Demà es la diada dels Sants Innocents. Un moment perfecte per explicar alguns fenòmens que s’encavallaren damunt de les eleccions catalanes i el 5-0 del Barça al Madrid i,mentre Mas preparava la investidura i el govern, ens van poder agafar amb el lliri a la mà. Anem a pams. El dia 27 de novembre el senyor Zapatero es reunia amb 37 empresaris liderats pel senyor González del BBVA i altra gent de FCC o Sacyr no se sabia ben bé per què. “Cortina de fum”, propalaven des del PP, perquè no volen pas moure un dit per sortir de la crisi que enfonsa ZP. Francesc Sanuy, es declarava estupefacte que el govern legítim “s’hagués de rebaixar davant dels poders fàctics” i es demanava, textualment, “per quina raó s’ha optat per dialogar només amb trenta sàtrapes que encara ens poden crear més problemes si no se’ls aplica una regulació més rigorosa” (“Avui”, 28-XI-2010). Val a dir que entre els convidats hi havia representants de corporacions catalanes com la Caixa, Banc Sabadell, Gas Natural, Agbar o Abertis però ben pocs d’empreses familiars catalanes, la veritat: només Grífols i Planeta (Celsa, Agrolimen., Catalana Occident, Almirall, Puig o Mango brillaven per la seva absència).

Bé, doncs Zapatero no va fer res més que portar al seu racó del ring el combat de boxa a sang i fetge que tenia lloc a Madrid feia tres setmanes, amb el rescat d’Irlanda a l’horitzó. I la cosa era aquesta: un centenar d’empresaris, gestors i economistes havien fet arribar al Rei, com a Cap d’Estat, un informe en què se li mostrava que l’averia econòmica de l’Estat era realment gravíssima i que només es podria reparar repensant-ho tot de dalt a baix, incloent en la reparació una reordenació a fons de les autonomies. L’informe conegut com “Manifest per la rectificació” porta per títol Declaración Transforma Espanya (amb aquest títol es troba a la xarxa) i hauria estat promogut per la Fundació Everis, entitat que presideix l’ex-ministre Eduardo Serra, bé que estaria avalat per les principals empreses de l’Ibex 35 i per entitats financeres de gran relleu, encara que no totes hi hagin aportat la signatura dels seus presidents (sí que ho hauria fet el President de Telefònica César Alierta).

El document urgeix canvis estructurals en el model econòmic i en la mateixa concepció de l’Estat de benestar, en el funcionament de les administracions públiques, en la llei electoral, en el sistema educatiu i de coneixement ... I l’informe insisteix molt —massa— en la configuració de la unitat de mercat i en la marca d’Espanya com a identitat pròpia, ara —segons l’informe— massa dispersa a causa de les autonomies. En un moment de l’anàlisi es diu que “España resulta globalmente poco atractiva y en busca de su identidad”. Amb bones paraules i amb tot el cotó fluix que vulguin, es demana un cop de timó. Un cop de timó diferent del dels anys 80, perquè ara tenim l’exèrcit a l’OTAN i perquè des d’aleshores, Espanya s’ha civilitzat: la societat s’ha globalitzat amb mercats i fluxos monetaris d’una banda (i prou que manca un mínim control a l’especulació) i amb acceleració d’informació mitjançant les xarxes socials de l’altra. I, segons el document, “La vertebración del aparato público en múltiples ámbitos de actuación (geografías, competencias, intermediarios, etc.) y su concepción heredada, en muchos aspectos, de un pasado ya caduco, obligan a una revisión profunda del papel, alcance, organización, modelo de prestación y ámbito de proximidad de las Administraciones Públicas, en línea con los criterios de excelencia…” Traduïm-ho: el cafè per a tots de les autonomies resulta massa car. Conseqüència: deixant Euskadi per impossible, cal doblegar el coll a Catalunya perquè les altres autonomies acceptin una eixalada substancial. En una lectura en diagonal no veig enlloc que es parli d’una reforma del sistema judicial i de la Magistratura, quan la gran crisi que hem patit els catalans ha estat la sentència del Tribunal Constitucional dient-nos que no cabem a Espanya de la manera que volem encabir-nos-hi.. Cal deduir, doncs, que, per als autors, el tema no compta… O, millor: que la Magistratura és l’únic poder que ha estat en el seu paper.

