). En d’altres paraules, per a Maragall, l’ésser de la poesia és el ressò del ritme creador a través de la terra en la paraula humana. La llei de la vida, per al poeta, no és altra cosa que aquest esforç d’unitat i eternitat en la creació, camí d’un terme final que Teilhard de Chardin identificà amb el punt Ω. Una creació in fieri, que de moment no s’acaba i que arreu vol posar l’empremta del Creador, aquesta alternança amorosa de quietud i moviment, d’acció i de repòs. Alternança amorosa; per això el Dant podia exclamar que “è l’amore che muove il sole e le altre stele!” No essent l’home més que un grau de la Naturalesa mateixa cap a Déu, per a Maragall —i això és molt profund— Déu crea en la paraula inspirada del poeta que, justament per això, ha de ser paraula viva.. El poeta no depèn de la pròpia voluntat, tan important en d’altres arts i oficis: ha de ser pacient fins a sentir-se posseït pel verb, en una extremitud interior que mai no l’enganya. Vet aquí el perquè el veritable poeta sempre ultrapassa la immanència —pel coneixement, per la donació, per l’amor, per mil vessants catapultats potser des d’allò més material— i que servidor ha anomenat en alguns llocs el “transcendent poètic”.
Com exemplifica aquesta transcendència espiritual, Maragall? Amb la poesia popular, que no és cap gènere, per a Maragall, sinó un estat de la poesia com el poble és un estat col·lectiu de l’esperit humà. De fet, escriu: “Si l’ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateixa s’ha fet en el seu amorós esforç, l’única expressió universal, serà, doncs, aquella tan variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.” ¡Quina lliçó per als polítics si tractessin el poble català com un estat col·lectiu de l’esperit humà, capaç de reunir milions de veus un diumenge de juliol, i no com unes simples bosses o filons de vots partidistes! Perquè el poble és com la poesia que segrega, una poesia humil, espontània, sincera, pura. Vet aquí el perquè quan Lluís M. Xirinacs es plantà aquí al davant, a la Plaça de Sant Jaume, va poder interpel·lar-nos a tots els catalans en el seu manifest tot demanant a tothom: “Qui té cura de l’ànima catalana?”
Ja ho sé, que avui dia ens arriben científics de la talla d’un Stephen Hawking i ens diuen que les grans preguntes, morta la filosofia, només poden ser contestades per la ciència. Però deixin-me dubtar de qui converteix la ciència en l’únic criteri de veritat, en l’explicació única i exclusiva de tot. Aleshores la ciència esdevé cientisme pur, orb per a visions complementàries; al meu modest entendre, a més de la física, davant de les darrers preguntes, hi tenen alguna cosa a dir la filosofia, l’art, la sensibilitat religiosa, l’ètica, la poesia... El cientisme, pobret!, en comptes de fer ciència, pretén fer omnisciència, com també en fa cert teologisme en les coses de Déu. El Déu de Maragall, tanmateix —i el meu!— no és el de Wawking, atrapat per l’espai, el temps i les fórmules físico-matemàtiques. El Déu creador de Maragall és un déu constant, gratuït, evolutiu i sorprenent, creador des del no-espai i no-temps i vivificador des de l’espai i el temps humans i, encara, quan aquests espai i temps ja hagin acabat el seu paper en el planeta Terra o en el cosmos.
Potser, per acabar, valdria la pena de recordar un fet sovint oblidat: que el mateix 1907, any de l’Elogi de la poesia, publica un altre “Elogi” més oblidat, Elogi del poble, que ell entén com el “terrer espiritual humà en què tots tenim les rels”. Matèria-esperit, terrer-espiritual, fixem-nos-hi. Per a ell, cadascú de nosaltres creixem en aquest terrer com plantes “amb les virtuts i vicis que l’atzar de cada germinació ha infós en cada naturalesa. En aquesta crosta espiritual hi ha tot el passat i tot el futur de la humanitat”. I allò que és popular, verament del poble, ho troba en l’actuació de cada persona viva. “Així, individualment, vivament, estimo el que és popular com a segell de germanor entre els homes, i així em trobo a mi mateix en cada un d’ells i els estimo”, escriu.
Aquest poble és la pedra de toc, el referent, que fa que cap poeta no es pugui tancar en ple segle XXI en la seva torre d’ivori. Cal deixar-ho dit, això, perquè no fa gaire, aquí al costat, al Saló de Cent, el poeta Joan Margarit, en ple “Pregó de la Mercè”, gosà fer una crida a revisar les relacions que Catalunya manté amb Espanya i va indignar els cappares de certs partits. Deixin-me dir que un poeta no podia proclamar altra cosa i ho diré, per acabar, encara amb mots profunds de Joan Maragall, el qual considerava santa la causa del poeta, pel fet de tenir la seva rel en el diví misteri de l’ésser i el devenir. Deia així: quan lluitem pel nostre poble “no som pas uns sollevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc amb què som consumits; que la nostra causa no és una renyina de famílies ni la causa d’una nacionalitat ni un plet d’Estats, sinó un ideal humà arrelat en l’amor diví que anima bellament el món”.
Que des de la poesia puguem pugnar per aquest ideal que ens anima tots fins a dur-lo a bon terme! Moltes gràcies.
És una definició pregona, que no ha passat ni crec que passi de moda. Deixin-me-la comentar una mica, com faria en una de les meves classes. Per a Maragall, la creació continua encara avui —i, en això, no desdiu per a res l’ortodòxia més catòlica ni de la ciència, que ens parla de pluriversos i big-bangs en contínua expansió. Aquesta continuïtat del fet creatiu esdevé l’esforç diví per ordenar una mena de caos que el poeta identifica amb el misteri del mal. (El cosmos seria la divina ordenació creativa del caos.) En l’essència d’aquest esforç creatiu, justament, hi rau el ritme, allò que alterna acció i repòs. L’home, doncs, per a Maragall, representa l’estat més perfet de consciència divina que el nostre planeta ha assolit (“és la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare”, gosa escriure). Aquest ritme d’acció i repòs esdevé l’empremta, la forma, que revela la bellesa de les coses on s’estampa; per això, aquest ritme —“ordre en el moviment”, deia Plató— o harmonia sovint ha estat comparat amb la música (“La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música”, deia Ezra Pound). En d’altres paraules, per a Maragall, l’ésser de la poesia és el ressò del ritme creador a través de la terra en la paraula humana. La llei de la vida, per al poeta, no és altra cosa que aquest esforç d’unitat i eternitat en la creació, camí d’un terme final que Teilhard de Chardin identificà amb el punt Ω. Una creació in fieri, que de moment no s’acaba i que arreu vol posar l’empremta del Creador, aquesta alternança amorosa de quietud i moviment, d’acció i de repòs. Alternança amorosa; per això el Dant podia exclamar que “è l’amore che muove il sole e le altre stele!” No essent l’home més que un grau de la Naturalesa mateixa cap a Déu, per a Maragall —i això és molt profund— Déu crea en la paraula inspirada del poeta que, justament per això, ha de ser paraula viva.. El poeta no depèn de la pròpia voluntat, tan important en d’altres arts i oficis: ha de ser pacient fins a sentir-se posseït pel verb, en una extremitud interior que mai no l’enganya. Vet aquí el perquè el veritable poeta sempre ultrapassa la immanència —pel coneixement, per la donació, per l’amor, per mil vessants catapultats potser des d’allò més material— i que servidor ha anomenat en alguns llocs el “transcendent poètic”.
Com exemplifica aquesta transcendència espiritual, Maragall? Amb la poesia popular, que no és cap gènere, per a Maragall, sinó un estat de la poesia com el poble és un estat col·lectiu de l’esperit humà. De fet, escriu: “Si l’ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateixa s’ha fet en el seu amorós esforç, l’única expressió universal, serà, doncs, aquella tan variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents.” ¡Quina lliçó per als polítics si tractessin el poble català com un estat col·lectiu de l’esperit humà, capaç de reunir milions de veus un diumenge de juliol, i no com unes simples bosses o filons de vots partidistes! Perquè el poble és com la poesia que segrega, una poesia humil, espontània, sincera, pura. Vet aquí el perquè quan Lluís M. Xirinacs es plantà aquí al davant, a la Plaça de Sant Jaume, va poder interpel·lar-nos a tots els catalans en el seu manifest tot demanant a tothom: “Qui té cura de l’ànima catalana?”
Ja ho sé, que avui dia ens arriben científics de la talla d’un Stephen Hawking i ens diuen que les grans preguntes, morta la filosofia, només poden ser contestades per la ciència. Però deixin-me dubtar de qui converteix la ciència en l’únic criteri de veritat, en l’explicació única i exclusiva de tot. Aleshores la ciència esdevé cientisme pur, orb per a visions complementàries; al meu modest entendre, a més de la física, davant de les darrers preguntes, hi tenen alguna cosa a dir la filosofia, l’art, la sensibilitat religiosa, l’ètica, la poesia... El cientisme, pobret!, en comptes de fer ciència, pretén fer omnisciència, com també en fa cert teologisme en les coses de Déu. El Déu de Maragall, tanmateix —i el meu!— no és el de Wawking, atrapat per l’espai, el temps i les fórmules físico-matemàtiques. El Déu creador de Maragall és un déu constant, gratuït, evolutiu i sorprenent, creador des del no-espai i no-temps i vivificador des de l’espai i el temps humans i, encara, quan aquests espai i temps ja hagin acabat el seu paper en el planeta Terra o en el cosmos.
Potser, per acabar, valdria la pena de recordar un fet sovint oblidat: que el mateix 1907, any de l’Elogi de la poesia, publica un altre “Elogi” més oblidat, Elogi del poble, que ell entén com el “terrer espiritual humà en què tots tenim les rels”. Matèria-esperit, terrer-espiritual, fixem-nos-hi. Per a ell, cadascú de nosaltres creixem en aquest terrer com plantes “amb les virtuts i vicis que l’atzar de cada germinació ha infós en cada naturalesa. En aquesta crosta espiritual hi ha tot el passat i tot el futur de la humanitat”. I allò que és popular, verament del poble, ho troba en l’actuació de cada persona viva. “Així, individualment, vivament, estimo el que és popular com a segell de germanor entre els homes, i així em trobo a mi mateix en cada un d’ells i els estimo”, escriu.
Aquest poble és la pedra de toc, el referent, que fa que cap poeta no es pugui tancar en ple segle XXI en la seva torre d’ivori. Cal deixar-ho dit, això, perquè no fa gaire, aquí al costat, al Saló de Cent, el poeta Joan Margarit, en ple “Pregó de la Mercè”, gosà fer una crida a revisar les relacions que Catalunya manté amb Espanya i va indignar els cappares de certs partits. Deixin-me dir que un poeta no podia proclamar altra cosa i ho diré, per acabar, encara amb mots profunds de Joan Maragall, el qual considerava santa la causa del poeta, pel fet de tenir la seva rel en el diví misteri de l’ésser i el devenir. Deia així: quan lluitem pel nostre poble “no som pas uns sollevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc amb què som consumits; que la nostra causa no és una renyina de famílies ni la causa d’una nacionalitat ni un plet d’Estats, sinó un ideal humà arrelat en l’amor diví que anima bellament el món”.
Que des de la poesia puguem pugnar per aquest ideal que ens anima tots fins a dur-lo a bon terme! Moltes gràcies.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada