Escric durant la jornada de reflexió, vigília de la jornada d’eleccions. En d’altres pàgines d’aquest diari trobaran resultats i valoracions electorals, hi hagi hagut sorpreses o no. El nou govern que surti d’aquestes urnes te feina retardada si vol posar Catalunya enllà de la ratlla de la crisi i al lloc que li pertoca. I ho vull desgranar en un decàleg:

1) El govern que surti no haurà de tenir por de parlar amb Madrid del que sigui. De concert econòmic o de referèndums per a la independència sempre i quan prepari i aboni el terreny a Europa, una assignatura força pendent. Europa, primer pas per al futur. Brusel·les pot resultar més propera que Madrid, si des de Madrid no es vol aprendre que el tracte injust genera desafecció. El Cercle d’Economia, una de les entitats més influents de Barcelona, admetia el passat octubre, que Catalunya patia una situació de greuge; a Madrid, però, no ho veuen per enlloc. I què tal si preparéssim un nou Memorial de greuges, no pas dirigit a la monarquia,com els d’abans, sinó a la resta d’Espanya?


2) L’esmentat Cercle d’Economia adduïa que, arran de la sentència del TC, alguna cosa s’havia trencat entre Catalunya i Espanya; en paraules seves, del tot inèdites, l’Estat de les autonomies mostrava “clares limitacions per encaixar les aspiracions d’algunes de les seves comunitats autònomes” com es constatava en el cas de Catalunya. Per tant, demanava no sacralitzar la Constitució tot insinuant un nou pacte constitucional capaç de restablir la confiança amb Espanya. El Cercle no feia cap viratge sobiranista, no en enganyéssim; el Cercle vol l’entesa Catalunya- Espanya, però sap que, si Espanya no entén aquesta desafecció, les coses poden anar de mal borràs. Suposant que aquesta confiança es pugui refer, potser ja toca, doncs, al nou govern, parlar de la reforma constitucional i d’una nova llei electoral. Una nova llei més democràtica, amb llistes més obertes i sense que els percentatges blindin de soca-rel els partits majoritaris contra la possible representació parlamentària de les minories.


3) Davant la crisi galopant el primer problema a encarar i endegar ha de ser el de l’atur, darrera del qual hi ha molt sofriment humà. El nou govern haurà de prendre decisions impopulars per reconduir les finances públiques, per millorar la competitivitat, per estimular nous emprenedors. Sobretot, haurà de fer entendre que l’Estat del benestar s’ha de defensar amb compromís i realisme, fugint de la cultura del subsidi i de la despesa supèrflua (inclosos directors generals, conselleries i assessors), si no volem més discursos com els del governador del Banc d’Espanya (les autonomies resultarien un perill per a la consolidació els comptes públics).

4) Això vol dir comptes clars amb el govern tripartit anterior (una auditoria pública) i amb el govern central. Si es números de la Cambra de Comerç de Barcelona del passat 6-X són certs, resulten aquets punts: a) segons els Pressupostos de l’Estat per al 2011 Espanya no sols no compleix l’Estatut (havia d’invertir 3.134 milions i sols n’ha pressupostat 2.742) sinó que deu a Catalunya 1.925 milions d’euros, suma de liquidacions no invertides des de l’any 2007 (i això és una tragèdia indignant!); b) descomptant infraestructures,el percentatge d’inversió a Catalunya cau dramàticament al 4,4%;(l’esforç inversor del sector públic ha baixat del 3% del PIB del 2009 a l’1,9% al 2011); c) la reducció del dèficit públic no es basa en la disminució del despesa corrent sinó en la pujada d’impostos (1,8 punts). Caldria inventar un observatori econòmic des del qual cada setmana s’oferís als mitjans el deute de l’Estat envers Catalunya. I crear, ho vulguin o no a la metròpoli, una Agència tributària nostra, on els catalans paguéssim els nostres impostos. (Un “Tancament de caixes” sense deixar de pagar.)