El document sembla més susceptible de ser utilitzat com a munició que per a una reflexió oberta, plural i de llarg recorregut. Hi ha qui ho ha llegit com un nou “Manifiesto de los Persas”, document de 69 diputats el 1814, en què es demanava a Ferran VII que posés fi a l’aventura liberal i restablís el vell l’ordre... És a dir, segons aquests senyors que toquen a sometent d’Emergència Estatal (ells en deuen dir Nacional), la correcció necessària seria retornar a l’Espanya uniforme d’abans de les autonomies.


I per això, veient arribar l’exèrcit dels perses d’avui, ZP preferí reunir-se amb els que el senyor Sanuy qualificava de sàtrapes (al cap i a la fi, originàriament, “governadors de les províncies de Pèrsia”), amb més poder i tot que els signants del manifest de la Fundació Everis. I li calia fer-ho a la vigília de les eleccions catalanes, perquè els seus serveis de prospectiva ja diagnosticaven la patacada de Montilla.


No va ser sols una reunió de fum per fer la foto. El tret li va sortir per la culata, perquè els empresaris —els veritables sàtrapes perses— li exigiren que actués amb major celeritat davant de les exigències europees, si volia donar una imatge de confiança al món. I li tocà acceptar de pressionar el Pacte de Toledo a fi de reformar les pensions abans del 31 de març i d’altres exigències com, per exemple, establir mesures per alleugerir el crèdit als promotors (Fainé, la Caixa) , reformar el sector immobiliari (Rato, de Caja Madrid) per no parlar de vendre el 49% d’Aena i una altra part de “Loterías”. I es va comprometre de tornar-los citar a la Moncloa d’aquí a dos o tres mesos.


Uf! Qui dia passa any empeny. L’endemà ja podia digerir millor l’ensulsiada socialista a Catalunya, bé que alguns presidents autonòmics del seu color, amb Montilla desbarbat, posaven les seves barbes en remull i començaven a posar-hi les de Zapatero. Per afrontar millor Rajoy, ¿no seria millor que ZP tirés la tovallola i avancés les eleccions generals tot anunciant la retirada i el substitut abans de les autonòmiques i les municipals de maig? Per a ZP (al qual la reunió satràpica donà aire), de moment, encara no seria l’hora de reduir els poders autonòmics (de moment). Per això, la solemne patacada socialista catalana li feia esperar el tàndem Duran Lleida/Mas amb afalacs i candeletes a Madrid. Des del PSOE, es tornava a considerar Catalunya un sòlid centre de gravetat per a l’equilibri d’Espanya. Vaja, home! Com si els catalans no tinguéssim memòria i a Mas no li haguessin aixecat mai la camisa! Dos tirs al front: el Tribunal Suprem declarant el castellà llengua vehicular i la Llei de consultes cap al Constitucional. Els catalans tenim clar que el nostre Estatut no cap en aquesta Espanya dissenyada pel TC i que ZP no va moure cap dit contra aquell TC il·legítim; i ara som el centre de l’equilibri? Volent-nos contents, ja ens han tingut enganyats massa vegades! Ells van fer passar el clau de la sentència contra l’Estatut per la cabota i ara, des de Catalunya, hem de rematar, encara que sigui per la cabota, la consecució del concert econòmic, abans de l’arribada de Rajoy a la Moncloa. Mas diu que vol esperar que governi el PP, en comptes d’aprofitar les febleses del govern d’ara i posar un peixarro al cove. Si Mas no tiba com cal, s’equivocarà. I s’equivocaran ICV, PSC, SI i ERC si, en aquesta batalla —que serà duríssima, perquè es tracta de poder munyir la vaca o no—, no fan costat a Mas. (27-XII-2010)

0 comentaris: