Lluís Busquets i Grabulosa

Monsenyor Georg Gaenswein, secretari personal del Papa Benet XVI (“il bello Giorgio”, li diuen a Itàlia) estava preocupat. El Papa, il·lusionat a l’estiu amb la continuació del seu llibre sobre Jesús —volia tractar els primers temps i els darrers, que havia deixat sense tractar en el primer volum— , des de feina setmanes, només feia que demanar informes i assessories sobre temes econòmics. No s’havia interessat pel pessebre de la Plaça de Sant Pere (en el seu primer any de pontificat havia demanat que la cova de Betlem fos substituïda per la casa de Natzaret i tota la dreta eclesiàstica, de l’Opus enllà, se li havia abraonat al damunt) ni per les respostes rebudes dels experts a qui havia deixat fragments del seu llibre (“Sí, Betlem és més una dada teològica que històrica”, li havia contestat un dels més grans coneixedors dels budellams de la Sagrada Escriptura, germà en l’episcopat) i ni s’interessava per l’esborrany de les celebracions nadalenques de la Ciutat del Vaticà. Ni tan sols s’havia emocionat amb un pessebre de guix, un diorama, que li havien regalat uns periodistes africans, com una capsa de sabates, amb totes les figures negres i un estrany camí que sortia de la cova i, en comptes d’abocar-se a un desert amb els camells dels Reis, arribava a un pujol amb tres creus nues, el Gòlgota.

Il bello Giorgio en volgué parlar amb el Cardenal Bertone, Secretari d’Estat. I aquest, que en sabia l’origen, li va donar clarícies d’aquelles preocupacions. Resultava que en la reunió de cardenals del passat mes de novembre per tractar el tema de la pedofília a l’Església, un senyor Cardenal sud-americà havia gosat dir-li al Papa que ja començava a ser hora de preocupar-se menys de la sexualitat humana i més de l’economia del món. “Wall Street i els lobbies farmacèutics i petroliers, per no parlar dels de la droga que n’és el lubricant, maneflegen l’economia mundial”, va gosar exposar-li; i afegí: “En un món en crisi l’Església ha de tenir una paraula per a tot això. No pot ser que s’abaixi a detallar què es el FIVET, què és una cèl·lula troncal, una concepció heteròloga o una fissió gemel·lar i no digui un mot de com es blanquegen diners, de la llibertat de circulació de capitals, de la manca de controls sobre l’especulació i de qui porta sofriment al món”.

Cridar-lo al seu despatx va ser pitjor. Benet XVI s’havia pensat que el Cardenal era una persona seduïda per la teologia de l’alliberament i que ell el sabria reconduir. El senyor cardenal sud-americà no sols li va adduir que Jesús havia vingut a alliberar el món i que tota teologia per ser vàlida havia de resultar alliberadora sinó que li va etzibar que els responsables de la crisi econòmica i financera mundial tenien noms i cognoms i que ningú com el Papa per desemmascarar-los. “Certament sereu criticat i perseguit, però aquest és el senyal de Jesús per a tots els seus... No dieu que creieu tant en la raó humana? Doncs, Santedat, empreu-la i estudieu una mica d’economia o feu-vos-en fer cinc cèntims pels vostres assessors. A les universitats americanes es parla de responsables de la crisi quan n’hauria de parlar l’Església. Jesús no vol un món de privilegiats que s’aprofitin dels que no ho són, Santedat.” Li va proposar que comencés per Bear Stern, el primer banc d’inversió a caure a causa de les hipoteques subprime, el juliol del 2007, bé que J. P. Morgan rescatés l’entitat poc després, de la mateixa manera que el Banc d’Anglaterra va acudir a ajudar el Northern Rock el febrer del 2008 perquè no fes fallida. L’agost del 2007 BNP Paribas congelà dos fons de risc i es traslladà la crisi a Europa com un dominó. “Si us informeu, Santedat, trobareu responsables: fins i tot en Alan Greenspan, director de la Reserva Federal Americana, que no va baixar els tipus d’interès fins el gener del 2008, quan ja portàvem un any de crisi financera i alguns s’hi feien la barba d’or”, afegí el senyor Cardenal. “Ah! I assabenteu-vos, també, de la responsabilitat de les agències de qualificació de risc, posem per cas, la Fitch, l’Standard & Poor’s o la Moody’s … I de casos com els d’Enron i WorldCom. Sabeu el nom d’alguns especuladors com Georg Soros? I el dels assistents a l’última reunió del Club de Bilderberg?” Quan s’acomiadà, el senyor Cardenal encara li va gosar fer una pregunta indiscreta: “L’IOR, l’Institut per a les Obres Religioses o Banca Vaticana, ja ha signat els pactes europeus antiblanqueig com va prometre que faria aquest 2010?” Bertone ho explicava tot al bello Giorgio amb un punt de sornegueria. “Quant a la resta, vós sou més present al seu despatx que no jo”, li va dir el Cardenal.

El secretari va lligar caps i assegurà que des d’aleshores el Papa havia contactat amb els experts que havien participat en el plafó “Responsability and the Financial Crisis of 2008”. Es podia considerar un entès en tot el que havia passat al món econòmic durant el seu pontificat. Li havia comentat que duia una bena als ulls. El govern americà havia rescatat unes determinades entitats (Fannie Mae, Freddie Mac, IndyMac Bank, AIG i d’altres) mentre que havia deixat caure el colós banc Lehman Brothers, cosa que va provocar el pànic entre inversors de mig món que no sabien si els seus diners serien garantits per l’Estat o no. George W. Bush, el setembre del 2008, havia invertit 700.000 milions de $ per a un rescat financer, sense comptar el rescat per als fabricants de vehicles. Donar diners a uns era treure’ls dels altres i dels mercats. I estendre la crisi. Per primera vegada Monsenyor Georg Gaenswein deixà anar una de les seves pors: “El Papa podria estar preparant una Encíclica sobre els responsables de la crisi econòmica i alguns sectors de la Cúria no li ho permetrien”. Era greu.

Bertone li proposà que en parlés prudentment amb un home fidel, el portaveu papal i director de la Sala Stampa vaticana, el jesuïta Federico Lombardi. Ho va fer justament la tarda que el Papa havia cridat al seu despatx l’economista coreà Thomas Han Hong-Son, revisor de tots els comptes vaticans. Al jesuïta no li vingué res de nou. Al Papa li preocupava que promotors, constructors i grans bancs haguessin acumulat vivendes i terreny finançats a baix preu gràcies a la bombolla immobiliària que ells mateixos havien creat; de la crisi en treien suc. Es deia que, a Polònia i a Espanya, els bancs havien adquirit a baix preu gairebé la meitat del sol urbanitzable posat en venda en els darrers quinze anys. Però l’encíclica podia perjudicar el catolicisme en un moment en què els grans poders hi apostaven per fer una religió única al món. Lombardi va ser clar: per arguments que adduís, ell pensava fer costat al Papa i anar a totes.

“Però els poders fàctics el crucificaran!”, exclamà. Aleshores, li sonà el mòbil, al secretari. Era el revisor de comptes coreà. “Sisplau, vingui!”

Il bello Giorgio va córrer al Palau Apostòlic i va trobar Benet XVI plorant com una magdalena, amb panteixos com solen tenir els vellets adolorits, estintolat a l’escrivania del seu despatx, entre tremolors i batzegades. “Santedat!” Li oferí aigua.

—Tenim el teulat de vidre! —va articular en un sanglot el sant Pare. I amb els ulls va cercar els de l’economista, que estava allà, com un estaquirot i abaixà el cap consentint.Aleshores el Papa, més calmat, va voler manipular el seu pessebre-diorama. Monsenyor Georg Gaenswein s’adonà que havia posat el Nen Jesús al Gòlgota i que el treia d’allí i el tornava a la cova de Betlem. I va veure dos documents a l’escriptori del Pontífex. L’un duia per títol,“Els jocs bruts d’Ettore Gotti Tedeschi”, el banquer dur, que el mateix Papa havia volgut que presidís la Banca Vaticana. El títol de l’altre era manuscrit del puny i lletra del papa, “Carta-Encíclica In rebus economicis responsabilitas”. I sense saber per què, en reveure el Nen Jesús a la cova i aquell document a la paperera, va pensar que el mite era més reconfortant que la realitat i va respirar alleujat.

(13-XII-2010)