5) El propòsit d’estalvi ha de comportar un canvi radical del model energètic. Això suposa: a) cercar l’eficiència dels combustibles des de la generació fins a l’ús final (no pot ser que una central tèrmica generi el 30% del que gasta i una de cicle combinat el 50%; no pot ser que encara es depengui dels obsolets urani, petroli, carbó o el gas natural de Líbia i Argèlia; no pot ser que no hi hagi hagut un pla familiar per canviar totes les bombetes incandescents!); b) accelerar el desplegament de les energies renovables (les plaques solars haurien de dominar els terrats de Barcelona,primer per produir aigua calenta i, després,electricitat); c) canviar l’estructura de xarxa que es bastí a inicis del segle XX(cap sector industrial resistiria aquesta comparació!) i que, per no canviar, no ha canviat ni els comptadors actuals (que consumeixen una barbaritat!) pels electrònics; car caminar vers una xarxa intel·ligent en què l’usuari que consumeix pugui també ser generador (i venedor) d’energia. Si se sap fer, el cotxe elèctric pot jugar a favor d’aquest canvi, però caldrà molt coratge polític per expropiar les xarxes de distribució a les empreses que només fan el seu negoci elèctric (amb autopistes com les de MAT) i caminar vers empreses elèctriques cooperatives o municipals superant monopolis contraris a les renovables (o que se’n serveixen per rentar-se la cara).


6) La llengua és un dels nostres trets identitaris que, per desgràcia, es va perdent. Com acollir lingüísticament la immigració? Com assolir que no passi com en els instituts de bona part de Catalunya, on els alumnes fan classes en català i al pati parlen castellà? La nostra cultura s’hauria d’expressar en català arreu i només aquesta hauria de ser subsidiada. Caldria pugnar contra la diglòssia que sofrim i exigir el bilingüisme des de tots els aspectes i angles. I això vol dir tot: cinema i audiovisuals. Les majors nord-americanes s’hi posen d’esquena? Fem pagar un cànon. No ens distribuiran pel·lícules? Girem la vista cap a Europa i cap a Àsia. El mercat hollywoodià no serà cap gran pèrdua; fins i tot pot esdevenir un guany. Exigir el bilingüisme vol dir que tots els canals que emeten imatges de TV a Catalunya (A3,T5, etc.) han de tenir un determinat minutatge en català. I si la llei no ho permet, cal canviar la llei!


7) La justícia ha de ser eficient, ràpida, manifesta i pròxima. Caldrà pugnar pel Consell de Justícia de Catalunya. I vetllar per una política sense corrupteles (ja no dic corrupcions) i per una societat laica i plural, on cap tradició religiosa tingui privilegis.


8) L’Estat del benestar recolza en pensions, sanitat i educació. Es podrien assegurar les pensions catalanes per un determinat nombre d’anys? Quant a sanitat, cal escoltar els professionals de la salut i seguir invertint! Pel que fa a l’educació infantil i mitjana, deixin-se de currículums, d’ordinadors i de pissarres virtuals... “Un bon mestre es fa sota un pi”, deia A. Galí. Comencem confiant. Retornem a l’excel·lència a partir de l’exigència i l’esforç. Deixem els informes PISA i semblants, que no ens facin por els resultats, perquè portem anys de benes als ulls i de retard; de fracàs escolar, n’hi haurà d’haver per força durant un temps, perquè hi ha batxillers que no saben llegir. Revisem això de l’escolarització “obligatòria” i preparem sortides professionals per als alumnes que no haurien ni d’haver començat el batxillerat. I pel que fa a la Universitat, sisplau, ajudin la recerca, però segueixin mil·limetradament Bolònia, perquè, sense millores, podria resultar... una nova aixecada de camisa.


Em queden dos punts i l’espai s’exhaureix: 9)Transport, turisme, comerç: els prenguin com petites i mitjanes empreses que greixen el teixit social del país: cal mimar-les; 10) Intangibles i imponderables: aquests són els gripaus de cada desdejuni; aprenguin a conviure-hi (van inclosos en el seu sou), però que no els facin canviar decisions. (29-XI-2010)

0 comentaris: