Entendrem alguna vegada que el nostre planeta Terra és un organisme molt feble? Una mena de nau espacial que viatja a 250 quilòmetres per segon? Es calcula que al començament de la nostra era, sobre la superfície de la terra hi havia 250 milions d’éssers humans. Aquest nombre no es duplicà fins l’any 1650. El 1850 la població va tornar a duplicar-se: vam ser uns 1.000 milions. Amb un segle vam tornar a duplicar la població. De 1950 a l’any 2000, en només 50 anys, s’ha passat de 2.000 milions d’habitants a la superfície del nostre planeta a més de 6.000 milions. Fins on el globus terraqüi pot anar acollint gent i nodrint-la? Els ecologistes ja no parlen de sostenibilitat (un concepte econòmic, social i ecològic tot just sorgit els anys 70 del segle passat, que pretenia d’organitzar l’activitat humana de manera fos capaç de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es mantenia per al futur la biodiversitat i els actuals ecosistemes indefinidament sense depredar-los) sinó de decreixement, sobretot a partir del Petit tractat del decreixement serè (València: 3 i 4, 2009), de Serge Latouche, professor d’economia a la Universitat de París. No pretén pas cap mena de “creixement negatiu” (on porta ineluctablement l’actual economia) ni de tornar a les cavernes ni de bloquejar la societat, sinó fer l’opció de no fomentar la vida humana sobre el desenvolupament de les formes productives de forma il·limitada.

Un terç de població (les comunitats més desenvolupades d’EUA, Europa i el Japó) poden gastar 2/3 de l’energia i deixar el terç sobrant als 2/3 de població? Peak oil és una expressió maleïda que significa el punt en el qual l’extracció del petroli haurà arribat al màxim i, a partir del qual, no quedarà cap més opció que decréixer. Els experts asseguren que consumim quatre vegades més d’or negre que el que es descobreix (cada vegada a més profunditat i amb més inversió per extreure i refinar), de manera la situació entre demanda creixent i recuperació de noves reserves és cada vegada més crítica.. S’ha dit que en cent anys la humanitat ha gastat la meitat del petroli del planeta.

On i quins són, doncs, els límits del planeta? Per saber-ho s’ha adoptat com a mesura l’emprempta o petjada ecològica, un indicador que mesura la demanada humana sobre la biosfera, és a dir, la quantitat de terra productiva i de mar que requerim els humans per cobrir les nostres necessitats i absor-bir les nostres deixalles. I aquesta xifra (l’empremta ecològica global) segons el Living Planet Report 2008 no pot ser més negativa: supera el 30% la capacitat de regeneració del planeta com es pot veure ne gràfics que posen en relació la petjada ecològica mundial i la biocapacitat en nombre de planetes Terra, cosa que significa el següent: si mantenim aquest ritme, el 2030 seran necessaris dos planetes com el que tenim per atendre les necessitats de la població. La translimitació de la capacitat de càrrega del planeta (biocapacitat) a causa de la demanada, que va anunciar el Club de Roma els anys 70 per a la segona dècada d’aquest segle, ja s’ha donat, i potser ja es donava des de la dècada dels 80.

Resulta interessant adonar-se de la relació anterior per zones planetàries o regions, ja que la diferència entre la biocapacitat d’una zona i la seva empremta equival a la seva reserva ecològica o al seu dèficit. Si construïm un mapa amb aquestes relacions veuríem clarament que només estan en reserva ecològica els països europeus que no pertanyen a la UE i els de l’Amèrica Llatina i el Carib. Filant una mica més prim, encara es podria fer un compte dels deu estats amb més biocapcitat els top ten de la biocapcitat; seria el gràfic que adjuntem, on es veu clarament que sols deu estats contenen al voltant del 55% de la biocapacitat del planeta.

Malauradament els països del denominat primer món hem obtingut sempre recursos, com sigui, propers o llunyans, malbaratant energia i agua. Avui es diu que la globalització, en comptes de beneficiar les zones pobres de la Terra, ha aconseguit que la totalitat del planeta s’hagi convertit en el rebost de l’opulència del primer món, el nostre.

Tanmateix, la comparació que resulta del tot escandalosa és la següent. A la dècada dels 60, tots els països del món tenien una biocapacitat suficient per a donar resposta a les demandes dels seus habitants. L’any 2005 la situació havia canviat radicalment i, en la pràctica, cap país ja no és capaç d’atendre els requeriments interns si no importa mitjans naturals externs. Es parla de països ecodeutors (els que tenen una empremta ecològica per sobre de la seva biocapacitat) i de països ecocreditors (si la tenen per sota). Si ens hi fixem bé, veurem com l’ecodeute català ultrapassa del 150%, cosa que va contra totes les expectatives plantejades en cimeres internacionals dedicades al clima i a l’ecologia. Avui dia la major part de països són creditors de recursos, de manera que la fallida ecològica creditícia esdevé un repte global dels més preocupants.

Caldria que fóssim del tot conscients de les conseqüències del que diem. Si tres quartes parts del planeta vivim en països que som deutors des del punt de vista ecològic, la major part de nosaltres nodrim els nostres estils de vida, el nostre tarannà, la nostre manera de com-portar-nos i, al capdavall, la nostra economia a base d’extreure el capital ecològic que ens fa falta d’unes altres parts del món. Som veritables explotadors. Podem dir sense por d’equi-vocar-nos que Amèrica del Nord, la Unió Europea, Orient mitjà, Àsia central i el Pacífic vivim per damunt de les nostres possibilitats a compte de l’Amèrica Llatina, el Carib i l’Àfrica, que encara tindrien un marge de maniobra si nosaltres no els extorsionéssim.

Conclusió: La Terra és un organisme viu de 4.540 milions d’anys d’edat. El doctor Oró deia que era com una nau espacial navegant per l’univers a milers de km/h; ens cal mentalitat d’astronauta, que sap que té recursos reduïts a la seva nau. Sobre 510 milions de quilòmetres quadrats, el 71% dels quals són aigua, hi viuen uns 6.800 milions de persones (9.800 l’any 2.050). El planeta es ressenteix de la sobreexplotació a què el sotmetem els humans. Té uns recursos finits i una capacitat de regeneració limitada. Estem sobrepassant determinades línies roges, la qual cosa pot dur la nostra civilització al col·lapse. (15-XI-2010)







0 comentaris: